26 d’abril 2009

Relats conjunts: La maledicció dels guerrers de terracota



Encara recordo aquell dia com el primer i últim de la meva existència. I quan dic primer i últim em refereixo a que, per desgràcia, estan els dos massa lligats...


Caminava sol entre totes aquelles estàtues, intentant trobar quelcom que em pogués endur d’amagat per a vendre en algun mercat de traficants i poder-ne treure un bon feix de bitllets.


M’havia allunyat del grup i del guia. Deien que vigiléssim perquè ens podríem perdre i jo pensava que era més llest que la gent vulgar que pensava que les obres i l’arqueologia eren només per a mirar.


Caminava, caminava, caminava... I cada carreró per on passava em semblava igual que l’anterior en el qual havia tombat. Tots els guerrers em miraven amb una cara agressiva, fins i tot algun em semblava que es mofava de mi i jo tenia ganes de rebentar-los i esmicolar-los en trossets ben petits quan vaig adonar-me que m’havia perdut.


Llavors tot es va tornar fosc. I aquells guerrers que em feien ràbia van començar-me a fer por. Em parlaven, i eren tants que cada paraula inintel·ligible que deien retombava dins del meu cap. M’estava marejant, el cor se’m va accelerar i encara vaig córrer més i més, fins que vaig perdre el món de vista.


La resta de la història és ben curta. Quan vaig recuperar la consciència no em podia moure. Vaig intentar-ho amb totes les meves forces però va ser inútil. Els guies passaven amb grups de gent i em feien fotografies, i jo intentava cridar-los sense que servís de res. I en un intent desesperat vaig escoltar una de les explicacions d’un guia que parlava algun idioma que vaig poder entendre:


- Aquí teniu l’últim dels guerrers de Xi’an que han desenterrat. Les seves faccions són peculiars ja que no són tant asiàtiques com les de la resta. Diu la llegenda que qui vulnerava aquest mausoleu passava a formar-ne part i estava condemnat a guardar-lo per a sempre més. Qui sap si això és tant sols una història inventada per a preservar aquest lloc o si, realment, podria ser veritat. Això, apreciats turistes, ho deixo en les seves mans... Segueixin-me que els acompanyaré cap a la botiga, on hi trobaran unes rèpliques en miniatura a molt bon preu...


Maleït aquell dia en què vaig decidir que no en tenia prou en guanyar diners honestament i em vaig creure més important que les supersticions. La meva vanitat va portar-me a aquesta condemna...


Ara tant sols espero servir l’emperador i poder trobar alguna víctima que es perdi entre els carrerons, i així em vingui a fer companyia tal com diu la famosa maledicció...


Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

19 d’abril 2009

Simplement per a compartir, en una nit sense son...



QUE BONITO (MUCHO POR VIVIR)

Que bonito,
cuando te veo
que bonito
cuando te siento
que bonito pensar
que estas aquí junto a mi.

Que bonito cuando me hablas
que bonito cuando te engañas
que bonito sentir
que estas aquí junto a mi.

Que bonito seria
poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito tu pelo negro
que bonito tu cuerpo entero
que bonito mi amor
todo tu ser si tu ser.

Que bonito
seria poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito
cuando acaricio tu guitarra
entre mis manos
que bonito poder sentirte
así siempre así.


Rosario Flores

13 d’abril 2009

Les Cròniques des del Llit: capítol 1


Ahir me’n vaig anar a dormir tard després d’un sopar a casa d’una amiga. Arribava cansada de fer tantes voltes amb el cotxe per a trobar un maleït lloc on aparcar.

Vaig entrar a les palpentes a casa i vaig fer un intent (totalment frustrat) d’entrar de puntetes per no fer soroll i no despertar a ningú.

Només en obrir la porta, aquesta grinyolava de mala manera i, a mig camí del passadís, vaig equivocar-me en confondre la porta amb la paret.

Després d’una fugaç visita a la cuina per a beure un bon got d’aigua, vaig passar pel lavabo, em vaig rentar les dents intentant aguantar amb la millor decència possible la picor que em produïa la meva pasta dentífrica a cada racó de la boca i de les dents.

