24 d’octubre 2008

El repte d'en Krambis (II) : Memé, tu en cançons


Avui porto un "Memé" d'aquests. En Krambis m'ho va voler posar difícil i ho ha aconseguit... Aquest cop el Repte de'n Krambis consisteix en respondre unes quantes preguntes/coses a través d'una cançó... Hi he donat moltes voltes, i al final, després d'una setmana de meditar, m'he decidit per unes quantes... En algunes és la lletra, en d'altres, és més el que la cançó transmet en si. El fet és que segurament quan posi "Publica el missatge" em vindràn 10.000 cançons més i les voldré canviar totes, però faré un sobreesforç i no les canviaré un cop clicat el botonet.

Som-hi doncs...


Home o dona?:
Núria (els Pets)




Descriu-te:
Valse d’Amelie (Yann Tierssen), Maneras (Dusminguet)







Descriu com la gent et veu:
Ella (Bebe)




Descriu com sents que ets:
La lluna (Ken Zaspi)




Descriu com vols ser:
Always look on the bright side of life (Monty Pytons)




Descriu al teu ex novio/a:
Si te vas (Ismael Serrano)




Descriu a la teva parella actual:
We can be lovers (VSO Moulin Rouge)




Descriu on voldries estar:
Somewhere beyond the sea (Frank Sinatra)




Descriu què vols fer:
Revolución (Amaral)




Descriu com vius:
Lo más vital (VSO El libro de la selva)




Descriu com estimes:
Dreaming my dreams (The cranberries)





Bé, jo li tornaré a enviar al meu amic Mon, per a posar-li més feina amb el seu blog, que sempre hi posteja coses noves... Els demés no ho tinc molt clar... Algú es motiva? Potser editaré i li enviaré a algú més, però m'heu de demostrar que sou actius! Ah, i no cal dir que és lliure també, qui s'apunti a fer-lo benvingut sigui!
Edito: Em sembla bé, Xitus, també enviar-te'l a tu. De fet hi havia pensat, aixi que si el fas jo encantada!!!

17 d’octubre 2008

Responsabilitats incontrolades i nervis

Estic a un bar desconegut, sola.

Al meu entorn gent que no conec, un barri on casi no hi he estat mai.

Em noto relativament nerviosa, mentre poc a poc em prenc un cafè que espero que em tregui la son. També fumo un cigarro que he liat, fent calades petites, pausades, pensant que em traurà aquesta inseguretat, però no me la treu...

De fons van sonant cançons conegudes, algunes més que d’altres. Alguna també, de tant en tant, em recorda coses. D’altres sonen i, senzillament, només les vaig escoltant.

Des d’aquest bar intento no pensar massa i penso. Penso en el dia d’ahir, en la nit passada. Penso en el que ha esdevingut, el que he fet i el que no. Em sento gran i esperançada, però sobretot em sento tant petita... molt petita...

Tinc ganes que tot hagi passat, tinc ganes que tot vagi bé, i no sé com anirà... Tinc tanta responsabilitat entre les mans i sé que no puc dominar-la a partir de cert punt. I em pregunto per què les coses són així, o perquè la vida està feta d’aquesta manera.

A vegades les coses van bé, a vegades van pitjor, però sempre, sempre, acaba sortint un raig d’esperança, ni que sigui només per a donar-te forces per a seguir endavant. Per a seguir buscant. Per a continuar lluitant i caminant...

10 d’octubre 2008

Relats conjunts: Marc i el cavall alt

Cavall de Fernando Botero

En Marc era un nen petit, d’uns 5 anys. I sí que n’era de petit, però també de ben eixerit, i es mirava el món sempre aixecant el cap.

Quan podia s’enfilava a la taula per a veure millor les coses, així no havia pas d’aixecar tant el cap i no se li cansava tant el coll. Els pares patien contínuament amb en Marc, perquè l’infant quan no pujava a una taula, estava pujat a sobre el sofà, o de peus a la cadira, i no era el primer cop que el trobaven intentant pujar per aquella estanteria tant alta que hi havia al menjador, al costat de la llar de foc.

De totes maneres en Marc no volia desistir d’observar, d’anar construint el seu pensament a partir de tots aquells colors tant meravellosos i fantàstics que l’envoltaven, a partir de la vida quotidiana de la gent, a partir d’aquelles coses que veia i que no s’amagaven, així com aquelles que veia, i que potser no les hauria d’haver vist mai un nen petit de 5 anys...

