Relats conjunts: El quartet peculiar

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts

Pablo Picasso, Els tres musics, 1921 

En algun racó d'Itàlia, una figura blanca i freda ocupava un racó d'un carrer d'alguna ciutat. Era un Pierrot, enfundat en un vestit de color blanc i brillant, i la cara pintada pàl·lida, amb tants sols alguns detalls negres, ben perfilats. Havia deixat la comèdia, i la seva presència freda i bruna, per dedicar-se a tocar el Saxo. 

Es recorria els carrers de les ciutats amb el seu gos, buscava algun racó concorregut, i intentava tocar aquell instrument que tant l'apassionava. No sabia composar, així que tocava cançons ja escrites.

La gent que passava pel carrer se'l mirava amb cara estranya. Què hi feia un personatge com aquell tocant un instrument? El Pierrot representava la repressió, la llei i l'ordre. Simbolitzava el món adult i, enlloc d'això, ell només volia transmetre la seva música. Però sonava buida, estranya. Li faltava algun quelcom amb el qual la seva presència no l'ajudava. 

Però ell, que tenia clar que volia ser músic i que no canviaria la seva manera de ser, va decidir marxar de viatge per poder seguir tocant, fins que el seu art estigués complet o fins que la gent comencés a apreciar les seves notes.

Va decidir començar aquella aventura cap a França. Volia conèixer els carrers de París i, després del llarg viatge, de lluny i de nit, va divisar les llums d'aquella ciutat. Com que ja era fosc, va deixar per l'endemà arribar-hi, i va anar a buscar lloc a un hostal d'un poblet del costat. Volia estar descansat.

En algun racó dels voltants de París, un monjo havia deixat l'abadia i la seva vida de castedat, obediència i pobresa, per dedicar-se a composar. La seva aparença, per això, feia que quan intentava que algú toqués la seva música el rebutgessin. Era per això que portava mesos composant i viatjant, en busca d'algú que sabes apreciar el seu llenguatge.

Abans d'arribar a la gran ciutat, va fer nit a un petit hostal prop de París i el que primer va fer va ser anar a la taverna a buscar quelcom per a sopar, estava afamat.

En entrar a aquella habitació plena i carregada d'ambient, sempre amb les seves partitures, va sentir el so d'un Saxo trist que venia d'algun racó d'aquella sala i va ser llavors quan va veure aquell Pierrot que llavors, només tocava per si mateix.

El monjo s'hi va apropar i li va dir alguna cosa. Van compartir taula, van fer un bon sopar i van estar parlant de música. El viatge per ells, havia pres un nou rumb. A partir de llavors viatjarien plegats.

Ja era de matí quan un Arlequí es va despertar en una habitació plena amb la gent de la seva companyia de teatre. Eren a París, disposats a fer la seva comèdia. Va ser durant el seu número que va decidir plegar. Ell entrava a l'escenari amb el seu vestit blanc i negre, arreglat. Però seguia sent el servent ingenu i sensible, i per tant, la riota de tot el personal. Tocava la guitarra però ningú escoltava els seus acords. Enlloc d'això es reien d'ell i del seu posat.

L'Arlequí va anar al camerino i va fer la maleta, sense dir-ho a ningú, i aprofitant el bullici de l'aplaudiment, va sortir per la porta de darrera del teatre, disposat a no girar més el cap. Ell volia ser músic. Va ser llavors quan en aquell carreró amagat va trobar-se dos personatges peculiars que l'esperaven i el miraven amb cara de sorpresa, l'havien vist de casualitat. L'Arlequí no ho sabia encara, però ell era el tercer element.

Van passar alguns mesos quan un pintor va inspirar-se en aquell grup de quatre personatges que havia vist en la taula d'un bar. Un monjo agafant les partitures, un Pierrot tocant el Saxo, amb un gos als peus, i un Arlequí amb una guitarra. Per fi era la música el que arribava a la gent i el seu aspecte tant sols un complement que els hi donava més caràcter. Va ser això el que va inspirar-lo a ell a fer aquell quadre.

Diuen que, tot i que ja fa anys de tot això, encara pots sentir la música d'aquell grup peculiar pels carrerons i per les sales on van anar tocant arreu del món. Diuen també que, per escoltar-los, només cal saber sentir des del cor...

Quan potser no és un bon moment...

Moltes promeses i moltes paraules es varen dir abans que l'estiu els portés a diferents llocs.

El temps és relatiu quan les coses t'il·lusionen, i ella ho sabia. Li agradava pensar que quan el va conèixer no havia pensat en cap moment que les coses haurien anat així.

Recordava el primer petó, robat i en un mal moment, i com ella li havia negat. Recordava quan se'l trobava i parlaven, el que sentia, un "feeling" especial que no sabia explicar i que es va resoldre aquella primera nit que varen dormir junts. Una excusa, una copa a casa per allargar una nit en la qual ja havia sortit el sol amb un amic d'ell i una amiga d'ella que van fer, segurament, el que tants cops ells també havien fet amb tantes persones, una nit boja, sense preocupacions, i l'endemà, una despedida sense més. Però la seva nit, ja de matí, va ser diferent. Es va quedar a dormir i van passar tota la nit parlant, rient, sense dormir per aixecar-se un dia de Sant Joan cansat. I després de sopar, també es van veure de festa i van tornar a marxar junts per caure al llit i dormir les hores que no havien dormit la nit anterior.

