Contradiccions...

...Pum, pum, pum, pum...

El cor batega amb força. Una sensació estranya a la panxa, de nervis, de certa angoixa, d’ànsies de llibertat.
Estàs bé, estàs trist. Et sents estrany.
A vegades t’agrada aquesta incertesa, aquesta emoció... A cops i a voltes et fa por. Vols veure tantes coses, i a la vegada et sents cec, desconegut, aliè a masses instants. Però a la vegada també ets proper, somrius, parles i potser per dins et trenques quan sense voler o a consciència fas un pas en fals.

...Pum, pum, pum, pum...

Ara tens un domini equilibrat de les coses, ara se t’escapen de les mans o et rellisquen entre els dits. I et perds... I després et tornes a trobar.
Danses entre aquesta relativitat, emmirallat per les llums d’una nit especial, enlluernat d’un matí de pluja. Aprofitant unes tardes llargues que et semblen curtes quan s’han acabat. I després tornes a ser nocturn desitjant que la nit t’esguardi o no s’acabi mai...
Algun projecte de futur potser se’t desmunta, però tens la sensació que donarà pas a quelcom millor.
Més contradiccions de nou, tant si t’equivoques, com si no. Però saps que has de fer el pas.

...Pum, pum, pum, pum...

El teu pols ferm i segur ara tremola. Demà potser ja no. I el que ahir era una llàgrima serà un somriure o una esperança. I les ganes de fugir seran de quedar-te, i un altre cop voldràs fugir de nou.
Ningú diu que la vida sigui fàcil o que els sentiments siguin senzills....
Viu intensament cada instant com si fos l’últim. Viu fidel i coherent a allò que penses, a allò que sents...

...Pum, pum, pum, pum...

...Escolta el teu cor...

La flor de carbassó gegant

Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...

Aquesta és una nova proposta per relats conjunts

Escolta-ho en el vent. Visió personal.

Petit, fugisser, juganer i espantadís. Així era aquell vent que no parava mai quiet, sempre amunt i avall, provocant calfreds a aquells que tocava per la nuca. Constipant a aquells que s’havien oblidat el jersei. Acariciant les persones solitàries i somiadores que miraven a l’horitzó, tot buscant un futur més bo.

El vent s’escolava per tot arreu. Aixecava la pols de les cambres oblidades i secretes. I així podia veure tantes coses... tantes coses boniques i tantes atrocitats que es perdien en el temps sense que ningú les pogués conèixer o en fos conscient.

Ell ho sentia tot. Crits de guerra. Crits demanant ajuda. Crits demanant perdó, pregonant sentiments i somnis. Escoltava pensaments que s’escolaven entre dents. Pensaments bons i dolents. Cançons que mai sonarien més, cançons particulars, sons desapercebuts.

A les seves mans volàtils tenia el poder de poder fer perdre aquests sons i cançons perquè ningú mai no els sentís o, al contrari, podia fer-los arribar molt més lluny del que el receptor sol els hagués pogut (o volgut) enviar mai.

Havia arribat a sentir tants tactes en entrar en contacte amb les coses. Des de l’escorça més robusta, al jaç més tendres. O acariciar les mans de les princeses en trenar-se els seus cabells llargs i suaus.

Podia jugar seguint el ritme d’un riu que lluita per arribar ràpid al mar. Podia acompanyar l’ocell més veloç o d’insecte voleiant més arran de les flors.

El vent era feliç en el seu món sempre tant dinàmic. Sempre en moviment. Però quan volia parlar ningú podia escoltar-lo. O potser ningú ho volia... No sabien entendre ni la seva llengua ni els seus signes. I és llavors quan la seva felicitat es transformava en una solitud trista, una solitud conseqüència d’una condemna inevitable des del moment en què va néixer quan una papallona va batre per primer cop les ales.

Quantes vegades la humanitat haurà vist passar aquesta ràfega, l’haurà notat amb la pell de gallina, l’haurà vist fent volar fulles o jugant amb el riu i no s’hi haurà ni fixat... O potser no ho haurà apreciat...

Aquest vent no causarà ni remolins, ni tornados ni huracans, no causarà desastres, però n’hi haurà d’altres que potser enutjats en la seva soledat si que ho faran.

Quants cops mirarem cap enrere, o quants mirarem endavant amb uns ulls cecs que no ens deixaran percebre la grandesa de les petites coses?

Fins que no siguin grans no les sabrem ni apreciar ni valorar.

Aquell últim petó

Encara recorda aquell últim petó sincer i serè, pur i transparent però ple de llàgrimes.

Com l’havia estimat les nits en vela, o des de la taula d’aquell bar. Com l’havia enyorat sol al llit enviant-li missatges d’amor, quan ell estava lluny i volia estar a prop.

Ara ja en faran uns anys d’aquell petó, però sembla que fos ahir. Un record fixat que no es deixa oblidar.

I ara on és ella? Tant llunyana, tant a prop i sense veure-la. Tant a prop i tant lluny.

Encara té la olor de la seva pell, el gust dels seus llavis quan el petó era juganer entre llençols blancs i suats. Blancs i arrugats. Blancs com la puresa que es desprenia dels seus ulls.

O com quan s’estiraven junts i ella entre els seus braços protegint-la de les pors, abandonant la realitat, entrant en un descans, un son, estirats en la posició perfecta. Encaixats de manera perfecta.

Encara sent les rialles embriagades d’algun licor o d’algun vi que no recorda el nom i les enyora.

Ara veu el seu llit buit que amb el blanc encara sembla més gran i sol. Un llit buit sovint ocupat per persones que no poden substituir ni aquell bes, ni aquella olor, ni aquell tacte.

Com l’amor; capritxós, sincer, esperat, mullat, odiat, dolorós, pornogràfic, feliç, proper, càlid...
Com poder oblidar aquell petó perfecte? Com omplir el buit que ella ha deixat?

..........................

A poc a poc van sortint nous sols mentre marxen noves llunes entre llençols blancs.

A poc a poc un pas endavant li dona més força. Ell parla, ell riu, ell sent i es va sentint també més ple.

Noves companyies entre llençols més gaudides, amb un petó als llavis de despedida, agradable, però sense gust. Missatges sense resposta després.

I ell en aquell bar on la mirava reflexiona. I també des d’aquell bar sense voler decideix. No voldrà lligar-se fins que senti un amor nou però de la intensitat d’aquell. Però de mentre, seguirà sol, i gaudirà del llit buit, dels petons agradables amb poc gust, de les sortides de sol, de veure dormir la lluna. Gaudirà, fins i tot, d’aquells records tant macos que a poc a poc es fan més petits a dins seu. Records de quelcom bonic que ja no hi és. Records d’ella. Records que li ensenyen que val la pena estar sol i viure, perquè pot existir un amor com aquell.

........................

Ell no sap que, des de la taula d’aquell bar i fent un glop a un cafè mentre un altre cafè buit resta a la taula, una altra noia escriu i enyora un passat que no tornarà.

Hauran de passar encara un parell d’anys perquè es puguin conèixer en una trobada casual i accidentada en aquest mateix bar.

Això sí, d’aquests dos anys solitaris aprendran a sentir un amor diferent. Un amor a la seva vida, a la seva llibertat, un amor sincer a les petites coses, a les seves coses. Un amor a ells.

..........................

I només així serà quan podran tornar a estimar i quan, per fi, ja no tindran por a deixar que els estimin.