El món de la Nymnia

Tant de temps...

2011-08-17T07:29:00.004+02:00

A mitges entre un nou lloc on viure, a mitges amb coses que tinc pendents de fer. A mitges amb un estiu que és diferent dels altres, que estic aquí, que no estic sola, però en el fons, si.

Sense haver dormit massa, i potser amb un xic de gana, he recordat que també tenia un altre món pendent. Tant de temps i sentint que em costa escriure. Tant de temps per a treure tantes coses, per a assimilar tants sentiments, per a créixer i potser així, poder parlar-ne.

Tantes coses al cap, sense sortir. S'acumulen, em saturen, em desganen, però de cop s'alleugereixen una mica i puc respirar pensant que en el fons, no n'hi ha per tant i que el temps, el meu temps, l'he de trobar jo...

Hi ha coses que han canviat, però no s'acaben. Hi ha moments que serveixen i serviran per netejar, per ordenar, i qui sap, si també per renovar. Esperant la il·lusió de sentir altre cop aquella espurna que fa les coses especials, que fa despertar-te els matins per afrontar el nou dia, que et fa posar-te al llit esperant els dolços somnis de la nit. Una espurna inexplicable, que també et pot fer pessigolles a l'estomac, o notar-lo fort a dins del pit fent-te sentir viu a cada instant. Ja me n'havia oblidat.

És fàcil, està bé "anar fent". És rutinari. I la rutina, si és estable, si està bé, et fa passar el temps que ni te n'adones, fins que un dia, o una nit com la d'avui, et pares a pensar-ho i no entens el que estàs fent. Doncs bé, això m'ha passat a mi, que m'he deixat portar massa, i necessito escoltar-me i entendre'm. I estic contenta, perquè ho estic fent i no em fa falta escriure en clau de conte per adonar-me'n. Era més senzill posar-se davant l'ordinador amb la pàgina buida, i evocar en ella tot el que passa pel cap, encara que tingui una mica de son, encara que pensi que demà (o avui) se'm farà les tantes del matí, del migdia, o de la nit. Encara que no siguin més que quatre línies absurdes.

No tinc pressa. Necessito trobar aquest petit tresor, descansar i, sobretot, sentir... Que durin les vacancetes...

Capítol indefinit: pàgina sense numerar

2011-03-29T20:34:00.007+02:00

Aquesta, és una història que va començar un dia. El capítol o la pàgina no es podran definir mai. El que ja es va llegir algun cop, van ser diferents capítols, capítols que es van tancar, o que alguns hauran de seguir algun dia, però això algun dia ja arribarà.

El capítol d'ara comença en un indret desconegut, en un poble on no importa ni la gent que hi ha, ni els carrers, ni els mapes. Hi ha una noia, qualsevol i a la vegada especial, perquè és la protagonista d'aquesta història i sense ella, el que passés segurament seria igual. Ens trobem en aquell indret contret, i ella està sola, mirant amunt cap amunt, just davant d'un mur molt alt.

De nou, ella segueix viva i, només de tant en tant, es deixa portar, i aparta ser reflexiva per a fer d'altres coses, temorosa en part d'equivocar-se, segura, en part, de que ho és capaç d'afrontar.

Però la nostra protagonista té un do, que hauria de ser un defecte. Segueix construint murs que després haurà de superar, és com un poder innat, una cosa que no pot evitar malgrat ser-ne conscient.

Però continuem: La tenim quieta, davant la paret gran i alta. Prou gruixuda per no poder-la destruir. La gent al seu voltant camina, viu, parla, segueixen amb les seves històries sense posar atenció ni a ella, ni a aquell mur tant alt, com si fos transparent, o com si no hagués existit mai més enllà de la història d'ella, en una realitat paral·lela a moltes altres.

Ho té clar, el seu camí passa per saltar aquest mur. És per allà, on ha de continuar, sense saber què hi ha darrera o com serà tot més enllà.

Sap que les coses no són mai fàcils, però té ganes de fer-les senzilles. Tot i així, sovint es cansa de topar tants obstacles i de no trobar els camins planers per a poder descansar de tant en tant. I de nou, el mur que ella mateixa ha construït, cal que sigui superat. I de nou, ella sap que si aquest és el camí és perquè només ella l'ha triat.

Es decideix: l'escala, sense corda. Rellisca, però no cau. Mira enrere, mira avall, cap a un buit, i decideix que és millor seguir endavant, i no recular. Perquè en el fons sap que no es pot refer un camí que ja ha canviat tant.

Una petita repisa li permet fer un descans curt. Aprofita per mirar a l'horitzó d'un passat ja sense retorn. Somriu nostàlgica, però també contenta. Recorda uns temps que ja han canviat. Recorda una noia que ja no és, que ha evolucionat. Recorda una nena que ara s'està fent gran. Però sap que ara li toca ser jove, ser sincera, somriure, viure, seguir descobrint, seguir creixent, seguir, simplement, tirant endavant. Sap que de nou toca construir, però no per a posar obstacles, arriscar, fins i tot permetre's el luxe de somiar. Apostar, per acabar vivint somnis, fent-los reals. Sentir, tenir fins i tot por, o un pessigolleig nerviós i a la vegada agradable. Gaudir i, sobretot, riure i plorar. Riure i plorar de ràbia lluitadora, d'impotència o de veure que potser algun cop s'ha equivocat. Riure i plorar d'esperança, d'alegria, de solidaritat.

A la nostra protagonista li toca seguir fent el que ha fet fins ara, li toca aprendre a no construir els murs, sinó a fer els camins plans, i topar-se amb coses que potser hauran fet d'altres, o que potser senzillament seran més complicades. Però ha de deixar de construir els murs i, precisament, per això mateix sap que allò que l'espera està més enllà, no hi ha ni camins ni dreceres en aquesta història, només hi ha un temps que pocs cops es pot parar, i per això decideix deixar la repisa per a posar-se un altre cop a escalar.

Tant sols a uns metres, ja li queda poc. Per fi ella arriba. Per fi i ja des d'allà dalt casi pot acariciar els núvols mentre el vent l'envolta, com si de cop es pogués posar a volar. Segueix mirant enrere, però arriba el moment de girar-se i mirar l'horitzó que hi ha més enllà. I per això, abans, respira profundament i crida alleugerida. Crida tant fort com pot, encara que ningú s'hagi parat a escoltar. Els veu petits i distants. Alguns segurament es quedaran allà, d'altres seguiran a l'altra banda del mur, la seva història particular, però també en capítols de la història de la nostra protagonista.

I arriba el moment: amb compte i amb por, buscant l'equilibri, ella es gira. I és quan de cop veu un horitzó i de nou una realitat, igual i diferent a la vegada, perquè encara no ha arribat.

El mur és un impàs, un canvi que implica unes cicatrius a la pell, unes cicatrius dins seu que no tenen per què seguir fent mal. Aprofita i visualitza tot allò que l'espera i que potser es pot trobar. Només potser, perquè cal anar omplint aquells capítols en blanc. No es pot viure el que no està llegit ni escrit.

I llavors ho té clar: A poc a poc va obrint els braços i es pren uns segons per a respirar, per a deixar la ment en blanc, per a sentir-se lliure. Tanca els ulls i, de cop, confia. Arriba em moment, i lentament es deixa caure al buit d'aquell horitzó nou que no havia vist mai... No vol haver d'escalar més obstacles perquè ha descobert que, quan vol, també els pot saltar.

...I el demés, passarà en el pròxim capítol...

Totes les coses

2010-12-20T19:30:00.005+01:00

Totes les coses que podria haver fet no cabrien ni en un sol conte, ni en quatre.
Totes les coses que hauria d'haver fet sovint les vaig equivocar. A consciència, o no.
Totes les coses que voldria haver fet, algunes les vaig atrevir, d'altres han pesat o pesaran durant molt de temps. Qui sap si per sempre.
Totes les coses que he fet em fan ser qui sóc ara. I m'equivocaré moltes vegades més si fa falta. I potser en deixaré moltes d'altres pendents.
En tot això, i molt més, consisteix el joc de viure. I jo tinc ganes de jugar, de tirar-me al riu, encara que no hi hagi aigua. De curar-me les ferides, encara que facin mal.
No em posaré objectius per l'any que ve que potser no compliré mai. No em fa falta.
I si avui em poso "punky", no em penso sentir gens malament!

Destruir i construir. Part 2

2010-12-01T03:31:00.004+01:00

En una nit de lluna plena ella el recordava. Segurament aquella nit més plena que altres vegades que l'havia mirat, i segurament avui el recordava com mai abans ho havia fet.

Ja era tard quan eren entre els llençols, tapats, còmodes, cansats i ebris. Li agradava tenir la seva escalfor prop seu. Dormia, i a la vegada estava molt desperta, acorrucada a la seva espatlla. Passaven hores que semblaven minuts, mentre que d'altres minuts es feien hores.

Sentia la seva respiració profunda, i de tant en tant potser algun ronc. Sentia el seu cor bategar amb força, un cor molt gran, i això la feia sentir segura, desconnectada d'un món que a vegades l'absorbia molt.

No sabia ben bé en quin moment ella va adormir-se, ni quan es despertava. Per saber no sabia si havia dormit ni si havia acabat de despertar-se del tot.

En un moment va voler abraçar-lo i sentir que aquella nit no estava sola, recordant tot allò que havien passat i enyorant, potser, que ja no tot era com abans. I ho va fer, i a ell no el va molestar. Va acollir els seus braços en un gest que feia temps que ella n o havia sabut expressar. Una abraçada intencionada, amb ganes, qui sap si impulsat per la son, que l'ajudava a no pensar tant. O potser si que pensava i li venia de gust ser sincera, trencar aquella closca que l'envoltava i, per a aquell son d'aquella nit, fer caure els murs de la seva fortalesa i exposar-se a ser més dèbil i més propera. I s'havia oblidat de tot quan el soroll del telèfon els va desvetllar, i llavor no va saber tornar a abraçar-lo, però potser també era massa tard per a poder tornar a fer el mult ben alt.

El temps és molt relatiu quan una estona curta es pot fer llarga. No sabia en quin moment ni per què el seu braç i el d'ell es tocaven, i no sabia en quin moment les mans van començar a jugar. Suposava que, com ella, ell també volia. Ell també jugava. Reia en sentir les pessigolles dels seus dits masculins, acariciant el palmell de la seva mà. Reia en sentir el tacte de la seva mà gran, lleugerament aspra, d'unes mans que construeixen coses dia a dia, d'unes mans que no paren quietes i que no són indiferents, que ajuden, que toquen i que s'atreveixen. Però sobretot era el tacte d'una mà amiga que sentia més propera que mai.

Llavors, després d'una estona d'aquella manera, jugant amb el tacte, ella li va fer un petó a la galta i una abraçada. Li va costar, perquè negar-ho, demostrar-li tantes coses sense trencar aquell silenci que havien fet seu. I ell va voler tornar-li aquell petó innocent i sincer, responent-li així que potser ho havia entès.

No tenia molt clar si van jugar més o en quin moment van decidir fer-se un altre petó. Aquell cop als llavis. I després es va perdre en ell, en la foscor de l'habitació, amb poques paraules, abraçant-lo, tocant-lo i sentint-lo.

Es va perdre tant que en arribar al final no va saber estar a l'altura. En tot aquell temps des de l'habitació no havia pensat el que significava, o si, qui sap... Però no va saber demostrar-li. Ensenyar-li que per a ella era un amic especial, i que compartir tot allò amb ell era una sensació nova, o que feia molt de temps que no sentia. I li va agradar, sentir-se així, però això a ella també li va fer sentir por.

Potser ell esperava que ella fes quelcom, o potser ja li estava bé de que no ho fés, però ell va marxar quan ella hagués volgut que es quedés, i no li va dir. I ell se'n va anar, i els dos van obviar les coses, com si mai hagués passat res i el fet de fer-ho i no saber-li demostrar que li estava agraïda per tot allò que havien compertit, li va fer mal.

Dos setmanes pensant en com dir-li-ho, esperant veure'l, qui sap si per a trobar un moment oportú que segurament deixaria passar, de nou per por, per orgull i per la vergonya que la paralitzava.

Dos setmanes que havien passat i va arribar la nit que ella es va posar per límit. Ho havia imaginat tants cops, en un moment casual, amb música, i qui sap si amb alguna birra de més. Ella s'aproparia, prop de la seva orella, per a dir-li que l'apreciava molt, que ell era un amic especial, i que aquella nit també ho va ser d'especial. Que els dos eren lliures i més amics, que per a ella allò va ser demostrar-li moltes coses. Que no li feia por el que pogués venir després d'aquella nit, que repetiria, o que potser senzillament allò hauria reafirmat la seva amistat. Però això no la preocupava.

Pensar tant va ser el seu error. Preocupar-se i capficar-se innecessàriament en el que havia passat la va encegar prou per adonar-se massa tard de que ell estava amb una altra noia al costat, i que segurament ja no li podria dir totes les coses que volia dir-li.

Ella es va encendre en silenci. No li podia demanar mai que no ho podia fer, perquè eren lliures i, de fet, ell també ho mereixia. Però li va fer tant mal veure'l allà al costat... Es va sentir petita i poc valorada, per ell i per a ella mateixa.

Sabia que no ho va fer expressament, però la va ferir que no sabés pensar en ella, com a noia, però sobretot com a amiga, més quan ja no hi havia volta enrera, ells envoltats de petons, i ella cremant en silenci, consumint en la memòria la nit increïble que en aquells instants s'havia anat volant. I va fugir, i es va penedir mil cops de ser com era, de no estar preparada per allò, i de no tenir tant dret a enfadar-se amb ell pel què havia fet, encara que si per haver-ho fet allà al davant sense respectar que ella era allà. Li va fer mal, en part per culpa d'ell, però sobretot per culpa seva, i l'endemà i l'altra no li va voler parlar, no es sentia capaç de mirar-lo als ulls, i potser així encara va ser més injusta d'esperar que fos ell el que primer fes el primer pas.

Ara ja era moment de passar-ho. Ja n'hi havia prou d'amagar-se, de fugir, perquè augmentava la distància entre ells dos. També va demostrar en aquella nit de lluna plena en un futur encontre casual, o qui sap si en un cafè buscat. Els dos estarien tensos, i en algun moment ella li deixaria anar, segurament sense escollir les millors paraules o dit d'una manera desastrosa, nerviosa, perquè no en sabria. Però seria llavors quan buidaria el seu cor i es trauria de sobre tot allò que li pesava tant. No sabria el que ell diria, però si que sabia el que ella li volia dir. Li volia explicar que seguia pensant que ell era un amic, un amic especial, que sabia que no n'hi havia per tant, però que a ella li importava. Que no es podia recuperar un passat sense retorn, tornar a la seva nit i no passar més enllà de l'abraçada i aquell petó innocent a la galta. O tornar a la següent nit, dues setmanes després, per a poder desaparèixer abans, per a no haver-ho vist i poder evitar sentir-se com s'havia sentit fins ara, per poder entendre, sense ràbia, que ell també tenia la seva llibertat.

Era el moment de plantejar-se el final de tot allò, per tant els quedava aprendre de tot el que havien passat. Els hi quedava un bon record d'aquell dia. Potser un record amarg, com tants altres que tindrien ella i ell en d'altres moments, per com havien anat les coses l'altre nit. Els hi quedava seguir volant lliures, continuar amb les seves vides, mirant endavant i no deixar que la por dominés aquella amistat.

I amb tot això li volia dir que seguís contant amb ella, que passava pàgina, fent les coses més senzilles, sense sentir-se malament i fent de l'orgull quelcom constructiu entre ells, mentre pensava en vigilar no estimar-lo.

Que volia veure'l, que volia tornar-li a fer aquell petó a la galta mentre l'abraçava, pensant que el món seguia girant i que ell seguia sent una persona igual d'espacial, i que no valia la pena tenir orgull a canvi de perdre tantes coses.

No era just per a els dos. I va ser llavors, mirant aquella lluna plena, quan es va adonar que s'hauria d'atrevir a dir-li per a quedar.

Construir i destruir. Part I

2010-11-29T18:59:00.006+01:00

Quantes vegades una il·lusió, pot passar a ser quelcom contrari?

Segurament moltes, i fa dies que em sento així. És complicat escrutar dins d'un mateix i aprendre a conèixer-se, acceptar les debilitats i, sobretot, ser sincer amb tu, per a poder ser-ho amb els altres...

Sóc conscient que això no se'm dona massa bé, i també sóc conscient que a vegades, per poder entendre aquestes coses, les he d'escriure. Ni que sigui amb senyals imperceptibles que només jo sàpiga entendre, perquè els altres també trobin els seus propis senyals, o les seves pròpies interpretacions, o ni que sigui per a fer-ho oberta i sincerament, sense personatges fantàstics ni protagonistes que et representin a tu, a mi, o qui sap si a algú altre.

Si heu pogut seguir el Món en algun temps, sabreu que últimament al Món li costa girar, però aquí està i continua... Fa un temps ja de tot això. No sé pas si és fruit d'una manca d'inspiració, o de deixar-me poc temps a mi mateixa. Ho trobo a faltar, més ara quan les il·lusions passen a ser decepcions, quan les sorpreses passen a fer por, o a fer incertesa, quan potser ser sincer ajudaria a ser més feliç, quan més que mai un necessita ser estimat... Construir i destruir...

Qui sap si per tot això un dia vaig tornar a obrir la llibreta i van brotar d'un bolígraf abandonat a una taula d'un bar, un munt de paraules sinceres que necessiten un final.

Aquest post és el preludi d'un relat pendent que necessita ser acabat per poder passar pàgina, i escriure'n molts d'altres.

De mentre, sempre podem posar una part de la banda sonora...

Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprèn mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Que bonica que em sembla la vida

2010-06-25T03:47:00.007+02:00

Una llum s'apaga al cel com tantes ho han fet fins ara. Moltes més s'apagaran.

