14 de novembre 2008

Relats conjunts: Xafarderies entre els àngels


Jo mirava dalt del cel i em preguntava què hi devia haver després de la mort... Si les històries de la existència d’un “cel” i d’un “infern” eren certes i, en tal cas, com devien ser cada un...


No gaire lluny dels meus pensaments, dos àngels també pensaven...


- Ostres noi, quin avorriment...

- Ja ho pots ben dir...

- Gabriel, què creus que hi haurà més enllà del Cel?

- Mmmmmmm.... Doncs no ho sé, noi... Des que els humans van descobrir l’univers que em pregunto si no estarem pas sols aquí dalt...

- Si, ara tot pot ser... Qui sap quants cels com els nostres hi deuen haver....

- O si son iguals o diferents... No ho sé, potser els núvols són d’altres colors, o d’altres formes...

- O potser ells si que tenen sexe!! Perquè jo des que em vaig morir que trobo a faltar molts desitjos carnals d’aquests...

- Aix Miquel... Aquí tots som nens asexuats i és la mar d’avorrit. Jo estic cansat d’acariciar dones en els quadres sense poder fer res!!!

- Ep Gabriel... I si anem al Infern a divertir-nos una estona? De ben segur que trobem un parell de dimonietes que ens alegren el dia!

- Va si... Si total ara ja no ens n’hem d’amagar ni de sentir-nos malament. Des que van sortir les fotos de Déu de festa amb la Verge Maria per les tenebres del Infern que ja ens és permès de divertir-nos obertament, cada cop està menys mal vist i tots ho fem... de tant en tant...

- Si ja dic jo que no em creia pas que la història de que Maria s’havia quedat embarassada de Déu sent verge...

- Uf, si n’hi ha que diuen que van fer un trio amb sant Josep i tot!!!

- Mare meva... On anirem a parar!!! Els temps ja no són els que eren...

- Em pregunto si en d’altres planetes hi haurà cels i inferns com déu mana... Purs, coherents i únics... No com el nostre...

- Bah, tant és... Vinga Gabriel, anem a fer cua per anar cap a baix a veure si salvem una mica el dia, que jo ja estic fart de pensar tant...

- I què fem si ens hi trobem a Déu? No em faria gaire gràcia... Diuen que ja no baixa massa a la terra. Diu que cada cop li costa més trobar una noia verge amb qui passar-ho bé i engendrar el nou messies del s. XXI i des de llavors que freqüenta molt l’Infern a les nits...

- Doncs què vols fer-hi, Gabriel? Si ens el trobem el convidem a una ronda de “xupitos” de licor de pastoret!!! Així el farem content!

- Vaja, doncs hauré de passar pel caixer a treure unes quantes “bones obres” perquè si no no podré pagar res...

- Doncs vinga, anem tirant que farem tard!



Aquesta és una proposta de Relats Conjunts

24 d’octubre 2008

El repte d'en Krambis (II) : Memé, tu en cançons


Avui porto un "Memé" d'aquests. En Krambis m'ho va voler posar difícil i ho ha aconseguit... Aquest cop el Repte de'n Krambis consisteix en respondre unes quantes preguntes/coses a través d'una cançó... Hi he donat moltes voltes, i al final, després d'una setmana de meditar, m'he decidit per unes quantes... En algunes és la lletra, en d'altres, és més el que la cançó transmet en si. El fet és que segurament quan posi "Publica el missatge" em vindràn 10.000 cançons més i les voldré canviar totes, però faré un sobreesforç i no les canviaré un cop clicat el botonet.

Som-hi doncs...


Home o dona?:
Núria (els Pets)




Descriu-te:
Valse d’Amelie (Yann Tierssen), Maneras (Dusminguet)







Descriu com la gent et veu:
Ella (Bebe)




Descriu com sents que ets:
La lluna (Ken Zaspi)




Descriu com vols ser:
Always look on the bright side of life (Monty Pytons)




Descriu al teu ex novio/a:
Si te vas (Ismael Serrano)




Descriu a la teva parella actual:
We can be lovers (VSO Moulin Rouge)




Descriu on voldries estar:
Somewhere beyond the sea (Frank Sinatra)




Descriu què vols fer:
Revolución (Amaral)




Descriu com vius:
Lo más vital (VSO El libro de la selva)




Descriu com estimes:
Dreaming my dreams (The cranberries)





Bé, jo li tornaré a enviar al meu amic Mon, per a posar-li més feina amb el seu blog, que sempre hi posteja coses noves... Els demés no ho tinc molt clar... Algú es motiva? Potser editaré i li enviaré a algú més, però m'heu de demostrar que sou actius! Ah, i no cal dir que és lliure també, qui s'apunti a fer-lo benvingut sigui!
Edito: Em sembla bé, Xitus, també enviar-te'l a tu. De fet hi havia pensat, aixi que si el fas jo encantada!!!

