29 de setembre 2009

Instants sols de bar



Ella seu sola, a una taula al racó del bar.

De nou dues tasses de cafè buides i un matí llarg, desaprofitat, perquè havia de fer moltes coses, aprofitat perquè ha pogut estar sola, immersa en pensaments i reflexions nostàlgics i, abans, amb un llibre entre mans que li agradaria que fos més llarg.

A fora no fa sol, però tampoc fa fred. Els cabells humits li posen la pell de gallina. Humits fruit d’una dutxa que fins després dels cafès no l’ha despertat. Humits i que, poc a poc, amb la calor es van assecant despentinats.

De mentre mira fora, i entrecreua mirades curioses, mirades furtives amb la gent que va passant. El vidre la protegeix, la distancia mentre amb alguns fa un gest amb el cap, una mirada i un somriure per saludar algun conegut que no es para o que es pararà poc a parlar.

Al bar sona una cançó que ella sap cantar. Cançó amb aires de records passats, comparacions d’instants que potser ja no tornaran mai.

Rere el fum d’aquell tabac liat, ella desprèn una mirada dura que per dins es trenca. Un cor fort que batega insegur. Un pols serè que a poc a poc tremola. Glops d’un cafè que s’està acabant. Glops d’un cafè que ella voldria que no s’acabés mai. Com aquest instant de records, que voldria que fos un instant etern, d’impàs temporal, perquè ara no s’ha d’enfrontar a res. Ara recorda i troba a faltar coses, persones, moments que no tornaran.

Què se n’ha fet d’aquella gent? Tots aquells segueixen les seves vides. No els ha trucat, o els ha trucat poc. De tant en tant se’ls va trobant i, tot i així, sovint els troba a faltar perquè ja no és igual. Qui saps si allò que van viure serà impossible de recuperar. Les coses han canviat, i ella també. Voldria tirar enrere i recuperar aquells temps, aquella gent, però a la vegada, sap que els ha de deixar marxar.

Què se n’ha fet d’aquell món que tant poc la preocupava? Aquelles nits en vela, aquelles rialles, aquelles aventures adolescents i descompromeses. Aquella seguretat de sentir-se lliure i jove, de sentir-se viva, feliç...

Què se n’ha fet d’ell? On son els sentiments sincers que havien de durar per sempre, aquells que la colpeixen, que encara li fan mal. Aquells records dolents que li fan ràbia, però més encara els records bons, que fan que li costi més d’oblidar. Ell li va treure la innocència d’una nena, la va convertir en una dona, li va obrir els ulls en un món desconegut, un món de plaers, d’alegries, de somnis i de promeses que amb el temps es van trencar. Que encara es trenquen.

Quantes coses, quants records. Quanta nostàlgia per dos simples cafès, buits, freds, carregats i amargs. Tant amargs com molts records. Carregats com tota aquella gent. Però tot i així, cafès plens de sabors, tal com el regust dels seus pensaments. Tal com totes aquelles experiències.

Potser són dures les coses, potser és dur recordar el passat. Però potser si no fos dur no valdria tant la pena seguir caminant endavant. I dit això, sense deixar entrar cap més record, ni cap més pensament s’aixeca per evitar demanar un cafè més. Paga pensant que cada vegada li surt més car anar als bars, però paga a gust ja que li agrada seguir aquests instants. Instants sols de bar.

---------------------------------

I com un amic meu ha dit: "si no hi ha moments tristos... els macos deixen de ser-ho"

7 comentaris:

Cèlia ha dit...

A mi que m'agrada tant recordar, penso que els bons records passats amb els amics de joventut, ens van ajudar a créixer en el seu moment però que s'han de deixar anar com un estel ple colors...

XeXu ha dit...

En girar la vista enrere sempre trobem coses perdudes, però si ja no hi són, sempre és per alguna cosa, encara que les enyorem. I és inevitable tenir moments en els que penses que ho has perdut tot, que ja no et queda res i estàs perdut, però en aquestes ocasions hauríem de saber mirar endavant i no mirar enrere. I encara més important, almenys per aquests moments, mirar el present, valorar el que gaudim en aquell instant vital. Potser seran coses que envejarem en un futur, així que no les menystinguem.

Mon ha dit...

mirant per la finestra del bar on l'ale deixa mig entelats els vidres on despres inconcientment potser escriurem un nom...
molt maco aquest relat i genial la frase del teu amic

Xitus ha dit...

Molt ben escrit, m'ha agradat molt, només espero que no sigui del tot autobiogràfic. Però bé, si ho és, les teves reflexions són molt encertades, penso. Hi ha hagut fragments que, com diu en XeXu, "no expliquis la meva vida en el teu blog, per favor!". Bé, merci per fer-nos gaudir amb els teus escrits,nymnia.

Xitus ha dit...

Així que em fitxes? Ja has negociat la clàusula de rescisió? :p!
Encantat de jugar en aquest equip. Te segueixo llegint i comentant!
bxitus.

Ramon ha dit...

Tots els records ens deixen pòsit. Un pòsit que moltes vegades agrada tastar.

Mai ens ho podem emportar tot, i moltes vegades n'hem de deixar algunes per poder-ne agafar, viure o descobrir d'altres. No hi cap tot al sarró.

Després de la Sirena, esperava el nou escrit!

Nymnia ha dit...

Moltes gràcies a tots per venir a visitar el Món! La pròxima història que publico és paral•lela en aquesta mateixa. Espero que us agradi...

Pels que hi heu deixat petjades:

Cèlia: Justament son els colors, recordar tots els tons, el que fa que a vegades siguin difícils de deixar enrera, perquè els colors son molt bonics, son molt diferents... Però també s’han de deixar llires, com un estel, com un ram de globus...

XeXu: Tens molta raó en el que dius. Cal mirar el present, viure cada instant i no mirar enrera, sinó cap endabant. I tens més raó quan dius que seran coses que envejarem en un futur, per tant cal que les gaudim, que les sentim... Cada cosa té el seu moment. Les coses s’acaben però també en neixen de noves. Cal seguir amb elles.
Mon: Gràcies per venir... És molt maco això que dius... Quantes frases escrites en miralls, en vidres entelats.... quants noms... i potser que poc conscients quan els hem escrit...

Xitus: Suposo que tot el que escric té una mica d’autobiografia en si mateix. No és que jo ho visqui, a vegades son pensaments traslladats en contes, sentiments, experiències... Poden ser meves, poden ser dels altres, poden ser desitjos per passar, o coses que no vols que et passin mai. Tot depèn del moment en que s’escriuen. Suposo que per això ens podem sentir identificats en les coses que llegim! I si, ja et tinc fitxat! :)

Ramon: És una pena que no hi hagi sarrons més grans. Però potser és la gràcia, que hem de ser selectius, i sigui per bé o per mal, hem de quedar-nos amb les coses que volem viure, que hem d’aprofitar, fins l’últim alè, exprimir-les vivint-les plenament... Celebro que vinguis per aquí!