Un cop a l’habitació em vaig posar el pijama i vaig estirar-me en el llit tot tapant-me amb el nòrdic.

M’hi sentia comodíssima, com és de costum... Perquè no us ho he explicat mai però, per casualitats de la vida, posseeixo un dels llits més còmodes del món! I no ho dic perquè sigui el meu, eh!

Les persones que tenen la sort d’haver compartit el son amb el meu llit ho afirmen rotundament, i per sort o per desgràcia, és un privilegi de pocs i poques. Això si, ni el caos més absolut en la meva habitació pot trencar l’harmonia, la comoditat i la tranquil·litat que un troba en el meu llit.

Doncs bé, tornant al tema. La qüestió és que ahir quan començava a endormiscar-me envoltada d’aquesta comoditat estranyament perfecta em va venir a veure un dels éssers fantàstics de la nit dels quals algun cop ja us n’he parlat. Això és mala senyal, perquè vol dir que aquesta nit em costarà una mica més dormir.

Aquest ésser tant peculiar va sortir de dins d’un calaix mig mal tancat de la calaixera de la roba.

Si ja ho sabia jo que quan deixo el calaix mal tancat noto quelcom que no em deixa estar tranquil·la fins que el tanco bé... Ahir estava tant cansada que ni vaig adonar-me’n, i l’ésser va aprofitar la primera ocasió, la primera relliscada, per a sortir a fer-me la guitza.

Em va venir a veure el “monstre” dels somnis. I li dic monstre perquè al ser tant i tant estrany no sé com anomenar-lo!

Aquest tal personatge ja el conec. Fa temps que fa malifetes des del calaix. Per això no el deixo mai sortir.

Ell es va asseure al canto de la taula amb un somriure trapella i maliciós, i una mirada penetrant que em produïa una sensació estranya, que em mirava a mi amb el pijama i els cabells despentinats, però també que mirava dins meu, la meva essència. Podia veure els meus desitjos i les meves preocupacions i jo em sentia ben nua i totalment incòmode.

“Què vols?!” Vaig etzibar-li de mala gana.
“Bona nit, preciosa! Veig que t’alegres de trobar-te amb mi!”
“Si per molt que no vulgui, sempre vens cada nit...”
“I és clar... No subestimis els meus poders... Et penses que tancant el calaix evites que jo faci de les meves?”
“Almenys evito mantenir converses estúpides i surrealistes amb tu...”
“Si dona... Si era obvi que acabaríem parlant tard o d’hora... Ara tu per fi has canviat i veus les coses diferents i això m’ha ajudat a sortir amb més força. Per fi t’has alliberat de les preocupacions que et bloquejaven, i ara el teu caparró fa molta feina. I aquí és on entro jo a jugar.”
“És que tot això és un joc per a tu?!?!?!”
Va riure “Si que estàs susceptible avui! Per a mi fer somnis és un joc, però ho faig per ajudar-te! Només cal posar-hi els ingredients necessaris i poden sortir somnis de tots colors...
No t’agrada aconseguir tot allò que desitges en ells? Experimentar tot allò que has pensat tantes vegades i que no fas? Arribar a tots aquells llocs on no has anat mai?...”

Vaig dubtar i vaig mirar-me les mans mentre dels nervis jugava amb els llençols. Ell va seguir.
“El que vull dir-te és que jo només faig que somiïs amb aquelles coses que hi ha a dins teu. Per fer-te adonar que sovint penses que no pots, però que com ho sabràs si no ho intentes?! Jo jugo perquè t’atreveixis, perquè t’adonis de qui ets, del que vols i del que no... Només has d’interpretar les senyals i intentar-ho.
I si no, sempre ens quedaran els somnis...”


Aquell ésser dels somnis va aixecar la mà encara amb aquell somriure burleta i de cop em van pesar els ulls més que mai. Sense poder-me controlar el cos, em vaig acomodar entre els llençols immersa en un sentiment de tranquil·litat i serenor. I em vaig deixar anar en un somni, de nou, immensament profund.

“Dolços somnis, preciosa” va dir ell ja només traient el cap del el calaix, encara que jo estava tant adormida que només vaig poder veure la brillantor d’aquells ulls penetrants i burletes.

