Destruir i construir. Part 2

En una nit de lluna plena ella el recordava. Segurament aquella nit més plena que altres vegades que l'havia mirat, i segurament avui el recordava com mai abans ho havia fet.

Ja era tard quan eren entre els llençols, tapats, còmodes, cansats i ebris. Li agradava tenir la seva escalfor prop seu. Dormia, i a la vegada estava molt desperta, acorrucada a la seva espatlla. Passaven hores que semblaven minuts, mentre que d'altres minuts es feien hores.

Sentia la seva respiració profunda, i de tant en tant potser algun ronc. Sentia el seu cor bategar amb força, un cor molt gran, i això la feia sentir segura, desconnectada d'un món que a vegades l'absorbia molt.

No sabia ben bé en quin moment ella va adormir-se, ni quan es despertava. Per saber no sabia si havia dormit ni si havia acabat de despertar-se del tot.

En un moment va voler abraçar-lo i sentir que aquella nit no estava sola, recordant tot allò que havien passat i enyorant, potser, que ja no tot era com abans. I ho va fer, i a ell no el va molestar. Va acollir els seus braços en un gest que feia temps que ella n o havia sabut expressar. Una abraçada intencionada, amb ganes, qui sap si impulsat per la son, que l'ajudava a no pensar tant. O potser si que pensava i li venia de gust ser sincera, trencar aquella closca que l'envoltava i, per a aquell son d'aquella nit, fer caure els murs de la seva fortalesa i exposar-se a ser més dèbil i més propera. I s'havia oblidat de tot quan el soroll del telèfon els va desvetllar, i llavor no va saber tornar a abraçar-lo, però potser també era massa tard per a poder tornar a fer el mult ben alt.

El temps és molt relatiu quan una estona curta es pot fer llarga. No sabia en quin moment ni per què el seu braç i el d'ell es tocaven, i no sabia en quin moment les mans van començar a jugar. Suposava que, com ella, ell també volia. Ell també jugava. Reia en sentir les pessigolles dels seus dits masculins, acariciant el palmell de la seva mà. Reia en sentir el tacte de la seva mà gran, lleugerament aspra, d'unes mans que construeixen coses dia a dia, d'unes mans que no paren quietes i que no són indiferents, que ajuden, que toquen i que s'atreveixen. Però sobretot era el tacte d'una mà amiga que sentia més propera que mai.

Llavors, després d'una estona d'aquella manera, jugant amb el tacte, ella li va fer un petó a la galta i una abraçada. Li va costar, perquè negar-ho, demostrar-li tantes coses sense trencar aquell silenci que havien fet seu. I ell va voler tornar-li aquell petó innocent i sincer, responent-li així que potser ho havia entès.

No tenia molt clar si van jugar més o en quin moment van decidir fer-se un altre petó. Aquell cop als llavis. I després es va perdre en ell, en la foscor de l'habitació, amb poques paraules, abraçant-lo, tocant-lo i sentint-lo.

Es va perdre tant que en arribar al final no va saber estar a l'altura. En tot aquell temps des de l'habitació no havia pensat el que significava, o si, qui sap... Però no va saber demostrar-li. Ensenyar-li que per a ella era un amic especial, i que compartir tot allò amb ell era una sensació nova, o que feia molt de temps que no sentia. I li va agradar, sentir-se així, però això a ella també li va fer sentir por.

Potser ell esperava que ella fes quelcom, o potser ja li estava bé de que no ho fés, però ell va marxar quan ella hagués volgut que es quedés, i no li va dir. I ell se'n va anar, i els dos van obviar les coses, com si mai hagués passat res i el fet de fer-ho i no saber-li demostrar que li estava agraïda per tot allò que havien compertit, li va fer mal.

Dos setmanes pensant en com dir-li-ho, esperant veure'l, qui sap si per a trobar un moment oportú que segurament deixaria passar, de nou per por, per orgull i per la vergonya que la paralitzava.