No sé si som conscients que, fins i tot, algun dia s'acabarà la nostra.

Naixem, existim, vivim, sentim... i un dia, també i, com si res, morim enduent-nos mil records amb nosaltres, però deixant passes a cada pas que haguem fet.

La condició d'ésser humà també es caracteritza per buscar respostes a preguntes que potser mai seran contestades. Qui sap si per buscar on anirà la nostra llum un cop s'apagui i sense preocupar-nos, ni tant sols, per brillar més i més abans de morir.

Hauríem d'apendre a brindar per tot aquell camí recorregut, no per plorar dels llocs on no haurem arribat mai. Hauríem de ser conscients de la sort que hem tingut de conèixer tantes persones, no pas de perdre-les. Hauríem de veure ampolles plenes enlloc de pensar en tot allò que s'hagi pogut vessar.

Ens cauran llàgrimes tristes, insegures, impotents... Llàgrimes de rabia que ens colpejaran el cor, al lloc més profund i amagat, al lloc més sensible. Però per què no sentir-les, per què no deixar que caiguin? Per què no deixar-nos gaudir també d'aquests moments? De tot això que sentim i que a la vegada també ens fa estar tant vius? Ens fan sentir que el nostre cor batega i que la nostra vida seguirà recordant aquelles llums de dalt del cel.

I un dia morirem, sense més. Segurament serà més fàcil per nosaltres i amb això farem un acte tant natural com néixer i respirar.

Quan jo mori, vull que pels meus ulls passin tots aquells records forjats dia a dia, vull poder marxar amb un somriure pensant que néixer i viure ha valgut la pena a cada instant. I és igual si sóc vella o jove, és igual el nombre de minuts que hauré rascat, o les hores, els dies i els anys. Tot és relatiu si has estimat, si has rigut, si has plorat, tot és igual si has sentit, perquè no importa el temps, sinó el camí pel qual passes.

Viuré brindant no per aquelles llums apagades, sinó per aquelles que han brillat tants dies. Moriré brindant per la meva vida i per la vida de tots aquells que tindran també tant de camí per a recórrer quan jo no hi sigui.

I si, tindré por tantes vegades, com tantes vegades que em llençaré per poder viure Seguiré caminant encara que les meves cames no tinguin força. Seguiré estimant encara que algun dia també pugui fer-me mal.

I si, mentre respiri no deixaré de pensar mai que, malgrat tot,
la vida em sembla molt bonica...

pensant en el buit

2010-04-20T04:26:00.003+02:00

La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.

Gira que gira...

2009-12-22T02:31:00.010+01:00

El món segueix girant...

Contradiccions...

2009-10-28T00:41:00.006+01:00

...Pum, pum, pum, pum...

El cor batega amb força. Una sensació estranya a la panxa, de nervis, de certa angoixa, d’ànsies de llibertat.
Estàs bé, estàs trist. Et sents estrany.
A vegades t’agrada aquesta incertesa, aquesta emoció... A cops i a voltes et fa por. Vols veure tantes coses, i a la vegada et sents cec, desconegut, aliè a masses instants. Però a la vegada també ets proper, somrius, parles i potser per dins et trenques quan sense voler o a consciència fas un pas en fals.

...Pum, pum, pum, pum...

Ara tens un domini equilibrat de les coses, ara se t’escapen de les mans o et rellisquen entre els dits. I et perds... I després et tornes a trobar.
Danses entre aquesta relativitat, emmirallat per les llums d’una nit especial, enlluernat d’un matí de pluja. Aprofitant unes tardes llargues que et semblen curtes quan s’han acabat. I després tornes a ser nocturn desitjant que la nit t’esguardi o no s’acabi mai...
Algun projecte de futur potser se’t desmunta, però tens la sensació que donarà pas a quelcom millor.
Més contradiccions de nou, tant si t’equivoques, com si no. Però saps que has de fer el pas.

...Pum, pum, pum, pum...

El teu pols ferm i segur ara tremola. Demà potser ja no. I el que ahir era una llàgrima serà un somriure o una esperança. I les ganes de fugir seran de quedar-te, i un altre cop voldràs fugir de nou.
Ningú diu que la vida sigui fàcil o que els sentiments siguin senzills....
Viu intensament cada instant com si fos l’últim. Viu fidel i coherent a allò que penses, a allò que sents...

...Pum, pum, pum, pum...

...Escolta el teu cor...

La flor de carbassó gegant

2009-10-17T17:40:00.004+02:00

Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...

Aquesta és una nova proposta per relats conjunts

Escolta-ho en el vent. Visió personal.

2009-10-06T14:35:00.005+02:00

Petit, fugisser, juganer i espantadís. Així era aquell vent que no parava mai quiet, sempre amunt i avall, provocant calfreds a aquells que tocava per la nuca. Constipant a aquells que s’havien oblidat el jersei. Acariciant les persones solitàries i somiadores que miraven a l’horitzó, tot buscant un futur més bo.

El vent s’escolava per tot arreu. Aixecava la pols de les cambres oblidades i secretes. I així podia veure tantes coses... tantes coses boniques i tantes atrocitats que es perdien en el temps sense que ningú les pogués conèixer o en fos conscient.

Ell ho sentia tot. Crits de guerra. Crits demanant ajuda. Crits demanant perdó, pregonant sentiments i somnis. Escoltava pensaments que s’escolaven entre dents. Pensaments bons i dolents. Cançons que mai sonarien més, cançons particulars, sons desapercebuts.

A les seves mans volàtils tenia el poder de poder fer perdre aquests sons i cançons perquè ningú mai no els sentís o, al contrari, podia fer-los arribar molt més lluny del que el receptor sol els hagués pogut (o volgut) enviar mai.

Havia arribat a sentir tants tactes en entrar en contacte amb les coses. Des de l’escorça més robusta, al jaç més tendres. O acariciar les mans de les princeses en trenar-se els seus cabells llargs i suaus.

Podia jugar seguint el ritme d’un riu que lluita per arribar ràpid al mar. Podia acompanyar l’ocell més veloç o d’insecte voleiant més arran de les flors.

El vent era feliç en el seu món sempre tant dinàmic. Sempre en moviment. Però quan volia parlar ningú podia escoltar-lo. O potser ningú ho volia... No sabien entendre ni la seva llengua ni els seus signes. I és llavors quan la seva felicitat es transformava en una solitud trista, una solitud conseqüència d’una condemna inevitable des del moment en què va néixer quan una papallona va batre per primer cop les ales.

Quantes vegades la humanitat haurà vist passar aquesta ràfega, l’haurà notat amb la pell de gallina, l’haurà vist fent volar fulles o jugant amb el riu i no s’hi haurà ni fixat... O potser no ho haurà apreciat...

Aquest vent no causarà ni remolins, ni tornados ni huracans, no causarà desastres, però n’hi haurà d’altres que potser enutjats en la seva soledat si que ho faran.

Quants cops mirarem cap enrere, o quants mirarem endavant amb uns ulls cecs que no ens deixaran percebre la grandesa de les petites coses?

Fins que no siguin grans no les sabrem ni apreciar ni valorar.

Aquell últim petó

2009-10-04T22:50:00.006+02:00

Encara recorda aquell últim petó sincer i serè, pur i transparent però ple de llàgrimes.

Com l’havia estimat les nits en vela, o des de la taula d’aquell bar. Com l’havia enyorat sol al llit enviant-li missatges d’amor, quan ell estava lluny i volia estar a prop.

Ara ja en faran uns anys d’aquell petó, però sembla que fos ahir. Un record fixat que no es deixa oblidar.

I ara on és ella? Tant llunyana, tant a prop i sense veure-la. Tant a prop i tant lluny.

Encara té la olor de la seva pell, el gust dels seus llavis quan el petó era juganer entre llençols blancs i suats. Blancs i arrugats. Blancs com la puresa que es desprenia dels seus ulls.

O com quan s’estiraven junts i ella entre els seus braços protegint-la de les pors, abandonant la realitat, entrant en un descans, un son, estirats en la posició perfecta. Encaixats de manera perfecta.

Encara sent les rialles embriagades d’algun licor o d’algun vi que no recorda el nom i les enyora.

Ara veu el seu llit buit que amb el blanc encara sembla més gran i sol. Un llit buit sovint ocupat per persones que no poden substituir ni aquell bes, ni aquella olor, ni aquell tacte.

Com l’amor; capritxós, sincer, esperat, mullat, odiat, dolorós, pornogràfic, feliç, proper, càlid...
Com poder oblidar aquell petó perfecte? Com omplir el buit que ella ha deixat?

..........................

A poc a poc van sortint nous sols mentre marxen noves llunes entre llençols blancs.

A poc a poc un pas endavant li dona més força. Ell parla, ell riu, ell sent i es va sentint també més ple.

Noves companyies entre llençols més gaudides, amb un petó als llavis de despedida, agradable, però sense gust. Missatges sense resposta després.

I ell en aquell bar on la mirava reflexiona. I també des d’aquell bar sense voler decideix. No voldrà lligar-se fins que senti un amor nou però de la intensitat d’aquell. Però de mentre, seguirà sol, i gaudirà del llit buit, dels petons agradables amb poc gust, de les sortides de sol, de veure dormir la lluna. Gaudirà, fins i tot, d’aquells records tant macos que a poc a poc es fan més petits a dins seu. Records de quelcom bonic que ja no hi és. Records d’ella. Records que li ensenyen que val la pena estar sol i viure, perquè pot existir un amor com aquell.

........................

Ell no sap que, des de la taula d’aquell bar i fent un glop a un cafè mentre un altre cafè buit resta a la taula, una altra noia escriu i enyora un passat que no tornarà.

Hauran de passar encara un parell d’anys perquè es puguin conèixer en una trobada casual i accidentada en aquest mateix bar.

Això sí, d’aquests dos anys solitaris aprendran a sentir un amor diferent. Un amor a la seva vida, a la seva llibertat, un amor sincer a les petites coses, a les seves coses. Un amor a ells.

..........................

I només així serà quan podran tornar a estimar i quan, per fi, ja no tindran por a deixar que els estimin.

Instants sols de bar

2009-09-29T01:56:00.003+02:00

Ella seu sola, a una taula al racó del bar.

De nou dues tasses de cafè buides i un matí llarg, desaprofitat, perquè havia de fer moltes coses, aprofitat perquè ha pogut estar sola, immersa en pensaments i reflexions nostàlgics i, abans, amb un llibre entre mans que li agradaria que fos més llarg.

A fora no fa sol, però tampoc fa fred. Els cabells humits li posen la pell de gallina. Humits fruit d’una dutxa que fins després dels cafès no l’ha despertat. Humits i que, poc a poc, amb la calor es van assecant despentinats.

De mentre mira fora, i entrecreua mirades curioses, mirades furtives amb la gent que va passant. El vidre la protegeix, la distancia mentre amb alguns fa un gest amb el cap, una mirada i un somriure per saludar algun conegut que no es para o que es pararà poc a parlar.

Al bar sona una cançó que ella sap cantar. Cançó amb aires de records passats, comparacions d’instants que potser ja no tornaran mai.

Rere el fum d’aquell tabac liat, ella desprèn una mirada dura que per dins es trenca. Un cor fort que batega insegur. Un pols serè que a poc a poc tremola. Glops d’un cafè que s’està acabant. Glops d’un cafè que ella voldria que no s’acabés mai. Com aquest instant de records, que voldria que fos un instant etern, d’impàs temporal, perquè ara no s’ha d’enfrontar a res. Ara recorda i troba a faltar coses, persones, moments que no tornaran.

Què se n’ha fet d’aquella gent? Tots aquells segueixen les seves vides. No els ha trucat, o els ha trucat poc. De tant en tant se’ls va trobant i, tot i així, sovint els troba a faltar perquè ja no és igual. Qui saps si allò que van viure serà impossible de recuperar. Les coses han canviat, i ella també. Voldria tirar enrere i recuperar aquells temps, aquella gent, però a la vegada, sap que els ha de deixar marxar.

Què se n’ha fet d’aquell món que tant poc la preocupava? Aquelles nits en vela, aquelles rialles, aquelles aventures adolescents i descompromeses. Aquella seguretat de sentir-se lliure i jove, de sentir-se viva, feliç...

Què se n’ha fet d’ell? On son els sentiments sincers que havien de durar per sempre, aquells que la colpeixen, que encara li fan mal. Aquells records dolents que li fan ràbia, però més encara els records bons, que fan que li costi més d’oblidar. Ell li va treure la innocència d’una nena, la va convertir en una dona, li va obrir els ulls en un món desconegut, un món de plaers, d’alegries, de somnis i de promeses que amb el temps es van trencar. Que encara es trenquen.

Quantes coses, quants records. Quanta nostàlgia per dos simples cafès, buits, freds, carregats i amargs. Tant amargs com molts records. Carregats com tota aquella gent. Però tot i així, cafès plens de sabors, tal com el regust dels seus pensaments. Tal com totes aquelles experiències.

Potser són dures les coses, potser és dur recordar el passat. Però potser si no fos dur no valdria tant la pena seguir caminant endavant. I dit això, sense deixar entrar cap més record, ni cap més pensament s’aixeca per evitar demanar un cafè més. Paga pensant que cada vegada li surt més car anar als bars, però paga a gust ja que li agrada seguir aquests instants. Instants sols de bar.

---------------------------------

I com un amic meu ha dit: "si no hi ha moments tristos... els macos deixen de ser-ho"

Relats conjunts: El dia que el mirall es va trencar

2009-09-20T22:46:00.006+02:00

EL FUMADOR Juan Gris 1913

Encara no havia sortit el sol quan el despertador va sonar amb el seu despertar moles i burleta.

Amb els ulls enlleganyats va anar cap al lavabo. Després de fer un riu, es va treure el pijama amb tacte de seda per tal de fer-se una dutxa d’aigua més freda del que hauria desitjat.

En sortir es va posar el barnús observant com, poc a poc, el sol ja treia el cap entre les teulades. Tot seguit va anar cap a la cadira on sempre deixava la roba preparada per l’endemà. Va posar-se els calçotets, els mitjons, la camisa blanca, els pantalons perfectament plegats i l’americana fosca. Va pentinar-se els cabells marcant la línia a un costat i va posar-se el barret de copa.

Del calaix de la tauleta de nit va treure un dels seus cigarrets cars i se’l va encendre tot apropant-se al mirall. El sol ja havia sortit del tot entre les teulades.

Es va espantar quan va sentir l’estrèpit soroll que va fer el mirall en trencar-se just quan ell hi havia projectat el seu rostre.

Va ser llavors quan es va poder observar. Havien passat anys des que ell havia començat el vici d’aquell ritual rutinari i ridícul abans d’anar a la feina. I no va ser fins que el mirall va petar que va adonar-se de la pena que feia. S’havia assentat en un treball que no li agradava, però que li donava diners. Havia aparcat els seus somnis aventurers, les ànsies de viure i d’aprendre, per aquell despertar monòton. Per aquella vida monòtona. havia omplert l’armari de la roba negra que tant havia odiat de petit.

El mirall trencat el projectava des de diferents cantons i no podia fer més que veure mil cares iguals i sèries. Iguals i encara més monòtones. Encara va sentir més pena, i va ser així com va decidir canviar la seva vida.

En sortir aniria a la feina per dir que marxava i es despentinaria. Tot seguit passaria pel mercat a comprar roba de colors. Aniria a passejar, tot posant-se un mitjó diferent de l’altre i una jaqueta de ratlles, canviant el seu barret de copa per una boina segurament poc seriosa. Aniria a la terrassa d’algun bar a prendre una cervesa, o qui sap si una copeta de vi barat. Observaria a les persones preguntant-se si elles tindrien la vida que desitjaven. S’enamoraria de la gent, dels seus somriures, o qui sap si potser es deixaria seduir, encara que fos només per somiar.

Potser compraria algun quadre per posar més colors a la seva casa. Potser aniria a l’aeroport, o a l’estació de tren, per comprar un bitllet en alguna destinació on no hagués anat mai.

Qui sap si potser aquell seria el dia en què canviaria, per fi, les coses. En què faria tot allò que tant havia somiat.

I va ser així que, mentre el sol brillava amb més intensitat aquell dia, l’home que s’havia mirat al mirall trencat va marxar tancant la porta amb un cop ferm i decidit, tot deixant les parets plenes de silencis, però disposat a canviar la seva vida.

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts

La vida sota del mar segueix el seu ritme

2009-08-31T14:38:00.008+02:00

Bufa el vent i fa moure les copes dels arbres. La calor asfixiant d’ahir queda amagada pels núvols que han despertat el dia.

Les onades, ahir calmades, es trenquen en tocar les pedres i la costa. Topen violentament, arrossegant tot allò que troben.

Ningú diria que en aquest paratge tant feréstec avui, amaga una calma intensa en les profunditats d’aquest mar.

Uns quants metres endins, l’aigua esdevé encara més freda i les corrents més suaus. Hi ha peixos jugant a dansar seguint la corrent de l’aigua i rient de les pessigolles que els hi fan les algues en fregar-los les escates.

Un pop medita flotant lentament, tot intentant poder fer el mort amb cadascun dels seus tentacles.

Un ermità fa endreça de la seva closca, mentre pensa en ampliar el “xalet” per poder penjar el quadre de tinta que li va regalar la sèpia pintora.

I és que la vida segueix el seu ritme en el mar que sembla tant revolucionat.

En mig de tal panorama una sirena, gens presumida, però sí molt bonica, frisa per trobar una nova presa.

Ella no sap cantar com les seves germanes, i això la limita per poder jugar al seu joc d’embogir pescadors per endur-se’ls a les profunditats del mar.

Mira amunt esperant trobar quelcom a la superfície, i és així com visualitza una petita barqueta amarrada entre les roques. Ella s’hi apropa amb el somriure maliciós i s’amaga darrera una gran pedra. Observa i veu un jove pescador, impertorbable al fred, que descansa ajagut esperant que un peix innocent piqui l’ham. Una presa fàcil...

