Només per aprendre... només perquè algú proper va decidir compartir-ho un dia, i perquè algú fa temps, per primer cop, ho va voler compartir amb el món...
En algun racó d'Itàlia, una figura blanca i freda ocupava un racó d'un carrer d'alguna ciutat. Era un Pierrot, enfundat en un vestit de color blanc i brillant, i la cara pintada pàl·lida, amb tants sols alguns detalls negres, ben perfilats. Havia deixat la comèdia, i la seva presència freda i bruna, per dedicar-se a tocar el Saxo.
Es recorria els carrers de les ciutats amb el seu gos, buscava algun racó concorregut, i intentava tocar aquell instrument que tant l'apassionava. No sabia composar, així que tocava cançons ja escrites.
La gent que passava pel carrer se'l mirava amb cara estranya. Què hi feia un personatge com aquell tocant un instrument? El Pierrot representava la repressió, la llei i l'ordre. Simbolitzava el món adult i, enlloc d'això, ell només volia transmetre la seva música. Però sonava buida, estranya. Li faltava algun quelcom amb el qual la seva presència no l'ajudava.
Però ell, que tenia clar que volia ser músic i que no canviaria la seva manera de ser, va decidir marxar de viatge per poder seguir tocant, fins que el seu art estigués complet o fins que la gent comencés a apreciar les seves notes.
Va decidir començar aquella aventura cap a França. Volia conèixer els carrers de París i, després del llarg viatge, de lluny i de nit, va divisar les llums d'aquella ciutat. Com que ja era fosc, va deixar per l'endemà arribar-hi, i va anar a buscar lloc a un hostal d'un poblet del costat. Volia estar descansat.
En algun racó dels voltants de París, un monjo havia deixat l'abadia i la seva vida de castedat, obediència i pobresa, per dedicar-se a composar. La seva aparença, per això, feia que quan intentava que algú toqués la seva música el rebutgessin. Era per això que portava mesos composant i viatjant, en busca d'algú que sabes apreciar el seu llenguatge.
Abans d'arribar a la gran ciutat, va fer nit a un petit hostal prop de París i el que primer va fer va ser anar a la taverna a buscar quelcom per a sopar, estava afamat.
En entrar a aquella habitació plena i carregada d'ambient, sempre amb les seves partitures, va sentir el so d'un Saxo trist que venia d'algun racó d'aquella sala i va ser llavors quan va veure aquell Pierrot que llavors, només tocava per si mateix.
El monjo s'hi va apropar i li va dir alguna cosa. Van compartir taula, van fer un bon sopar i van estar parlant de música. El viatge per ells, havia pres un nou rumb. A partir de llavors viatjarien plegats.
Ja era de matí quan un Arlequí es va despertar en una habitació plena amb la gent de la seva companyia de teatre. Eren a París, disposats a fer la seva comèdia. Va ser durant el seu número que va decidir plegar. Ell entrava a l'escenari amb el seu vestit blanc i negre, arreglat. Però seguia sent el servent ingenu i sensible, i per tant, la riota de tot el personal. Tocava la guitarra però ningú escoltava els seus acords. Enlloc d'això es reien d'ell i del seu posat.
L'Arlequí va anar al camerino i va fer la maleta, sense dir-ho a ningú, i aprofitant el bullici de l'aplaudiment, va sortir per la porta de darrera del teatre, disposat a no girar més el cap. Ell volia ser músic. Va ser llavors quan en aquell carreró amagat va trobar-se dos personatges peculiars que l'esperaven i el miraven amb cara de sorpresa, l'havien vist de casualitat. L'Arlequí no ho sabia encara, però ell era el tercer element.
Van passar alguns mesos quan un pintor va inspirar-se en aquell grup de quatre personatges que havia vist en la taula d'un bar. Un monjo agafant les partitures, un Pierrot tocant el Saxo, amb un gos als peus, i un Arlequí amb una guitarra. Per fi era la música el que arribava a la gent i el seu aspecte tant sols un complement que els hi donava més caràcter. Va ser això el que va inspirar-lo a ell a fer aquell quadre.
Diuen que, tot i que ja fa anys de tot això, encara pots sentir la música d'aquell grup peculiar pels carrerons i per les sales on van anar tocant arreu del món. Diuen també que, per escoltar-los, només cal saber sentir des del cor...
Moltes promeses i moltes paraules es varen dir abans que l'estiu els
portés a diferents llocs.
El temps és relatiu quan les coses
t'il·lusionen, i ella ho sabia. Li agradava pensar que quan el va
conèixer no havia pensat en cap moment que les coses haurien anat
així.
Recordava el primer petó, robat i en un mal moment, i
com ella li havia negat. Recordava quan se'l trobava i parlaven, el
que sentia, un "feeling" especial que no sabia explicar i
que es va resoldre aquella primera nit que varen dormir junts. Una
excusa, una copa a casa per allargar una nit en la qual ja havia
sortit el sol amb un amic d'ell i una amiga d'ella que van fer,
segurament, el que tants cops ells també havien fet amb tantes
persones, una nit boja, sense preocupacions, i l'endemà, una
despedida sense més. Però la seva nit, ja de matí, va ser
diferent. Es va quedar a dormir i van passar tota la nit parlant,
rient, sense dormir per aixecar-se un dia de Sant Joan cansat. I
després de sopar, també es van veure de festa i van tornar a marxar
junts per caure al llit i dormir les hores que no havien dormit la
nit anterior.