Aquest va ser un principi especial d'uns dies diferents. Ella sabia que feia temps que no estava tant bé. No tenia ganes de fer plans ni de lligar-se. Tenia clar que volia deixar-se portar, sense pors ni preocupacions. Les inseguretats, a flor de pell, passaven. Ell li mostrava sentir-se igual i allò la feia sentir-se bé. Li costava creure en tot això, perquè feia temps que no vivia quelcom així. I poc a poc, compartir aquelles nits, s'havia tornat més habitual i més intens. I poc a poc, no només eren nits, sinó també matins, tardes i dies sencers. I per sobre de tot, les paraules, els somriures, i el temps compartit, s'anaven tornant en el més important.

Quedava afrontar un estiu per entremig. Un estiu que havien de viure separats, cadascú amb els seus plans que havien forjat abans de conèixer-se. Massa poc temps per un compromís, però suficient temps com per no oblidar-se. Havien de fer la seva, però també es van dir que en tornar tenien ganes de poder-se seguir coneixent.

El dia en què ell va marxar anava a una altra ciutat, a viure una experiència, a aprendre un altre idioma. Qui sap si a conèixer un nou lloc on viure acabats els projectes entre mans actuals. Ella ho sabia, i ho recolzava. A la vida les persones han de tenir projectes, il·lusions, i ella havia decidit que el seu projecte ara mateix, era viure i aprendre d'allò que tenia, d'una feina que no duraria per sempre, però que li estava ensenyant moltes coses. Havia deixat un raconet que potser decidiria compartir en ell, en tornar, en saber si era el principi d'alguna cosa, sense saber què passaria el demà, disposada a fer-ho tot si arribava el moment i en tenia ganes, o disposada a deixar-ho si el seu camí la portava per altres llocs. Només sentia la il·lusió de retrobar-se, i de pensar que podrien re-començar amb allò que havien deixat pendent.

I el dia va arribar. Una trucada telefònica tardana, i un "t'he d'explicar coses". Immediatament ella ja es va preparar, s'ho imaginava. I la realitat és que no li va dir res que no s'esperés. Poc temps, potser, per esperar-la. Massa temps, potser, per poder entendre què estava passant. Ella ho tenia clar: tornar-lo a veure i re-començar el mateix que s'havia quedat penjat. La realitat va ser tant diferent... Havien passat coses, si. Ell havia decidit que tenia clar marxar, l'endemà o al cap de dos anys. El temps era relatiu, l'objectiu era ben clar, marxar. I decidir marxar implicava no comprometre's. Era més fàcil, senzillament, decidir no començar res, o potser realment tot allò passat havia estat un miratge, una mentida, una il·lusió immadura, un caprici sense tant sentiment.

El camí, llavors va ser d'ella. Com podia comprometre's a alguna cosa sense saber què havien significat aquells dies? Tenia clar que estava disposada a no preocupar-se. Estava disposada a deixar-se portar, a sentir, a ser coherent amb el que li deia tot el cos... Però no a prendre decisions precipitades, de si deixar allò que els unia, de si no... No depenia d'ella seguir, si que depenia d'ella acabar-ho.

Sempre s'havia imaginat la vida així: improvisada, viscuda al màxim, marxant per algú, marxant per ella, marxant perquè si. O quedant-se, sense projectes o amb moltes coses al cap. Trobant-se les coses, afrontar-les i intentar fer-les fàcils, perquè la vida sempre acabava sent complicada i no estava disposada a no decidir i a no viure-la intensament.

Què havia passat entre ells? Era un desconegut? Era simplement algú que abans havia conegut? O era aquell que havia conegut i pel qual valia la pena apostar?

....

En la ficció, simplement, deixaven fer, i al final intentaven alguna cosa, encara que no podrem saber què va passar. A la vida real... Bé, la vida real ja és una altra història. Però la questió és pensar que, sempre sempre... que “tonight the streets are ours”.

Tonight the streets are ours (Richard Hawley)

Do you know why you got feelings in your heart 

Don't let fear of me then fool you, what you see sets you apart 

And there's nothing here to bind you, it's no way for life to start 

Do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

These lights in our eyes, they tell no lies 

 Those people, they got nothing in their souls 

And they make our tvs blind us from our visions and our goals 

Oh the trigger of time it tricks you so you have no way to grow 

But do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

And these lights in our hearts, they tell no lies 

And no one else can haunt me the way that you can haunt me 

I need to know you want me, I couldn't be without you 

And the light that shines around you 

No nothing ever matter more than my darling 

But tonight the street are ours 

Do you know how to kill loneliness at last

Oh there's some much there to heel dear and make tears things of the past 

But do you know that 

Tonight the street are ours 

Tonight the street are ours 

And these lights in our street are ours 

And tonight the street are ours 

And these lights in our heart, they tell no lies

Capítol indefinit: pàgina sense numerar

Aquesta, és una història que va començar un dia. El capítol o la pàgina no es podran definir mai. El que ja es va llegir algun cop, van ser diferents capítols, capítols que es van tancar, o que alguns hauran de seguir algun dia, però això algun dia ja arribarà.

El capítol d'ara comença en un indret desconegut, en un poble on no importa ni la gent que hi ha, ni els carrers, ni els mapes. Hi ha una noia, qualsevol i a la vegada especial, perquè és la protagonista d'aquesta història i sense ella, el que passés segurament seria igual. Ens trobem en aquell indret contret, i ella està sola, mirant amunt cap amunt, just davant d'un mur molt alt.