“Assassí...” pensa la sirena mentre decideix actuar sense contemplacions. Sense cap vergonya es descorda les seves robes tot deixant a la intempèrie aquells pits rodons i suaus. L’aigua freda acaba de fer la seva feina, posant-li la pell de gallina i deixant els pits encara més ferms.

Poc a poc surt del seu amagatall preocupant-se de ser sensual i decidida. Fent dansar els pits entre l’aigua, mullant la seva pell mentre deixa caure, a poc a poc, la seva llarga cabellera. No li costa gens aconseguir captar l’atenció de la seva presa, ja que el jove pescador de seguida veu aquell miracle sortint de l’aigua, sense ser conscient del perill que l’amenaça.

La sirena somriu encara més, pensant “ja casi és meu”. Toca la barca amb les seves mans petites per ajudar-se, puja a la barca tot mostrant aquella formosa i majestuosa cua. Ell obre els ulls sorprès i no pot evitar posar una de les seves mans grans i aspres entre els cabells d’ella, apropant el seu cap per ajuntar els llavis. Juga amb la llengua i la sirena, perplexa, es deixa fer. “Deu formar part de l’encant que desprenc”, pensa ella, “deu estar embogint per la meva màgia”.
El jove pescador, ja posant-hi més cara, decideix tocar-li un pit amb poca traça. Primer suaument, despres amb més força. Després els toca els dos mentre ella s’estremeix. I és ara quan ella ja no pot controlar-se. Segueix besant-lo mentre comença a tocar el seu cos robust. Li treu la roba i de sobte, es troba el seu membre gros i erecte entre les seves cames peludes.

La sirena ho contempla hipnotitzada, busca tastar tal meravella i així pot notar el tacte suau de tal extremitat desconeguda entre els seus llavis. Avui la sirena aprèn jocs humans que ella ni tant sols havia sentit anomenar.

Quan el jove pescador per fi acaba, la sirena busca el mar fred per intentar calmar l’excitació que sent, ja que ella no ha pogut acabar. No es pot controlar, necessita nedar per les corrents fredes, necessita parar aquella sensació que l’està embogint.

El pescador mira divertit la sirena desesperada mentre, amb molta calma, va posant-se de nou la roba. A continuació porta la barca cap a la costa i marxa camí enllà sense mirar enrere, molt descansat.

La sirena, sense poder deixar de moure’s per treure aquella sensació, el mira enrabiada per haver deixat escapar la seva presa. Enrabiada per sentir-se així i no haver pogut acabar. I és així com de sobte comprèn per què les noies tenen cames i recorda allò que va veure un dia en sorprendre dues noies “jugant” a altres jocs dins del mar.

Pobra sirena, el jove pescador t’ha condemnat a nedar sense rumb, esperant trobar a algú que et pugui donar cames, malalta d’excitació sense poder consumar eternament...

I de mentre jo, posant els peus a la vora del mar mentre passejo per la platja, em pregunto per què, en un dia tant ennuvolat i fred, el mar, de cop, sembla que s’ha tornat més calent.

És curiosa la natura...

Per la carretera...

2009-08-13T17:29:00.007+02:00

Ja fa dies que no hi sóc...

Un cotxe, la carretera, molta calor i també pluja, molt de temps, molta acció a dies, molta tranquilitat a vegades i sobretot, cap preocupació ni cap pressa per a tornar...

Aquí estic, perduda pel nord d'Espanya, trobant racons, trobant gent, trobant màgia...

No m'espereu pas, ja tornaré quan toqui, però de moment, el Món de la Nymnia ha marxat de vacancetes!

Un petonet i sigueu bons!

Relats conjunts: La seva estona de cel particular...

2009-07-02T02:28:00.004+02:00

És ja hora de vespre quan ella entra en aquell bar tant peculiar. Terra de fusta, barra estreta i una gran taula de billar.

Als costats, a cada lloc, hi seuen els personatges habituals, que sempre van allà el mateix dia de la setmana, a deixar passar les hores fins que la rutina torni tant ràpid com la sortida del següent sol. Ella seu al seu racó esperant-lo, desitjant que torni a arribar com cada dia últimament.

Poc a poc sent la remor de la gent, el petit repicar de les pilotes del billar i el dringar lleuger d’unes copes. Sense pressa. Impregnant-se d’aquell fum que deixarà massa olor en la seva roba, bevent d’una ampolla sempre mig plena i que a poc a poc es va acabant. I una altra copa, i una altra més, i més...

El temps passa i des del racó d’aquell cafè de nit sembla que el tems es pot fer més lent, tot i així, el rellotge avança minut a minut i ell encara no ve.

Pensa que no demana tant. No demana un amor durador, ni una família. No demana ni tant sols un petó, ni un final de conte. Només que entri i la miri, i només aquells instants ja la faran feliç, pensant que la vida potser si que té instants que es poden fer eterns i et poden omplir de felicitat, ni que sigui només per uns moments.

No sap ben bé com ha anat alimentant el seu desig cap ell. És el seu petit secret, amagat. Potser li feia falta enamorar-se sense acció, tornar a trobar aquella espurna que fa que la vida sigui divertida, que li doni un sentit encara que les coses no surtin bé. Potser s’alimenta esperant poder deixar enrere les nits de sexe carregats d’adéus falsos i d’intercanvis de telèfons que acaba esborrant al cap de dos dies.

Avui, és un dia que ella posa a proba amb un repte cap el destí. Demana que arribi el seu petit capritx, el seu joc, el seu filet d’esperança, o potser la seva vida...

Les llums del cafè de nit brillen com mai, però la foscor encara deixa borroses les cares de les persones. Amaga imperfeccions i fa més intensos els desitjos. I des del seu racó ella els observa encuriosida, sempre atenta a les cortines de les portes, i ell no ve.

De sobte una cançó coneguda li posa la pell de gallina recordant vells temps i velles històries. El cos se li glaça sentint aquells acords mentre mira com va passant cada minut. I és justament en aquells instants que ell entra despreocupat, sense fixar-se però fixant-se a la vegada.

I les llums es tornen fosques il•luminant només el seu instant, i la gent desapareix i la deixa sola amb la mirada d’ell clavada als ulls. I és llavors quan ella amaga un petit somriure i sap que, per uns moments, ha tingut “la seva estona de cel”...

“...i com cada cop sent la tremolor, meitat por meitat alegria. De la barra estant el cambrer dirà si vol el de sempre. Ella arribarà, amb els ulls brillant, i per un instant tot s’haurà aturat...I per uns breus moments una estona de cel. Ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura el cafè és una estona de cel... [Una estona de cel - Els Pets]”

Aquesta és una nova proposta per Relats Conjunts

Jaume

2009-06-11T01:15:00.006+02:00

Nota de l’autora: Avui el món parla en present i en primera persona. Ha defugit una mica la fantasia per a parlar d’una cosa que avui m’ha passat i que he necessitat escriure. No és un conte, però en certa manera sí que ho és, almenys per a mi ho és. I amb tot això començo amb les meves experiències...

Avui era un dia com tots, una mica atrafegat, passant calor, i d’uns quants cafès a sobre. Ja cap el tard he arribat a casa, tot trobant-me primer amb els meus pares.

El pare ha arribat de fer endreces a baix, que està tot potes enlaire, mentre jo i la mare estàvem parlant abans de que em decidís per anar fent cap cap a casa meva.

Ha pujat el meu pare dient que havia trobat dos tresors. Un era un grup de fòssils preciosos que hi havia enterrats per algun racó abandonat del garatge. L’altre, era la cartera del Jaume.

Segurament us preguntareu qui és en Jaume. Ell era el germà del meu pare. Ell és algú que porto imaginant-me des que vaig néixer, ja que no el vaig arribar a conèixer mai. Va morir molt jove, als 18 anys, en una excursió a la muntanya, intentant ajudar a uns excursionistes que s’havien perdut entre la foscor de la nit. Ell seria ara el meu tiet, de ben segur un home molt interessant, atractiu, divertit, alegre i original. Suposo que una part d’ell també està dins meu, només pel fet de ser fill dels meus avis, germà del meu pare. Ell seria el progenitor dels meus cosins, que no tinc. Ell seria algú més amb qui compartir la meva vida, algú amb qui riure, amb qui plorar, amb qui somiar... Algú amb qui anar d’excursió a conèixer més la natura, algú que entonaria cançons amb una guitarra a la llum de la lluna o, qui sap, potser algú amb qui també jugar a jocs de taula durant les tardes de pluja però de xafogor.

Sé que quan aquest tràgic accident va passar, la meva família i tots els amics van anar a la Muntanya a deixar-hi una pedra i una placa amb el seu nom, per a recordar-lo, justament al lloc on va passar. Va ser en algun lloc de la Serra del Cadí, algun lloc que jo encara no he vist mai i que fa molt de temps que tinc pendent anar-hi.

Quan el meu pare m’ha posat entre les mans aquell tresor, l’he obert amb molt de compte. I he remirat la cartera de dalt a baix, fins l’últim detall. Hi he trobat una de les antigues pessetes, impreses en un bitllet petit de paper. Hi he trobat molts carnets de federacions excursionistes, carnets que caducaven un any després que morís ell, al 1970. Hi he trobat un carnet d’estudiant, amb només dos segells del setembre i de l’octubre, perquè ell després ja no hi era. Hi he trobat també la foto de dos dels seus millors amics, una foto en blanc i negre i he sabut del cert, que devia ser una persona que es feia estimar. Devien ser molt importants per ell els amics com perquè els portes a sobre. Hi havia una llista de telèfons molt prima, d’aquestes antigues, un tros de paper mig estripat amb una cita catalanista i un sentiment nacionalista, de ben segur marcat també per la època en la que estava vivint.

També ha estat tota una sorpresa trobar una foto d’ell, a part de les que hi havia amb els carnets. L’he observat i he intentat reconèixer faccions que té el meu pare, però la veritat, eren força diferents. Tenia un somriure serè i sincer, una mirada curiosa, uns cabells foscos, pentinats formant com un petit “tupé”. Era molt atractiu i, de ben segur, havia tingut alguna novia.

Ha estat just aquest pensament el que m’ha fet preguntar als meus pares si en aquell moment tenia parella. “No se sap”, m’han dit, “però durant molt de temps sempre hi havia algú, que no sabíem qui era, que cada setmana li portava un petit ram de flors a la pedra que varem posar per ell a la muntanya”. De seguida m’he preguntat qui devia ser tal persona i si encara hi portaria flors, si encara el recordaria, mentre mirava a la meva mare i al meu pare amb llàgrimes als ulls, ja que a aquelles èpoques tot just començaven a sortir junts i aquell va ser el primer mur que van haver de superar alhora. Sempre he pensat també amb els meus avis, que han estat sempre molt forts. M’he esgarrifat en pensar que jo no podria suportar la mort d’un fill, d’un germà, i que tot just ara, que ja començo a ser més gran, encara em remou l’estomac pensar en tot això, encara em poso trista en saber que ell no hi és i sense haver-lo conegut, i encara estic contenta de saber que algú tant especial va brillar entre els estels de la meva família i que la seva llum, encara no s’ha fos del firmament.

Remenant els papers també he trobat una altra fotografia, també en blanc i negre, on hi sortia una cadira amb la seva jaqueta, i la guitarra repenjada a un costat. La seva guitarra es deia Mireia, i portava el nom escrit en un dels costats. Encara està a casa els meus pares i, de fet, va ser la primera guitarra que mai vaig tocar.

Aquesta foto m’ha causat un sentiment molt estrany, perquè m’ha semblat com una premonició del que va passar. Ell no hi sortia, de fet, la va fer, però semblava que si que hi fos, assegut en aquella cadira. Tant sols la imatge desprenia moltes coses, desprenia la seva essència, la seva olor, el seu caràcter, la seva ànima.

I avui que puc, li dedico aquestes paraules mentre estic al balcó de casa meva, envoltada d’una nit sense estrelles però amb una lluna preciosa que treu el cap de les montanyes tot dansant entre petites boires, d’un color groguenc molt especial. I aquesta nit especial és per a ell i el seu somriure, i no estaré trista per les coses que no ha estat mai, sinó que estaré contenta perquè ell ha existit, encara que no l’hagi pogut conèixer mai, perquè ell encara hi és en la seva guitarra, en la seva cartera, en la meva família, en els seus amics i en mi. Perquè la mort em fa por no deixaré de pensar que forma part de la vida, que aquesta continua i que allò important no son les coses que t’hauran quedat per a fer, sinó la persona que has estat i allò que has aconseguit mentre encara respiraves. I per això, només per això, que la vida continuï així de bonica, així de trista, així d’efímera en comparació generacions passades i per a passar. Que segueixi sent injusta, que també tingui els seus instants de felicitat. Però sobretot, que la vida sigui intensa i que sempre hi hagi coses per les quals lluitar i per a poder canviar.

Jaume; i mentre el món va donant voltes, des d’aquí el petó més gran i més sincer de part de la teva neboda, algú a qui sense voler també has ajudat a créixer i li has ensenyat moltes coses i així, que el teu record no mori mai.

Un any al Món de la Nymnia!

2009-05-29T00:18:00.003+02:00

Avui no puc estar més agraïda, perquè tinc moltes coses a celebrar. Avui us parlo de tu a tu, perquè estic contenta i feliç, contenta de que el Barça sigui, tricampió i contenta també, i deixeu-me robar-los una mica de protagonisme en uns dies de celebració futbolera, perquè avui divendres (i dic avui perquè ja són més de les 12h), el Món de la Nymnia fa ni més ni menys que un any donant voltes en el cel celestial dels mons blocaires i això m’omple de felicitat, perquè no m’esperava que m’animés tant a seguir-lo i a anar-lo construint.

Encara recordo el primer cop quan un amic em va animar i em va ensenyar les primeres passes per a començar el blog, a partir d’allà, he aconseguit mica en mica tenir el Món de la Nymnia com el coneixeu ara mateix. I he après moltíssimes coses, perquè m’ha permès imaginar, crear, somiar... M’ha servit per a conèixer molts d’altres móns, els vostres, i a perdre la vergonya de que m’aneu llegint, d’anar-vos posant comentaris. Esperem que sigui el principi de molts anys més, de molts projectes, relats, contes, dibuixos i, sobretot de molta creativitat i imaginació.

No em queda més que dir-vos que moltíssimes gràcies a tots, i dit això, que el Món segueixi donant voltes!

En terra de ningú, terra de tots...

2009-05-18T01:42:00.001+02:00

Aquell dia la xafogor era tant intensa com el primer matí quan em vaig despertar havent posat els peus en aquella terra àrida del gran desert del Sàhara.

Era el dia de tornar a casa, al caos de la meva ciutat i a la rutina que havia trencat durant aquells dies de viatge i de màgia.

Encara tenia a flor de pell la nit en la que vaig arribar en aquell aeroport atrotinat on un seguit d’homes prepotents del “frente policiario” havia intentat obrir les meves pertinences i les de molts altres. Després el llarg viatge dins d’un camió circulant a gran velocitat dins la foscor més absoluta, amb un “ai” al cor pensant que potser, només potser, arribaríem a un altre lloc perduts en la grandesa del desert. Anaven baixant grups i quan ens havia tocat als meus i a mi ens esperava un comitè d’homes alts, vestits amb túniques blanques adornades amb brodats i un turbant negre que els tapava la cara per protegir-se del fred de la nit i del sol del dia, així com d’aquell vent que aixecava els petits grans de sorra i te’ls clavava a la pell com si fossin agulles.

Aquells homes que llavors, quan havia de marxar, m’eren del tot coneguts, en el primer moment em van posar els pels de punta. O va ser el fred. Però recordo quan l’home més alt em va dir paraules catalanes a cau d’orella i vaig reconèixer que aquells homes tant desconeguts a simple vista eren, ni més ni menys, que els amics que havien marxat cap allà amb l’avió del dia anterior.

La resta del dia de l’arribada va ser fàcil. Varem pujar a un cotxe tot terreny fins a les haimes i ens van preparar el te. Un te calentó, dolç i agradable. Un ritual familiar i proper que vaig aprendre a preparar durant aquells dies ensenyada per el pare de família i un dels fills petits.

Quan varem sortir després d’haver conegut aquelles famílies varem anar a despertar la resta de companys que ja feia un dia que estaven allà i vaig sentir aquella calor seca i penetrant que em tocava a tot el cos. La mateixa calor que el dia en què ja tornàvem després d’aquell viatge que havia estat una experiència relativament curta, però potser una de les més intenses que havia viscut i viuré mai.

El dia de la despedida, quan vaig pujar al camió que em tornaria a portar a l’aeroport atrotinat, em vaig adonar que ja mai seria la mateixa persona que havia estat fins llavors.

Una sensació de tristesa va envair-me el cor. Tristesa de marxar i haver de deixar tot allò enrere. Em sentia profundament agraïda, Agraïda a la vida que m’havia donat la oportunitat de viure aquella experiència. Agraïda a tota aquella fent que ens havia donat als meus companys i a mi tot allò i més del que tenien i podien aconseguir, malgrat que nosaltres teníem tants recursos, no els hi podíem negar, perquè ells se sentien feliços i contents de tenir-nos allà i cuidar-nos d’aquella manera. Nosaltres, com varem poder i sense que es notés, els varem donar tot allò que havíem pogut portar encantadíssims: diners, roba, calçat, material, medicaments... Però en marxar no teníem pas les mans buides, sinó ben el contrari. Les teníem plenes de presents que ens sabia greu d’acceptar i a la vegada ens feien molta il·lusió. Però sobretot portàvem les mans plenes de sentiments i d’experiències, així com tenyides d’aquell color de la henna que tant de temps ens va durar. Estàvem plens de tot allò que havíem après durant aquells pocs dies, mentre el sol brillava i les nits mostraven un cel infinit, el més serè que he vist mai.

