Un any al Món de la Nymnia!

Avui no puc estar més agraïda, perquè tinc moltes coses a celebrar. Avui us parlo de tu a tu, perquè estic contenta i feliç, contenta de que el Barça sigui, tricampió i contenta també, i deixeu-me robar-los una mica de protagonisme en uns dies de celebració futbolera, perquè avui divendres (i dic avui perquè ja són més de les 12h), el Món de la Nymnia fa ni més ni menys que un any donant voltes en el cel celestial dels mons blocaires i això m’omple de felicitat, perquè no m’esperava que m’animés tant a seguir-lo i a anar-lo construint.

Encara recordo el primer cop quan un amic em va animar i em va ensenyar les primeres passes per a començar el blog, a partir d’allà, he aconseguit mica en mica tenir el Món de la Nymnia com el coneixeu ara mateix. I he après moltíssimes coses, perquè m’ha permès imaginar, crear, somiar... M’ha servit per a conèixer molts d’altres móns, els vostres, i a perdre la vergonya de que m’aneu llegint, d’anar-vos posant comentaris. Esperem que sigui el principi de molts anys més, de molts projectes, relats, contes, dibuixos i, sobretot de molta creativitat i imaginació.

No em queda més que dir-vos que moltíssimes gràcies a tots, i dit això, que el Món segueixi donant voltes!

En terra de ningú, terra de tots...

Aquell dia la xafogor era tant intensa com el primer matí quan em vaig despertar havent posat els peus en aquella terra àrida del gran desert del Sàhara.

Era el dia de tornar a casa, al caos de la meva ciutat i a la rutina que havia trencat durant aquells dies de viatge i de màgia.

Encara tenia a flor de pell la nit en la que vaig arribar en aquell aeroport atrotinat on un seguit d’homes prepotents del “frente policiario” havia intentat obrir les meves pertinences i les de molts altres. Després el llarg viatge dins d’un camió circulant a gran velocitat dins la foscor més absoluta, amb un “ai” al cor pensant que potser, només potser, arribaríem a un altre lloc perduts en la grandesa del desert. Anaven baixant grups i quan ens havia tocat als meus i a mi ens esperava un comitè d’homes alts, vestits amb túniques blanques adornades amb brodats i un turbant negre que els tapava la cara per protegir-se del fred de la nit i del sol del dia, així com d’aquell vent que aixecava els petits grans de sorra i te’ls clavava a la pell com si fossin agulles.

Aquells homes que llavors, quan havia de marxar, m’eren del tot coneguts, en el primer moment em van posar els pels de punta. O va ser el fred. Però recordo quan l’home més alt em va dir paraules catalanes a cau d’orella i vaig reconèixer que aquells homes tant desconeguts a simple vista eren, ni més ni menys, que els amics que havien marxat cap allà amb l’avió del dia anterior.

La resta del dia de l’arribada va ser fàcil. Varem pujar a un cotxe tot terreny fins a les haimes i ens van preparar el te. Un te calentó, dolç i agradable. Un ritual familiar i proper que vaig aprendre a preparar durant aquells dies ensenyada per el pare de família i un dels fills petits.

Quan varem sortir després d’haver conegut aquelles famílies varem anar a despertar la resta de companys que ja feia un dia que estaven allà i vaig sentir aquella calor seca i penetrant que em tocava a tot el cos. La mateixa calor que el dia en què ja tornàvem després d’aquell viatge que havia estat una experiència relativament curta, però potser una de les més intenses que havia viscut i viuré mai.

El dia de la despedida, quan vaig pujar al camió que em tornaria a portar a l’aeroport atrotinat, em vaig adonar que ja mai seria la mateixa persona que havia estat fins llavors.

Una sensació de tristesa va envair-me el cor. Tristesa de marxar i haver de deixar tot allò enrere. Em sentia profundament agraïda, Agraïda a la vida que m’havia donat la oportunitat de viure aquella experiència. Agraïda a tota aquella fent que ens havia donat als meus companys i a mi tot allò i més del que tenien i podien aconseguir, malgrat que nosaltres teníem tants recursos, no els hi podíem negar, perquè ells se sentien feliços i contents de tenir-nos allà i cuidar-nos d’aquella manera. Nosaltres, com varem poder i sense que es notés, els varem donar tot allò que havíem pogut portar encantadíssims: diners, roba, calçat, material, medicaments... Però en marxar no teníem pas les mans buides, sinó ben el contrari. Les teníem plenes de presents que ens sabia greu d’acceptar i a la vegada ens feien molta il·lusió. Però sobretot portàvem les mans plenes de sentiments i d’experiències, així com tenyides d’aquell color de la henna que tant de temps ens va durar. Estàvem plens de tot allò que havíem après durant aquells pocs dies, mentre el sol brillava i les nits mostraven un cel infinit, el més serè que he vist mai.

Quan el camió va arrencar per portar-nos de tornada, van venir a despedir-nos, un altre cop, aquells nens amb els que havíem jugat. El petit em va somriure i va ser llavors, just en aquell precís moment, quan els meus ulls es van omplir de llàgrimes, per tots aquells sentiments que no havia viscut mai tant intensament i que intentava assimilar.

Mai havia vist un somriure tant sincer, tant innocent, tant preciós.

A vegades, quan hi penso, torno a plorar. I penso que és bonic sentir tot això i poder seguir plorant de l’emoció com si encara fos aquell dia.

Sé que algun dia tornaré a aquell indret dels camps refugiats sahrauís. Per poder-los donar tot el que pugui i més conscient de que, per molt que m’esforci, només serà una petita part del que ells em van donar a mi.