Dos setmanes que havien passat i va arribar la nit que ella es va posar per límit. Ho havia imaginat tants cops, en un moment casual, amb música, i qui sap si amb alguna birra de més. Ella s'aproparia, prop de la seva orella, per a dir-li que l'apreciava molt, que ell era un amic especial, i que aquella nit també ho va ser d'especial. Que els dos eren lliures i més amics, que per a ella allò va ser demostrar-li moltes coses. Que no li feia por el que pogués venir després d'aquella nit, que repetiria, o que potser senzillament allò hauria reafirmat la seva amistat. Però això no la preocupava.

Pensar tant va ser el seu error. Preocupar-se i capficar-se innecessàriament en el que havia passat la va encegar prou per adonar-se massa tard de que ell estava amb una altra noia al costat, i que segurament ja no li podria dir totes les coses que volia dir-li.

Ella es va encendre en silenci. No li podia demanar mai que no ho podia fer, perquè eren lliures i, de fet, ell també ho mereixia. Però li va fer tant mal veure'l allà al costat... Es va sentir petita i poc valorada, per ell i per a ella mateixa.

Sabia que no ho va fer expressament, però la va ferir que no sabés pensar en ella, com a noia, però sobretot com a amiga, més quan ja no hi havia volta enrera, ells envoltats de petons, i ella cremant en silenci, consumint en la memòria la nit increïble que en aquells instants s'havia anat volant. I va fugir, i es va penedir mil cops de ser com era, de no estar preparada per allò, i de no tenir tant dret a enfadar-se amb ell pel què havia fet, encara que si per haver-ho fet allà al davant sense respectar que ella era allà. Li va fer mal, en part per culpa d'ell, però sobretot per culpa seva, i l'endemà i l'altra no li va voler parlar, no es sentia capaç de mirar-lo als ulls, i potser així encara va ser més injusta d'esperar que fos ell el que primer fes el primer pas.

Ara ja era moment de passar-ho. Ja n'hi havia prou d'amagar-se, de fugir, perquè augmentava la distància entre ells dos. També va demostrar en aquella nit de lluna plena en un futur encontre casual, o qui sap si en un cafè buscat. Els dos estarien tensos, i en algun moment ella li deixaria anar, segurament sense escollir les millors paraules o dit d'una manera desastrosa, nerviosa, perquè no en sabria. Però seria llavors quan buidaria el seu cor i es trauria de sobre tot allò que li pesava tant. No sabria el que ell diria, però si que sabia el que ella li volia dir. Li volia explicar que seguia pensant que ell era un amic, un amic especial, que sabia que no n'hi havia per tant, però que a ella li importava. Que no es podia recuperar un passat sense retorn, tornar a la seva nit i no passar més enllà de l'abraçada i aquell petó innocent a la galta. O tornar a la següent nit, dues setmanes després, per a poder desaparèixer abans, per a no haver-ho vist i poder evitar sentir-se com s'havia sentit fins ara, per poder entendre, sense ràbia, que ell també tenia la seva llibertat.

Era el moment de plantejar-se el final de tot allò, per tant els quedava aprendre de tot el que havien passat. Els hi quedava un bon record d'aquell dia. Potser un record amarg, com tants altres que tindrien ella i ell en d'altres moments, per com havien anat les coses l'altre nit. Els hi quedava seguir volant lliures, continuar amb les seves vides, mirant endavant i no deixar que la por dominés aquella amistat.

I amb tot això li volia dir que seguís contant amb ella, que passava pàgina, fent les coses més senzilles, sense sentir-se malament i fent de l'orgull quelcom constructiu entre ells, mentre pensava en vigilar no estimar-lo.

Que volia veure'l, que volia tornar-li a fer aquell petó a la galta mentre l'abraçava, pensant que el món seguia girant i que ell seguia sent una persona igual d'espacial, i que no valia la pena tenir orgull a canvi de perdre tantes coses.

No era just per a els dos. I va ser llavors, mirant aquella lluna plena, quan es va adonar que s'hauria d'atrevir a dir-li per a quedar.