Quan el camió va arrencar per portar-nos de tornada, van venir a despedir-nos, un altre cop, aquells nens amb els que havíem jugat. El petit em va somriure i va ser llavors, just en aquell precís moment, quan els meus ulls es van omplir de llàgrimes, per tots aquells sentiments que no havia viscut mai tant intensament i que intentava assimilar.

Mai havia vist un somriure tant sincer, tant innocent, tant preciós.

A vegades, quan hi penso, torno a plorar. I penso que és bonic sentir tot això i poder seguir plorant de l’emoció com si encara fos aquell dia.

Sé que algun dia tornaré a aquell indret dels camps refugiats sahrauís. Per poder-los donar tot el que pugui i més conscient de que, per molt que m’esforci, només serà una petita part del que ells em van donar a mi.

Perquè sovint oblidem que en terra de ningú hi ha persones que necessiten ser estimades, persones que necessiten estimar i que tenen per donar i ensenyar moltíssimes coses que no es poden pagar pas amb tot l’or del món.

A tots ells, que les nits i els dies siguin tant macos i tant serens, que algun dia puguin tornar a la seva terra sense pors ni impediments.

A tots ells, el somriure més sincer i el petó més càlid, com aquell sol que brilla tant, i tant intens, com aquella sorra que se’t clava a la pell.

Relats conjunts: La desaparició de les fades verdes

2009-05-14T23:37:00.008+02:00

"Como artista, un hombre no tiene hogar en Europa excepto en París."
* Friedrich Nietzsche

" Absenta es el afrodisíaco del alma. El hada verde que vive en la absenta quiere tu alma, pero tú estás a salvo conmigo. "
* Del personaje de Dràcula, creat per Bram Stoker

Aquesta història es remunta a finals del segle XIX a França, París. Una pobra escriptora hi havia viatjat en busca de si mateixa. Per a trobar aquella inspiració que ni tant sols recordava haver tingut.

Ella caminava sense rumb pels carrerons d’aquesta ciutat fins que va arribar una plaça del barri de Montmartre, situat a un punt elevat de la ciutat, a la part dreta del riu Sena. Des de la plaça es podia veure la resplendor de la Basílica del Sacré Coeur, però no va ser pas aquesta la que li va cridar l’atenció malgrat alçar-se tant majestuosa, sinó un petit bar fosc, en un racó de la plaça.

La pobra escriptora es va omplir de coratge i va decidir que per força aquell bar havia de tenir quelcom especial, així que va entrar-hi a pas segur. Es va asseure en una taula amagada on una lleu llum li donava un ambient especial i va obrir la seva llibreta en blanc.

Quan ja s’havia acabat la cervesa el seu bloc seguia en blanc, però amb algunes pàgines menys arrencades amb ràbia i tirades per la taula totes tatxades. La mateixa ràbia que va fer que se li humitegessin els ulls per molt que ho intentés evitar.

Sense que ella el pogués veure, un home vestit de fosc, barret negre i posat misteriós va portar-li un petit got amb un líquid verd, i una cullera amb petites perforacions sobre i un terròs de sucre en el qual hi va tirar un raig d’aigua. Ella se’l va prendre d’un sol glop pensant que segurament allò li aniria bé per ofegar les penes i la ràbia. En fer-ho, va notar una cremor asfixiant i forta a la gola, que anava baixant, i un gust intens a anís. Tot seguit l’home va somriure maliciosament mentre marxava, deixant a la pobra escriptora de nou sola en aquell racó del bar.

Quan va sortir d’aquell lloc la realitat se li distorsionava, veia la gent estranya, veia colors estranys i diferents a les coses, molt més vius del que estava acostumada. Fins i tot li va semblar veure fades verdes volant en l’aire. Ella no podia controlar aquella sensació i la començava a marejar, per això va decidir tornar-se a posar a caminar sense rumb.

Seguint el seu ritme inconstant i atropellat, lleugerament més accelerat, va anar a parar, sense voler, a un mirador on es podia observar la grandesa de París i la Torre Eiffel. En veure aquella imatge ella es va il·luminar i ca anar corrents cap a la seva pensió bruta i pobre, per agafar un llenç en blanc i uns pocs colors, i va dibuixar tot allò que havia vist.

La pobra escriptora havia descobert que no servia per transmetre en paraules, sinó que havia nascut per a la pintura. Es va sentir alleugerada i autoenganyada.

La resta de la història és senzilla, doncs la escriptora que ara era pintora va dibuixar i pintar molts quadres de la seva visió de París quan anava plena d’absenta fins a la medul·la. Tot i haver descobert el seu do no va vendre mai cap quadre ni es va fer famosa, fins que la van trobar morta misteriosament, èbria d’aquell líquid verd, fort i al·lucinogen, amb el coll ple de sang i es va decretar que devia haver estat un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga.

Va ser l’endemà de la seva mort que algú va comprar el seu primer quadre que havia pintat la primera nit, on hi sortia reflectit el caos d’aquella ciutat, amb la Torre Eiffel com a protagonista, dins d’una barreja de colors harmoniosos. Va ser aquest mateix quadre que, un cop penjat en un museu de París, la va fer famosa, però ella ja no hi era per a disfrutar-ho.

La van enterrar en un petit i acollidor cementiri a les afores de Paris. Només una persona va anar a l’enterrament, el mateix home de roba fosca i barret negre, amb la cara misteriosa, i un somriure maliciós que ensenyava uns ullals més llargs del normal, que va escriure a la seva tomba: “Les frustracions s’han d’afrontar sol i superant les pors”

Al cap de pocs anys, al 1915, es va prohibir l’absenta, classificada com a droga perillosa. Més endavant se’n van fabricar de noves ja modificades, perquè no tinguessin aquell efecte al·lucinògen que tants artistes havia il·luminat i matat i, d'aquesta manera, va ser així com les fades verdes van desaparèixer dels carrers de París.

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

Contes a amics: Un pícnic amb campanetes

2009-05-04T10:36:00.004+02:00

La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.

Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.

Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.

Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.

Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.

... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.

La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.

De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.

Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.

Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.

Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.

En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.

Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.

La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.

Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.

La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.

Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.

Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.

Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.

També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.

Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.

De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.

Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.

“No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!”

La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.

La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:

“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”

Il.lustració i relat per Nymnia

Relats conjunts: La maledicció dels guerrers de terracota

2009-04-26T16:50:00.005+02:00

Encara recordo aquell dia com el primer i últim de la meva existència. I quan dic primer i últim em refereixo a que, per desgràcia, estan els dos massa lligats...

Caminava sol entre totes aquelles estàtues, intentant trobar quelcom que em pogués endur d’amagat per a vendre en algun mercat de traficants i poder-ne treure un bon feix de bitllets.

M’havia allunyat del grup i del guia. Deien que vigiléssim perquè ens podríem perdre i jo pensava que era més llest que la gent vulgar que pensava que les obres i l’arqueologia eren només per a mirar.

Caminava, caminava, caminava... I cada carreró per on passava em semblava igual que l’anterior en el qual havia tombat. Tots els guerrers em miraven amb una cara agressiva, fins i tot algun em semblava que es mofava de mi i jo tenia ganes de rebentar-los i esmicolar-los en trossets ben petits quan vaig adonar-me que m’havia perdut.

Llavors tot es va tornar fosc. I aquells guerrers que em feien ràbia van començar-me a fer por. Em parlaven, i eren tants que cada paraula inintel·ligible que deien retombava dins del meu cap. M’estava marejant, el cor se’m va accelerar i encara vaig córrer més i més, fins que vaig perdre el món de vista.

La resta de la història és ben curta. Quan vaig recuperar la consciència no em podia moure. Vaig intentar-ho amb totes les meves forces però va ser inútil. Els guies passaven amb grups de gent i em feien fotografies, i jo intentava cridar-los sense que servís de res. I en un intent desesperat vaig escoltar una de les explicacions d’un guia que parlava algun idioma que vaig poder entendre:

- Aquí teniu l’últim dels guerrers de Xi’an que han desenterrat. Les seves faccions són peculiars ja que no són tant asiàtiques com les de la resta. Diu la llegenda que qui vulnerava aquest mausoleu passava a formar-ne part i estava condemnat a guardar-lo per a sempre més. Qui sap si això és tant sols una història inventada per a preservar aquest lloc o si, realment, podria ser veritat. Això, apreciats turistes, ho deixo en les seves mans... Segueixin-me que els acompanyaré cap a la botiga, on hi trobaran unes rèpliques en miniatura a molt bon preu...

Maleït aquell dia en què vaig decidir que no en tenia prou en guanyar diners honestament i em vaig creure més important que les supersticions. La meva vanitat va portar-me a aquesta condemna...

Ara tant sols espero servir l’emperador i poder trobar alguna víctima que es perdi entre els carrerons, i així em vingui a fer companyia tal com diu la famosa maledicció...

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

2009-04-19T04:35:00.003+02:00

Simplement per a compartir, en una nit sense son...

QUE BONITO (MUCHO POR VIVIR)

Que bonito,
cuando te veo
que bonito
cuando te siento
que bonito pensar
que estas aquí junto a mi.

Que bonito cuando me hablas
que bonito cuando te engañas
que bonito sentir
que estas aquí junto a mi.

Que bonito seria
poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito tu pelo negro
que bonito tu cuerpo entero
que bonito mi amor
todo tu ser si tu ser.

Que bonito
seria poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito
cuando acaricio tu guitarra
entre mis manos
que bonito poder sentirte
así siempre así.

Rosario Flores

Les Cròniques des del Llit: capítol 1

2009-04-13T19:33:00.005+02:00

Ahir me’n vaig anar a dormir tard després d’un sopar a casa d’una amiga. Arribava cansada de fer tantes voltes amb el cotxe per a trobar un maleït lloc on aparcar.

Vaig entrar a les palpentes a casa i vaig fer un intent (totalment frustrat) d’entrar de puntetes per no fer soroll i no despertar a ningú.

Només en obrir la porta, aquesta grinyolava de mala manera i, a mig camí del passadís, vaig equivocar-me en confondre la porta amb la paret.

Després d’una fugaç visita a la cuina per a beure un bon got d’aigua, vaig passar pel lavabo, em vaig rentar les dents intentant aguantar amb la millor decència possible la picor que em produïa la meva pasta dentífrica a cada racó de la boca i de les dents.

Un cop a l’habitació em vaig posar el pijama i vaig estirar-me en el llit tot tapant-me amb el nòrdic.

M’hi sentia comodíssima, com és de costum... Perquè no us ho he explicat mai però, per casualitats de la vida, posseeixo un dels llits més còmodes del món! I no ho dic perquè sigui el meu, eh!

Les persones que tenen la sort d’haver compartit el son amb el meu llit ho afirmen rotundament, i per sort o per desgràcia, és un privilegi de pocs i poques. Això si, ni el caos més absolut en la meva habitació pot trencar l’harmonia, la comoditat i la tranquil·litat que un troba en el meu llit.

Doncs bé, tornant al tema. La qüestió és que ahir quan començava a endormiscar-me envoltada d’aquesta comoditat estranyament perfecta em va venir a veure un dels éssers fantàstics de la nit dels quals algun cop ja us n’he parlat. Això és mala senyal, perquè vol dir que aquesta nit em costarà una mica més dormir.

Aquest ésser tant peculiar va sortir de dins d’un calaix mig mal tancat de la calaixera de la roba.

Si ja ho sabia jo que quan deixo el calaix mal tancat noto quelcom que no em deixa estar tranquil·la fins que el tanco bé... Ahir estava tant cansada que ni vaig adonar-me’n, i l’ésser va aprofitar la primera ocasió, la primera relliscada, per a sortir a fer-me la guitza.

Em va venir a veure el “monstre” dels somnis. I li dic monstre perquè al ser tant i tant estrany no sé com anomenar-lo!

Aquest tal personatge ja el conec. Fa temps que fa malifetes des del calaix. Per això no el deixo mai sortir.

Ell es va asseure al canto de la taula amb un somriure trapella i maliciós, i una mirada penetrant que em produïa una sensació estranya, que em mirava a mi amb el pijama i els cabells despentinats, però també que mirava dins meu, la meva essència. Podia veure els meus desitjos i les meves preocupacions i jo em sentia ben nua i totalment incòmode.

“Què vols?!” Vaig etzibar-li de mala gana.
“Bona nit, preciosa! Veig que t’alegres de trobar-te amb mi!”
“Si per molt que no vulgui, sempre vens cada nit...”
“I és clar... No subestimis els meus poders... Et penses que tancant el calaix evites que jo faci de les meves?”
“Almenys evito mantenir converses estúpides i surrealistes amb tu...”
“Si dona... Si era obvi que acabaríem parlant tard o d’hora... Ara tu per fi has canviat i veus les coses diferents i això m’ha ajudat a sortir amb més força. Per fi t’has alliberat de les preocupacions que et bloquejaven, i ara el teu caparró fa molta feina. I aquí és on entro jo a jugar.”
“És que tot això és un joc per a tu?!?!?!”
Va riure “Si que estàs susceptible avui! Per a mi fer somnis és un joc, però ho faig per ajudar-te! Només cal posar-hi els ingredients necessaris i poden sortir somnis de tots colors...
No t’agrada aconseguir tot allò que desitges en ells? Experimentar tot allò que has pensat tantes vegades i que no fas? Arribar a tots aquells llocs on no has anat mai?...”

Vaig dubtar i vaig mirar-me les mans mentre dels nervis jugava amb els llençols. Ell va seguir.
“El que vull dir-te és que jo només faig que somiïs amb aquelles coses que hi ha a dins teu. Per fer-te adonar que sovint penses que no pots, però que com ho sabràs si no ho intentes?! Jo jugo perquè t’atreveixis, perquè t’adonis de qui ets, del que vols i del que no... Només has d’interpretar les senyals i intentar-ho.
I si no, sempre ens quedaran els somnis...”

Aquell ésser dels somnis va aixecar la mà encara amb aquell somriure burleta i de cop em van pesar els ulls més que mai. Sense poder-me controlar el cos, em vaig acomodar entre els llençols immersa en un sentiment de tranquil·litat i serenor. I em vaig deixar anar en un somni, de nou, immensament profund.

“Dolços somnis, preciosa” va dir ell ja només traient el cap del el calaix, encara que jo estava tant adormida que només vaig poder veure la brillantor d’aquells ulls penetrants i burletes.

Una nit més en aquell son vaig somiar i aquests pensaments nocturns de nou, tornaven a parlar-me de mi, del que sento i del que desitjo. Del que puc arribar a fer quan sé que puc i quan m’atreveixo.

Em vaig despertar sabent qui m’havia visitat, i sabent que havia tornat a somiar. Però no sabia si aquell ésser havia estat real o havia aparegut fruit de la seva màgia dins del propi somni... Em vaig vestir i vaig tancar el calaix, per si de cas.

Però ja m’ho temia... No s’hi pot fer res contra els “éssers fantàstics de la nit”. Quan no en ve un en ve un altre. Tots son trapelles i juganers, alguns més dolents i d’altres massa bons. D’altres nits em venen a visitar altres essers. Tot i així això ja és una altra història de les meves “cròniques des del llit”.

De moment, deixem-ho aquí...

... CONTINUARÀ...

Un estat d'ànim, i coses que separades no tenen sentit però juntes em fan riure!

2009-04-10T18:28:00.007+02:00

Una cançó...

Una imatge i mil colors...

I per acabar un somriure!!!

Som casualitats

2009-04-04T15:09:00.018+02:00

La vida està feta de petites coses que fan que sigui única i especial.

No és només el fet que tu hagis d’anar algun lloc, sinó que es tracta també de tots aquells detalls que et trobes durant el camí, de tota aquella gent que s’hi creua...

És l’ocell que d’amagat pren una mica de pa d’una de les taules de les terrasses del monestir.

És aquella moneda d’un cèntim que no et tornarà ric, però que un dia et faltarà si no l’agafes quan hagis de pagar el cafè del migdia.

És aquella forma que es fa per casualitats i que sovint passa inadvertida en els teus ulls. Formes que potser et parlen i que ets incapaç de veure.

La vida també és aquella gota d’aigua que et cau al mig del cap quan el cel està escampat i no hi ha ni un núvol. Aquella gota que potser t’acaba de treure la son que portaves arrossegant des del matí.

És aquella llavor que vola, que a la vegada transporta els desitjos de molta gent qui, senzillament, l’ha caçat al vol i, bufant, ha mirat com se l’enduia el vent.

És aquella flor que neix a la primavera i canvia de color mentre tu no ho veus.

La vida també és aquella ràfega de vent que fa que tanquis els ulls i et refresca, sense que pensis que potser ve provocada per una papallona de colors vius que ha mogut les ales a quilòmetres de distància.

És també aquella cinta vermella que dansa enganxada a les branques d’un arbre, tot donant color a aquell indret tant gris per el qual ningú hi passa.

És aquella cullereta que s’aguanta fent malabarismes en la tassa buida d’un cafè d’algun racó per el qual algun cop hi hauràs passat.

És aquell cargol que surt quan plou i, mentre tu no fas res, ell, insistent, no para d’arrossegar-se fins a aconseguir el batre el seu propi rècord.

És aquella gent que no coneixes però que veus cada dia, i que quan et creues pel carrer et sonen però sense saber que tu els hi sones també a ells.

És aquell globus que veus volant en el cel (amunt, amunt...). Tu penses que se li haurà escapat a un nen que ara estarà trist, però en realitat no saps que l’ha deixat anar ell perquè fos lliure i pogués volar fins les estrelles i l’univers.

És aquell estel fugaç que passa sense que el vegis quan el buscaves, però també és aquell que veus quan menys te l’esperaves i que creua tot el cel.

És aquella persona amb la que a vegades coincidies i que mai ho hauries dit però un dia acaba sent amant entre els llençols del teu llit.