Un dels tants dies que la mainadera l’havia portat al parc, en Marc ja havia començat a enfilar-se a dalt del tobogan. Aquell dia ell tenia sort perquè, malgrat mirar de reüll a la “cangur”, ja veia que estava entretinguda parlant amb aquell noi que li agradava tant i que podria intentar pujar a tot arreu sense que l'obliguessin a baixar... Perquè en Marc tenia 5 anys, però ja havia vist molt com per entendre moltes coses de la realitat que l’envoltava.

De cop, el nen va fer una relliscada i es va agafar amb més força per no caure, i de sobte, el va veure...

Era un cavall enorme, de color negre, i amb unes cames molt robustes. Era una nova estàtua que havien posat al parc. En Marc estava completament admirat de veure aquella torre tant immensa. En certa part, aquella mirada que feia el cavall estàtic, feia que el nen també notés com si l’estàtua estigues escodrinyant cada racó del món.

A partir d’aquell moment Marc va tenir clar que ell havia d’aconseguir pujar a dalt de tot d’aquella estàtua, fins a la punta més alta: al cap, entre les dues orelles. Des d’allà ell sabia que podria veure el món, que podria aprendre més, que podria conèixer nous colors, noves formes, nous miratges, nous secrets i noves curiositats...

Va mirar de reüll a la mainadera entretinguda i es va escapar entre els gronxadors i els tobogans, que ara li semblaven tant poc alts i que abans sempre havia buscat per a poder-s’hi enfilar. Ara ja mai els buscaria, sinó que intentaria pujar a dalt del cavall. A poc a poc i vigilant que no el veiessin pas va anar cap a aquella bella estàtua ja que si algú l'hagués descobert, no hagués sigut estrany que s'hagués preguntat què hi feia un nen de tant sols 5 anys caminant sol per el parc.

En Marc va aconseguir arribar al cavall i li va tocar aquella cama tant i tant robusta. La seva mà era molt petita al costat de tot allò. Llavors l’infant va aixecat el cap, i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.

En Marc, que tot i ser petit i tenir 5 anys no tenia un pèl de tonto, es va adonar que necessitaria créixer una mica més i esperar també més temps per a poder pujar a aquell cavall tant alt. Es va adonar també que seria la seva lluita a partir d’ara ja que si no era des d’allà dalt no podria pas veure el món d’una manera diferent a com l’havia vist fins llavors. Així doncs, cada dia que anés al parc, intentaria d’alguna manera, arribar fins a la punta més alta de l’estàtua, d'aquest cavall que l’havia meravellat tant.

Marc estava segur que algun dia ho aconseguiria...

Aquesta és una nova proposta per a Relats Conjunts

Premi!

Fa uns dies, en Krambis em va tornar a donar una sorpresa molt agradable, un detallet que, de veritat, m'ha fet moltissima il·lusió i que no volia deixar-lo de compartir amb vosaltres. El detall de'n Krambis, va ser ni més ni menys que aquest premi, que ara mateix posaré a continuació del que ja fa temps també vaig tenir l'honor i l'alegria de poder rebre'l per part d'un altre amic:






I com molt bé també va dir en Krambis, els premis són per a compartir-los, i jo no volia deixar de compartir-lo amb dos blogs que, ara mateix, em son molt propers. Això sí, li donaria a en Krambis perquè és qui més se'l mereix, però esclar, algú m'ha passat davant i, a més, és ell qui me l'ha donat a mi. Així doncs, aquest premi, també el voldré compartir amb:

Myself: ja us he parlat sovint d'ella, de les seves dolces paraules i del molt que m'agrada el seu blog, encara que faci poc que hagi començat, per a mi val tant o més com un que tingues 1000 anys d'existència.

Mon: Bé, en Mon té molts premis sempre, i no m'estranya! Espero que aquest no el tingui i poder-li fer una sorpreseta...Perquè él blog de La garrofa és tot un món sorprenent, un treball que no es fa només assegut des del sofà i, una tasca vital en tot allò que està fent. A més, segurament, si no fos per en Mon, el món de la Nymnia ara tampoc existiria... Moltes gràcies per a tot!

Photobucket