17 d’octubre 2008

Responsabilitats incontrolades i nervis

Estic a un bar desconegut, sola.

Al meu entorn gent que no conec, un barri on casi no hi he estat mai.

Em noto relativament nerviosa, mentre poc a poc em prenc un cafè que espero que em tregui la son. També fumo un cigarro que he liat, fent calades petites, pausades, pensant que em traurà aquesta inseguretat, però no me la treu...

De fons van sonant cançons conegudes, algunes més que d’altres. Alguna també, de tant en tant, em recorda coses. D’altres sonen i, senzillament, només les vaig escoltant.

Des d’aquest bar intento no pensar massa i penso. Penso en el dia d’ahir, en la nit passada. Penso en el que ha esdevingut, el que he fet i el que no. Em sento gran i esperançada, però sobretot em sento tant petita... molt petita...

Tinc ganes que tot hagi passat, tinc ganes que tot vagi bé, i no sé com anirà... Tinc tanta responsabilitat entre les mans i sé que no puc dominar-la a partir de cert punt. I em pregunto per què les coses són així, o perquè la vida està feta d’aquesta manera.

A vegades les coses van bé, a vegades van pitjor, però sempre, sempre, acaba sortint un raig d’esperança, ni que sigui només per a donar-te forces per a seguir endavant. Per a seguir buscant. Per a continuar lluitant i caminant...

10 d’octubre 2008

Relats conjunts: Marc i el cavall alt

Cavall de Fernando Botero

En Marc era un nen petit, d’uns 5 anys. I sí que n’era de petit, però també de ben eixerit, i es mirava el món sempre aixecant el cap.

Quan podia s’enfilava a la taula per a veure millor les coses, així no havia pas d’aixecar tant el cap i no se li cansava tant el coll. Els pares patien contínuament amb en Marc, perquè l’infant quan no pujava a una taula, estava pujat a sobre el sofà, o de peus a la cadira, i no era el primer cop que el trobaven intentant pujar per aquella estanteria tant alta que hi havia al menjador, al costat de la llar de foc.

De totes maneres en Marc no volia desistir d’observar, d’anar construint el seu pensament a partir de tots aquells colors tant meravellosos i fantàstics que l’envoltaven, a partir de la vida quotidiana de la gent, a partir d’aquelles coses que veia i que no s’amagaven, així com aquelles que veia, i que potser no les hauria d’haver vist mai un nen petit de 5 anys...

Un dels tants dies que la mainadera l’havia portat al parc, en Marc ja havia començat a enfilar-se a dalt del tobogan. Aquell dia ell tenia sort perquè, malgrat mirar de reüll a la “cangur”, ja veia que estava entretinguda parlant amb aquell noi que li agradava tant i que podria intentar pujar a tot arreu sense que l'obliguessin a baixar... Perquè en Marc tenia 5 anys, però ja havia vist molt com per entendre moltes coses de la realitat que l’envoltava.

De cop, el nen va fer una relliscada i es va agafar amb més força per no caure, i de sobte, el va veure...

Era un cavall enorme, de color negre, i amb unes cames molt robustes. Era una nova estàtua que havien posat al parc. En Marc estava completament admirat de veure aquella torre tant immensa. En certa part, aquella mirada que feia el cavall estàtic, feia que el nen també notés com si l’estàtua estigues escodrinyant cada racó del món.

A partir d’aquell moment Marc va tenir clar que ell havia d’aconseguir pujar a dalt de tot d’aquella estàtua, fins a la punta més alta: al cap, entre les dues orelles. Des d’allà ell sabia que podria veure el món, que podria aprendre més, que podria conèixer nous colors, noves formes, nous miratges, nous secrets i noves curiositats...