I la vida és tantes coses...
És tant curiosa i inesperada...
És tant especial... Que hem de saber aprofitar-la, saber gaudir d’aquelles casualitats, d’aquelles petites coses que ens rodegen i que omplen d’originalitat i de màgia cada instant...
Hem de viure cada moment tant intensament, gaudint de cada cosa, gaudint de cada detall, com si fos l’últim alè d’aire que ens queda.
Hem d’aprendre a trobar aquella espurna a cada cantonada, a cada cosa, a cada petitesa que se’ns creui. Llavors ja no serà dirigir-nos cap a un lloc, sinó que voldrà dir gaudir de tot el viatge.
I és que cada un dels teus moments pot ser especial...

L'evolució d'una reflexió...

2009-03-25T16:22:00.006+01:00

La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.

Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...

I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.

És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.

I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.

Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.

Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.

També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.

Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.

Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.

Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.

Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.

NOTA DE L’AUTORA:
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...

"Moving... All the people moving...

One move for just one dream!"

Relats conjunts: La sorprenent història de com Pelele va superar totes les barreres

2009-03-16T01:33:00.008+01:00

Ja fa anys que Pelele no podia caminar. De més petit havia tingut un accident que l’havia deixat invàlid de la cintura cap els peus.

Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.

- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.

- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.

Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.

Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.

El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.

Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.

Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.

Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.

La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.

De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.

Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.

Tots van admirar la seva valentia, la seva força de voluntat. Ningú havia gosat entrar en aquella casa excepte l’única persona del poble que compadien i pensaven que no podia fer res. Tots van veure com s’havien equivocat.

Llavors Pelele ho va poder sentir. Es va notar lliure i sense barreres. Va poder demostrar a tothom que no hi ha limitacions, sinó que aquestes les posem sovint nosaltres mateixos...

Aquesta és una proposta per a relats conjunts

Reciclar, renovar, respirar...

2009-03-12T16:41:00.003+01:00

Relats conjunts: Xafarderies entre els àngels

2008-11-14T00:21:00.004+01:00

Jo mirava dalt del cel i em preguntava què hi devia haver després de la mort... Si les històries de la existència d’un “cel” i d’un “infern” eren certes i, en tal cas, com devien ser cada un...

No gaire lluny dels meus pensaments, dos àngels també pensaven...

- Ostres noi, quin avorriment...

- Ja ho pots ben dir...

- Gabriel, què creus que hi haurà més enllà del Cel?

- Mmmmmmm.... Doncs no ho sé, noi... Des que els humans van descobrir l’univers que em pregunto si no estarem pas sols aquí dalt...

- Si, ara tot pot ser... Qui sap quants cels com els nostres hi deuen haver....

- O si son iguals o diferents... No ho sé, potser els núvols són d’altres colors, o d’altres formes...

- O potser ells si que tenen sexe!! Perquè jo des que em vaig morir que trobo a faltar molts desitjos carnals d’aquests...

- Aix Miquel... Aquí tots som nens asexuats i és la mar d’avorrit. Jo estic cansat d’acariciar dones en els quadres sense poder fer res!!!

- Ep Gabriel... I si anem al Infern a divertir-nos una estona? De ben segur que trobem un parell de dimonietes que ens alegren el dia!

- Va si... Si total ara ja no ens n’hem d’amagar ni de sentir-nos malament. Des que van sortir les fotos de Déu de festa amb la Verge Maria per les tenebres del Infern que ja ens és permès de divertir-nos obertament, cada cop està menys mal vist i tots ho fem... de tant en tant...

- Si ja dic jo que no em creia pas que la història de que Maria s’havia quedat embarassada de Déu sent verge...

- Uf, si n’hi ha que diuen que van fer un trio amb sant Josep i tot!!!

- Mare meva... On anirem a parar!!! Els temps ja no són els que eren...

- Em pregunto si en d’altres planetes hi haurà cels i inferns com déu mana... Purs, coherents i únics... No com el nostre...

- Bah, tant és... Vinga Gabriel, anem a fer cua per anar cap a baix a veure si salvem una mica el dia, que jo ja estic fart de pensar tant...

- I què fem si ens hi trobem a Déu? No em faria gaire gràcia... Diuen que ja no baixa massa a la terra. Diu que cada cop li costa més trobar una noia verge amb qui passar-ho bé i engendrar el nou messies del s. XXI i des de llavors que freqüenta molt l’Infern a les nits...

- Doncs què vols fer-hi, Gabriel? Si ens el trobem el convidem a una ronda de “xupitos” de licor de pastoret!!! Així el farem content!

- Vaja, doncs hauré de passar pel caixer a treure unes quantes “bones obres” perquè si no no podré pagar res...

- Doncs vinga, anem tirant que farem tard!

Aquesta és una proposta de Relats Conjunts

El repte d'en Krambis (II) : Memé, tu en cançons

2008-10-24T01:22:00.010+02:00

Avui porto un "Memé" d'aquests. En Krambis m'ho va voler posar difícil i ho ha aconseguit... Aquest cop el Repte de'n Krambis consisteix en respondre unes quantes preguntes/coses a través d'una cançó... Hi he donat moltes voltes, i al final, després d'una setmana de meditar, m'he decidit per unes quantes... En algunes és la lletra, en d'altres, és més el que la cançó transmet en si. El fet és que segurament quan posi "Publica el missatge" em vindràn 10.000 cançons més i les voldré canviar totes, però faré un sobreesforç i no les canviaré un cop clicat el botonet.

Som-hi doncs...

Home o dona?:

Núria (els Pets)

Descriu-te:
Valse d’Amelie (Yann Tierssen), Maneras (Dusminguet)

Descriu com la gent et veu:
Ella (Bebe)

Descriu com sents que ets:
La lluna (Ken Zaspi)

Descriu com vols ser:
Always look on the bright side of life (Monty Pytons)

Descriu al teu ex novio/a:
Si te vas (Ismael Serrano)

Descriu a la teva parella actual:
We can be lovers (VSO Moulin Rouge)

Descriu on voldries estar:
Somewhere beyond the sea (Frank Sinatra)

Descriu què vols fer:
Revolución (Amaral)

Descriu com vius:
Lo más vital (VSO El libro de la selva)

Descriu com estimes:
Dreaming my dreams (The cranberries)

Bé, jo li tornaré a enviar al meu amic Mon, per a posar-li més feina amb el seu blog, que sempre hi posteja coses noves... Els demés no ho tinc molt clar... Algú es motiva? Potser editaré i li enviaré a algú més, però m'heu de demostrar que sou actius! Ah, i no cal dir que és lliure també, qui s'apunti a fer-lo benvingut sigui!

Edito: Em sembla bé, Xitus, també enviar-te'l a tu. De fet hi havia pensat, aixi que si el fas jo encantada!!!

Responsabilitats incontrolades i nervis

2008-10-17T01:54:00.001+02:00

Estic a un bar desconegut, sola.

Al meu entorn gent que no conec, un barri on casi no hi he estat mai.

Em noto relativament nerviosa, mentre poc a poc em prenc un cafè que espero que em tregui la son. També fumo un cigarro que he liat, fent calades petites, pausades, pensant que em traurà aquesta inseguretat, però no me la treu...

De fons van sonant cançons conegudes, algunes més que d’altres. Alguna també, de tant en tant, em recorda coses. D’altres sonen i, senzillament, només les vaig escoltant.

Des d’aquest bar intento no pensar massa i penso. Penso en el dia d’ahir, en la nit passada. Penso en el que ha esdevingut, el que he fet i el que no. Em sento gran i esperançada, però sobretot em sento tant petita... molt petita...

Tinc ganes que tot hagi passat, tinc ganes que tot vagi bé, i no sé com anirà... Tinc tanta responsabilitat entre les mans i sé que no puc dominar-la a partir de cert punt. I em pregunto per què les coses són així, o perquè la vida està feta d’aquesta manera.

A vegades les coses van bé, a vegades van pitjor, però sempre, sempre, acaba sortint un raig d’esperança, ni que sigui només per a donar-te forces per a seguir endavant. Per a seguir buscant. Per a continuar lluitant i caminant...

Relats conjunts: Marc i el cavall alt

2008-10-10T17:27:00.005+02:00

Cavall de Fernando Botero

En Marc era un nen petit, d’uns 5 anys. I sí que n’era de petit, però també de ben eixerit, i es mirava el món sempre aixecant el cap.

Quan podia s’enfilava a la taula per a veure millor les coses, així no havia pas d’aixecar tant el cap i no se li cansava tant el coll. Els pares patien contínuament amb en Marc, perquè l’infant quan no pujava a una taula, estava pujat a sobre el sofà, o de peus a la cadira, i no era el primer cop que el trobaven intentant pujar per aquella estanteria tant alta que hi havia al menjador, al costat de la llar de foc.

De totes maneres en Marc no volia desistir d’observar, d’anar construint el seu pensament a partir de tots aquells colors tant meravellosos i fantàstics que l’envoltaven, a partir de la vida quotidiana de la gent, a partir d’aquelles coses que veia i que no s’amagaven, així com aquelles que veia, i que potser no les hauria d’haver vist mai un nen petit de 5 anys...

Un dels tants dies que la mainadera l’havia portat al parc, en Marc ja havia començat a enfilar-se a dalt del tobogan. Aquell dia ell tenia sort perquè, malgrat mirar de reüll a la “cangur”, ja veia que estava entretinguda parlant amb aquell noi que li agradava tant i que podria intentar pujar a tot arreu sense que l'obliguessin a baixar... Perquè en Marc tenia 5 anys, però ja havia vist molt com per entendre moltes coses de la realitat que l’envoltava.

De cop, el nen va fer una relliscada i es va agafar amb més força per no caure, i de sobte, el va veure...

Era un cavall enorme, de color negre, i amb unes cames molt robustes. Era una nova estàtua que havien posat al parc. En Marc estava completament admirat de veure aquella torre tant immensa. En certa part, aquella mirada que feia el cavall estàtic, feia que el nen també notés com si l’estàtua estigues escodrinyant cada racó del món.

A partir d’aquell moment Marc va tenir clar que ell havia d’aconseguir pujar a dalt de tot d’aquella estàtua, fins a la punta més alta: al cap, entre les dues orelles. Des d’allà ell sabia que podria veure el món, que podria aprendre més, que podria conèixer nous colors, noves formes, nous miratges, nous secrets i noves curiositats...

Va mirar de reüll a la mainadera entretinguda i es va escapar entre els gronxadors i els tobogans, que ara li semblaven tant poc alts i que abans sempre havia buscat per a poder-s’hi enfilar. Ara ja mai els buscaria, sinó que intentaria pujar a dalt del cavall. A poc a poc i vigilant que no el veiessin pas va anar cap a aquella bella estàtua ja que si algú l'hagués descobert, no hagués sigut estrany que s'hagués preguntat què hi feia un nen de tant sols 5 anys caminant sol per el parc.

En Marc va aconseguir arribar al cavall i li va tocar aquella cama tant i tant robusta. La seva mà era molt petita al costat de tot allò. Llavors l’infant va aixecat el cap, i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.

En Marc, que tot i ser petit i tenir 5 anys no tenia un pèl de tonto, es va adonar que necessitaria créixer una mica més i esperar també més temps per a poder pujar a aquell cavall tant alt. Es va adonar també que seria la seva lluita a partir d’ara ja que si no era des d’allà dalt no podria pas veure el món d’una manera diferent a com l’havia vist fins llavors. Així doncs, cada dia que anés al parc, intentaria d’alguna manera, arribar fins a la punta més alta de l’estàtua, d'aquest cavall que l’havia meravellat tant.

Marc estava segur que algun dia ho aconseguiria...

Aquesta és una nova proposta per a Relats Conjunts

Premi!

2008-10-10T16:19:00.006+02:00

Fa uns dies, en Krambis em va tornar a donar una sorpresa molt agradable, un detallet que, de veritat, m'ha fet moltissima il·lusió i que no volia deixar-lo de compartir amb vosaltres. El detall de'n Krambis, va ser ni més ni menys que aquest premi, que ara mateix posaré a continuació del que ja fa temps també vaig tenir l'honor i l'alegria de poder rebre'l per part d'un altre amic:

I com molt bé també va dir en Krambis, els premis són per a compartir-los, i jo no volia deixar de compartir-lo amb dos blogs que, ara mateix, em son molt propers. Això sí, li donaria a en Krambis perquè és qui més se'l mereix, però esclar, algú m'ha passat davant i, a més, és ell qui me l'ha donat a mi. Així doncs, aquest premi, també el voldré compartir amb:

Myself: ja us he parlat sovint d'ella, de les seves dolces paraules i del molt que m'agrada el seu blog, encara que faci poc que hagi començat, per a mi val tant o més com un que tingues 1000 anys d'existència.

Mon: Bé, en Mon té molts premis sempre, i no m'estranya! Espero que aquest no el tingui i poder-li fer una sorpreseta...Perquè él blog de La garrofa és tot un món sorprenent, un treball que no es fa només assegut des del sofà i, una tasca vital en tot allò que està fent. A més, segurament, si no fos per en Mon, el món de la Nymnia ara tampoc existiria... Moltes gràcies per a tot!

Quan és de nit

2008-09-30T01:30:00.004+02:00

Starry Night (Nit Estrellada) de Vincent van Gogh

Quan el sol es pon diuen que surten les pors, aquelles més amagades i obscures, aquelles que ens fa tant pànic acceptar, superar o, senzillament, plantar-los cara.

També apareixen els desitjos més secrets i guardats en pany i clau a dins dels cors. Aquests prenen forma i força per quan torni a sortir el sol i notin el primer raig, tornar-se tímids i anar corrents cap al seu cau a quedar-se amagats i a resguard.

Quan el sol se’n va arriba la nit, i surten aquells éssers màgics fruit de la imaginació. Així, el bosc, les cases i els carrers s’omplen d’aquella gent tant diferent, d’aquells que tenen poders màgics, d’aquells que són tant petits que poden cabre per les escletxes de sota les portes, o d’aquells que són més alts i grans que només els pots veure el rostre si portes el cap ben alt.

De nit, els miserables es reuneixen per a poder ser tot allò que no són quan brilla el sol. Els amants es troben i fan l’amor sentint-se, per uns instants, alliberats de tot allò que els obliga a estar separats.

De nit jo escric, o em poso al llit i intento dormir. O escolto els sorolls d’aquesta nit... A vegades em venen a veure els éssers estranys, o somnio tot allò que és impossible. De nit penso en tu i espero que tot et vagi bé quan no puc estar al teu costat. Em poso contenta quan puc veure que, després d’aquesta nit surt el sol i avui segueixes al meu cantó... Un petó, fem l’amor i després prenem un cafè ben carregat...

Avui hi ets, demà potser no hi seràs... Tot depèn de quina nit...

Però la nit és llesta i pot ser que tot allò que vius desaparegui quan obres els ulls i hagi estat aquell somni, aquell miratge, o aquell mateix desig amagat que ha sortit del teu cor, del teu cap, i que ara torna al seu cau.

La nit és llesta i fosca, així que els ulls et poden enganyar. Però si m’escoltes el teu cor i allò que xiuxiueja des del més profund i amagat, et puc assegurar, que tot allò que creus que surt de nit pot ser real, i que tu pots fer que existeixi de veritat...

El repte d'en Krambis

2008-09-29T01:32:00.009+02:00

Avui estreno una etiqueta nova que no m’esperava. Ha estat tota una sorpresa del meu amic Krambis. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs on posi “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de’n Krambis comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) –re un terror incontrolable. Las piedras estaban muertas de miedo.
Llibre: Rechicero de Terry Pratchett, llibre que va arribar a les meves mans d’una manera curiosa, d’una persona amb qui vaig compartir alguna nit i que no he vist més i que, per cert, el llibre em va sorprendre molt... quina casualitat...

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Doncs he de reconèixer que part del que miro a la telvisió és un ritual del pis on visc, ja que és tot un fet social aquí a la nostra petita llar... Mai havia vist tants programes.

L’últim que he vist ha sigut el de la meva amiga Paula de “Pekin Express” i ara sona de fons el de Cuarto Milenio que parlaven sobre l’illa de pasqua i ara estaven comentant unes troballes sobre, casualment, Sacsayhuamán, lloc on vaig estar quan vaig viatjar cap a Perú i Bolívia, concretament està situat al Perú, al costat de la ciutat de Cuzco...

Quina altra casualitat, un dels viatges de la meva vida...

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Entre mans tinc el projecte de viure dia a dia, d’aprofitar tot allò que puc, d’escapar i de viatjar una mica, de canviar de feina per a trobar-ne una de millor on es valori tot allò que he après.

També hi ha un projecte més sentimental, que és el d’anar a Cuba, de nou anar-hi a viure, però també poder-hi aportar un granet de sorra... de nou segueixen les casualitats amb més viatges, no?! Jeje.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

Mmmm... curiosa pregunta aquesta... Potser la manteta més còmode del món, perquè em tapi aquestes nits que ja fa una miqueta de fred...

Doncs bé, ara em toca enviar aquest repte (que ara per els que el rebeu serà el repte de la Nymnia) a algunes persones, però he de dir que si us motiveu podeu fer-lo també igualment als vostres blogs. El repte l'hauran de fer (i bé que comencem amb un bastant senzill, a veure si n'anem rebent de més complicats) les persones que hi ha a continuació:

Ximo: tinc moltes ganes de llegir com ell, amb la seva manera tant particular de veure les coses, pot explicar i superar aquest repte.
Txiki: no te'n salves, a veure si així fas alguna coseta més amb el teu blog que tenia molt bona pinta!!!
Mon: qui sap, si vens per aquí potser t'animes també a fer el repte...
Myself: vull que respongui el repte amb les seves paraules dolces tant maques...
(...) Els que no he dit també podeu llençar-vos a fer-lo, estaria encantada de llegir-vos!

