11 de juny 2009

Jaume

Nota de l’autora: Avui el món parla en present i en primera persona. Ha defugit una mica la fantasia per a parlar d’una cosa que avui m’ha passat i que he necessitat escriure. No és un conte, però en certa manera sí que ho és, almenys per a mi ho és. I amb tot això començo amb les meves experiències...


Avui era un dia com tots, una mica atrafegat, passant calor, i d’uns quants cafès a sobre. Ja cap el tard he arribat a casa, tot trobant-me primer amb els meus pares.

El pare ha arribat de fer endreces a baix, que està tot potes enlaire, mentre jo i la mare estàvem parlant abans de que em decidís per anar fent cap cap a casa meva.

Ha pujat el meu pare dient que havia trobat dos tresors. Un era un grup de fòssils preciosos que hi havia enterrats per algun racó abandonat del garatge. L’altre, era la cartera del Jaume.

Segurament us preguntareu qui és en Jaume. Ell era el germà del meu pare. Ell és algú que porto imaginant-me des que vaig néixer, ja que no el vaig arribar a conèixer mai. Va morir molt jove, als 18 anys, en una excursió a la muntanya, intentant ajudar a uns excursionistes que s’havien perdut entre la foscor de la nit. Ell seria ara el meu tiet, de ben segur un home molt interessant, atractiu, divertit, alegre i original. Suposo que una part d’ell també està dins meu, només pel fet de ser fill dels meus avis, germà del meu pare. Ell seria el progenitor dels meus cosins, que no tinc. Ell seria algú més amb qui compartir la meva vida, algú amb qui riure, amb qui plorar, amb qui somiar... Algú amb qui anar d’excursió a conèixer més la natura, algú que entonaria cançons amb una guitarra a la llum de la lluna o, qui sap, potser algú amb qui també jugar a jocs de taula durant les tardes de pluja però de xafogor.

Sé que quan aquest tràgic accident va passar, la meva família i tots els amics van anar a la Muntanya a deixar-hi una pedra i una placa amb el seu nom, per a recordar-lo, justament al lloc on va passar. Va ser en algun lloc de la Serra del Cadí, algun lloc que jo encara no he vist mai i que fa molt de temps que tinc pendent anar-hi.

Quan el meu pare m’ha posat entre les mans aquell tresor, l’he obert amb molt de compte. I he remirat la cartera de dalt a baix, fins l’últim detall. Hi he trobat una de les antigues pessetes, impreses en un bitllet petit de paper. Hi he trobat molts carnets de federacions excursionistes, carnets que caducaven un any després que morís ell, al 1970. Hi he trobat un carnet d’estudiant, amb només dos segells del setembre i de l’octubre, perquè ell després ja no hi era. Hi he trobat també la foto de dos dels seus millors amics, una foto en blanc i negre i he sabut del cert, que devia ser una persona que es feia estimar. Devien ser molt importants per ell els amics com perquè els portes a sobre. Hi havia una llista de telèfons molt prima, d’aquestes antigues, un tros de paper mig estripat amb una cita catalanista i un sentiment nacionalista, de ben segur marcat també per la època en la que estava vivint.

També ha estat tota una sorpresa trobar una foto d’ell, a part de les que hi havia amb els carnets. L’he observat i he intentat reconèixer faccions que té el meu pare, però la veritat, eren força diferents. Tenia un somriure serè i sincer, una mirada curiosa, uns cabells foscos, pentinats formant com un petit “tupé”. Era molt atractiu i, de ben segur, havia tingut alguna novia.

Ha estat just aquest pensament el que m’ha fet preguntar als meus pares si en aquell moment tenia parella. “No se sap”, m’han dit, “però durant molt de temps sempre hi havia algú, que no sabíem qui era, que cada setmana li portava un petit ram de flors a la pedra que varem posar per ell a la muntanya”. De seguida m’he preguntat qui devia ser tal persona i si encara hi portaria flors, si encara el recordaria, mentre mirava a la meva mare i al meu pare amb llàgrimes als ulls, ja que a aquelles èpoques tot just començaven a sortir junts i aquell va ser el primer mur que van haver de superar alhora. Sempre he pensat també amb els meus avis, que han estat sempre molt forts. M’he esgarrifat en pensar que jo no podria suportar la mort d’un fill, d’un germà, i que tot just ara, que ja començo a ser més gran, encara em remou l’estomac pensar en tot això, encara em poso trista en saber que ell no hi és i sense haver-lo conegut, i encara estic contenta de saber que algú tant especial va brillar entre els estels de la meva família i que la seva llum, encara no s’ha fos del firmament.

Remenant els papers també he trobat una altra fotografia, també en blanc i negre, on hi sortia una cadira amb la seva jaqueta, i la guitarra repenjada a un costat. La seva guitarra es deia Mireia, i portava el nom escrit en un dels costats. Encara està a casa els meus pares i, de fet, va ser la primera guitarra que mai vaig tocar.

Aquesta foto m’ha causat un sentiment molt estrany, perquè m’ha semblat com una premonició del que va passar. Ell no hi sortia, de fet, la va fer, però semblava que si que hi fos, assegut en aquella cadira. Tant sols la imatge desprenia moltes coses, desprenia la seva essència, la seva olor, el seu caràcter, la seva ànima.

I avui que puc, li dedico aquestes paraules mentre estic al balcó de casa meva, envoltada d’una nit sense estrelles però amb una lluna preciosa que treu el cap de les montanyes tot dansant entre petites boires, d’un color groguenc molt especial. I aquesta nit especial és per a ell i el seu somriure, i no estaré trista per les coses que no ha estat mai, sinó que estaré contenta perquè ell ha existit, encara que no l’hagi pogut conèixer mai, perquè ell encara hi és en la seva guitarra, en la seva cartera, en la meva família, en els seus amics i en mi. Perquè la mort em fa por no deixaré de pensar que forma part de la vida, que aquesta continua i que allò important no son les coses que t’hauran quedat per a fer, sinó la persona que has estat i allò que has aconseguit mentre encara respiraves. I per això, només per això, que la vida continuï així de bonica, així de trista, així d’efímera en comparació generacions passades i per a passar. Que segueixi sent injusta, que també tingui els seus instants de felicitat. Però sobretot, que la vida sigui intensa i que sempre hi hagi coses per les quals lluitar i per a poder canviar.

Jaume; i mentre el món va donant voltes, des d’aquí el petó més gran i més sincer de part de la teva neboda, algú a qui sense voler també has ajudat a créixer i li has ensenyat moltes coses i així, que el teu record no mori mai.