"Compra aquest
braçalet, demana tres desitjos i, quan se't caigui, se't compliran..."
Il·lusa de mi... I els vaig demanar. Em vaig sentir
especial. Ben bé com Aladín es devia
sentir quan va trobar-se el
geni. Demanar un desig ja és agosarat, i jo vaig pensar que si a sobre en podia
demanar tres potser algun se'm compliria. I bé, perquè no?! Estava immersa en la màgia de ses illes, el mar, la nit, el caliu, la brisa de
l’estiu... Era bonic. Eren vacances.
Ara em miro el canell i veig la polsera de color vermell que encara no ha caigut. Penso en els
desitjos i... francament ni me'n recordo dels que vaig dir. Bé...en recordo un
que sé que no es complirà i, de fet, penso que no tinc ganes de que es
compleixi.
Podria haver demanat la
pau al món, la igualtat, la felicitat.... I no ho vaig fer. Però perquè penso
que el món no s'ha de canviar així. Una il·lusa no canviarà el món tant sols demanant algun desig, perquè
no es fa així. Perquè el món no es canvia tant ràpid. Perquè
el meu desig, sol, en una polsera que se suposa que algun dia ha de caure, no
serveix. I per servir, penso que no serveix ni per mi.
Perquè no m'agrada res més
que obrir la porta de casa meva, sortir al carrer i no saber què em passarà, o a
qui em trobaré. Descobrir el que sento quan em passen les coses. Sentir-me viva amb una carícia, o amb una abraçada que potser al
principi no havia volgut donar. Trobar-me alguna cosa pel terra. Descobrir
aquells detalls que el món em té amagats. Sentir el mar, sentir el vent, sentir
el sol que m'escalfa. O sentir quan la pluja que em cau em mulla, perquè no duc
el paraigües per evitar deixar-me'l de nou en algun bar.
Perquè m'encanta sentir el
gust de les coses i les olors. Tancar els ulls i sentir un calfred produït per
quelcom que em remou sentiments que no puc ni explicar. O plorar per algú que
em falta, o recordar-lo. O enamorar-me. O com anar a dormir tard sabent que
l'endemà m'he de despertar d'hora.
Tenir por de caure i,
després, caure inevitablement. Tenir ganes d'aixecar-me, deixant que fins i tot
algú em doni la mà. Equivocar-me i poder aprendre. Tornar-me a emborratxar. Tancar
els ulls i viure tantes cançons. Dormir ben tapada quan a fora fa fred, i no
sortir del llit quan em desperti si no en tinc ganes. O aixecar-me més dhora i
fer un cafè tranquil.
Perquè m’encanta somiar en
el que seré d'aquí un temps, i pensar que no m'importa. Per tenir temps de
tastar aquella copa d'un vi que li falta airejar-se. I tornar-lo provar, i
sentir-lo més dolç, més amarg o, fins i tot, més "peleón". M'encanta aquell moment en què em miro al mirall
intentant veure allò que hi ha dins meu i que ni conec. Que m'agrada sentir
aquests calfreds. Que esternudo i em fa gràcia. Que, en el fons, hi ha tants
instants, bons i dolents, que hem de viure encara...
I penso que així és com es
transforma el món, tot comença per saber ser feliç. I si, il·lusa de mi, vaig demanar tres desitjos en un braçalet i no vaig pensar en que
només jo puc tenir l’actitud perquè es compleixin...
I mai, mai, podré perdre
la il·lusió.