De nou, ella segueix viva i, només de tant en tant, es deixa portar, i aparta ser reflexiva per a fer d'altres coses, temorosa en part d'equivocar-se, segura, en part, de que ho és capaç d'afrontar.

Però la nostra protagonista té un do, que hauria de ser un defecte. Segueix construint murs que després haurà de superar, és com un poder innat, una cosa que no pot evitar malgrat ser-ne conscient.

Però continuem: La tenim quieta, davant la paret gran i alta. Prou gruixuda per no poder-la destruir. La gent al seu voltant camina, viu, parla, segueixen amb les seves històries sense posar atenció ni a ella, ni a aquell mur tant alt, com si fos transparent, o com si no hagués existit mai més enllà de la història d'ella, en una realitat paral·lela a moltes altres.

Ho té clar, el seu camí passa per saltar aquest mur. És per allà, on ha de continuar, sense saber què hi ha darrera o com serà tot més enllà.

Sap que les coses no són mai fàcils, però té ganes de fer-les senzilles. Tot i així, sovint es cansa de topar tants obstacles i de no trobar els camins planers per a poder descansar de tant en tant. I de nou, el mur que ella mateixa ha construït, cal que sigui superat. I de nou, ella sap que si aquest és el camí és perquè només ella l'ha triat.

Es decideix: l'escala, sense corda. Rellisca, però no cau. Mira enrere, mira avall, cap a un buit, i decideix que és millor seguir endavant, i no recular. Perquè en el fons sap que no es pot refer un camí que ja ha canviat tant.

Una petita repisa li permet fer un descans curt. Aprofita per mirar a l'horitzó d'un passat ja sense retorn. Somriu nostàlgica, però també contenta. Recorda uns temps que ja han canviat. Recorda una noia que ja no és, que ha evolucionat. Recorda una nena que ara s'està fent gran. Però sap que ara li toca ser jove, ser sincera, somriure, viure, seguir descobrint, seguir creixent, seguir, simplement, tirant endavant. Sap que de nou toca construir, però no per a posar obstacles, arriscar, fins i tot permetre's el luxe de somiar. Apostar, per acabar vivint somnis, fent-los reals. Sentir, tenir fins i tot por, o un pessigolleig nerviós i a la vegada agradable. Gaudir i, sobretot, riure i plorar. Riure i plorar de ràbia lluitadora, d'impotència o de veure que potser algun cop s'ha equivocat. Riure i plorar d'esperança, d'alegria, de solidaritat.

A la nostra protagonista li toca seguir fent el que ha fet fins ara, li toca aprendre a no construir els murs, sinó a fer els camins plans, i topar-se amb coses que potser hauran fet d'altres, o que potser senzillament seran més complicades. Però ha de deixar de construir els murs i, precisament, per això mateix sap que allò que l'espera està més enllà, no hi ha ni camins ni dreceres en aquesta història, només hi ha un temps que pocs cops es pot parar, i per això decideix deixar la repisa per a posar-se un altre cop a escalar.

Tant sols a uns metres, ja li queda poc. Per fi ella arriba. Per fi i ja des d'allà dalt casi pot acariciar els núvols mentre el vent l'envolta, com si de cop es pogués posar a volar. Segueix mirant enrere, però arriba el moment de girar-se i mirar l'horitzó que hi ha més enllà. I per això, abans, respira profundament i crida alleugerida. Crida tant fort com pot, encara que ningú s'hagi parat a escoltar. Els veu petits i distants. Alguns segurament es quedaran allà, d'altres seguiran a l'altra banda del mur, la seva història particular, però també en capítols de la història de la nostra protagonista.

I arriba el moment: amb compte i amb por, buscant l'equilibri, ella es gira. I és quan de cop veu un horitzó i de nou una realitat, igual i diferent a la vegada, perquè encara no ha arribat.

El mur és un impàs, un canvi que implica unes cicatrius a la pell, unes cicatrius dins seu que no tenen per què seguir fent mal. Aprofita i visualitza tot allò que l'espera i que potser es pot trobar. Només potser, perquè cal anar omplint aquells capítols en blanc. No es pot viure el que no està llegit ni escrit.

I llavors ho té clar: A poc a poc va obrint els braços i es pren uns segons per a respirar, per a deixar la ment en blanc, per a sentir-se lliure. Tanca els ulls i, de cop, confia. Arriba em moment, i lentament es deixa caure al buit d'aquell horitzó nou que no havia vist mai... No vol haver d'escalar més obstacles perquè ha descobert que, quan vol, també els pot saltar.

...I el demés, passarà en el pròxim capítol...

La flor de carbassó gegant

Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...

Aquesta és una nova proposta per relats conjunts

Escolta-ho en el vent. Visió personal.

Petit, fugisser, juganer i espantadís. Així era aquell vent que no parava mai quiet, sempre amunt i avall, provocant calfreds a aquells que tocava per la nuca. Constipant a aquells que s’havien oblidat el jersei. Acariciant les persones solitàries i somiadores que miraven a l’horitzó, tot buscant un futur més bo.

El vent s’escolava per tot arreu. Aixecava la pols de les cambres oblidades i secretes. I així podia veure tantes coses... tantes coses boniques i tantes atrocitats que es perdien en el temps sense que ningú les pogués conèixer o en fos conscient.

Ell ho sentia tot. Crits de guerra. Crits demanant ajuda. Crits demanant perdó, pregonant sentiments i somnis. Escoltava pensaments que s’escolaven entre dents. Pensaments bons i dolents. Cançons que mai sonarien més, cançons particulars, sons desapercebuts.

