04 de setembre 2012

Quan potser no és un bon moment...

Moltes promeses i moltes paraules es varen dir abans que l'estiu els portés a diferents llocs.

El temps és relatiu quan les coses t'il·lusionen, i ella ho sabia. Li agradava pensar que quan el va conèixer no havia pensat en cap moment que les coses haurien anat així.

Recordava el primer petó, robat i en un mal moment, i com ella li havia negat. Recordava quan se'l trobava i parlaven, el que sentia, un "feeling" especial que no sabia explicar i que es va resoldre aquella primera nit que varen dormir junts. Una excusa, una copa a casa per allargar una nit en la qual ja havia sortit el sol amb un amic d'ell i una amiga d'ella que van fer, segurament, el que tants cops ells també havien fet amb tantes persones, una nit boja, sense preocupacions, i l'endemà, una despedida sense més. Però la seva nit, ja de matí, va ser diferent. Es va quedar a dormir i van passar tota la nit parlant, rient, sense dormir per aixecar-se un dia de Sant Joan cansat. I després de sopar, també es van veure de festa i van tornar a marxar junts per caure al llit i dormir les hores que no havien dormit la nit anterior.

Aquest va ser un principi especial d'uns dies diferents. Ella sabia que feia temps que no estava tant bé. No tenia ganes de fer plans ni de lligar-se. Tenia clar que volia deixar-se portar, sense pors ni preocupacions. Les inseguretats, a flor de pell, passaven. Ell li mostrava sentir-se igual i allò la feia sentir-se bé. Li costava creure en tot això, perquè feia temps que no vivia quelcom així. I poc a poc, compartir aquelles nits, s'havia tornat més habitual i més intens. I poc a poc, no només eren nits, sinó també matins, tardes i dies sencers. I per sobre de tot, les paraules, els somriures, i el temps compartit, s'anaven tornant en el més important.

Quedava afrontar un estiu per entremig. Un estiu que havien de viure separats, cadascú amb els seus plans que havien forjat abans de conèixer-se. Massa poc temps per un compromís, però suficient temps com per no oblidar-se. Havien de fer la seva, però també es van dir que en tornar tenien ganes de poder-se seguir coneixent.

El dia en què ell va marxar anava a una altra ciutat, a viure una experiència, a aprendre un altre idioma. Qui sap si a conèixer un nou lloc on viure acabats els projectes entre mans actuals. Ella ho sabia, i ho recolzava. A la vida les persones han de tenir projectes, il·lusions, i ella havia decidit que el seu projecte ara mateix, era viure i aprendre d'allò que tenia, d'una feina que no duraria per sempre, però que li estava ensenyant moltes coses. Havia deixat un raconet que potser decidiria compartir en ell, en tornar, en saber si era el principi d'alguna cosa, sense saber què passaria el demà, disposada a fer-ho tot si arribava el moment i en tenia ganes, o disposada a deixar-ho si el seu camí la portava per altres llocs. Només sentia la il·lusió de retrobar-se, i de pensar que podrien re-començar amb allò que havien deixat pendent.

I el dia va arribar. Una trucada telefònica tardana, i un "t'he d'explicar coses". Immediatament ella ja es va preparar, s'ho imaginava. I la realitat és que no li va dir res que no s'esperés. Poc temps, potser, per esperar-la. Massa temps, potser, per poder entendre què estava passant. Ella ho tenia clar: tornar-lo a veure i re-començar el mateix que s'havia quedat penjat. La realitat va ser tant diferent... Havien passat coses, si. Ell havia decidit que tenia clar marxar, l'endemà o al cap de dos anys. El temps era relatiu, l'objectiu era ben clar, marxar. I decidir marxar implicava no comprometre's. Era més fàcil, senzillament, decidir no començar res, o potser realment tot allò passat havia estat un miratge, una mentida, una il·lusió immadura, un caprici sense tant sentiment.

El camí, llavors va ser d'ella. Com podia comprometre's a alguna cosa sense saber què havien significat aquells dies? Tenia clar que estava disposada a no preocupar-se. Estava disposada a deixar-se portar, a sentir, a ser coherent amb el que li deia tot el cos... Però no a prendre decisions precipitades, de si deixar allò que els unia, de si no... No depenia d'ella seguir, si que depenia d'ella acabar-ho.

Sempre s'havia imaginat la vida així: improvisada, viscuda al màxim, marxant per algú, marxant per ella, marxant perquè si. O quedant-se, sense projectes o amb moltes coses al cap. Trobant-se les coses, afrontar-les i intentar fer-les fàcils, perquè la vida sempre acabava sent complicada i no estava disposada a no decidir i a no viure-la intensament.

Què havia passat entre ells? Era un desconegut? Era simplement algú que abans havia conegut? O era aquell que havia conegut i pel qual valia la pena apostar?

....

En la ficció, simplement, deixaven fer, i al final intentaven alguna cosa, encara que no podrem saber què va passar. A la vida real... Bé, la vida real ja és una altra història. Però la questió és pensar que, sempre sempre... que “tonight the streets are ours”.





Tonight the streets are ours (Richard Hawley)

Do you know why you got feelings in your heart 
Don't let fear of me then fool you, what you see sets you apart 
And there's nothing here to bind you, it's no way for life to start 
Do you know that 
Tonight the streets are ours 
Tonight the streets are ours 
These lights in our eyes, they tell no lies 

 Those people, they got nothing in their souls 
And they make our tvs blind us from our visions and our goals 
Oh the trigger of time it tricks you so you have no way to grow 
But do you know that 
Tonight the streets are ours 
Tonight the streets are ours 
And these lights in our hearts, they tell no lies 

And no one else can haunt me the way that you can haunt me 
I need to know you want me, I couldn't be without you 
And the light that shines around you 
No nothing ever matter more than my darling 
But tonight the street are ours 

Do you know how to kill loneliness at last
Oh there's some much there to heel dear and make tears things of the past 
But do you know that 
Tonight the street are ours 
Tonight the street are ours 
And these lights in our street are ours 
And tonight the street are ours 
And these lights in our heart, they tell no lies

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Viure el moment està bé, i aprofitar aquestes ocasions que de vegades la vida ens porta, és pràcticament una obligació. Jo que sóc terriblement racional també et dic que cal fer cas d'alguns impulsos. Ara, molts cops només ens proporcionaran un plaer amb data de caducitat. Quan saps això, ja t'ho agafes d'una altra manera. El que importa, en definitiva, és gaudir-ho al màxim mentre duri.

Nymnia ha dit...

Que bé que segueixis per aquí! Tens raó, el que importa també és el que et diu una mica el cos... I bé, el cos sempre diu que el millor és "anar fent", amb o sense qui sigui! Jijiji! Un petonet, Xexu!

Josep ha dit...

Un pèl llarg, però està bé.