Aquest va ser un principi especial d'uns dies
diferents. Ella sabia que feia temps que no estava tant bé. No tenia
ganes de fer plans ni de lligar-se. Tenia clar que volia deixar-se
portar, sense pors ni preocupacions. Les inseguretats, a flor de
pell, passaven. Ell li mostrava sentir-se igual i allò la feia
sentir-se bé. Li costava creure en tot això, perquè feia temps que
no vivia quelcom així. I poc a poc, compartir aquelles nits, s'havia
tornat més habitual i més intens. I poc a poc, no només eren nits,
sinó també matins, tardes i dies sencers. I per sobre de tot, les
paraules, els somriures, i el temps compartit, s'anaven tornant en el
més important.
Quedava afrontar un estiu per entremig. Un
estiu que havien de viure separats, cadascú amb els seus plans que
havien forjat abans de conèixer-se. Massa poc temps per un
compromís, però suficient temps com per no oblidar-se. Havien de
fer la seva, però també es van dir que en tornar tenien ganes de
poder-se seguir coneixent.
El dia en què ell va marxar anava
a una altra ciutat, a viure una experiència, a aprendre un altre
idioma. Qui sap si a conèixer un nou lloc on viure acabats els
projectes entre mans actuals. Ella ho sabia, i ho recolzava. A la
vida les persones han de tenir projectes, il·lusions, i ella havia
decidit que el seu projecte ara mateix, era viure i aprendre d'allò
que tenia, d'una feina que no duraria per sempre, però que li estava
ensenyant moltes coses. Havia deixat un raconet que potser decidiria
compartir en ell, en tornar, en saber si era el principi d'alguna
cosa, sense saber què passaria el demà, disposada a fer-ho tot si
arribava el moment i en tenia ganes, o disposada a deixar-ho si el
seu camí la portava per altres llocs. Només sentia la il·lusió de
retrobar-se, i de pensar que podrien re-començar amb allò que
havien deixat pendent.
I el dia va arribar. Una trucada
telefònica tardana, i un "t'he d'explicar coses".
Immediatament ella ja es va preparar, s'ho imaginava. I la realitat
és que no li va dir res que no s'esperés. Poc temps, potser, per
esperar-la. Massa temps, potser, per poder entendre què estava
passant. Ella ho tenia clar: tornar-lo a veure i re-començar el
mateix que s'havia quedat penjat. La realitat va ser tant diferent...
Havien passat coses, si. Ell havia decidit que tenia clar marxar,
l'endemà o al cap de dos anys. El temps era relatiu, l'objectiu era
ben clar, marxar. I decidir marxar implicava no comprometre's. Era
més fàcil, senzillament, decidir no començar res, o potser
realment tot allò passat havia estat un miratge, una mentida, una
il·lusió immadura, un caprici sense tant sentiment.
El camí,
llavors va ser d'ella. Com podia comprometre's a alguna cosa sense
saber què havien significat aquells dies? Tenia clar que estava
disposada a no preocupar-se. Estava disposada a deixar-se portar, a
sentir, a ser coherent amb el que li deia tot el cos... Però no a
prendre decisions precipitades, de si deixar allò que els unia, de
si no... No depenia d'ella seguir, si que depenia d'ella
acabar-ho.
Sempre s'havia imaginat la vida així: improvisada,
viscuda al màxim, marxant per algú, marxant per ella, marxant
perquè si. O quedant-se, sense projectes o amb moltes coses al cap.
Trobant-se les coses, afrontar-les i intentar fer-les fàcils, perquè
la vida sempre acabava sent complicada i no estava disposada a no
decidir i a no viure-la intensament.
Què havia passat entre
ells? Era un desconegut? Era simplement algú que abans havia
conegut? O era aquell que havia conegut i pel qual valia la pena
apostar?
....
En la ficció, simplement, deixaven fer,
i al final intentaven alguna cosa, encara que no podrem saber què va
passar. A la vida real... Bé, la vida real ja és una altra
història. Però la questió és pensar que, sempre sempre... que
“tonight the streets are ours”.
Tonight the streets are ours (Richard Hawley)
Do you know why you got feelings in your heart
Don't let fear of me then fool you, what you see sets you apart
And there's nothing here to bind you, it's no way for life to start
Do you know that
Tonight the streets are ours
Tonight the streets are ours
These lights in our eyes, they tell no lies
Those people, they got nothing in their souls
And they make our tvs blind us from our visions and our goals
Oh the trigger of time it tricks you so you have no way to grow
But do you know that
Tonight the streets are ours
Tonight the streets are ours
And these lights in our hearts, they tell no lies
And no one else can haunt me the way that you can haunt me
I need to know you want me, I couldn't be without you
And the light that shines around you
No nothing ever matter more than my darling
But tonight the street are ours
Do you know how to kill loneliness at last
Oh there's some much there to heel dear and make tears things of the past