A les seves mans volàtils tenia el poder de poder fer perdre aquests sons i cançons perquè ningú mai no els sentís o, al contrari, podia fer-los arribar molt més lluny del que el receptor sol els hagués pogut (o volgut) enviar mai.

Havia arribat a sentir tants tactes en entrar en contacte amb les coses. Des de l’escorça més robusta, al jaç més tendres. O acariciar les mans de les princeses en trenar-se els seus cabells llargs i suaus.

Podia jugar seguint el ritme d’un riu que lluita per arribar ràpid al mar. Podia acompanyar l’ocell més veloç o d’insecte voleiant més arran de les flors.

El vent era feliç en el seu món sempre tant dinàmic. Sempre en moviment. Però quan volia parlar ningú podia escoltar-lo. O potser ningú ho volia... No sabien entendre ni la seva llengua ni els seus signes. I és llavors quan la seva felicitat es transformava en una solitud trista, una solitud conseqüència d’una condemna inevitable des del moment en què va néixer quan una papallona va batre per primer cop les ales.

Quantes vegades la humanitat haurà vist passar aquesta ràfega, l’haurà notat amb la pell de gallina, l’haurà vist fent volar fulles o jugant amb el riu i no s’hi haurà ni fixat... O potser no ho haurà apreciat...

Aquest vent no causarà ni remolins, ni tornados ni huracans, no causarà desastres, però n’hi haurà d’altres que potser enutjats en la seva soledat si que ho faran.

Quants cops mirarem cap enrere, o quants mirarem endavant amb uns ulls cecs que no ens deixaran percebre la grandesa de les petites coses?

Fins que no siguin grans no les sabrem ni apreciar ni valorar.

Aquell últim petó

Encara recorda aquell últim petó sincer i serè, pur i transparent però ple de llàgrimes.

Com l’havia estimat les nits en vela, o des de la taula d’aquell bar. Com l’havia enyorat sol al llit enviant-li missatges d’amor, quan ell estava lluny i volia estar a prop.

Ara ja en faran uns anys d’aquell petó, però sembla que fos ahir. Un record fixat que no es deixa oblidar.

I ara on és ella? Tant llunyana, tant a prop i sense veure-la. Tant a prop i tant lluny.

Encara té la olor de la seva pell, el gust dels seus llavis quan el petó era juganer entre llençols blancs i suats. Blancs i arrugats. Blancs com la puresa que es desprenia dels seus ulls.

O com quan s’estiraven junts i ella entre els seus braços protegint-la de les pors, abandonant la realitat, entrant en un descans, un son, estirats en la posició perfecta. Encaixats de manera perfecta.

Encara sent les rialles embriagades d’algun licor o d’algun vi que no recorda el nom i les enyora.

Ara veu el seu llit buit que amb el blanc encara sembla més gran i sol. Un llit buit sovint ocupat per persones que no poden substituir ni aquell bes, ni aquella olor, ni aquell tacte.

Com l’amor; capritxós, sincer, esperat, mullat, odiat, dolorós, pornogràfic, feliç, proper, càlid...
Com poder oblidar aquell petó perfecte? Com omplir el buit que ella ha deixat?

..........................

A poc a poc van sortint nous sols mentre marxen noves llunes entre llençols blancs.

A poc a poc un pas endavant li dona més força. Ell parla, ell riu, ell sent i es va sentint també més ple.

Noves companyies entre llençols més gaudides, amb un petó als llavis de despedida, agradable, però sense gust. Missatges sense resposta després.

I ell en aquell bar on la mirava reflexiona. I també des d’aquell bar sense voler decideix. No voldrà lligar-se fins que senti un amor nou però de la intensitat d’aquell. Però de mentre, seguirà sol, i gaudirà del llit buit, dels petons agradables amb poc gust, de les sortides de sol, de veure dormir la lluna. Gaudirà, fins i tot, d’aquells records tant macos que a poc a poc es fan més petits a dins seu. Records de quelcom bonic que ja no hi és. Records d’ella. Records que li ensenyen que val la pena estar sol i viure, perquè pot existir un amor com aquell.

........................

Ell no sap que, des de la taula d’aquell bar i fent un glop a un cafè mentre un altre cafè buit resta a la taula, una altra noia escriu i enyora un passat que no tornarà.

Hauran de passar encara un parell d’anys perquè es puguin conèixer en una trobada casual i accidentada en aquest mateix bar.

Això sí, d’aquests dos anys solitaris aprendran a sentir un amor diferent. Un amor a la seva vida, a la seva llibertat, un amor sincer a les petites coses, a les seves coses. Un amor a ells.

..........................

I només així serà quan podran tornar a estimar i quan, per fi, ja no tindran por a deixar que els estimin.

Instants sols de bar

Ella seu sola, a una taula al racó del bar.

De nou dues tasses de cafè buides i un matí llarg, desaprofitat, perquè havia de fer moltes coses, aprofitat perquè ha pogut estar sola, immersa en pensaments i reflexions nostàlgics i, abans, amb un llibre entre mans que li agradaria que fos més llarg.

A fora no fa sol, però tampoc fa fred. Els cabells humits li posen la pell de gallina. Humits fruit d’una dutxa que fins després dels cafès no l’ha despertat. Humits i que, poc a poc, amb la calor es van assecant despentinats.