De paraules, imatges...

2008-09-24T03:07:00.020+02:00

Avui volia fer un post especial. Un "A qui..." fruit de les casualitats de la vida. Doncs si, anava jo amb la meva rutina,treballant i cansada, com sempre, de que molts dies siguin iguals quan, de sobte m'ha caigut a les mans quelcom interessant... Era un llibre de petites frases cèlebres, d'aquestes que, sense voler, poden canviar una mica el món. He fet una selecció de totes aquelles que m'han cridaó l'atenció, amb els seus respectius autors que les han dit... he escollit imatges que em diguessin alguna cosa... I tot això ho volia compartir amb vosaltres. Qui diu que, malgrat les rutines, les coses sempre poden tenir un toc, una espurna, una pinzellada de color que les faci ben especials...

"Produeix una tristesa inmensa
pensar que la natura parla i la humanitat no escolta." (Victor Hugo)

"Alegra't de la vida perquè et dona la oportunitat d'estimar,de treballar, de jugar i de mirar les estrelles" (Henry van Dyke)

"Si sabés que el món s'ha d'acabar demà,
jo avui encara plantaria un arbre"
(Martin Luther King)

"Cada cosa té la seva bellesa,
però no tots poden veure-la"
(Confuci)

"Nomes estimem la vida i l'univers quan
aprenem a estimar. Tot en l'univers té vida,
procura estar sempre en contacte amb aquesta vida
i el món començarà a adquirir una
importancia diferent per a tu"
(Paulo Coelho)

"La natura és gran en les coses grans,
és grandiosa en les coses diminutes"
(Bernadin de Saint-Pierre)

"Petits passos de cada home, poden aconseguir
grans passos per a la humanitat"
(M.K. Gandhi)

"Comença fent el que és necessari,
despres el que és possible i de cop i volta
estaras fent el que és impossible!"
(St. Francesc d'Assis)

"A vegades sentim que el que fem és tant sols una gota al mar,
però el mar seria menys si hi faltés una gota"
(Mª Teresa de Calcuta)

"On hi hagi un arbre per plantar, planta'l tu.
On hi hagi un error per esmenar, esmenta'l tu.
On hi hagi un esforç que tots esquiven, fes-lo tu.
Sigues tu el qui aparti la pedra del camí"
(Gabriela Mistral)

Continuem...

2008-09-14T23:28:00.009+02:00

De nou, el món continua...

Només ha estat parat uns dies, uns dies fent proves i invents per acabar a una reforma semblant a la que hi havia abans, això sí, amb alguns retocs i detalls que, amb el llarg del temps ja aniré complementant i fent més meus, així com espero que més vostres...

Doncs bé, benvinguts de nou al MÓN...

Estic fent canvis...

2008-09-10T02:59:00.003+02:00

Disculpeu les molèsties!

Relats conjunts: Ella amb banda sonora

2008-09-07T04:40:00.006+02:00

Són dies de pena, dies cansats. Ella passeja des del carro estant pel carrer trist, sol, ennuvolat... Es deixa portar desfeta de perseguir somnis que mai es compleixen.

El cavall sacseja el seu cos mentre ella va derrotada, pensant que potser aquells temps mai milloraran.

A casa, posa la ràdio i sona una cançó per ella desconeguda, tant desconeguda com el seu rostre quan es mira en aquell mirall...

"Ella sa cansao de tirar la toalla, se va quitando poco a poco telarañas. No ha dormido esta noche pero no esta cansada, no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa..."

De sobte sent un calfred que la recorre dels peus fins al cap, empassa saliva i veu com una llum dins seu que estava fosca mica en mica es va fent més i més lluent.

"Hoy ella sa puesto color en las pestañas, hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña. Hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada, hoy es una mujé que se da cuenta de su alma..."

Ella no ho dubta i davant d’aquell mirall que abans oferia imatges desoladores i una dona desconeguda es veu. Per fi es veu i de sobte, pot reconèixer aquella dona que no vol deixar de lluitar per a complir els seus somnis. Així doncs, per primer cop des de feia molts dies, es pinta amb un somriure a la cara, es recull els cabells i s’abriga per a sortir al carrer a prendre aire, tot i demanant al cotxer que la torni a portar per aquells carrers per on sempre s’havia deixat portar quan, derrotada, seguia amb la seva trista rutina. Un cop fora, aquell carrer abans tant trist, de sobte es comença a pintar de mil colors...

"Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reirte hasta de ti y ver que lo has logrado…"

Des del carro torna a veure tota aquella gent que cada dia veia sense mirar-los amb atenció i sabia que, en el fons, tots ells havien vist o veien grisos aquells carrers. Tots la miraven i no entenien aquella llum que brillava tant dins seu. Ella, en canvi, veia en cada ésser viu una llumeta interior que brillava poc però que tenia ganes d’esclatar en llum encegadora.

"Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser. Hoy te vas a querer como nadie ta sabio queré. Hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te dolió bastante. Una mujé valiente, una mujé sonriente, mira como pasa..."

Ella, encara des del carro, els mira amb cara de circumstàncies. Dins seu explota una alegria, una energia penetrant que té ganes de transmetre. La gent pateix, perquè ella, tant segura, imposa, i no saben quina pot ser la seva reacció...

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban has roto sin pudore las reglas marcadas. Hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos. Hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso..."

Se la miren, i ella no te por... Llavors somriu, i per fi baixa d’aquell carro que la feia tant distant a tota aquella realitat. Ella es deixa barrejar entre la gent i, així doncs, ella parla, canta, crida, però sobretot somriu i, a partir d’aquest dia ella, com molta altra gent que s’ha sentit impregnada i encomanada de tot aquell optimisme i de tota aquella força, han entès que, per fi, val la pena lluitar i tirar endavant....

Ella serà la dona desconeguda, però no per això, serà menys important per a la vida d’aquells carrers, a primera vista tant tristos, però essencialment plens de tots els colors del món.

Aquesta és una proposta per al blog de relats conjunts

... i aquí la banda sonora del relat: Ella (BEBE)

Dos camins i la decisió

2008-08-29T03:23:00.013+02:00

Tirarà pel camí de l’esquerra i potser morirà...

Tirarà pel camí de la dreta i potser morirà també...

En el fons, és igual el camí que agafi perquè les aventures les viurà igualment i, si s’equivoca, sempre podrà tornar enrere i agafar l’altre camí.

Com ja sabem, l’horitzó és molt lluny, i ella sempre hi intentarà arribar. Malgrat que no hi arribi mai, el que haurà valgut la pena és tot allò que haurà viscut mentre caminava.

Gaudir, viure, sentir... Si el final està tant lluny, bé valdrà la pena aprofitar cada instant d'aquest camí.

Per tant tirarà una moneda. Si surt cara, anirà per l’esquerra. Creu per la dreta.

La moneda giravolta en l’aire, amunt, amunt, amunt... després torna a caure fins que queda posada al ben mig del palmell de la seva mà. La tapa amb l’altre mà i sospira... per quin camí haurà de tirar? Decidirà la moneda o acabarà decidint ella? Obre el palmell i...

I potser tirarà pel camí de l’esquerra i sobreviurà...

Potser seguirà el camí de la dreta i també sobreviurà...

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar."

(Antonio Machado)

Sssshhhht... -¡No se lo digas a nadie!

¡¡Es el secreto de las tortugas!!-

Perdidos sin quererlo los papeles que me diste antes de ayer
donde estaban los consejos que apuntamos
pa que todo fuera bien
y ahora estamos camino de la frontera
disfrutando a poquitos la vida entera
así que tengo que encontrarte para verte y que me digas otra vez
necesito una ayudita
una palabra que me pueda convencer
cuando me habla la montaña más pequeña
no se mueve cada vez
cruzamos camino de la frontera
disfrutando a sorbitos la luna llena
como no voy a mojarme si aquí dentro no deja de llover, aquí no para de llover.

Y si seguimos con el plan establecido
nos cansaremos al ratito de empezar
probablemente no encontremos el camino
pero nos sobraran las ganas de volar.

Que fácil es perderse de la mano
madre mía agarrate
que el vacío de ese vaso no se llena
si no vuelves tú a Jerez.

Cuando estamos camino de la frontera
pobrecita cansada la vida queda
cuando voy a pasarla
sino paro y nunca dejo de correr
y si no paro de correr.

Improvisemos un guión definitivo
que no tengamos más remedio
que olvidar
y hacer que todas las estrellas
del camino para que nunca
falten ganas de soñar
y suena bien parece que nos hemos
convencido solo tenemos que perder
velocidad hace ya tiempo que no estamos
divididos algo sobraba cuando echamos a volar.

(dicen que se que suena diferente en tu futuro, en tu pasado, en mi presente)

Y hemos sobrevivio´ aunque no se bien a que
y es que andábamos tan perdidos que no podíamos ver la alegría que se lleva el miedo
los buenos ratos, el sol de enero, volver contigo cada amanecer

Ah, ah,ah, ah ,aha ....

Dam di dam di dam

* Podeu escoltar aquesta cançó a la cafeta, a la dreta del Blog....

Dos camins i una decisió

2008-08-21T04:14:00.006+02:00

Ella està el camí i aquest es bifurca. No decideix quin camí agafar...

Mira enrere, i sap que hi ha alguna cosa que fa més lentes les seves passes, per retraçar aquell destí tant incert cap a on va. Però ella sap que el camí ha de continuar, que malgrat fes passos lents, tard o d’hora ha de decidir agafar un dels dos camins que té davant per a poder seguir amb la seva vida.

Cap on anar? Quin sender agafar? Els dos són igual de desconeguts, igual d’incerts. Ella mai ha caminat per allà.

En certa manera el sender de l’esquerra li és familiar, també li recorda aquell paratge per on ja ha caminat fins ara. És bonic, però a la vegada es veu perillós, perquè sempre que ha agafat camins com aquells s’hi ha acabat fent mal... Els batecs s’encongeixen i la regiren tota en el seu interior. També és un sentiment conegut, que sovint, a més a més, se’l nota estrany.

L’altre camí encara és més fosc i frondós, perquè ella el desconeix completament. No s’assembla en el que ha caminat fins ara i això li crea encara més incertesa. Els batecs sonen més forts quan pensa en agafar-lo...

Per on seguir?

...És tant difícil decidir-se quan la vida defineix dos camins tant clars...

...És difícil decidir quan tampoc saps on vols anar...

Fa sol i vent

2008-08-04T11:53:00.002+02:00

Fa sol i vent. La pell, ja més fosca, rep aquest vent i algun gra de sorra que arrossega. És una carícia suau que fa que aquest sol brillant no faci tanta calor.

De fons una cançó coneguda que no sé cantar.

La platja és petita, íntima, tranquil·la... Amagada a un racó d’aquesta illa. Ningú hagués dit que nosaltres, ni els altres, l’haguéssim pogut trobar.

La pell brilla i enganxa. Està mullada.

El sol pica i crema, però no fa pas mal.

Des d’aquí tinc temps per pensar moltes coses i alhora de no pensar en res.

Des d’aquí em perdria per sempre recorrent mars i cales amagades, escoltant les veus que porta cada ràfega de vent.

Allunyada de tot allò que tant m’importa, i allunyada de tot allò que a vegades també em fa mal.

Allunyada, senzillament, per un temps que, al final, s’esgotarà.

Així és la vida

2008-07-12T23:52:00.002+02:00

Aquell dia el despertador va sonar tard. Ella es va despertar, i d’una revolada va saltar del llit i va anar cap al lavabo amb el temps just per rentar-se la cara i pentinar-se aquells cabells rebels i castanys. Tot seguit es va canviar, es va posar un mitjó sense parella amb un altre. Ràpidament i amb silenci, per no despertar els altres, va baixar cap a la cuina i va agafar un parell de galetes. Aquell dia esmorzaria tot anant cap a l’estació, no tenia gaire temps. Es va posar la jaqueta, va agafar la bossa i va sortir tancant la porta amb cura, deixant altre cop la casa adormida i silenciosa.

Un cop va ser a l’estació va treure el bitllet quan el tren ja era a l’andana; però quan va aconseguir passar per aquelles màquines tant lentes, el tren ja havia marxat tancant les portes a la seva cara i l’havia deixat en aquella estació tant solitària. Ella només havia d’esperar una mica a que passes el següent tren. Però sabia que si s’esperava aquell temps se li escaparia de les mans. I tot somiador sap que potser en aquells minuts en què no has fet res et podia haver passat el moment que tant esperaves i que mai no arriba, precisament perquè has perdut el temps esperant i esperant, un temps que passa tan ràpid que massa cops és inabastable. Així que, sense solta ni volta, va decidir anar a Barcelona a mirar el mar tot sentint que s’aproximava un altre tren a l’altra banda de l’andana. Va anar-hi corrents i aquest cop sí que va poder entrar tot sentenciant també un dia en que viuria una aventura un xic sorprenent.

El tren la va deixar a la última parada, Plaça Catalunya, i va sortir a dalt de tot de la Rambla. Ella va començar a baixar en direcció al mar, encara una mica lluny. Sempre li havia agradat aquell carrer tan ample i ple de tendes amb flors o animals. Es limitava a mirar-lo i a observar aquelles persones que veia i que vivien en el seu propi món, això com la seva realitat a cops tan cruel. Sovint es preguntava com devien viure o que podrien pensar. Però això ella mai no ho endevinaria perquè només veia les coses des del seu cantó, el qual moltes vegades s’allunyava del que era realment.

Aquell dia hi havia poca gent (tots estaven treballant, estudiant o amb algun compromís per a fer), però, tot i així, hi havia algunes persones que passejaven i donaven vida a la Rambla, plena d’arbres alts i rodejada de cotxes que circulaven permanentment dirigint-se al treball, amb els respectius conductors que sempre anaven mudats i que molts cops parlaven amb el mòbil, enfeinats i capficats únicament en les seves coses. Ella, en canvi, se sentia feliç perquè formava part d’aquell instant tant breu que donava tanta vida a la Rambla.

Caminant va veure aquell mim que sense parlar deia tantes coses i que li va somriure quan ella li va deixar un caramel de propina. Però ella, com tots els altres, no podia endevinar el futur i mai no sabria que aquella mateixa tarda aquest mim trobaria el paper de la seva vida en una obra que el faria famós. Ella només contemplava aquell moment, això com les persones i les coses que trobava. Per tant, aquella parella que passava davant seu tampoc no va passar inadvertida, i ella els veia tant enamorats. Ella no ho sabia, però la noia també es veia amb un altre, i el noi ja n’havia tingut tres. Aquell mateix matí, més tard, deixarien allò que havien començat feia un temps i que no tenia sentit ja que no s’estimaven.

Aquell dia ella estava segura que el que feia era realment el que volia. S’hi havia llençat i tot i que les seves passes eren una mica tímides, el poc temor que sentia anava desapareixent a cada pas que deixava enrere, a mesura que ressonaven els tambors d’una colla de músics.

Ella es va fixar en un home amb un barret de copa que li va fer molta gràcia. Ell caminava tot cofoi i una mica descarat, mirant sempre la gent per sobre l’espatlla. Aquell home, malgrat la seva aparença impertinent, havia perdut tota la seva fortuna jugant al bingo, i li estaven embargant la casa perquè no podia pagar els seus deutes. Però això ella tampoc no ho podia percebre, i només va recordar aquell home com a algú que va viure també aquell instat a la seva manera, i que potser algun dia recordaria com un punt dins del món que brillava tan o tan poc com tots els altres.

Va mirar totes aquelles tendes plenes de flors o d’animals, plenes de collarets, d’anells, de mocadors, de camises, plenes de tot allò que sempre havia desitjat però que no necessitava. De seguida es va fixar en un home amb els ulls entristits que demanava per poder viure. Ella hagués desitjat poder-li donar alguna cosa, però no tenia monedes i ja se li havien acabat els caramels que, molt o poc, esbossaven sempre un somriure. Aquell senyor era un homenet vell i no gaire alt. Vestit amb una llarga gavardina que amagava la seva roba esparracada. Ja no tenia il·lusió i esperava el moment que a tots ens arriba tard o d’hora, per tornar a néixer, o potser per a no tornar mai més. Un moment que li arribaria aquella mateixa nit, en un carreró perdut per algun barri. Tot i que l’ànima d’ella es va omplir de solidaritat i d’honradesa, no va pensar en el que li passaria; una pregunta que mai no ens passa pel cap i, no obstant, és la clau de la situació; i que ella, a l’igual que qualsevol altre, mai no coneixeria.

De cop, va passar un noi i ella s’hi va fixar. Anava amb la bicicleta, i va llençar un parell de monedes dins del barret que sostenia aquell home que, amb prou feines, havia recollit algun diner.
Les seves mirades es van creuar en el moment en què ell passava, fregant-la. Sense voler li va enviar una brisa suau i freda, preludi d’un petit calfred que va posar-li la pell de gallina. Es trobarien més endavant, a la platja. Però això també seria tota una sorpresa.

Aquell dia el despertador havia sonat tard, però tot i així ella ja era a la platja, mirant el mar. Estava sola, amb les sabates a les mans i els pantalons arromangats perquè no els mullés l’aigua. El mar estava calmat, les onades es desplaçaven suaument cap a la costa i li mullaven els peus descalços. Va aixecar el cap i va mirar el cel que tenia una capa fina de núvols que el recorrien fins l’horitzó. Va tancar els ulls i va sentir les onades, lentes i tranquil·les.

“Ets la noia de la Rambla?” va sentir. Va obrir els ulls i va veure aquell noi de la bicicleta. Curiosament, ell també portava les sabates a la mà dreta i els pantalons arromangats, com ella. De seguida ja estaven parlant. Allò que havia començat amb una mirada que es creuava, una brisa freda i suau, i el so de dues monedes, havia acabat amb una petita amistat que s’aniria fent més gran a mesura que passaria el temps. Ells dos van anar a prendre un cafè, i ja no pensaven en l’instant ni en el moment sinó que pensaven en l’altre, en com seria.