Perquè sovint oblidem que en terra de ningú hi ha persones que necessiten ser estimades, persones que necessiten estimar i que tenen per donar i ensenyar moltíssimes coses que no es poden pagar pas amb tot l’or del món.

A tots ells, que les nits i els dies siguin tant macos i tant serens, que algun dia puguin tornar a la seva terra sense pors ni impediments.

A tots ells, el somriure més sincer i el petó més càlid, com aquell sol que brilla tant, i tant intens, com aquella sorra que se’t clava a la pell.

Relats conjunts: La desaparició de les fades verdes

"Como artista, un hombre no tiene hogar en Europa excepto en París."
* Friedrich Nietzsche

" Absenta es el afrodisíaco del alma. El hada verde que vive en la absenta quiere tu alma, pero tú estás a salvo conmigo. "
* Del personaje de Dràcula, creat per Bram Stoker

Aquesta història es remunta a finals del segle XIX a França, París. Una pobra escriptora hi havia viatjat en busca de si mateixa. Per a trobar aquella inspiració que ni tant sols recordava haver tingut.

Ella caminava sense rumb pels carrerons d’aquesta ciutat fins que va arribar una plaça del barri de Montmartre, situat a un punt elevat de la ciutat, a la part dreta del riu Sena. Des de la plaça es podia veure la resplendor de la Basílica del Sacré Coeur, però no va ser pas aquesta la que li va cridar l’atenció malgrat alçar-se tant majestuosa, sinó un petit bar fosc, en un racó de la plaça.

La pobra escriptora es va omplir de coratge i va decidir que per força aquell bar havia de tenir quelcom especial, així que va entrar-hi a pas segur. Es va asseure en una taula amagada on una lleu llum li donava un ambient especial i va obrir la seva llibreta en blanc.

Quan ja s’havia acabat la cervesa el seu bloc seguia en blanc, però amb algunes pàgines menys arrencades amb ràbia i tirades per la taula totes tatxades. La mateixa ràbia que va fer que se li humitegessin els ulls per molt que ho intentés evitar.

Sense que ella el pogués veure, un home vestit de fosc, barret negre i posat misteriós va portar-li un petit got amb un líquid verd, i una cullera amb petites perforacions sobre i un terròs de sucre en el qual hi va tirar un raig d’aigua. Ella se’l va prendre d’un sol glop pensant que segurament allò li aniria bé per ofegar les penes i la ràbia. En fer-ho, va notar una cremor asfixiant i forta a la gola, que anava baixant, i un gust intens a anís. Tot seguit l’home va somriure maliciosament mentre marxava, deixant a la pobra escriptora de nou sola en aquell racó del bar.

Quan va sortir d’aquell lloc la realitat se li distorsionava, veia la gent estranya, veia colors estranys i diferents a les coses, molt més vius del que estava acostumada. Fins i tot li va semblar veure fades verdes volant en l’aire. Ella no podia controlar aquella sensació i la començava a marejar, per això va decidir tornar-se a posar a caminar sense rumb.

Seguint el seu ritme inconstant i atropellat, lleugerament més accelerat, va anar a parar, sense voler, a un mirador on es podia observar la grandesa de París i la Torre Eiffel. En veure aquella imatge ella es va il·luminar i ca anar corrents cap a la seva pensió bruta i pobre, per agafar un llenç en blanc i uns pocs colors, i va dibuixar tot allò que havia vist.

La pobra escriptora havia descobert que no servia per transmetre en paraules, sinó que havia nascut per a la pintura. Es va sentir alleugerada i autoenganyada.

La resta de la història és senzilla, doncs la escriptora que ara era pintora va dibuixar i pintar molts quadres de la seva visió de París quan anava plena d’absenta fins a la medul·la. Tot i haver descobert el seu do no va vendre mai cap quadre ni es va fer famosa, fins que la van trobar morta misteriosament, èbria d’aquell líquid verd, fort i al·lucinogen, amb el coll ple de sang i es va decretar que devia haver estat un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga.

Va ser l’endemà de la seva mort que algú va comprar el seu primer quadre que havia pintat la primera nit, on hi sortia reflectit el caos d’aquella ciutat, amb la Torre Eiffel com a protagonista, dins d’una barreja de colors harmoniosos. Va ser aquest mateix quadre que, un cop penjat en un museu de París, la va fer famosa, però ella ja no hi era per a disfrutar-ho.

La van enterrar en un petit i acollidor cementiri a les afores de Paris. Només una persona va anar a l’enterrament, el mateix home de roba fosca i barret negre, amb la cara misteriosa, i un somriure maliciós que ensenyava uns ullals més llargs del normal, que va escriure a la seva tomba: “Les frustracions s’han d’afrontar sol i superant les pors”

Al cap de pocs anys, al 1915, es va prohibir l’absenta, classificada com a droga perillosa. Més endavant se’n van fabricar de noves ja modificades, perquè no tinguessin aquell efecte al·lucinògen que tants artistes havia il·luminat i matat i, d'aquesta manera, va ser així com les fades verdes van desaparèixer dels carrers de París.

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

Contes a amics: Un pícnic amb campanetes

La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.

Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.

Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.

Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.

Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.

... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.

La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.

De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.

Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.

Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.

Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.

En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.

Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.

La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.

Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.

La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.

Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.

Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.

Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.

També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.

Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.

De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.

Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.

“No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!”

La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.

La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:

“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”

Il.lustració i relat per Nymnia