De mentre mira fora, i entrecreua mirades curioses, mirades furtives amb la gent que va passant. El vidre la protegeix, la distancia mentre amb alguns fa un gest amb el cap, una mirada i un somriure per saludar algun conegut que no es para o que es pararà poc a parlar.

Al bar sona una cançó que ella sap cantar. Cançó amb aires de records passats, comparacions d’instants que potser ja no tornaran mai.

Rere el fum d’aquell tabac liat, ella desprèn una mirada dura que per dins es trenca. Un cor fort que batega insegur. Un pols serè que a poc a poc tremola. Glops d’un cafè que s’està acabant. Glops d’un cafè que ella voldria que no s’acabés mai. Com aquest instant de records, que voldria que fos un instant etern, d’impàs temporal, perquè ara no s’ha d’enfrontar a res. Ara recorda i troba a faltar coses, persones, moments que no tornaran.

Què se n’ha fet d’aquella gent? Tots aquells segueixen les seves vides. No els ha trucat, o els ha trucat poc. De tant en tant se’ls va trobant i, tot i així, sovint els troba a faltar perquè ja no és igual. Qui saps si allò que van viure serà impossible de recuperar. Les coses han canviat, i ella també. Voldria tirar enrere i recuperar aquells temps, aquella gent, però a la vegada, sap que els ha de deixar marxar.

Què se n’ha fet d’aquell món que tant poc la preocupava? Aquelles nits en vela, aquelles rialles, aquelles aventures adolescents i descompromeses. Aquella seguretat de sentir-se lliure i jove, de sentir-se viva, feliç...

Què se n’ha fet d’ell? On son els sentiments sincers que havien de durar per sempre, aquells que la colpeixen, que encara li fan mal. Aquells records dolents que li fan ràbia, però més encara els records bons, que fan que li costi més d’oblidar. Ell li va treure la innocència d’una nena, la va convertir en una dona, li va obrir els ulls en un món desconegut, un món de plaers, d’alegries, de somnis i de promeses que amb el temps es van trencar. Que encara es trenquen.

Quantes coses, quants records. Quanta nostàlgia per dos simples cafès, buits, freds, carregats i amargs. Tant amargs com molts records. Carregats com tota aquella gent. Però tot i així, cafès plens de sabors, tal com el regust dels seus pensaments. Tal com totes aquelles experiències.

Potser són dures les coses, potser és dur recordar el passat. Però potser si no fos dur no valdria tant la pena seguir caminant endavant. I dit això, sense deixar entrar cap més record, ni cap més pensament s’aixeca per evitar demanar un cafè més. Paga pensant que cada vegada li surt més car anar als bars, però paga a gust ja que li agrada seguir aquests instants. Instants sols de bar.

---------------------------------

I com un amic meu ha dit: "si no hi ha moments tristos... els macos deixen de ser-ho"

Relats conjunts: El dia que el mirall es va trencar

EL FUMADOR Juan Gris 1913

Encara no havia sortit el sol quan el despertador va sonar amb el seu despertar moles i burleta.

Amb els ulls enlleganyats va anar cap al lavabo. Després de fer un riu, es va treure el pijama amb tacte de seda per tal de fer-se una dutxa d’aigua més freda del que hauria desitjat.

En sortir es va posar el barnús observant com, poc a poc, el sol ja treia el cap entre les teulades. Tot seguit va anar cap a la cadira on sempre deixava la roba preparada per l’endemà. Va posar-se els calçotets, els mitjons, la camisa blanca, els pantalons perfectament plegats i l’americana fosca. Va pentinar-se els cabells marcant la línia a un costat i va posar-se el barret de copa.

Del calaix de la tauleta de nit va treure un dels seus cigarrets cars i se’l va encendre tot apropant-se al mirall. El sol ja havia sortit del tot entre les teulades.

Es va espantar quan va sentir l’estrèpit soroll que va fer el mirall en trencar-se just quan ell hi havia projectat el seu rostre.

Va ser llavors quan es va poder observar. Havien passat anys des que ell havia començat el vici d’aquell ritual rutinari i ridícul abans d’anar a la feina. I no va ser fins que el mirall va petar que va adonar-se de la pena que feia. S’havia assentat en un treball que no li agradava, però que li donava diners. Havia aparcat els seus somnis aventurers, les ànsies de viure i d’aprendre, per aquell despertar monòton. Per aquella vida monòtona. havia omplert l’armari de la roba negra que tant havia odiat de petit.

El mirall trencat el projectava des de diferents cantons i no podia fer més que veure mil cares iguals i sèries. Iguals i encara més monòtones. Encara va sentir més pena, i va ser així com va decidir canviar la seva vida.

En sortir aniria a la feina per dir que marxava i es despentinaria. Tot seguit passaria pel mercat a comprar roba de colors. Aniria a passejar, tot posant-se un mitjó diferent de l’altre i una jaqueta de ratlles, canviant el seu barret de copa per una boina segurament poc seriosa. Aniria a la terrassa d’algun bar a prendre una cervesa, o qui sap si una copeta de vi barat. Observaria a les persones preguntant-se si elles tindrien la vida que desitjaven. S’enamoraria de la gent, dels seus somriures, o qui sap si potser es deixaria seduir, encara que fos només per somiar.

Potser compraria algun quadre per posar més colors a la seva casa. Potser aniria a l’aeroport, o a l’estació de tren, per comprar un bitllet en alguna destinació on no hagués anat mai.