Va mirar de reüll a la mainadera entretinguda i es va escapar entre els gronxadors i els tobogans, que ara li semblaven tant poc alts i que abans sempre havia buscat per a poder-s’hi enfilar. Ara ja mai els buscaria, sinó que intentaria pujar a dalt del cavall. A poc a poc i vigilant que no el veiessin pas va anar cap a aquella bella estàtua ja que si algú l'hagués descobert, no hagués sigut estrany que s'hagués preguntat què hi feia un nen de tant sols 5 anys caminant sol per el parc.

En Marc va aconseguir arribar al cavall i li va tocar aquella cama tant i tant robusta. La seva mà era molt petita al costat de tot allò. Llavors l’infant va aixecat el cap, i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.

En Marc, que tot i ser petit i tenir 5 anys no tenia un pèl de tonto, es va adonar que necessitaria créixer una mica més i esperar també més temps per a poder pujar a aquell cavall tant alt. Es va adonar també que seria la seva lluita a partir d’ara ja que si no era des d’allà dalt no podria pas veure el món d’una manera diferent a com l’havia vist fins llavors. Així doncs, cada dia que anés al parc, intentaria d’alguna manera, arribar fins a la punta més alta de l’estàtua, d'aquest cavall que l’havia meravellat tant.

Marc estava segur que algun dia ho aconseguiria...

Aquesta és una nova proposta per a Relats Conjunts

Premi!

Fa uns dies, en Krambis em va tornar a donar una sorpresa molt agradable, un detallet que, de veritat, m'ha fet moltissima il·lusió i que no volia deixar-lo de compartir amb vosaltres. El detall de'n Krambis, va ser ni més ni menys que aquest premi, que ara mateix posaré a continuació del que ja fa temps també vaig tenir l'honor i l'alegria de poder rebre'l per part d'un altre amic:






I com molt bé també va dir en Krambis, els premis són per a compartir-los, i jo no volia deixar de compartir-lo amb dos blogs que, ara mateix, em son molt propers. Això sí, li donaria a en Krambis perquè és qui més se'l mereix, però esclar, algú m'ha passat davant i, a més, és ell qui me l'ha donat a mi. Així doncs, aquest premi, també el voldré compartir amb:

Myself: ja us he parlat sovint d'ella, de les seves dolces paraules i del molt que m'agrada el seu blog, encara que faci poc que hagi començat, per a mi val tant o més com un que tingues 1000 anys d'existència.

Mon: Bé, en Mon té molts premis sempre, i no m'estranya! Espero que aquest no el tingui i poder-li fer una sorpreseta...Perquè él blog de La garrofa és tot un món sorprenent, un treball que no es fa només assegut des del sofà i, una tasca vital en tot allò que està fent. A més, segurament, si no fos per en Mon, el món de la Nymnia ara tampoc existiria... Moltes gràcies per a tot!

30 de setembre 2008

Quan és de nit

Starry Night (Nit Estrellada) de Vincent van Gogh



Quan el sol es pon diuen que surten les pors, aquelles més amagades i obscures, aquelles que ens fa tant pànic acceptar, superar o, senzillament, plantar-los cara.

També apareixen els desitjos més secrets i guardats en pany i clau a dins dels cors. Aquests prenen forma i força per quan torni a sortir el sol i notin el primer raig, tornar-se tímids i anar corrents cap al seu cau a quedar-se amagats i a resguard.

Quan el sol se’n va arriba la nit, i surten aquells éssers màgics fruit de la imaginació. Així, el bosc, les cases i els carrers s’omplen d’aquella gent tant diferent, d’aquells que tenen poders màgics, d’aquells que són tant petits que poden cabre per les escletxes de sota les portes, o d’aquells que són més alts i grans que només els pots veure el rostre si portes el cap ben alt.

De nit, els miserables es reuneixen per a poder ser tot allò que no són quan brilla el sol. Els amants es troben i fan l’amor sentint-se, per uns instants, alliberats de tot allò que els obliga a estar separats.

De nit jo escric, o em poso al llit i intento dormir. O escolto els sorolls d’aquesta nit... A vegades em venen a veure els éssers estranys, o somnio tot allò que és impossible. De nit penso en tu i espero que tot et vagi bé quan no puc estar al teu costat. Em poso contenta quan puc veure que, després d’aquesta nit surt el sol i avui segueixes al meu cantó... Un petó, fem l’amor i després prenem un cafè ben carregat...

