18 de maig 2009

En terra de ningú, terra de tots...


Aquell dia la xafogor era tant intensa com el primer matí quan em vaig despertar havent posat els peus en aquella terra àrida del gran desert del Sàhara.

Era el dia de tornar a casa, al caos de la meva ciutat i a la rutina que havia trencat durant aquells dies de viatge i de màgia.

Encara tenia a flor de pell la nit en la que vaig arribar en aquell aeroport atrotinat on un seguit d’homes prepotents del “frente policiario” havia intentat obrir les meves pertinences i les de molts altres. Després el llarg viatge dins d’un camió circulant a gran velocitat dins la foscor més absoluta, amb un “ai” al cor pensant que potser, només potser, arribaríem a un altre lloc perduts en la grandesa del desert. Anaven baixant grups i quan ens havia tocat als meus i a mi ens esperava un comitè d’homes alts, vestits amb túniques blanques adornades amb brodats i un turbant negre que els tapava la cara per protegir-se del fred de la nit i del sol del dia, així com d’aquell vent que aixecava els petits grans de sorra i te’ls clavava a la pell com si fossin agulles.

Aquells homes que llavors, quan havia de marxar, m’eren del tot coneguts, en el primer moment em van posar els pels de punta. O va ser el fred. Però recordo quan l’home més alt em va dir paraules catalanes a cau d’orella i vaig reconèixer que aquells homes tant desconeguts a simple vista eren, ni més ni menys, que els amics que havien marxat cap allà amb l’avió del dia anterior.

La resta del dia de l’arribada va ser fàcil. Varem pujar a un cotxe tot terreny fins a les haimes i ens van preparar el te. Un te calentó, dolç i agradable. Un ritual familiar i proper que vaig aprendre a preparar durant aquells dies ensenyada per el pare de família i un dels fills petits.

Quan varem sortir després d’haver conegut aquelles famílies varem anar a despertar la resta de companys que ja feia un dia que estaven allà i vaig sentir aquella calor seca i penetrant que em tocava a tot el cos. La mateixa calor que el dia en què ja tornàvem després d’aquell viatge que havia estat una experiència relativament curta, però potser una de les més intenses que havia viscut i viuré mai.

El dia de la despedida, quan vaig pujar al camió que em tornaria a portar a l’aeroport atrotinat, em vaig adonar que ja mai seria la mateixa persona que havia estat fins llavors.

Una sensació de tristesa va envair-me el cor. Tristesa de marxar i haver de deixar tot allò enrere. Em sentia profundament agraïda, Agraïda a la vida que m’havia donat la oportunitat de viure aquella experiència. Agraïda a tota aquella fent que ens havia donat als meus companys i a mi tot allò i més del que tenien i podien aconseguir, malgrat que nosaltres teníem tants recursos, no els hi podíem negar, perquè ells se sentien feliços i contents de tenir-nos allà i cuidar-nos d’aquella manera. Nosaltres, com varem poder i sense que es notés, els varem donar tot allò que havíem pogut portar encantadíssims: diners, roba, calçat, material, medicaments... Però en marxar no teníem pas les mans buides, sinó ben el contrari. Les teníem plenes de presents que ens sabia greu d’acceptar i a la vegada ens feien molta il·lusió. Però sobretot portàvem les mans plenes de sentiments i d’experiències, així com tenyides d’aquell color de la henna que tant de temps ens va durar. Estàvem plens de tot allò que havíem après durant aquells pocs dies, mentre el sol brillava i les nits mostraven un cel infinit, el més serè que he vist mai.

Quan el camió va arrencar per portar-nos de tornada, van venir a despedir-nos, un altre cop, aquells nens amb els que havíem jugat. El petit em va somriure i va ser llavors, just en aquell precís moment, quan els meus ulls es van omplir de llàgrimes, per tots aquells sentiments que no havia viscut mai tant intensament i que intentava assimilar.

Mai havia vist un somriure tant sincer, tant innocent, tant preciós.

A vegades, quan hi penso, torno a plorar. I penso que és bonic sentir tot això i poder seguir plorant de l’emoció com si encara fos aquell dia.

Sé que algun dia tornaré a aquell indret dels camps refugiats sahrauís. Per poder-los donar tot el que pugui i més conscient de que, per molt que m’esforci, només serà una petita part del que ells em van donar a mi.

Perquè sovint oblidem que en terra de ningú hi ha persones que necessiten ser estimades, persones que necessiten estimar i que tenen per donar i ensenyar moltíssimes coses que no es poden pagar pas amb tot l’or del món.

A tots ells, que les nits i els dies siguin tant macos i tant serens, que algun dia puguin tornar a la seva terra sense pors ni impediments.

A tots ells, el somriure més sincer i el petó més càlid, com aquell sol que brilla tant, i tant intens, com aquella sorra que se’t clava a la pell.

7 comentaris:

kweilan ha dit...

Un relat ple d'emocions...que aquest desig final es cumpleixi.

Lucia Combustion ha dit...

Un bloc preciós!!M´agrada molt!

XeXu ha dit...

No ets la primera persona que sento que explica aquestes meravelles, de com es va sentir i de com es sent encara en recordar aquestes experiències. Jo no sé si seria capaç, però per aquells valents com tu, aquestes són coses que els marquen de per vida.

Cèlia ha dit...

Hi ha molta emotivitat sincera i molta sensibilitat en el teu relat. M'ha agradat molt. I, dins de les indecents condicions de vida del poble sahrauí avui tenen, per primera vegada, la seva pròpia televisió, la televisió de la resistència! (ho he llegit i t'ho passo per si t'agrada la notícia: http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=10375).

Nymnia ha dit...

kweilan.- Sempre és maco tenir desitjos, esperant que algun dia es compleixin tots, segur que si, especialment si són pels altres!

Lucia Combustion.- Benvinguda per aquí, i espero que tornis de tant en tant!

XeXu.- No crec que siguem tant valents... De fet ser valent és ser-ho dins de les realitats i les motivacions de cadascú. Allò important és posar el nostre granet de sorra en les coses, i això omple moltíssim. A tothom recomani que no pateixi ni tingui por de viure aquestes experiències. Val moltissim la pena!

Cèlia.- Ja veus! És impresionant! Poc a poc van donant passets, mica en mica! No puc més que donar-los les meves paraules, les meves emocions, els meus desitjos, perquè ells s'ho mereixen, perquè ells em van ensenyar moltissimes coses sense voler-ho.

Gràcies per deixar el vostre granet de seorra en aquest blog també, dia a dia, paraula a paraula, post a post!

USD ha dit...

que tristes són les onades que no són

Eva ha dit...

Recordo aquella matinada perfectament: el silenci del campament, trencat pel so d'algunes cabres despistades; el te de benvinguda i el seu ritual; la gent que vam conèixer; l'immensa cúpula serena d'estels... Jo tampoc he tornat a ser la mateixa des de llavors. I me n'alegro.