Qui sap si potser aquell seria el dia en què canviaria, per fi, les coses. En què faria tot allò que tant havia somiat.

I va ser així que, mentre el sol brillava amb més intensitat aquell dia, l’home que s’havia mirat al mirall trencat va marxar tancant la porta amb un cop ferm i decidit, tot deixant les parets plenes de silencis, però disposat a canviar la seva vida.

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts

La vida sota del mar segueix el seu ritme

Bufa el vent i fa moure les copes dels arbres. La calor asfixiant d’ahir queda amagada pels núvols que han despertat el dia.

Les onades, ahir calmades, es trenquen en tocar les pedres i la costa. Topen violentament, arrossegant tot allò que troben.

Ningú diria que en aquest paratge tant feréstec avui, amaga una calma intensa en les profunditats d’aquest mar.

Uns quants metres endins, l’aigua esdevé encara més freda i les corrents més suaus. Hi ha peixos jugant a dansar seguint la corrent de l’aigua i rient de les pessigolles que els hi fan les algues en fregar-los les escates.

Un pop medita flotant lentament, tot intentant poder fer el mort amb cadascun dels seus tentacles.

Un ermità fa endreça de la seva closca, mentre pensa en ampliar el “xalet” per poder penjar el quadre de tinta que li va regalar la sèpia pintora.

I és que la vida segueix el seu ritme en el mar que sembla tant revolucionat.

En mig de tal panorama una sirena, gens presumida, però sí molt bonica, frisa per trobar una nova presa.

Ella no sap cantar com les seves germanes, i això la limita per poder jugar al seu joc d’embogir pescadors per endur-se’ls a les profunditats del mar.

Mira amunt esperant trobar quelcom a la superfície, i és així com visualitza una petita barqueta amarrada entre les roques. Ella s’hi apropa amb el somriure maliciós i s’amaga darrera una gran pedra. Observa i veu un jove pescador, impertorbable al fred, que descansa ajagut esperant que un peix innocent piqui l’ham. Una presa fàcil...

“Assassí...” pensa la sirena mentre decideix actuar sense contemplacions. Sense cap vergonya es descorda les seves robes tot deixant a la intempèrie aquells pits rodons i suaus. L’aigua freda acaba de fer la seva feina, posant-li la pell de gallina i deixant els pits encara més ferms.

Poc a poc surt del seu amagatall preocupant-se de ser sensual i decidida. Fent dansar els pits entre l’aigua, mullant la seva pell mentre deixa caure, a poc a poc, la seva llarga cabellera. No li costa gens aconseguir captar l’atenció de la seva presa, ja que el jove pescador de seguida veu aquell miracle sortint de l’aigua, sense ser conscient del perill que l’amenaça.

La sirena somriu encara més, pensant “ja casi és meu”. Toca la barca amb les seves mans petites per ajudar-se, puja a la barca tot mostrant aquella formosa i majestuosa cua. Ell obre els ulls sorprès i no pot evitar posar una de les seves mans grans i aspres entre els cabells d’ella, apropant el seu cap per ajuntar els llavis. Juga amb la llengua i la sirena, perplexa, es deixa fer. “Deu formar part de l’encant que desprenc”, pensa ella, “deu estar embogint per la meva màgia”.
El jove pescador, ja posant-hi més cara, decideix tocar-li un pit amb poca traça. Primer suaument, despres amb més força. Després els toca els dos mentre ella s’estremeix. I és ara quan ella ja no pot controlar-se. Segueix besant-lo mentre comença a tocar el seu cos robust. Li treu la roba i de sobte, es troba el seu membre gros i erecte entre les seves cames peludes.

La sirena ho contempla hipnotitzada, busca tastar tal meravella i així pot notar el tacte suau de tal extremitat desconeguda entre els seus llavis. Avui la sirena aprèn jocs humans que ella ni tant sols havia sentit anomenar.

Quan el jove pescador per fi acaba, la sirena busca el mar fred per intentar calmar l’excitació que sent, ja que ella no ha pogut acabar. No es pot controlar, necessita nedar per les corrents fredes, necessita parar aquella sensació que l’està embogint.

El pescador mira divertit la sirena desesperada mentre, amb molta calma, va posant-se de nou la roba. A continuació porta la barca cap a la costa i marxa camí enllà sense mirar enrere, molt descansat.

La sirena, sense poder deixar de moure’s per treure aquella sensació, el mira enrabiada per haver deixat escapar la seva presa. Enrabiada per sentir-se així i no haver pogut acabar. I és així com de sobte comprèn per què les noies tenen cames i recorda allò que va veure un dia en sorprendre dues noies “jugant” a altres jocs dins del mar.

Pobra sirena, el jove pescador t’ha condemnat a nedar sense rumb, esperant trobar a algú que et pugui donar cames, malalta d’excitació sense poder consumar eternament...

I de mentre jo, posant els peus a la vora del mar mentre passejo per la platja, em pregunto per què, en un dia tant ennuvolat i fred, el mar, de cop, sembla que s’ha tornat més calent.

És curiosa la natura...

Relats conjunts: La seva estona de cel particular...

És ja hora de vespre quan ella entra en aquell bar tant peculiar. Terra de fusta, barra estreta i una gran taula de billar.

Als costats, a cada lloc, hi seuen els personatges habituals, que sempre van allà el mateix dia de la setmana, a deixar passar les hores fins que la rutina torni tant ràpid com la sortida del següent sol. Ella seu al seu racó esperant-lo, desitjant que torni a arribar com cada dia últimament.

