14 de maig 2009

Relats conjunts: La desaparició de les fades verdes

"Como artista, un hombre no tiene hogar en Europa excepto en París."
* Friedrich Nietzsche

" Absenta es el afrodisíaco del alma. El hada verde que vive en la absenta quiere tu alma, pero tú estás a salvo conmigo. "
* Del personaje de Dràcula, creat per Bram Stoker




Aquesta història es remunta a finals del segle XIX a França, París. Una pobra escriptora hi havia viatjat en busca de si mateixa. Per a trobar aquella inspiració que ni tant sols recordava haver tingut.


Ella caminava sense rumb pels carrerons d’aquesta ciutat fins que va arribar una plaça del barri de Montmartre, situat a un punt elevat de la ciutat, a la part dreta del riu Sena. Des de la plaça es podia veure la resplendor de la Basílica del Sacré Coeur, però no va ser pas aquesta la que li va cridar l’atenció malgrat alçar-se tant majestuosa, sinó un petit bar fosc, en un racó de la plaça.


La pobra escriptora es va omplir de coratge i va decidir que per força aquell bar havia de tenir quelcom especial, així que va entrar-hi a pas segur. Es va asseure en una taula amagada on una lleu llum li donava un ambient especial i va obrir la seva llibreta en blanc.


Quan ja s’havia acabat la cervesa el seu bloc seguia en blanc, però amb algunes pàgines menys arrencades amb ràbia i tirades per la taula totes tatxades. La mateixa ràbia que va fer que se li humitegessin els ulls per molt que ho intentés evitar.


Sense que ella el pogués veure, un home vestit de fosc, barret negre i posat misteriós va portar-li un petit got amb un líquid verd, i una cullera amb petites perforacions sobre i un terròs de sucre en el qual hi va tirar un raig d’aigua. Ella se’l va prendre d’un sol glop pensant que segurament allò li aniria bé per ofegar les penes i la ràbia. En fer-ho, va notar una cremor asfixiant i forta a la gola, que anava baixant, i un gust intens a anís. Tot seguit l’home va somriure maliciosament mentre marxava, deixant a la pobra escriptora de nou sola en aquell racó del bar.


Quan va sortir d’aquell lloc la realitat se li distorsionava, veia la gent estranya, veia colors estranys i diferents a les coses, molt més vius del que estava acostumada. Fins i tot li va semblar veure fades verdes volant en l’aire. Ella no podia controlar aquella sensació i la començava a marejar, per això va decidir tornar-se a posar a caminar sense rumb.


Seguint el seu ritme inconstant i atropellat, lleugerament més accelerat, va anar a parar, sense voler, a un mirador on es podia observar la grandesa de París i la Torre Eiffel. En veure aquella imatge ella es va il·luminar i ca anar corrents cap a la seva pensió bruta i pobre, per agafar un llenç en blanc i uns pocs colors, i va dibuixar tot allò que havia vist.


La pobra escriptora havia descobert que no servia per transmetre en paraules, sinó que havia nascut per a la pintura. Es va sentir alleugerada i autoenganyada.


La resta de la història és senzilla, doncs la escriptora que ara era pintora va dibuixar i pintar molts quadres de la seva visió de París quan anava plena d’absenta fins a la medul·la. Tot i haver descobert el seu do no va vendre mai cap quadre ni es va fer famosa, fins que la van trobar morta misteriosament, èbria d’aquell líquid verd, fort i al·lucinogen, amb el coll ple de sang i es va decretar que devia haver estat un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga.


Va ser l’endemà de la seva mort que algú va comprar el seu primer quadre que havia pintat la primera nit, on hi sortia reflectit el caos d’aquella ciutat, amb la Torre Eiffel com a protagonista, dins d’una barreja de colors harmoniosos. Va ser aquest mateix quadre que, un cop penjat en un museu de París, la va fer famosa, però ella ja no hi era per a disfrutar-ho.


La van enterrar en un petit i acollidor cementiri a les afores de Paris. Només una persona va anar a l’enterrament, el mateix home de roba fosca i barret negre, amb la cara misteriosa, i un somriure maliciós que ensenyava uns ullals més llargs del normal, que va escriure a la seva tomba: “Les frustracions s’han d’afrontar sol i superant les pors”


Al cap de pocs anys, al 1915, es va prohibir l’absenta, classificada com a droga perillosa. Més endavant se’n van fabricar de noves ja modificades, perquè no tinguessin aquell efecte al·lucinògen que tants artistes havia il·luminat i matat i, d'aquesta manera, va ser així com les fades verdes van desaparèixer dels carrers de París.


Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

14 comentaris:

kweilan ha dit...

Una història fantàstica. M'ha agradat tot...el tema, com l'has tractat i com ho has escrit. Un conte preciós. Felicitats!!!

XeXu ha dit...

Caram, quina història! Quina imaginació, molt ben explicat i ben escrit. M'ha agradat molt molt bon relat! Ei, la teva manera d'escriure és molt agradable, és fàcil de llegir!

Cèlia ha dit...

Has entrellaçat imaginació i realitat d'una manera magnífica! I tens raó, l'absenta va fer molt de mal als artistes...

Susanna ha dit...

