Pablo Picasso, Els tres musics, 1921
En algun racó d'Itàlia, una figura blanca i freda ocupava un racó d'un carrer d'alguna ciutat. Era un Pierrot, enfundat en un vestit de color blanc i brillant, i la cara pintada pàl·lida, amb tants sols alguns detalls negres, ben perfilats. Havia deixat la comèdia, i la seva presència freda i bruna, per dedicar-se a tocar el Saxo.
Es recorria els carrers de les ciutats amb el seu gos, buscava algun racó concorregut, i intentava tocar aquell instrument que tant l'apassionava. No sabia composar, així que tocava cançons ja escrites.
La gent que passava pel carrer se'l mirava amb cara estranya. Què hi feia un personatge com aquell tocant un instrument? El Pierrot representava la repressió, la llei i l'ordre. Simbolitzava el món adult i, enlloc d'això, ell només volia transmetre la seva música. Però sonava buida, estranya. Li faltava algun quelcom amb el qual la seva presència no l'ajudava.
Però ell, que tenia clar que volia ser músic i que no canviaria la seva manera de ser, va decidir marxar de viatge per poder seguir tocant, fins que el seu art estigués complet o fins que la gent comencés a apreciar les seves notes.
Va decidir començar aquella aventura cap a França. Volia conèixer els carrers de París i, després del llarg viatge, de lluny i de nit, va divisar les llums d'aquella ciutat. Com que ja era fosc, va deixar per l'endemà arribar-hi, i va anar a buscar lloc a un hostal d'un poblet del costat. Volia estar descansat.
En algun racó dels voltants de París, un monjo havia deixat l'abadia i la seva vida de castedat, obediència i pobresa, per dedicar-se a composar. La seva aparença, per això, feia que quan intentava que algú toqués la seva música el rebutgessin. Era per això que portava mesos composant i viatjant, en busca d'algú que sabes apreciar el seu llenguatge.
Abans d'arribar a la gran ciutat, va fer nit a un petit hostal prop de París i el que primer va fer va ser anar a la taverna a buscar quelcom per a sopar, estava afamat.
En entrar a aquella habitació plena i carregada d'ambient, sempre amb les seves partitures, va sentir el so d'un Saxo trist que venia d'algun racó d'aquella sala i va ser llavors quan va veure aquell Pierrot que llavors, només tocava per si mateix.
El monjo s'hi va apropar i li va dir alguna cosa. Van compartir taula, van fer un bon sopar i van estar parlant de música. El viatge per ells, havia pres un nou rumb. A partir de llavors viatjarien plegats.
Ja era de matí quan un Arlequí es va despertar en una habitació plena amb la gent de la seva companyia de teatre. Eren a París, disposats a fer la seva comèdia. Va ser durant el seu número que va decidir plegar. Ell entrava a l'escenari amb el seu vestit blanc i negre, arreglat. Però seguia sent el servent ingenu i sensible, i per tant, la riota de tot el personal. Tocava la guitarra però ningú escoltava els seus acords. Enlloc d'això es reien d'ell i del seu posat.
L'Arlequí va anar al camerino i va fer la maleta, sense dir-ho a ningú, i aprofitant el bullici de l'aplaudiment, va sortir per la porta de darrera del teatre, disposat a no girar més el cap. Ell volia ser músic. Va ser llavors quan en aquell carreró amagat va trobar-se dos personatges peculiars que l'esperaven i el miraven amb cara de sorpresa, l'havien vist de casualitat. L'Arlequí no ho sabia encara, però ell era el tercer element.
Van passar alguns mesos quan un pintor va inspirar-se en aquell grup de quatre personatges que havia vist en la taula d'un bar. Un monjo agafant les partitures, un Pierrot tocant el Saxo, amb un gos als peus, i un Arlequí amb una guitarra. Per fi era la música el que arribava a la gent i el seu aspecte tant sols un complement que els hi donava més caràcter. Va ser això el que va inspirar-lo a ell a fer aquell quadre.
Diuen que, tot i que ja fa anys de tot això, encara pots sentir la música d'aquell grup peculiar pels carrerons i per les sales on van anar tocant arreu del món. Diuen també que, per escoltar-los, només cal saber sentir des del cor...
