17 d’agost 2011

Tant de temps...




A mitges entre un nou lloc on viure, a mitges amb coses que tinc pendents de fer. A mitges amb un estiu que és diferent dels altres, que estic aquí, que no estic sola, però en el fons, si.

Sense haver dormit massa, i potser amb un xic de gana, he recordat que també tenia un altre món pendent. Tant de temps i sentint que em costa escriure. Tant de temps per a treure tantes coses, per a assimilar tants sentiments, per a créixer i potser així, poder parlar-ne.

Tantes coses al cap, sense sortir. S'acumulen, em saturen, em desganen, però de cop s'alleugereixen una mica i puc respirar pensant que en el fons, no n'hi ha per tant i que el temps, el meu temps, l'he de trobar jo...

Hi ha coses que han canviat, però no s'acaben. Hi ha moments que serveixen i serviran per netejar, per ordenar, i qui sap, si també per renovar. Esperant la il·lusió de sentir altre cop aquella espurna que fa les coses especials, que fa despertar-te els matins per afrontar el nou dia, que et fa posar-te al llit esperant els dolços somnis de la nit. Una espurna inexplicable, que també et pot fer pessigolles a l'estomac, o notar-lo fort a dins del pit fent-te sentir viu a cada instant. Ja me n'havia oblidat.

És fàcil, està bé "anar fent". És rutinari. I la rutina, si és estable, si està bé, et fa passar el temps que ni te n'adones, fins que un dia, o una nit com la d'avui, et pares a pensar-ho i no entens el que estàs fent. Doncs bé, això m'ha passat a mi, que m'he deixat portar massa, i necessito escoltar-me i entendre'm. I estic contenta, perquè ho estic fent i no em fa falta escriure en clau de conte per adonar-me'n. Era més senzill posar-se davant l'ordinador amb la pàgina buida, i evocar en ella tot el que passa pel cap, encara que tingui una mica de son, encara que pensi que demà (o avui) se'm farà les tantes del matí, del migdia, o de la nit. Encara que no siguin més que quatre línies absurdes.

No tinc pressa. Necessito trobar aquest petit tresor, descansar i, sobretot, sentir... Que durin les vacancetes...

4 comentaris:

XeXu ha dit...

No està malament posar una mica el fre quan fa massa que anem amb el pilot automàtic. De vida només en tenim una, i el temps que perdem deixant-nos portar, encara que de vegades és necessari, ja no torna. Aturar-se i analitzar-se està bé. Si a sobre recordes que tens un blog i de vegades ens expliques coses, encara millor. Se't veu optimista, o això em sembla. És bo, oi?

Mon ha dit...

gracies per tornar

Adbega ha dit...

Bentornada! De vegades passa que, tot i que penses en el bloc, no surt escriure, i tot i tenir coses a dir, no es pot... així que anirem retornant tantes vegades com calgui!

Nymnia ha dit...

Em costa tornar, però sóc aquí!