Aquell bar tenia una de les parets de vidre que mostrava el carrer pel qual passaven aquelles persones que havien mirat encuriosits més d’una vegada. Va passar aquell senyor amb el barret de copa, el mim es dirigia cap a un altre carrer –davant la casa d’un director de teatre-, i aquella parella que anaven tant abraçats discutien quan, de sobte, la noia li va donar una bufetada i ell, indignat, va marxar en direcció contrària. Curiosament, des del cafè, els dos van riure. Van entendre que el món va com vol, que va ràpid i que pocs cops s’atura. Que quan s’atura és només per un instant, i que quan aquest instant se’n va queda com un record que amb el temps potser s’oblidarà.

Així era la vida: tant estranya, tant imprevisible. Així era el món: tan gran però de vegades tan petit. Així eren ells: somiadors i rebels. Així era tot i no hi havia més. Les coses entren tant ràpid com se’n van. Tot tant fugaç que costa d’imaginar-ho. Tot tant precís que aquell dia en què per uns minuts el despertador d’ella va sonar tard ja havien passat tantes coses que deixarien la seva marca, la qual tard o d’hora es perdria amb el temps, però que tot i així perduraria tota una vida: el temps suficient perquè ells dos, al cap d’uns dies, es fessin un petó. El temps just perquè ells dos, al cap d’uns anys, anessin a viure juts i fossin feliços per molts anys més.

I vet aquí un conte, i vet aquí una realitat. Aquesta història ha acabat amb un final perfecte per a un principi esperançador i per a un futur ple de sorpreses, alegries, tristeses i il·lusions. Així és la vida.

Miratges brillants

2008-07-09T01:07:00.004+02:00

Quatre estrelles brillen en el cel...
O son ulls que miren encuriosits...
O son espurnes d’algun sentiment pur, intens...
Quatre punts resten a l’horitzó,
quatre que en podrien ser molts més
Però la mirada enganya...
I potser només son cuques que brillen en aquesta foscor
O un engany visual en la obscuritat.
Potser estic adormida, i en realitat no hi ha res...
Però i si són reals... Què son?
I si son camins per seguir?
Destins que no vull agafar?
I si tant sols són llums que brillen de no sé on
Reflexes...
Miratges...
Enganys...
O veritats d’aquestes que es diuen tal com venen...
O tal com van...

Però...Algun dia hauré de saber el que són...

A qui sempre em visita cada dia...

2008-07-08T00:22:00.003+02:00

Avui tant sols vull tenir un moment per a dedicar un espai dins del blog per aquests personatges que m'agraden tant, que cada dia em trobo en el calendari, i cada dia m'ensenyen una petita lliçó de la vida, una manera diferent de veure el món, irònica malgrat la realitat, però per poder riure sempre una mica... Ah, i el Guille, també és dins de tots, un dels meus preferits...Tant petit i quanta raó que té...

Mafaltda de Quino

Podria dir-te tantes coses...

2008-07-06T16:30:00.009+02:00

Podria parlar-te, cridar-te, cantar-te i així que també em sentís tothom...

Podria dir-te tot allò que vaig callar un dia, podria dir tot allò que em vaig oblidar de dir-te en algun moment, o fins i tot allò que no et vaig dir perquè no et vaig trobar.

Podria callar, podria sentir-me malament per a fer-ho i lamentar-ho...

Però per què? Per què senzillament no fer el que em surt de dins, poder-me riure de les coses, poder buscar els colors del món, poder-me sentir lliure sense prejudicis, sense remordiments, sense pors ni limitacions...

Saps, si les coses van maldades, sempre podrien ser millors o pitjors, però malgrat tot, com diu aquella cançó... “no dudaría en volver a reír”

I ja posats i encara que la lletra no té molt a veure, però perquè és una cançó preciosa, perquè l’he sentit de casualitat i les casualitats sempre volen dir alguna cosa, us la deixo en aquest post, un pèl personal, però bé, és per a poder-la compartir amb vosaltres: No dudaría (Antonio Flores)

Que tingueu bon començament de setmana...

Relats conjunts: La parella perfecta...

2008-07-01T23:01:00.005+02:00

Quan ella va marxar, va jurar que trobaria algú millor. No millor... Perfecte!

Seria més alta, una mida ideal comparada amb la seva, pits més grans, cos perfectament proporcionat... En el sexe coincidiria en quan ell tingués ganes i en les postures, ho faria tot perfectament per a donar-li plaer. A la cuina ella faria el menjar quan ell no en tingués ganes de cuinar, i evidentment faria uns plats exquisits.

Seria la millor parella, en societat, íntimament, en la seva relació... Podria parlar amb ell de tot el que ell sabés, quedar perfectament bé a les reunions públiques i amb els seus amics. I evidentment, en família havia de ser la parella ideal per a un fill i tenir una bona relació amb la sogra, els cosins petits, els avis, la tieta...

Va moure cel i terra per a fer-la fins que va trobar el mètode. Va funcionar, i el seu invent, la seva perfecció va esdevenir una realitat.

Tot el que ell volia es va complir, tot era perfecte. Però al cap d’un temps estava avorrit perquè va trobar a faltar aquells defectes que fan que les persones siguin especials, va trobar a faltar aquella emoció en la relació, aquella gràcia d’una persona humana...

Ja no hi havia un cos corbat o entrat en carns, ni uns pits petits o massa grans, ni un sexe divertit on un havia de treballar una mica per a poder-la fer gaudir i a la inversa.

Trobava a faltar algun menjar amb menys gust però fet amb més amor. O que no li agradés sempre el que ell també cuinava. Trobava a faltar el fet de que no caigués malament a la mare i que no fos sempre la protagonista entre els seus amics.

Va trobar a faltar algú que encaixés amb les imperfeccions que ell tenia per tal de construir una vida i un futur.

Va començar a buscar tot allò fora de casa, en altres llits, en altres ciutats, amb altres dones... Fins que va saber que per a trobar algú especial necessitava que la seva parella perfecta marxés.

Així que va decidir que la desconnectaria, però ella era tant perfecte que ho va intuir abans, i així doncs va ser ella qui, a la força, el va fer marxar...

Aquesta és una nova proposta per als relats conjunts.

Sota una estrella

2008-06-19T04:19:00.006+02:00

Avui he passat per la taverna i alguns dels meus personatges estimats de la flora i la fauna de per allà m’han inspirat per escriure una reflexió, o mireu-ho com un consell, no ho sé...

Va per els somiadors... Permeteu-me dir-vos una cosa, i és que si us trobeu sols mirant el cel, possiblement us preguntareu quina de totes les estrelles serà aquella per a vosaltres...

No desespereu. Hi ha mils de milions d’estrelles al firmament, seria complicat trobar-la així de bones a primeres. Però bé n’hi ha una per a vosaltres. N’hi ha una per a tots.

Alguns, potser, l’haureu trobat ja la vostra estrella. D’altres segurament us ho penseu. D’altres teniu una estrella i en voleu una altra. També podeu ser d’aquells que en teniu algunes però cap és vostra de debò...

Però per aquells que, com jo, mireu el cel i busqueu aquell estel, tant sols dir-vos que l’estel de cadascú és aquell que brillarà més quan un menys s’ho espera. Així que enlloc de mirar el cel buscant, gaudiu de tot el firmament.

Després d’aquesta mateixa reflexió a la taberna m’han contestat que a vegades hi ha murs que no deixen veure les estrelles. La resposta és senzilla, ja que els murs sovint els construïm nosaltres. Per poder veure el cel hem d’aprendre, si fa falta, a escalar aquests murs. Sembla complicat però, al final, sempre arribem al capdamunt, i sempre veiem aquest firmament tant bonic.

Ara aniré a regar les plantes, i miraré el cel. Qui sap, potser alguna estrella brilla més per a mi avui. O potser brillarà per un altre. I és que les estrelles sempre brillen...

Avui un toc musical que m’ha fet recordar moltes coses, perquè em venia de gust compartir-lo amb tots vosaltres, igual que ho he compartit a la taberna...

I tu? Ja has trobat la teva estrella?

Si no és així: ÀNIMS! Perquè “sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tu”...

Deixant passar el temps

2008-06-18T02:03:00.002+02:00

El meu cafè de casa, no el del bar...però no deixa de ser un cafè...

De nou, al bar, les coses passen com volen. El temps es distorsiona i el món sembla anar més ràpid al meu voltant.

Podria estar-hi hores veient com passen les persones i els cotxes... alguna bici... alguna moto...

M’agrada aprofitar el temps així, deixant-lo passar, observant aquesta gent que m’és tant propera i a la vegada tant llunyana.

També m’agrada respirar tanta vida, però aquest nerviosisme i aquesta pressió per arribar a temps m’agobia.

Fa una mica de vent. M’acaricia la pell i em treu la xafogor del cos. Mou els meus cabells perquè facin pessigolles a la meva cara de mentre escric. És agradable.

Des d’aquí tot sembla molt fàcil, perquè quan no em passa el temps no tinc problemes, ni barreres per passar, ni gent per a trobar a faltar, ni mals de cap ni obligacions, ni preocupacions...

Però sé que un cop m’aixequi d’aquesta taula, havent fet l’últim glop del cafè, tornaré a entrar en aquest món, en el seu ritme. Entrar per a continuar lluitant, per anar contracorrent...

Però bé, és la meva lluita. És la lluita de tots aquells que prefereixen marcar la diferencia, seguir la vida al seu propi pas, poder superar tots els entrebancs i plantar cara a aquest pas tant frenètic...

Faig l’últim glop... Ja està... M’aixeco i torno al món. Però aquest cop no tindré pressa... Caminaré el meu ritme. Viuré a la meva manera... i el món ja pot anar com vulgui, que jo... Bé... Jo sóc així.

El gat i la lluna

2008-06-17T03:03:00.003+02:00

Hi ha un gat que sempre mira la lluna embadalit.
L’estima i l’adora, però no la pot fer seva...
A la nit, quan tothom dorm, surt del seu cau
i s’assenta en aquell arbre tant alt.
Veure la lluna el fa ser feliç
cada nit que ella hi és...
Cada nit que la pot estimar...
Fins que la lluna s’amaga entre les muntanyes
i llavors el gat baixa aquell arbre tant alt,
i marxa cap al seu cau...
Quan torna es posa al jaç ronronejant
i fa aquella cara de felicitat per haver-la vist...
L’endemà el gat va a mirar la lluna embadalit,
Sempre...
Cada nit...

Quan la lluna pot sortir...

Per no deixar de caminar...

2008-06-15T01:59:00.006+02:00

"La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, ¿para qué sirve la utopia? Para eso: sirve para caminar."

Eduardo Galeano

Relats conjunts: La vida de John Spencer

2008-06-12T02:34:00.010+02:00

Un dia més, John Spencer va aixecar-se sense res a fer a la vida.

Va rentar-se la cara, i va eixugar-se. Va mirar-se al mirall, i no va veure pas a ningú important com feia temps havia somiat, només un home ric gràcies als diners del seu pare, i res més que importés a la seva miserable existència.

Va anar cap a la cuina. Com sempre, va fer-se un cafè acompanyat d’unes galetes insípides pensant que aquelles serien les últimes que menjaria en el dia del seu últim esmorzar.

Ell no treballava. No valia la pena perquè pensava acabar amb la seva vida. Ja feia temps que no ho feia. Enlloc de treballar anava al bar a veure aquella cambrera que tant li agradava. Cada mig matí li anava a dir adéu pensant que aquell seria l’últim dia que la podria veure.

Al migdia John Spencer anava a dinar una mica, volia tenir la panxa plena per al seu últim passeig. Llavors es mirava les muntanyes i començava camí amunt, acompanyat del seu bastó de fusta. Era un sender llarg, en el qual tenia temps de recordar els anys que havia passat: res d’interessant que valgués la pena per a seguir vivint.

John Spencer arribava a dalt de la muntanya quan el sol ja començava a amagar-se. Llavors veia aquell panorama... Un mar de núvols preciós, la última vista que volia retenir després del gust del cafè i les galetes insípides i la cara d’aquella cambrera. Tot seguit mirava avall, i no veia el fons, només aquells núvols que feien que la caiguda semblés menys forta, sinó suau, com caure damunt de cotó fluix...

Estava disposat a tirar-se. Ja en tenia prou d’aquella vida miserable i sense res de profit. Respirava profundament i feia un pas endavant, i posant el peu esquerra més proper al penya-segat mirava un altre cop avall i pensava que potser estava una mica cansat. El camí l’havia cansat. Pensava que el millor seria tornar a casa a dormir, que treure’s la vida cansat no valia la pena. Dormiria, i l’endemà faria el mateix ritual i ja es tiraria... Així que, tot seguit, John Spencer girava cua i tornava camí avall fins a casa seva.

Ara John Spencer ja és vell. S’ha quedat sol i no ha fet res a la vida. Ha estat tots aquests anys fent el mateix i mai s’ha tirat per el penya-segat, mai ha sigut capaç de comprar-se unes galetes que tinguessin una mica més de gust, i mai li va dir a aquella cambrera com l’estimava. Ella es va morir després d’una vida llarga casada amb l’home que prenia el cafè a la taula del costat de la de John Spencer i amb cinc fills, els quals li van donar nets i la van fer ser molt feliç.

John Spencer ja no pot caminar. I ara s’adona que potser enlloc d’anar al penya-segat per a tirar-se hauria pogut fer alguna cosa a la vida. Ara ja és massa tard. Aquesta nit es posarà al llit recordant tot el que feia aquells dies quan encara anava a tirar-se.

Com sempre es posarà el pijama, després de deixar les ulleres a la tauleta de nit. Un cop s’hagi tapat amb les mantes, més o menys cap a dos quarts de tres de la matinada, tindrà un somni. Somiarà amb les galetes insípides i el cafè, en el somni aquestes tindran més gust. També somiarà amb aquell bar i aquella cambrera, on serà capaç de dir-li que l’estima. En el somni també anirà a fer el camí, i un cop estigui al penya-segat es tirarà, rebotarà en els núvols de cotó fluix i anirà volant cap a la llum...

Aquella nit John Spencer morirà al seu llit somiant que fa tot allò que no haurà fet mai...

Aquesta és una proposta per al blog de Relats Conjunts.

Premi "Amigos"

2008-06-11T15:41:00.005+02:00

Últimament torno a estar activa i ahir vaig tenir una sorpresa! Un bon amic, en Mon del blog de La Garrofa de Mont-roig, em va entregar ahir el premi “Amigos para siempre, Fonte de Amor”. És un premi que un cop el reps pots donar-lo també a aquells amics blocaires que tens. M’ha fet molta il·lusió rebre aquest premi, i tinc ganes de que també tinguin il·lusió alguns amics blocaires que tinc als quals els hi vull entregar el premi perquè me’ls sento propers. Bé, és complicat decidir-me, perquè realment hi ha blogs que m’encanten de bons amics, si pogués els hi donaria a tots, però després de pensar-hi, he decidit que vull entregar aquest premi a tres blogs en concret, perquè així també tindran més per escollir i així tothom en pugui donar a gent que encara no el té. Doncs bé, la meva decisió va:

Txiki – perquè té un blog senzill, carregat d’imatges especials, i molt original. Sé que en mica en mica serà un blog preciós! I tinc ganes d’animar-la perquè continuï fent-se’l seu en mica en mica.

Sudamèrica – Aquest blog és una història. La història d’un llarg viatge, carregat d’experiències, d’aventures, de curiositats... L’Aleix i la Marta són amics meus, però de ben segur que si us els llegiu també us els fareu amics vostres! A per cert, avui és l'aniversari de l'Aleix! També és el meu petit regalet per a ell!

És quan ric que em veig gepic – Fets, sentiments i tribulacions no censurats (encara) pel Fiscal de l’Estat. Un blog que m’ha sorprès des de que he tingut el plaer de poder-lo conèixer.

Bé, amics, ara us toca a vosaltres continuar repartint el premi. Fem que no es quedi parat! Un petó molt fort per a tots aquells i aquelles que, amb els vostres blogs, doneu una mica més de color a la vida, altres punts de vista, curiositats i emocions. No els deixeu mai!!!

"There is always hope"

2008-06-11T03:51:00.004+02:00

Graffity: Banksy

"Sempre hi ha un troç de cel blau, busca'l bé que tu el trobaràs"

El petó

2008-06-10T04:00:00.003+02:00

El petó de Rodin

Fa calor, i si ella està nua davant seu és perquè no té ni fred ni vergonya.
Està bé, té ganes d’anar a poc a poc, sentir-lo en tot moment
Atansa una ma i juga resseguint dibuixos en el seu pit.
Amb l’altra acaricia el seu cabell.
Ell somriu, també té calor i si està nu és perquè no té ni fred ni vergonya.
No té pressa, té ganes de sentir-la i de fer que hi estigui tant bé com ell.
Amb la seva mà, molt lentament, traça una línia entre mig dels seus pits
Mentre amb l’altra l’abraça per la cintura...
No paren de mirar-se.
A ella se li posa la pell de gallina.
A ell també.
El vol més a prop.
La vol més a prop.
Senten més calor, però igualment s’apropen
S’abracen més fort, tanquen els ulls
I de cop els llavis es fonen en una delícia de sensacions.
No pararien mai de sentir-se així...

El carreró

2008-06-10T01:43:00.012+02:00

Hi ha un carreró mot a prop del bar on sovint vaig a fer el cafè abans de començar un llarg dia rutinari a la feina.

Aquest carreró sembla molt normal. És estret, construït amb pedres velles. Es veu una mica atrotinat, té unes escales que pugen amunt. Es poden veure algunes imperfeccions en la construcció, o potser per el pas del temps.