Poc a poc sent la remor de la gent, el petit repicar de les pilotes del billar i el dringar lleuger d’unes copes. Sense pressa. Impregnant-se d’aquell fum que deixarà massa olor en la seva roba, bevent d’una ampolla sempre mig plena i que a poc a poc es va acabant. I una altra copa, i una altra més, i més...

El temps passa i des del racó d’aquell cafè de nit sembla que el tems es pot fer més lent, tot i així, el rellotge avança minut a minut i ell encara no ve.

Pensa que no demana tant. No demana un amor durador, ni una família. No demana ni tant sols un petó, ni un final de conte. Només que entri i la miri, i només aquells instants ja la faran feliç, pensant que la vida potser si que té instants que es poden fer eterns i et poden omplir de felicitat, ni que sigui només per uns moments.

No sap ben bé com ha anat alimentant el seu desig cap ell. És el seu petit secret, amagat. Potser li feia falta enamorar-se sense acció, tornar a trobar aquella espurna que fa que la vida sigui divertida, que li doni un sentit encara que les coses no surtin bé. Potser s’alimenta esperant poder deixar enrere les nits de sexe carregats d’adéus falsos i d’intercanvis de telèfons que acaba esborrant al cap de dos dies.

Avui, és un dia que ella posa a proba amb un repte cap el destí. Demana que arribi el seu petit capritx, el seu joc, el seu filet d’esperança, o potser la seva vida...

Les llums del cafè de nit brillen com mai, però la foscor encara deixa borroses les cares de les persones. Amaga imperfeccions i fa més intensos els desitjos. I des del seu racó ella els observa encuriosida, sempre atenta a les cortines de les portes, i ell no ve.

De sobte una cançó coneguda li posa la pell de gallina recordant vells temps i velles històries. El cos se li glaça sentint aquells acords mentre mira com va passant cada minut. I és justament en aquells instants que ell entra despreocupat, sense fixar-se però fixant-se a la vegada.

I les llums es tornen fosques il•luminant només el seu instant, i la gent desapareix i la deixa sola amb la mirada d’ell clavada als ulls. I és llavors quan ella amaga un petit somriure i sap que, per uns moments, ha tingut “la seva estona de cel”...

“...i com cada cop sent la tremolor, meitat por meitat alegria. De la barra estant el cambrer dirà si vol el de sempre. Ella arribarà, amb els ulls brillant, i per un instant tot s’haurà aturat...I per uns breus moments una estona de cel. Ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura el cafè és una estona de cel... [Una estona de cel - Els Pets]”

Aquesta és una nova proposta per Relats Conjunts

Relats conjunts: La desaparició de les fades verdes

"Como artista, un hombre no tiene hogar en Europa excepto en París."
* Friedrich Nietzsche

" Absenta es el afrodisíaco del alma. El hada verde que vive en la absenta quiere tu alma, pero tú estás a salvo conmigo. "
* Del personaje de Dràcula, creat per Bram Stoker

Aquesta història es remunta a finals del segle XIX a França, París. Una pobra escriptora hi havia viatjat en busca de si mateixa. Per a trobar aquella inspiració que ni tant sols recordava haver tingut.

Ella caminava sense rumb pels carrerons d’aquesta ciutat fins que va arribar una plaça del barri de Montmartre, situat a un punt elevat de la ciutat, a la part dreta del riu Sena. Des de la plaça es podia veure la resplendor de la Basílica del Sacré Coeur, però no va ser pas aquesta la que li va cridar l’atenció malgrat alçar-se tant majestuosa, sinó un petit bar fosc, en un racó de la plaça.

La pobra escriptora es va omplir de coratge i va decidir que per força aquell bar havia de tenir quelcom especial, així que va entrar-hi a pas segur. Es va asseure en una taula amagada on una lleu llum li donava un ambient especial i va obrir la seva llibreta en blanc.

Quan ja s’havia acabat la cervesa el seu bloc seguia en blanc, però amb algunes pàgines menys arrencades amb ràbia i tirades per la taula totes tatxades. La mateixa ràbia que va fer que se li humitegessin els ulls per molt que ho intentés evitar.

Sense que ella el pogués veure, un home vestit de fosc, barret negre i posat misteriós va portar-li un petit got amb un líquid verd, i una cullera amb petites perforacions sobre i un terròs de sucre en el qual hi va tirar un raig d’aigua. Ella se’l va prendre d’un sol glop pensant que segurament allò li aniria bé per ofegar les penes i la ràbia. En fer-ho, va notar una cremor asfixiant i forta a la gola, que anava baixant, i un gust intens a anís. Tot seguit l’home va somriure maliciosament mentre marxava, deixant a la pobra escriptora de nou sola en aquell racó del bar.

Quan va sortir d’aquell lloc la realitat se li distorsionava, veia la gent estranya, veia colors estranys i diferents a les coses, molt més vius del que estava acostumada. Fins i tot li va semblar veure fades verdes volant en l’aire. Ella no podia controlar aquella sensació i la començava a marejar, per això va decidir tornar-se a posar a caminar sense rumb.

Seguint el seu ritme inconstant i atropellat, lleugerament més accelerat, va anar a parar, sense voler, a un mirador on es podia observar la grandesa de París i la Torre Eiffel. En veure aquella imatge ella es va il·luminar i ca anar corrents cap a la seva pensió bruta i pobre, per agafar un llenç en blanc i uns pocs colors, i va dibuixar tot allò que havia vist.

