20 de desembre 2010

Totes les coses


Totes les coses que podria haver fet no cabrien ni en un sol conte, ni en quatre.
Totes les coses que hauria d'haver fet sovint les vaig equivocar. A consciència, o no.
Totes les coses que voldria haver fet, algunes les vaig atrevir, d'altres han pesat o pesaran durant molt de temps. Qui sap si per sempre.
Totes les coses que he fet em fan ser qui sóc ara. I m'equivocaré moltes vegades més si fa falta. I potser en deixaré moltes d'altres pendents.
En tot això, i molt més, consisteix el joc de viure. I jo tinc ganes de jugar, de tirar-me al riu, encara que no hi hagi aigua. De curar-me les ferides, encara que facin mal.
No em posaré objectius per l'any que ve que potser no compliré mai. No em fa falta.
I si avui em poso "punky", no em penso sentir gens malament!

29 de novembre 2010

Construir i destruir. Part I

Quantes vegades una il·lusió, pot passar a ser quelcom contrari?

Segurament moltes, i fa dies que em sento així. És complicat escrutar dins d'un mateix i aprendre a conèixer-se, acceptar les debilitats i, sobretot, ser sincer amb tu, per a poder ser-ho amb els altres...

Sóc conscient que això no se'm dona massa bé, i també sóc conscient que a vegades, per poder entendre aquestes coses, les he d'escriure. Ni que sigui amb senyals imperceptibles que només jo sàpiga entendre, perquè els altres també trobin els seus propis senyals, o les seves pròpies interpretacions, o ni que sigui per a fer-ho oberta i sincerament, sense personatges fantàstics ni protagonistes que et representin a tu, a mi, o qui sap si a algú altre.

Si heu pogut seguir el Món en algun temps, sabreu que últimament al Món li costa girar, però aquí està i continua... Fa un temps ja de tot això. No sé pas si és fruit d'una manca d'inspiració, o de deixar-me poc temps a mi mateixa. Ho trobo a faltar, més ara quan les il·lusions passen a ser decepcions, quan les sorpreses passen a fer por, o a fer incertesa, quan potser ser sincer ajudaria a ser més feliç, quan més que mai un necessita ser estimat... Construir i destruir...

Qui sap si per tot això un dia vaig tornar a obrir la llibreta i van brotar d'un bolígraf abandonat a una taula d'un bar, un munt de paraules sinceres que necessiten un final.

Aquest post és el preludi d'un relat pendent que necessita ser acabat per poder passar pàgina, i escriure'n molts d'altres.


De mentre, sempre podem posar una part de la banda sonora...



Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprèn mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

25 de juny 2010

Que bonica que em sembla la vida


Una llum s'apaga al cel com tantes ho han fet fins ara. Moltes més s'apagaran.

No sé si som conscients que, fins i tot, algun dia s'acabarà la nostra.

Naixem, existim, vivim, sentim... i un dia, també i, com si res, morim enduent-nos mil records amb nosaltres, però deixant passes a cada pas que haguem fet.

La condició d'ésser humà també es caracteritza per buscar respostes a preguntes que potser mai seran contestades. Qui sap si per buscar on anirà la nostra llum un cop s'apagui i sense preocupar-nos, ni tant sols, per brillar més i més abans de morir.

Hauríem d'apendre a brindar per tot aquell camí recorregut, no per plorar dels llocs on no haurem arribat mai. Hauríem de ser conscients de la sort que hem tingut de conèixer tantes persones, no pas de perdre-les. Hauríem de veure ampolles plenes enlloc de pensar en tot allò que s'hagi pogut vessar.

Ens cauran llàgrimes tristes, insegures, impotents... Llàgrimes de rabia que ens colpejaran el cor, al lloc més profund i amagat, al lloc més sensible. Però per què no sentir-les, per què no deixar que caiguin? Per què no deixar-nos gaudir també d'aquests moments? De tot això que sentim i que a la vegada també ens fa estar tant vius? Ens fan sentir que el nostre cor batega i que la nostra vida seguirà recordant aquelles llums de dalt del cel.

I un dia morirem, sense més. Segurament serà més fàcil per nosaltres i amb això farem un acte tant natural com néixer i respirar.

Quan jo mori, vull que pels meus ulls passin tots aquells records forjats dia a dia, vull poder marxar amb un somriure pensant que néixer i viure ha valgut la pena a cada instant. I és igual si sóc vella o jove, és igual el nombre de minuts que hauré rascat, o les hores, els dies i els anys. Tot és relatiu si has estimat, si has rigut, si has plorat, tot és igual si has sentit, perquè no importa el temps, sinó el camí pel qual passes.

Viuré brindant no per aquelles llums apagades, sinó per aquelles que han brillat tants dies. Moriré brindant per la meva vida i per la vida de tots aquells que tindran també tant de camí per a recórrer quan jo no hi sigui.

I si, tindré por tantes vegades, com tantes vegades que em llençaré per poder viure Seguiré caminant encara que les meves cames no tinguin força. Seguiré estimant encara que algun dia també pugui fer-me mal.

I si, mentre respiri no deixaré de pensar mai que, malgrat tot,
la vida em sembla molt bonica...

20 d’abril 2010

pensant en el buit




La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.