Wow! T'haig de confessar que quan he començat a llegir no veia la relació amb les cites i m'he desanimat. Però m'ha encantat llegir-ho fins al final, m'ha agradat la història, la manera de lligar-la a les cites, tot! Anava llegint i pensant "a veure què més passa, i l'home? i l'absenta? i ara què farà quan surti al carrer?"... El gir d'escriptora a pintora!! Boníssim!!

Bé, es nota que m'ha agradat, no? :-D
Felicitats!

myself ha dit...

T'ha quedat un relat molt ben travat. Molt encertat! M'ha agradat sobretot la descripció de l'home i com has lligat les cites inicials amb tot el text.
Un petó!

Joana ha dit...

Ara estic llegint " Tant de bo estiguessis aquí" d'en Miralles i passa a París, com el teu relat!
Encantada de llegir-te de nou!
Una abraçada Nymnia!

Rita ha dit...

Un molt bon relat! Ben escrit, agradable de llegir, tot ben lligat, diria que tu sí que tens fusta.
Un petó, maca!

Pd40 ha dit...

Una idea molt original i ben explicada. Felicitats pel relat, és magnífic!!

Mireia ha dit...

Un molt bon conte, amb la dosis jsuta de misteri. Ben trobat

Jordi ha dit...

M'ha agradat moltíssim i se m'ha fet molt curt!! Les històries de vampirs sempre fan una mica de por... jejeje

Abril ha dit...

M'ha encantat!! A més el final l'he trobat suprem!!!

Nymnia ha dit...

gràcies a tots per a passar també pel meu relat conjunt!

Kweilan.- gràcies per tots els piropos! La veritat que quan l’he escrit a mà al bar m’ha costat una mica de treure’l bé i que quedés rodó, però davant de l’ordinador m’he acabat d’inspirar per encaixar cada part. Celebro de veritat que t’hagi agradat!

XeXu.- Si que tens raó que tinc una manera de llegir “fàcil”, crec que és perquè sovint escric com si ho estigues explicant a nens. No sé si és que és fruit de la meva història, al meva feina, o potser, simplement, és la meva manera de ser. M’agrada llegir i escriure coses més aviat senzilles, perquè quan hi intento posar paraules més complicades no les acabo de saber encaixar gaire bé... En fi, gràcies per a venir per aquí!

Cèlia.- Bé, no sé fins a quin punt va arribar a fer mal als artistes, o els va ajudar a crear un nou corrent artístic... Suposo que en tot allò bo hi ha quelcom dolent, i el tot allò dolent hi ha alguna cosa de bo...

Susanna.- Bé, les frases són una mica incògnita fins al final. Estic contenta que els desànims de les teves expectatives s’hagin canviat en arribar al final! Jeje! I, evidentment, estic encantada que t’hagi produït tant de suspens i que t’hagi agradat tant! Sempre és maco veure que a la gent li agrada el que escrius, i més quan t’ho diuen així de bé! Un petó!

Myself.- Aix... aquest home fosc i tenebrós que amaga secrets... ves amb compte, segur que encara ronda pels carrerons de París... Un petonet i celebro que t’hagi agradat guapa!

Joana.- encantada de llegir-te a tu també, i de que vinguis per aquí al món! Un petonàs molt fort i una abraçada, ja m’explicaràs què tal el llibre que tens entre mans!

Rita.- No sé si tinc molta fusta, crec que depèn del moment, depèn de si m’inspiro al bar o no! T’asseguro que al principi em va costar, i si em costa... el relat no val la pena, com els de la protagonista del conte, jejeje! Per sort amb un cafetonet i un tabac de liar ja en tinc prou, i no necessito recórrer a l’absenta! :P

Pd40.- gràcies per les felicitacions! Ostres quina emoció, no pensava que agradaria tant, de veritat! És la gràcia del suspens, suposo, jijiji! Gràcies per a venir per aquí i deixar les teves petjades també, gràcies per a llegir-me!

Mireia.- La veritat que el tema del misteri no l’acostumo a tocar massa, però bé, sempre és bo provar coses noves! I bé, més si acaben sortint rodones i ben lligades!

Jordi.- Bé, la meva tampoc fa massa por tot i tenir un vampir pul•lulant pels carrers de París... Ostres jo sempre pateixo perquè els meus relats conjunts són molt llargs en comparació al dels altres habitualment. Però bé, si es fa curt, és bon senyal suposo, perquè quan algo es fa llarg es fa pesat, i això no m’agradaria pas... un petó!

Abril.- Un final poc habitual, no?! Gràcies per a llegir-me, abraçades!

Mon ha dit...

Ai l'absenta , font d'inspiració per a molts.... jo he pres absenta i no he vist les fades verdes , catxins...mil petons.

Xitus ha dit...

Una bona ruta per arribar al quadre...Molts reconeixements arriben després de morts, però a vegades a menor escala. Apreciem les coses quan les perdem, sovint. És injust, oi? El que més m'ha agradat ha estat l'aparició de la figura amb ullals llargs...El Drácula de Bram Stoker és tan romàntic, i la pel·lícula és de les millors que he vist.
En aquest cas, no has necessitat absenta per a inspirar-te, oi? ;)
PS-Després, a París, va apareixer-hi una altra fada "verda" que volia fer el bé als demés.