26 d’abril 2009

Relats conjunts: La maledicció dels guerrers de terracota



Encara recordo aquell dia com el primer i últim de la meva existència. I quan dic primer i últim em refereixo a que, per desgràcia, estan els dos massa lligats...


Caminava sol entre totes aquelles estàtues, intentant trobar quelcom que em pogués endur d’amagat per a vendre en algun mercat de traficants i poder-ne treure un bon feix de bitllets.


M’havia allunyat del grup i del guia. Deien que vigiléssim perquè ens podríem perdre i jo pensava que era més llest que la gent vulgar que pensava que les obres i l’arqueologia eren només per a mirar.


Caminava, caminava, caminava... I cada carreró per on passava em semblava igual que l’anterior en el qual havia tombat. Tots els guerrers em miraven amb una cara agressiva, fins i tot algun em semblava que es mofava de mi i jo tenia ganes de rebentar-los i esmicolar-los en trossets ben petits quan vaig adonar-me que m’havia perdut.


Llavors tot es va tornar fosc. I aquells guerrers que em feien ràbia van començar-me a fer por. Em parlaven, i eren tants que cada paraula inintel·ligible que deien retombava dins del meu cap. M’estava marejant, el cor se’m va accelerar i encara vaig córrer més i més, fins que vaig perdre el món de vista.


La resta de la història és ben curta. Quan vaig recuperar la consciència no em podia moure. Vaig intentar-ho amb totes les meves forces però va ser inútil. Els guies passaven amb grups de gent i em feien fotografies, i jo intentava cridar-los sense que servís de res. I en un intent desesperat vaig escoltar una de les explicacions d’un guia que parlava algun idioma que vaig poder entendre:


- Aquí teniu l’últim dels guerrers de Xi’an que han desenterrat. Les seves faccions són peculiars ja que no són tant asiàtiques com les de la resta. Diu la llegenda que qui vulnerava aquest mausoleu passava a formar-ne part i estava condemnat a guardar-lo per a sempre més. Qui sap si això és tant sols una història inventada per a preservar aquest lloc o si, realment, podria ser veritat. Això, apreciats turistes, ho deixo en les seves mans... Segueixin-me que els acompanyaré cap a la botiga, on hi trobaran unes rèpliques en miniatura a molt bon preu...


Maleït aquell dia en què vaig decidir que no en tenia prou en guanyar diners honestament i em vaig creure més important que les supersticions. La meva vanitat va portar-me a aquesta condemna...


Ara tant sols espero servir l’emperador i poder trobar alguna víctima que es perdi entre els carrerons, i així em vingui a fer companyia tal com diu la famosa maledicció...


Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

12 comentaris:

myself ha dit...

Molt bona aquesta història!
M'ha agradat com hem passat de la curiositat inicial a la sorpresa final, igual que el mateix protagonista. Molt ben escrit.
Un petó!

kweilan ha dit...

Boníssim, Nymnia. M'ha agradat molt.

Cesc ha dit...

Genial, de veritat, s'ha de tenir talent per escriure el què has escrit, enhorabona :)

XeXu ha dit...

Quina gran història, molt bon relat Nymnia! Em sembla que ets qui més seriosament s'ha pres aquesta proposta, i te n'has sortit molt bé, felicitats!

pestanya ha dit...

Molt bo! Em sembla que llegint-lo m'he quedat de pedra.

Alepsi ha dit...

Bona pensada!!! M'ha agradat! :D

skorbuto ha dit...

Les malediccions han de ser, si més no, escoltades no sigui cas que s'acompleixin. Molt bon relat.

fanal blau ha dit...

Un bon relat, Nymnia!
De debó!

Pd40 ha dit...

Quina història! M'ha agradat molt :)

Abril ha dit...

M'ha agradat molt la teva història, ben escrita i ambb un argument realment original, bona imaginació! Felicitacions!:-)

Mon ha dit...

l'historia es impresionant, m'agradat molt. Cada cop escrius mes be, estic enamorat dels teus relats

Nymnia ha dit...

Gràcies per a venir-me a veure i celebro que us hagi agradat el meu relat conjunt del mes d'abril! I un a un pels que hi heu deixat petjades...

Myself: És un honor que algú que escriu tant bé com tu em digui això! Un petó per a tu també!

kweilan: en fi, suposo que és una història diferent, no?! ;)

Cesc: Bé, talent però sobretot inspiració! Quan m'inspiro escric coses més maques, quan no em costa bastant més! merciii!

XeXu: Bé, no ho sé si sóc la que se l'ha pres més seriament el relat... N'he llegit de molt bons i originals escrits amb menys paraules. A mi em costa més, sempre m'enrollo com una persiana... jejeje!

pestanya: que bé tenir-te per aquí! Pensava que no et dignaries a venir mai... jaja! ës broma! Estic contenta que t'hagi agradat i espero que ja no estiguis tant de pedra, senyor nocturnador!

Alepsi: no t'havia vist per aquí! Gràcies per a deixar-hi la teva petjada també!

skorbuto: doncs si, això de les supresticions (ai, ara no sé si s'escriu així!) donen una mica de mal rollo... sempre és millor escoltar-les per si de cas... mai se sap, no?! ;)

fanal blau: gràcies! de veritat que m'encanta que us agradi... em dona moltes més forces per a escriure més i més!

Pd40: et dic exactament el mateix! I gràcies per anar venint per aquí!

Abril: doncs si que m'he inspirat molt, mira, és el que té anar a prendre cafes sola de tant en tant...

Mon: suposo que mica en mica en vaig aprenent una mica més o vaig definint com m'agrada escriure... Un petonàs molt fort!