La pobra escriptora havia descobert que no servia per transmetre en paraules, sinó que havia nascut per a la pintura. Es va sentir alleugerada i autoenganyada.

La resta de la història és senzilla, doncs la escriptora que ara era pintora va dibuixar i pintar molts quadres de la seva visió de París quan anava plena d’absenta fins a la medul·la. Tot i haver descobert el seu do no va vendre mai cap quadre ni es va fer famosa, fins que la van trobar morta misteriosament, èbria d’aquell líquid verd, fort i al·lucinogen, amb el coll ple de sang i es va decretar que devia haver estat un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga.

Va ser l’endemà de la seva mort que algú va comprar el seu primer quadre que havia pintat la primera nit, on hi sortia reflectit el caos d’aquella ciutat, amb la Torre Eiffel com a protagonista, dins d’una barreja de colors harmoniosos. Va ser aquest mateix quadre que, un cop penjat en un museu de París, la va fer famosa, però ella ja no hi era per a disfrutar-ho.

La van enterrar en un petit i acollidor cementiri a les afores de Paris. Només una persona va anar a l’enterrament, el mateix home de roba fosca i barret negre, amb la cara misteriosa, i un somriure maliciós que ensenyava uns ullals més llargs del normal, que va escriure a la seva tomba: “Les frustracions s’han d’afrontar sol i superant les pors”

Al cap de pocs anys, al 1915, es va prohibir l’absenta, classificada com a droga perillosa. Més endavant se’n van fabricar de noves ja modificades, perquè no tinguessin aquell efecte al·lucinògen que tants artistes havia il·luminat i matat i, d'aquesta manera, va ser així com les fades verdes van desaparèixer dels carrers de París.

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

Contes a amics: Un pícnic amb campanetes

La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.

Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.

Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.

Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.

Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.

... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.

La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.

De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.

Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.

Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.

Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.

En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.

Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.

La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.

Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.

La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.

Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.

Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.

Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.

També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.

Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.

De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.

Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.

“No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!”

La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.

La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:

“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”

Il.lustració i relat per Nymnia

Relats conjunts: La maledicció dels guerrers de terracota

Encara recordo aquell dia com el primer i últim de la meva existència. I quan dic primer i últim em refereixo a que, per desgràcia, estan els dos massa lligats...

Caminava sol entre totes aquelles estàtues, intentant trobar quelcom que em pogués endur d’amagat per a vendre en algun mercat de traficants i poder-ne treure un bon feix de bitllets.

M’havia allunyat del grup i del guia. Deien que vigiléssim perquè ens podríem perdre i jo pensava que era més llest que la gent vulgar que pensava que les obres i l’arqueologia eren només per a mirar.

Caminava, caminava, caminava... I cada carreró per on passava em semblava igual que l’anterior en el qual havia tombat. Tots els guerrers em miraven amb una cara agressiva, fins i tot algun em semblava que es mofava de mi i jo tenia ganes de rebentar-los i esmicolar-los en trossets ben petits quan vaig adonar-me que m’havia perdut.

Llavors tot es va tornar fosc. I aquells guerrers que em feien ràbia van començar-me a fer por. Em parlaven, i eren tants que cada paraula inintel·ligible que deien retombava dins del meu cap. M’estava marejant, el cor se’m va accelerar i encara vaig córrer més i més, fins que vaig perdre el món de vista.

La resta de la història és ben curta. Quan vaig recuperar la consciència no em podia moure. Vaig intentar-ho amb totes les meves forces però va ser inútil. Els guies passaven amb grups de gent i em feien fotografies, i jo intentava cridar-los sense que servís de res. I en un intent desesperat vaig escoltar una de les explicacions d’un guia que parlava algun idioma que vaig poder entendre:

- Aquí teniu l’últim dels guerrers de Xi’an que han desenterrat. Les seves faccions són peculiars ja que no són tant asiàtiques com les de la resta. Diu la llegenda que qui vulnerava aquest mausoleu passava a formar-ne part i estava condemnat a guardar-lo per a sempre més. Qui sap si això és tant sols una història inventada per a preservar aquest lloc o si, realment, podria ser veritat. Això, apreciats turistes, ho deixo en les seves mans... Segueixin-me que els acompanyaré cap a la botiga, on hi trobaran unes rèpliques en miniatura a molt bon preu...

Maleït aquell dia en què vaig decidir que no en tenia prou en guanyar diners honestament i em vaig creure més important que les supersticions. La meva vanitat va portar-me a aquesta condemna...

Ara tant sols espero servir l’emperador i poder trobar alguna víctima que es perdi entre els carrerons, i així em vingui a fer companyia tal com diu la famosa maledicció...

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

Relats conjunts: La sorprenent història de com Pelele va superar totes les barreres

Ja fa anys que Pelele no podia caminar. De més petit havia tingut un accident que l’havia deixat invàlid de la cintura cap els peus.

Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.

- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.

- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.

Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.

Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.

El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.

Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.

Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.

Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.

La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.

De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.

Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.

Tots van admirar la seva valentia, la seva força de voluntat. Ningú havia gosat entrar en aquella casa excepte l’única persona del poble que compadien i pensaven que no podia fer res. Tots van veure com s’havien equivocat.

Llavors Pelele ho va poder sentir. Es va notar lliure i sense barreres. Va poder demostrar a tothom que no hi ha limitacions, sinó que aquestes les posem sovint nosaltres mateixos...

Aquesta és una proposta per a relats conjunts