30 de maig 2008

Instants que no moren mai

Fins i tot els dies més durs valen la pena
per a viure petits instants com aquest...

Posta de Sol tornant de la feina amb el cotxe...
Fotografia feta per Nymnia

"-Su muerte también es mentira. Sabe que despertará mañana y seguirá resucitando así miles y miles de siglos. Por eso muere tan esplendorosamente, rodeado de un aparato teatral, lo mismo que los grandes actores que fingen sobre la escena las ansias de la muerte en el último momento de la obra, y piensan al mismo tiempo en la cena que les aguarda media hora después..."

Wikiquote: Puesta de sol és una novela curta de Vicente Blasco Ibáñez

Pensaments des del llit

"Le Lit" (Toulouse-Lautrec)

De nit, quan un va al llit, surten aquells personatges fantàstics, aquelles coses que ens fan tenir poders, que ens fan somniar (mai millor dit), però que també ens poden fer molta por...

Jo aprofito per a pensar... Adoro aquestes estonetes per a pensar. Especialment ara quan, al pas del temps, he après que precisament tots aquests essers fantàstics es quedin tranquils a sota al llit, o a dins de l’armari. O és que potser se’n van a visitar a altres infants i de més grans per explicar-los que no han d’oblidar-los, però que tampoc han de deixar-se sortir massa...

Doncs bé, ara per a pensar al llit tinc la meva estoneta per a fer-ho sola, després, a poc a poc, la foscor, la imaginació i la fantasia va envoltant l’habitació fins el punt que conscient i, més tard, inconscientment em fa viatjar a llocs remots i estranys... Avui no parlaré d’aquests llocs, ja hi hauran dies o nits per a contar-los. Senzillament ahir en la meva estoneta de reflexió, vaig poder recordar coses que havia oblidat... Bé, no m’ho vaig pensar. L’espelma encara no s’havia consumit... Així que vaig agafar un trosset de paper i un llapis que tenia amagat sota el llit i ho vaig escriure.

Qui sap si potser aquests éssers havien deixat el llapis i el paper preparats per a mi, perquè d’alguna manera ells comparteixen tot el que jo penso, a vegades, fins i tot, opinen:

Sempre hi ha un de més dolent, que intenta fer-me veure les coses més negres del que són, que intenta que malpensi... Bé, a aquest no li faig massa cas.

Després hi ha un altre que em fa venir por, que em fa dubtar, perquè no prengui decisions, perquè em quedi amagada sota l’ala i no plasmi a la vida tot allò que tinc i sento dins meu. Aquest intento que no m’infli massa el cap...

N’hi ha un altre que m’ajuda a pensar molt, a veure tots els punts de vista, a analitzar les coses. A aquest ja me l’escolto més, però llavors apareix aquell altre que em diu que em posi la mà al cor i no oblidi el que m’està dient. Amb ells dos intento prendre certes decisions...

També hi ha un que sempre em fa riure. Segurament és el més estrafolari de tots, però m’agrada mirar-lo perquè quan estic trista m’ajuda a veure les coses de mils de colors, a prendre’m la vida amb una filosofia alegre i divertida, a riure’m recordant les coses bones, a poder riure quan les coses són més dolentes.

Podria fer una llista llarguíssima de tots ells, de fet, encara no els conec a tots. Cada dia apareix un d’un lloc diferent; del llit, de l’armari, del calaix més amagat, del calaix més desendreçat, de sota la llum, de dins d’alguna capseta... Un dia en va sortir un de dins d’un borrissol que havia oblidat d’escombrar. Aquest em va portar al·lèrgia, i el canalla va estar rient un rato dels meus esternuts. Era tant surrealista tot plegat que al final jo també vaig riure de tant esternudar.

A vegades alguns éssers fantàstics son nous, d’altres apareixen i no tornen mai més... Però els vaig coneixent i, en mica en mica, van desfilant tots per la meva habitació.

Però bé, tornem al tema, després de pensar i dialogar amb alguns d’aquests personatges que us he explicat, jo, tota acomodada al meu llit, vaig escriure en un paper, pensant i apreciant aquelles petites coses de la vida, a les persones, als sentiments, a tot allò el qual un vol guardar per oblidar perquè en alguns moments va fer mal però que en d’altres et va fer feliç i va valdre la pena... Així doncs, la cosa va quedar així i la conclusió va ser, senzillament, que a qui cal fer més cas és al personatge que et fa escoltar el teu cor. Encara que després sempre apareixeran els altres, ell sempre estarà allà insistint i fent-te costat, com el batec que, dia a dia, sentim dins del nostre propi pit.

Aquí us deixo el paperet...
I bon dia al país dels somnis!!!

29 de maig 2008

Oh! Benvinguts, passeu passeu

Benvinguts al Món de la Nymnia,

un lloc on les coses senzillament passen...

perquè venen de gust,

perquè apareixen al cap,

perquè són curioses,

perquè són quelcom fruit de casualitats...


Comencem amb l'aventura!




Aquest és un regalet d'en Mon... Moltissimes gràcies!!!