16 de gener 2013

El nen que va anar al cinema per primera vegada

Principis del segle XX. Qualsevol ciutat de França.

L’infant agafa ben fort la mà del seu pare mentre espera per a poder entrar. Observa i mira encuriosit el seu voltant mentre sent l’estomac revelar el seu estat nervós i ple d’emoció, potser una mica afamat, per temps més durs.

Mira el seu pare, admirat i content de que per primer cop vagin al cinema i sap, de ben cert, que el pare ha hagut de treballar molt per aconseguir poder-lo portar.

Ja a dins, els llums es tanquen i la música comença a sonar. El nen viu els 14 minuts i 12 segons més màgics de la seva vida, sense apartar els ulls, sense quasi ni pestanyejar.



Quan acaba, s’obren els llum i el món continua. L’infant, callat, surt de la sala agafat de la mà del seu pare, que li pregunta què li ha semblat. Ell no el contesta, així que el pare decideix no insistir-hi.

Ja a mig camí de casa, tremolant pel fred i segurament per portar jaquetes velles, l’infant decideix parlar:

-         -  I no els hi fa fàstic caminar per sobre l’ull de la lluna a aquells senyors? I no li ha fet mal a la lluna que li aparquin a sobre de l’ull? I tu creus que existeixen persones que viuen fora de la terra? I tu creus que és un home o una dona la lluna? Perquè, oi que tenia cara de senyor? I…? I…?

El pare es posa a riure, i li explica que no és de veritat. Entre els dos parlen i intenten resoldre aquelles preguntes sense resposta. I quan arriba a casa el nen emocionat s’omple de paraules desordenades per explicar-li a la mare aquells 14 minuts i 12 segons tant màgics mentre li arranca un somriure d’il·lusió al pare. I corre al seu llit i comença a dibuixar plànols per una nau espacial. I decideix que quan sigui gran voldrà ser el primer en anar al cel. I mira la lluna, ja quan tothom està dormint, buscant-li la cara. I mira l’univers, atent, pensant en tot allò que hi pot haver.

I qui sap si sense ser-ne conscients, aquell dia es fa un petit gran pas per a la humanitat. Perquè no només un nen va al cinema per primera vegada, sinó perquè aquell dia un infant segueix somiant. 

Aquesta és una nova proposta de Relats Conjunts.

12 comentaris:

Sílvia ha dit...

Un relat fantàstic! La primera vegada que es va al cine no s'oblida ni la pel·lícula tampoc. A aquest nen sembla que li marcarà fins i tot el futur.

XeXu ha dit...

Això perfectament podria ser una història real, perquè molts nens que devien veure aquesta pel·lícula devien quedar il·lusionats amb la idea de viatjar a la lluna, de trobar resposta a tantes preguntes incontestables. Bon relat, segur que el nen va contribuir en la conquesta de l'espai.

Josep ha dit...

Estic d'acord amb la Sílvia, un bon relat.

joan gasull ha dit...

temps enrrere havia d'impressionar molt el fet d'entrar per primera vegada a un cinema, tant com per marcar el futur de qualsevol vailet.
m'agrada la teva aportació

El que em passa pel cap ha dit...

Molt bon relat!
El nen va descobrir un món màgic i el tresor de la imaginació!

pons007 ha dit...

pensava que acabaries dient que aquell infant es va convertir en el dissenyador del primer coet espacial o alguna cosa així :P

montse ha dit...

Un relat frecs i màgic, com aquest infant.

Rafel ha dit...

un bon relat que reflecteix molt bé la màgia del cene per un infant.

Elfreelang ha dit...

M'ha agradat molt el teu relat....màgic, entranyable, emocionant

artur ha dit...

Un relat entranyable !...va meditar molt bé , les seves preguntes...a las que potser un dia, hi trobaría la resposta correcta !
Bon cap de setmana !

Ferran d'Armengol ha dit...

Molt bon relat, ple de màgia, diria que farcit de realisme màgic, ja que és una història ben realista i amb aquells tocs tràgics, detalls que hi deixes caure, que la fan molt humana i a tocar de tots. Espero que realment sigui un pas en ferm.

Sícoris ha dit...

Un relat ple de sensibilitat, i tot un homenatge al cinema.