Una nit més en aquell son vaig somiar i aquests pensaments nocturns de nou, tornaven a parlar-me de mi, del que sento i del que desitjo. Del que puc arribar a fer quan sé que puc i quan m’atreveixo.

Em vaig despertar sabent qui m’havia visitat, i sabent que havia tornat a somiar. Però no sabia si aquell ésser havia estat real o havia aparegut fruit de la seva màgia dins del propi somni... Em vaig vestir i vaig tancar el calaix, per si de cas.

Però ja m’ho temia... No s’hi pot fer res contra els “éssers fantàstics de la nit”. Quan no en ve un en ve un altre. Tots son trapelles i juganers, alguns més dolents i d’altres massa bons. D’altres nits em venen a visitar altres essers. Tot i així això ja és una altra història de les meves “cròniques des del llit”.

De moment, deixem-ho aquí...

... CONTINUARÀ...

04 d’abril 2009

Som casualitats



La vida està feta de petites coses que fan que sigui única i especial.


No és només el fet que tu hagis d’anar algun lloc, sinó que es tracta també de tots aquells detalls que et trobes durant el camí, de tota aquella gent que s’hi creua...



És l’ocell que d’amagat pren una mica de pa d’una de les taules de les terrasses del monestir.


És aquella moneda d’un cèntim que no et tornarà ric, però que un dia et faltarà si no l’agafes quan hagis de pagar el cafè del migdia.




És aquella forma que es fa per casualitats i que sovint passa inadvertida en els teus ulls. Formes que potser et parlen i que ets incapaç de veure.


La vida també és aquella gota d’aigua que et cau al mig del cap quan el cel està escampat i no hi ha ni un núvol. Aquella gota que potser t’acaba de treure la son que portaves arrossegant des del matí.




És aquella llavor que vola, que a la vegada transporta els desitjos de molta gent qui, senzillament, l’ha caçat al vol i, bufant, ha mirat com se l’enduia el vent.

És aquella flor que neix a la primavera i canvia de color mentre tu no ho veus.


La vida també és aquella ràfega de vent que fa que tanquis els ulls i et refresca, sense que pensis que potser ve provocada per una papallona de colors vius que ha mogut les ales a quilòmetres de distància.




És també aquella cinta vermella que dansa enganxada a les branques d’un arbre, tot donant color a aquell indret tant gris per el qual ningú hi passa.


És aquella cullereta que s’aguanta fent malabarismes en la tassa buida d’un cafè d’algun racó per el qual algun cop hi hauràs passat.


És aquell cargol que surt quan plou i, mentre tu no fas res, ell, insistent, no para d’arrossegar-se fins a aconseguir el batre el seu propi rècord.


És aquella gent que no coneixes però que veus cada dia, i que quan et creues pel carrer et sonen però sense saber que tu els hi sones també a ells.


És aquell globus que veus volant en el cel (amunt, amunt...). Tu penses que se li haurà escapat a un nen que ara estarà trist, però en realitat no saps que l’ha deixat anar ell perquè fos lliure i pogués volar fins les estrelles i l’univers.


És aquell estel fugaç que passa sense que el vegis quan el buscaves, però també és aquell que veus quan menys te l’esperaves i que creua tot el cel.


És aquella persona amb la que a vegades coincidies i que mai ho hauries dit però un dia acaba sent amant entre els llençols del teu llit.


I la vida és tantes coses...
És tant curiosa i inesperada...
És tant especial... Que hem de saber aprofitar-la, saber gaudir d’aquelles casualitats, d’aquelles petites coses que ens rodegen i que omplen d’originalitat i de màgia cada instant...
Hem de viure cada moment tant intensament, gaudint de cada cosa, gaudint de cada detall, com si fos l’últim alè d’aire que ens queda.
Hem d’aprendre a trobar aquella espurna a cada cantonada, a cada cosa, a cada petitesa que se’ns creui. Llavors ja no serà dirigir-nos cap a un lloc, sinó que voldrà dir gaudir de tot el viatge.
I és que cada un dels teus moments pot ser especial...