04 de maig 2009

Contes a amics: Un pícnic amb campanetes


La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.

Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.

Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.

Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.

Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.

... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.

La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.

De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.

Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.

Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.

Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.

En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.

Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.

La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.

Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.

La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.

Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.

Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.

Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.

També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.

Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.

De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.

Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.

No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!

La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.

La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:

“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”


Il.lustració i relat per Nymnia

9 comentaris:

Joana ha dit...

Un conte molt bonic Nymnia. I quanta raó. Si perdem la capacitat de somniar no tindrem ganes d'aconseguir allò que volem.
Les fades sempre ajuden , sobretot al infància . De més grans les veiem inaccessibles però... en algun lloc deuen viure! :) per què no!
una abraçada. Feia dies que t'esperava...

kweilan ha dit...

Un conte molt bonic ple de màgia, tendresa i encant.

Cèlia ha dit...

La il·lustració és xulíssima però el conte... té màgia i fantasia i molta tendresa! M'ha agradat molt!

Mon ha dit...

que puc dir jo que no han dit els demes. es molt bonic... i magic
tilin.tilin,tilinn

Jeroni Maleuff ha dit...

La memòria, tanmateix, no deixa de ser ficció.
Un bon conte.

Nymnia ha dit...

Moltes gràcies a tots, als que heu deixat el comentari i als que no heu comentat però també ho heu llegit! A toc personal:

Joana: Que bé tornar-te a trobar! Estic contenta que t’hagi agradat esperant que mai perdem aquesta capacitat de somiar!

Kweilan: gràcies a tu també. És un conte que he escrit a una amiga per sant jordi i la idea era transmetre aquestes coses a qui el llegís! Que bé que sigui així, perquè a vegades és molt difícil transmetre coses!

Cèlia: doncs si, la il•lustració és meva també, encara que bé, diguem que ja es nota que està més currat el conte...

Mon: em faràs posar vermella! Tilin, tilin, tilin!

Jeroni Maleuff: que duri aquesta ficció doncs! Gràcies per a venir aquí al món!

Anònim ha dit...

whats up everyone


Just saying hello while I read through the posts


hopefully this is just what im looking for looks like i have a lot to read.

cheap viagra ha dit...

Hello friend amazing and very interesting blog about Contes a amics: Un pícnic amb campanetes

citrate sildenafil ha dit...

I really like this write! I enjoy it so much! thanks for give me a good reading moment!