29 de març 2011

Capítol indefinit: pàgina sense numerar


Aquesta, és una història que va començar un dia. El capítol o la pàgina no es podran definir mai. El que ja es va llegir algun cop, van ser diferents capítols, capítols que es van tancar, o que alguns hauran de seguir algun dia, però això algun dia ja arribarà.

El capítol d'ara comença en un indret desconegut, en un poble on no importa ni la gent que hi ha, ni els carrers, ni els mapes. Hi ha una noia, qualsevol i a la vegada especial, perquè és la protagonista d'aquesta història i sense ella, el que passés segurament seria igual. Ens trobem en aquell indret contret, i ella està sola, mirant amunt cap amunt, just davant d'un mur molt alt.

De nou, ella segueix viva i, només de tant en tant, es deixa portar, i aparta ser reflexiva per a fer d'altres coses, temorosa en part d'equivocar-se, segura, en part, de que ho és capaç d'afrontar.

Però la nostra protagonista té un do, que hauria de ser un defecte. Segueix construint murs que després haurà de superar, és com un poder innat, una cosa que no pot evitar malgrat ser-ne conscient.

Però continuem: La tenim quieta, davant la paret gran i alta. Prou gruixuda per no poder-la destruir. La gent al seu voltant camina, viu, parla, segueixen amb les seves històries sense posar atenció ni a ella, ni a aquell mur tant alt, com si fos transparent, o com si no hagués existit mai més enllà de la història d'ella, en una realitat paral·lela a moltes altres.

Ho té clar, el seu camí passa per saltar aquest mur. És per allà, on ha de continuar, sense saber què hi ha darrera o com serà tot més enllà.

Sap que les coses no són mai fàcils, però té ganes de fer-les senzilles. Tot i així, sovint es cansa de topar tants obstacles i de no trobar els camins planers per a poder descansar de tant en tant. I de nou, el mur que ella mateixa ha construït, cal que sigui superat. I de nou, ella sap que si aquest és el camí és perquè només ella l'ha triat.

Es decideix: l'escala, sense corda. Rellisca, però no cau. Mira enrere, mira avall, cap a un buit, i decideix que és millor seguir endavant, i no recular. Perquè en el fons sap que no es pot refer un camí que ja ha canviat tant.

Una petita repisa li permet fer un descans curt. Aprofita per mirar a l'horitzó d'un passat ja sense retorn. Somriu nostàlgica, però també contenta. Recorda uns temps que ja han canviat. Recorda una noia que ja no és, que ha evolucionat. Recorda una nena que ara s'està fent gran. Però sap que ara li toca ser jove, ser sincera, somriure, viure, seguir descobrint, seguir creixent, seguir, simplement, tirant endavant. Sap que de nou toca construir, però no per a posar obstacles, arriscar, fins i tot permetre's el luxe de somiar. Apostar, per acabar vivint somnis, fent-los reals. Sentir, tenir fins i tot por, o un pessigolleig nerviós i a la vegada agradable. Gaudir i, sobretot, riure i plorar. Riure i plorar de ràbia lluitadora, d'impotència o de veure que potser algun cop s'ha equivocat. Riure i plorar d'esperança, d'alegria, de solidaritat.

A la nostra protagonista li toca seguir fent el que ha fet fins ara, li toca aprendre a no construir els murs, sinó a fer els camins plans, i topar-se amb coses que potser hauran fet d'altres, o que potser senzillament seran més complicades. Però ha de deixar de construir els murs i, precisament, per això mateix sap que allò que l'espera està més enllà, no hi ha ni camins ni dreceres en aquesta història, només hi ha un temps que pocs cops es pot parar, i per això decideix deixar la repisa per a posar-se un altre cop a escalar.

Tant sols a uns metres, ja li queda poc. Per fi ella arriba. Per fi i ja des d'allà dalt casi pot acariciar els núvols mentre el vent l'envolta, com si de cop es pogués posar a volar. Segueix mirant enrere, però arriba el moment de girar-se i mirar l'horitzó que hi ha més enllà. I per això, abans, respira profundament i crida alleugerida. Crida tant fort com pot, encara que ningú s'hagi parat a escoltar. Els veu petits i distants. Alguns segurament es quedaran allà, d'altres seguiran a l'altra banda del mur, la seva història particular, però també en capítols de la història de la nostra protagonista.

I arriba el moment: amb compte i amb por, buscant l'equilibri, ella es gira. I és quan de cop veu un horitzó i de nou una realitat, igual i diferent a la vegada, perquè encara no ha arribat.

El mur és un impàs, un canvi que implica unes cicatrius a la pell, unes cicatrius dins seu que no tenen per què seguir fent mal. Aprofita i visualitza tot allò que l'espera i que potser es pot trobar. Només potser, perquè cal anar omplint aquells capítols en blanc. No es pot viure el que no està llegit ni escrit.

I llavors ho té clar: A poc a poc va obrint els braços i es pren uns segons per a respirar, per a deixar la ment en blanc, per a sentir-se lliure. Tanca els ulls i, de cop, confia. Arriba em moment, i lentament es deixa caure al buit d'aquell horitzó nou que no havia vist mai... No vol haver d'escalar més obstacles perquè ha descobert que, quan vol, també els pot saltar.


...I el demés, passarà en el pròxim capítol...

Photobucket