Casi mai hi passa gent, però té una màgia que el fa especial. Una energia que fa que, quan passo per allà, giri el cap i l’inspeccioni intentant trobar-hi alguna cosa, com si aquell carrer em mirés, sense poder-li veure on té els ulls.

Doncs bé, un dia qualsevol que anava cap al bar hi vaig trobar un noiet rient mentre mirava una escletxa que es formava entre dues de les pedres de la paret del costat dret.

- Què mires, vailet? Vaig preguntar-li.

- Miro coses que vosaltres, sovint, no podeu veure.

Em va deixar desconcertada amb aquella resposta. Suposo que m’ho va veure a la cara perquè tot seguit va somriure. Es va acostar a mi i em va agafar de la mà per atansar-me a l’escletxa.

- Mira. Aquí hi viu una aranya molt trapella. Li agrada teixir teranyines d’un costat a l’altre del carreró. Llavors s’asseu a aquesta petita pedra que sobresurt a mirar com passa la gent i s’espanta en notar la teranyina.

Abans m’ha dit que ha rigut molt algun dia que has passat tu i se t’ha posat la pell de gallina.

El noi llavors va aixecar el cap i va assenyalar un petit niu.

- Allà en aquell niu hi viuen una família d’ocells vegetarians. Enlloc de menjar cucs mengen flors i arrels. Curiosament, en comptes de sortir-los les plomes grises, els estan sortint de tots els colors. Ara han tingut fills i de tant en tant vinc a portar-los alguna resta de la verdura que em cuina la meva mare.

A continuació va anar carreró amunt. Jo em vaig quedar parada encara mirant el niu...

- Va vine!

Vaig anar-hi corrents, no podia creure tot el que m’estava dient aquell nen, si que tenia imaginació. Em donava la sensació que tant sols era massa innocent o que, per el contrari, m’estava prenent el pèl... El vailet em va guiar fins a dalt de tot, al final del carreró tot assenyalant un petit forat.

- Aquí és on fan la convenció mensual de grills consellers. També s’anomenen “Consciències”. El teu grill també hi deu ser ara mateix. Es reuneixen per a discutir sobre dilemes morals que tenen les persones amb qui van assignats i a les que no saben què aconsellar. L’actual president és el fill d’aquell que un bon dia va ser consciència de Pinotxo, tota una eminència per a qualsevol grill conseller...

Vaig atansar la orella per aquell forat i hi vaig sentir un “cric-cric” molt subtil que no sabia ben bé si podia ser real o tant sols fruit de la meva imaginació...

- Saps, per aquí també hi ha una de les vuit entrades al món de les coses perdudes. No sé ben bé on està, perquè només la pots trobar de casualitat quan més perdut et sents.

Això ja era massa... Vaig posar cara de “no sé què m’estàs dient”... El nen em va mirar sorprès:

- Que sí, dona! On creus que van a parar totes les coses que perds?? Les parelles de mitjons desaparellats que han desaparegut en aquest món, llibres coneguts i oblidats, tresors perduts de famosos pirates que rondaven tots els mars, aquell disc que sempre busques i no entens on haurà anat a parar... Tot això i més arriba en aquest món oblidat! Els que hi han estat sempre remarquen que un ha d’anar amb compte perquè constantment hi van caient coses del cel, i algunes són veritablement grosses i et poden fer mal si et cauen sobre el cap. En conec més d’un que ha aparcat el cotxe i després l’ha perdut i ja està, cap al món de les coses perdudes, allà segur que no el trobaran pas mai...

Vaig mirar el rellotge, tenia pressa...

- Bé vailet, me n’he d’anar! Un altre dia continuem, però no abandonis la teva imaginació, eh! – Vaig fer-li unes palmades a l’espatlla i vaig marxar a pas ràpid amb la cara d’aquell noiet de “això no pot ser” al cap, tenia ganes de fer el meu cafè i el preferia a jugar amb un nen que tenia una imaginació extraordinària.

Quan estava ja una mica lluny ell va cridar:

- No entenc perquè negues allò que ja saps que existeix!

No li vaig fer cas i vaig seguir cap al meu destí.

Un cop ja al bar, vaig seure a la terrassa, aprofitant el sol, amb unes ulleres ben fosques que tapaven la meva mirada. Vaig demanar un cafè amb llet i gel (ja començava a fer calor) i em vaig dedicar a mirar a les persones i a les coses. Tot allò que aquell vailet m’havia ensenyat sense que jo realment ho mirés m’havia deixat descol·locada.

De cop vaig veure una aranya a la paret... Se’m va posar la pell de gallina i em va donar la sensació que la sentia riure. Vaig mirar al meu voltant, però la gent seguia fent les seves coses en aquell bar. Aquell animalet minúscul estava rient... No podia ser...

Vaig girar-me i vaig continuar amb el meu cafè amb llet fred intentant convèncer el meu cap que allò havien estat imaginacions meves.

Un ocell ple de colors va passar volant i es va posar a sobre d’una de les taules abandonades que quedaven per a recollir. Hi havia un petit gerro amb un parell de margarides, uns gots buits i una moneda de propina. Em vaig treure les ulleres de sol per a poder observar amb atenció. L’ocell va mirar a les taules properes i va veure la meva mirada curiosa. Tot seguit va agafar aquella flor i va marxar volant. Devia ser aquell un dels ocells vegetarians de colors?

No hi volia pensar, perquè notava que aquell cafè ja s’estava començant a escalfar amb aquella calor. Així que vaig cridar un moment el cambrer per a demanar-li un gel més i de cop vaig sentir un “cric-cric”. Vaig començar a mirar a tots els costats... M’estava tornant boja... I de cop el vaig veure. Hi havia un home amb cara de preocupat mirant-se un cafè sol, i a la seva espatlla hi havia un grill que li xiuxiuejava coses a cau d’orella... El sol em devia haver pujat al cap, notava que em feia una mica de mal el cap i els ulls. Vaig posar-me una mà al front mentres l'altra mà era a la taula buscant les ulleres de sol sense treure els ulls d’aquell grill. Però, on eren les meves ulleres? Les havia deixat a sobre la taula i ara...senzillament, s’havien esfumat!

Vaig aixecar-me deixant una moneda i vaig anar a passejar. A mig camí vaig veure que tot allò que havia vist era cert, i de cop el món tenia més colors, podia veure aquelles petites coses que passen desapercebudes als ulls d’aquells qui no les volen veure i no les volen gaudir. Vaig veure un grup de nens jugant en un parc amb gespa. M’hi vaig fixar bé, i de cop el vaig veure, era aquell vailet i tenia una pilota entre les mans. Em va picar l’ullet amb un somriure trapella i jo també vaig somriure en pensar que, en el fons, tenia raó. El món està ple de petites sorpreses.

La nostàlgia d'aquells temps...

2008-06-09T02:11:00.003+02:00

Recordo aquells temps en què estàvem tots junts...
Aquelles escapades a la platja...
Aquelles partides interminables al Risk...
Aquelles campanes a classe per a aprofitar els dies...
Aquells somriures, aquelles rialles...
Aquelles nits de son sense dormir...
Aquelles nits junts compartint somnis, compartint projectes de futur, compartint-nos...

Ara han canviat moltes coses
Ara tots hem seguit per camins diferents...
Els temps han canviat, i nosaltres també.
Miro endavant, camino i ho sé:
que m’esperen moltes coses,
moltes aventures,
noves coses per aprendre,
noves persones per a conèixer,
noves vivències que passaran a ser records...
M’agrada pensar que tinc bons amics,
Que me’ls estimo
que estic contenta i feliç...

Però en el fons també trobo a faltar aquells moments...

La vida és així:
la gent arriba a la teva vida,
Es fan un racó al teu cor,
Alguns es queden...
D’altres se’n van...

Que bonic que és poder viure tantes coses!
Que bonic és poder existir i que vosaltres també existiu!
He tingut sort de trobar-vos...

Un somriure sense paraules

2008-06-01T16:08:00.009+02:00

Música per ambientar: Les jours tristes (V.S.O. Amelie)

"El silencio no existe… En el escenario habla mi alma, y ese respeto al silencio es capaz de tocar a la gente, más profundamente que cualquier palabra"

(Marcel Marceau, mim francès)

El Mim Chispa

És de nit...El carrer està ple de persones que van amunt i avall, famílies acabant d’aprofitar aquella nit d’estiu i que tot just tornaran cap a casa quan el rellotge marqui l’hora d’anar a dormir. Hi ha parelles juntes, un grupet d’avis asseguts a un banc. Nens jugant a la plaça mentre els pares estan sopant. Joves que surten a prendre alguna cosa, i que no saben ni com ni on acabaran... Aquella nit no fa fred.

Si els mires, veuràs que esperen alguna cosa. Veuràs que busquen sense saber. Veuràs que tenen ganes de viure però moltes no saben com fer-ho i, enlloc d’això, només pensen en el dilluns, quan comença la setmana, quan hauran d’anar a la feina o a estudiar. Es queden a casa o surten al carrer, però no corren, no riuen. Només miren, només esperen. No parlen. Callen, pensen, esperant trobar quelcom, esperant saber el què fer...

El carrer es rodeja de casetes, algun restaurant amb gent menjant. Algun bar, unes cerveses i unes tapes per a fer venir més set. El terra està fet de petites rajoles de pedra, totes alineades i ordenades, totes grises. És de nit, però la claror de dins de les cases i els locals creen un ambient especial, una llum que escalfa, però que potser poques persones poden o saben apreciar.

De cop se senten unes passes caminant en la foscor d’un dels carrerons perpendiculars. Aquell soroll ressona dins de totes aquelles persones que, sense saber com ni per què, miren cap a la foscor encuriosits. Les passes són cada vegada més fortes, i la llum va il·luminant aquella figura fins que la fa nítida i propera.

És un home alt i prim. Porta pantalons negres i camisa blanca. Uns tirants de color fosc i un barret. La cara blanca, les faccions pintades de negre, els llavis de color rogenc. La seva presència encara il·lumina més el carrer, i fa que les persones curioses mirin, i encurioseix a aquelles que fan veure que no els hi interessa res.

Ell no parla, però amb l’expressió diu moltes més coses. Porta una maleta plena de records i els mostra. Treu una flor i la regala a una noia que està fent un cafè provocant-li un somriure a ella i a la gent del carrer. Treu uns globus llargs, li costa d’inflar-los però ni molt menys ho amaga, és més, ho mostra a la gent i ho exagera i fa riure dels nens fins als més vells. Amb dos minuts crea animals fantàstics, joguines, barrets estrafolaris i els va regalant a tort i a dret.

Sense tenir res ell pot anar en bicicleta, pot anar en bus, pujar en ascensor i baixar per escales mecàniques imaginàries. Pot inflar un globus més gran que aquell carrer. Pot entrebancar-se i caure sense avergonyir-se. Pot plorar o riure’s d’ell mateix. Pot crear una paret. Una paret que aguanti el món. O la paret que el tanca i que el limita, un obstacle que tot i que no existeix ens podem trobar durant el camí, però que ell, tot seguit i tot i estar dins d’una sala sense sortida, pot fer que s’obri una porta o una finestra per escapar-se i sortir rient.

La gent l’admira i en mica en mica va aprenent aquella actitud. Noten dins seu esperança i alegria. Humor i ironia. Riuen i comencen a tenir ganes de viure sense buscar ni esperar més.

De la maleta mai saps què pot sortir, hi porta moltíssimes coses. Ara treu uns instruments. Els instruments més estranys que possiblement hauran vist mai, però tots sonen molt bé, són divertits. Ajuden a aquell personatge a expressar-se, a fer riure, a que l’entenguin i el comprenguin. A poc a poc va entrant en el cor de tots els presents.

Els nens s’apropen i li pregunten com es diu, volen jugar. Ell és càlid, però no parla, només els fa somriure i explica molt més que el que es pot fer amb les pròpies paraules. Senzillament interpreta el món i aquell moment des d’un altre punt de vista, esperant aportar el seu granet de sorra a la recerca d’aquella gent que no sap on buscar ni quin camí seguir.

Aquell personatge no té un lloc on arribar, ni busca coses. Senzillament camina i viu, i per el sender té temps de fixar-se en tot, disfrutar-ho, i de passada veure i descobrir de tot i més. Així troba sense haver de buscar massa. Així riu o plora sentint i vivint en tot moment.

Ara ha de marxar a buscar nous llocs, noves persones, nous somriures. Es treu el barret i saluda a la gent: uns petons i un caramel a algun nen, algun petó a la mà d’alguna dama, un gest de complicitat al senyor més altiu, i un glop d’alguna copa de vi i una picada d’ull a l’avia que s’aguanta el riure per a fer-li esclatar les rialles. Passa el barret i sona la dringadissa d’algunes monedes. Torna a saludar. Tot seguit, ell agafa la maleta i se’n va.

El mim es gira i diu adéu amb la mà i desapareix en la foscor d’un altre carrer sense tornar a mirar enrere. Qui sap on anirà...

Instants que no moren mai

2008-05-30T22:27:00.011+02:00

Fins i tot els dies més durs valen la pena

per a viure petits instants com aquest...

Posta de Sol tornant de la feina amb el cotxe...

Fotografia feta per Nymnia

"-Su muerte también es mentira. Sabe que despertará mañana y seguirá resucitando así miles y miles de siglos. Por eso muere tan esplendorosamente, rodeado de un aparato teatral, lo mismo que los grandes actores que fingen sobre la escena las ansias de la muerte en el último momento de la obra, y piensan al mismo tiempo en la cena que les aguarda media hora después..."

Wikiquote: Puesta de sol és una novela curta de Vicente Blasco Ibáñez

Pensaments des del llit

2008-05-30T01:40:00.012+02:00

"Le Lit" (Toulouse-Lautrec)

De nit, quan un va al llit, surten aquells personatges fantàstics, aquelles coses que ens fan tenir poders, que ens fan somniar (mai millor dit), però que també ens poden fer molta por...

Jo aprofito per a pensar... Adoro aquestes estonetes per a pensar. Especialment ara quan, al pas del temps, he après que precisament tots aquests essers fantàstics es quedin tranquils a sota al llit, o a dins de l’armari. O és que potser se’n van a visitar a altres infants i de més grans per explicar-los que no han d’oblidar-los, però que tampoc han de deixar-se sortir massa...

Doncs bé, ara per a pensar al llit tinc la meva estoneta per a fer-ho sola, després, a poc a poc, la foscor, la imaginació i la fantasia va envoltant l’habitació fins el punt que conscient i, més tard, inconscientment em fa viatjar a llocs remots i estranys... Avui no parlaré d’aquests llocs, ja hi hauran dies o nits per a contar-los. Senzillament ahir en la meva estoneta de reflexió, vaig poder recordar coses que havia oblidat... Bé, no m’ho vaig pensar. L’espelma encara no s’havia consumit... Així que vaig agafar un trosset de paper i un llapis que tenia amagat sota el llit i ho vaig escriure.

Qui sap si potser aquests éssers havien deixat el llapis i el paper preparats per a mi, perquè d’alguna manera ells comparteixen tot el que jo penso, a vegades, fins i tot, opinen:

Sempre hi ha un de més dolent, que intenta fer-me veure les coses més negres del que són, que intenta que malpensi... Bé, a aquest no li faig massa cas.

Després hi ha un altre que em fa venir por, que em fa dubtar, perquè no prengui decisions, perquè em quedi amagada sota l’ala i no plasmi a la vida tot allò que tinc i sento dins meu. Aquest intento que no m’infli massa el cap...

N’hi ha un altre que m’ajuda a pensar molt, a veure tots els punts de vista, a analitzar les coses. A aquest ja me l’escolto més, però llavors apareix aquell altre que em diu que em posi la mà al cor i no oblidi el que m’està dient. Amb ells dos intento prendre certes decisions...

També hi ha un que sempre em fa riure. Segurament és el més estrafolari de tots, però m’agrada mirar-lo perquè quan estic trista m’ajuda a veure les coses de mils de colors, a prendre’m la vida amb una filosofia alegre i divertida, a riure’m recordant les coses bones, a poder riure quan les coses són més dolentes.

Podria fer una llista llarguíssima de tots ells, de fet, encara no els conec a tots. Cada dia apareix un d’un lloc diferent; del llit, de l’armari, del calaix més amagat, del calaix més desendreçat, de sota la llum, de dins d’alguna capseta... Un dia en va sortir un de dins d’un borrissol que havia oblidat d’escombrar. Aquest em va portar al·lèrgia, i el canalla va estar rient un rato dels meus esternuts. Era tant surrealista tot plegat que al final jo també vaig riure de tant esternudar.

A vegades alguns éssers fantàstics son nous, d’altres apareixen i no tornen mai més... Però els vaig coneixent i, en mica en mica, van desfilant tots per la meva habitació.

Però bé, tornem al tema, després de pensar i dialogar amb alguns d’aquests personatges que us he explicat, jo, tota acomodada al meu llit, vaig escriure en un paper, pensant i apreciant aquelles petites coses de la vida, a les persones, als sentiments, a tot allò el qual un vol guardar per oblidar perquè en alguns moments va fer mal però que en d’altres et va fer feliç i va valdre la pena... Així doncs, la cosa va quedar així i la conclusió va ser, senzillament, que a qui cal fer més cas és al personatge que et fa escoltar el teu cor. Encara que després sempre apareixeran els altres, ell sempre estarà allà insistint i fent-te costat, com el batec que, dia a dia, sentim dins del nostre propi pit.

Aquí us deixo el paperet...

I bon dia al país dels somnis!!!

Oh! Benvinguts, passeu passeu

2008-05-29T03:14:00.005+02:00

Benvinguts al Món de la Nymnia,

un lloc on les coses senzillament passen...

perquè venen de gust,

perquè apareixen al cap,

perquè són curioses,

perquè són quelcom fruit de casualitats...

Comencem amb l'aventura!

Aquest és un regalet d'en Mon... Moltissimes gràcies!!!