Totes les coses

Totes les coses que podria haver fet no cabrien ni en un sol conte, ni en quatre.
Totes les coses que hauria d'haver fet sovint les vaig equivocar. A consciència, o no.
Totes les coses que voldria haver fet, algunes les vaig atrevir, d'altres han pesat o pesaran durant molt de temps. Qui sap si per sempre.
Totes les coses que he fet em fan ser qui sóc ara. I m'equivocaré moltes vegades més si fa falta. I potser en deixaré moltes d'altres pendents.
En tot això, i molt més, consisteix el joc de viure. I jo tinc ganes de jugar, de tirar-me al riu, encara que no hi hagi aigua. De curar-me les ferides, encara que facin mal.
No em posaré objectius per l'any que ve que potser no compliré mai. No em fa falta.
I si avui em poso "punky", no em penso sentir gens malament!

Construir i destruir. Part I

Quantes vegades una il·lusió, pot passar a ser quelcom contrari?

Segurament moltes, i fa dies que em sento així. És complicat escrutar dins d'un mateix i aprendre a conèixer-se, acceptar les debilitats i, sobretot, ser sincer amb tu, per a poder ser-ho amb els altres...

Sóc conscient que això no se'm dona massa bé, i també sóc conscient que a vegades, per poder entendre aquestes coses, les he d'escriure. Ni que sigui amb senyals imperceptibles que només jo sàpiga entendre, perquè els altres també trobin els seus propis senyals, o les seves pròpies interpretacions, o ni que sigui per a fer-ho oberta i sincerament, sense personatges fantàstics ni protagonistes que et representin a tu, a mi, o qui sap si a algú altre.

Si heu pogut seguir el Món en algun temps, sabreu que últimament al Món li costa girar, però aquí està i continua... Fa un temps ja de tot això. No sé pas si és fruit d'una manca d'inspiració, o de deixar-me poc temps a mi mateixa. Ho trobo a faltar, més ara quan les il·lusions passen a ser decepcions, quan les sorpreses passen a fer por, o a fer incertesa, quan potser ser sincer ajudaria a ser més feliç, quan més que mai un necessita ser estimat... Construir i destruir...

Qui sap si per tot això un dia vaig tornar a obrir la llibreta i van brotar d'un bolígraf abandonat a una taula d'un bar, un munt de paraules sinceres que necessiten un final.

Aquest post és el preludi d'un relat pendent que necessita ser acabat per poder passar pàgina, i escriure'n molts d'altres.


De mentre, sempre podem posar una part de la banda sonora...



Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprèn mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Que bonica que em sembla la vida

Una llum s'apaga al cel com tantes ho han fet fins ara. Moltes més s'apagaran.

No sé si som conscients que, fins i tot, algun dia s'acabarà la nostra.

Naixem, existim, vivim, sentim... i un dia, també i, com si res, morim enduent-nos mil records amb nosaltres, però deixant passes a cada pas que haguem fet.

La condició d'ésser humà també es caracteritza per buscar respostes a preguntes que potser mai seran contestades. Qui sap si per buscar on anirà la nostra llum un cop s'apagui i sense preocupar-nos, ni tant sols, per brillar més i més abans de morir.

Hauríem d'apendre a brindar per tot aquell camí recorregut, no per plorar dels llocs on no haurem arribat mai. Hauríem de ser conscients de la sort que hem tingut de conèixer tantes persones, no pas de perdre-les. Hauríem de veure ampolles plenes enlloc de pensar en tot allò que s'hagi pogut vessar.

Ens cauran llàgrimes tristes, insegures, impotents... Llàgrimes de rabia que ens colpejaran el cor, al lloc més profund i amagat, al lloc més sensible. Però per què no sentir-les, per què no deixar que caiguin? Per què no deixar-nos gaudir també d'aquests moments? De tot això que sentim i que a la vegada també ens fa estar tant vius? Ens fan sentir que el nostre cor batega i que la nostra vida seguirà recordant aquelles llums de dalt del cel.

I un dia morirem, sense més. Segurament serà més fàcil per nosaltres i amb això farem un acte tant natural com néixer i respirar.

Quan jo mori, vull que pels meus ulls passin tots aquells records forjats dia a dia, vull poder marxar amb un somriure pensant que néixer i viure ha valgut la pena a cada instant. I és igual si sóc vella o jove, és igual el nombre de minuts que hauré rascat, o les hores, els dies i els anys. Tot és relatiu si has estimat, si has rigut, si has plorat, tot és igual si has sentit, perquè no importa el temps, sinó el camí pel qual passes.

Viuré brindant no per aquelles llums apagades, sinó per aquelles que han brillat tants dies. Moriré brindant per la meva vida i per la vida de tots aquells que tindran també tant de camí per a recórrer quan jo no hi sigui.

I si, tindré por tantes vegades, com tantes vegades que em llençaré per poder viure Seguiré caminant encara que les meves cames no tinguin força. Seguiré estimant encara que algun dia també pugui fer-me mal.

I si, mentre respiri no deixaré de pensar mai que, malgrat tot,
la vida em sembla molt bonica...

pensant en el buit

La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.

Gira que gira...

El món segueix girant...

Contradiccions...

...Pum, pum, pum, pum...

El cor batega amb força. Una sensació estranya a la panxa, de nervis, de certa angoixa, d’ànsies de llibertat.
Estàs bé, estàs trist. Et sents estrany.
A vegades t’agrada aquesta incertesa, aquesta emoció... A cops i a voltes et fa por. Vols veure tantes coses, i a la vegada et sents cec, desconegut, aliè a masses instants. Però a la vegada també ets proper, somrius, parles i potser per dins et trenques quan sense voler o a consciència fas un pas en fals.

...Pum, pum, pum, pum...

Ara tens un domini equilibrat de les coses, ara se t’escapen de les mans o et rellisquen entre els dits. I et perds... I després et tornes a trobar.
Danses entre aquesta relativitat, emmirallat per les llums d’una nit especial, enlluernat d’un matí de pluja. Aprofitant unes tardes llargues que et semblen curtes quan s’han acabat. I després tornes a ser nocturn desitjant que la nit t’esguardi o no s’acabi mai...
Algun projecte de futur potser se’t desmunta, però tens la sensació que donarà pas a quelcom millor.
Més contradiccions de nou, tant si t’equivoques, com si no. Però saps que has de fer el pas.

...Pum, pum, pum, pum...

El teu pols ferm i segur ara tremola. Demà potser ja no. I el que ahir era una llàgrima serà un somriure o una esperança. I les ganes de fugir seran de quedar-te, i un altre cop voldràs fugir de nou.
Ningú diu que la vida sigui fàcil o que els sentiments siguin senzills....
Viu intensament cada instant com si fos l’últim. Viu fidel i coherent a allò que penses, a allò que sents...

...Pum, pum, pum, pum...

...Escolta el teu cor...

La flor de carbassó gegant

Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...

Aquesta és una nova proposta per relats conjunts