Avui hi ets, demà potser no hi seràs... Tot depèn de quina nit...

Però la nit és llesta i pot ser que tot allò que vius desaparegui quan obres els ulls i hagi estat aquell somni, aquell miratge, o aquell mateix desig amagat que ha sortit del teu cor, del teu cap, i que ara torna al seu cau.

La nit és llesta i fosca, així que els ulls et poden enganyar. Però si m’escoltes el teu cor i allò que xiuxiueja des del més profund i amagat, et puc assegurar, que tot allò que creus que surt de nit pot ser real, i que tu pots fer que existeixi de veritat...


29 de setembre 2008

El repte d'en Krambis

Avui estreno una etiqueta nova que no m’esperava. Ha estat tota una sorpresa del meu amic Krambis. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs on posi “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de’n Krambis comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) –re un terror incontrolable. Las piedras estaban muertas de miedo.
Llibre: Rechicero de Terry Pratchett, llibre que va arribar a les meves mans d’una manera curiosa, d’una persona amb qui vaig compartir alguna nit i que no he vist més i que, per cert, el llibre em va sorprendre molt... quina casualitat...

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Doncs he de reconèixer que part del que miro a la telvisió és un ritual del pis on visc, ja que és tot un fet social aquí a la nostra petita llar... Mai havia vist tants programes.

L’últim que he vist ha sigut el de la meva amiga Paula de “Pekin Express” i ara sona de fons el de Cuarto Milenio que parlaven sobre l’illa de pasqua i ara estaven comentant unes troballes sobre, casualment, Sacsayhuamán, lloc on vaig estar quan vaig viatjar cap a Perú i Bolívia, concretament està situat al Perú, al costat de la ciutat de Cuzco...

Quina altra casualitat, un dels viatges de la meva vida...

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Entre mans tinc el projecte de viure dia a dia, d’aprofitar tot allò que puc, d’escapar i de viatjar una mica, de canviar de feina per a trobar-ne una de millor on es valori tot allò que he après.

També hi ha un projecte més sentimental, que és el d’anar a Cuba, de nou anar-hi a viure, però també poder-hi aportar un granet de sorra... de nou segueixen les casualitats amb més viatges, no?! Jeje.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

Mmmm... curiosa pregunta aquesta... Potser la manteta més còmode del món, perquè em tapi aquestes nits que ja fa una miqueta de fred...

Doncs bé, ara em toca enviar aquest repte (que ara per els que el rebeu serà el repte de la Nymnia) a algunes persones, però he de dir que si us motiveu podeu fer-lo també igualment als vostres blogs. El repte l'hauran de fer (i bé que comencem amb un bastant senzill, a veure si n'anem rebent de més complicats) les persones que hi ha a continuació:

  • Ximo: tinc moltes ganes de llegir com ell, amb la seva manera tant particular de veure les coses, pot explicar i superar aquest repte.
  • Txiki: no te'n salves, a veure si així fas alguna coseta més amb el teu blog que tenia molt bona pinta!!!
  • Mon: qui sap, si vens per aquí potser t'animes també a fer el repte...
  • Myself: vull que respongui el repte amb les seves paraules dolces tant maques...
  • (...) Els que no he dit també podeu llençar-vos a fer-lo, estaria encantada de llegir-vos!

24 de setembre 2008

De paraules, imatges...

Avui volia fer un post especial. Un "A qui..." fruit de les casualitats de la vida. Doncs si, anava jo amb la meva rutina,treballant i cansada, com sempre, de que molts dies siguin iguals quan, de sobte m'ha caigut a les mans quelcom interessant... Era un llibre de petites frases cèlebres, d'aquestes que, sense voler, poden canviar una mica el món. He fet una selecció de totes aquelles que m'han cridaó l'atenció, amb els seus respectius autors que les han dit... he escollit imatges que em diguessin alguna cosa... I tot això ho volia compartir amb vosaltres. Qui diu que, malgrat les rutines, les coses sempre poden tenir un toc, una espurna, una pinzellada de color que les faci ben especials...


"Produeix una tristesa inmensa
pensar que la natura parla i la humanitat no escolta." (Victor Hugo)


"Alegra't de la vida perquè et dona la oportunitat d'estimar,de treballar, de jugar i de mirar les estrelles" (Henry van Dyke)





"Si sabés que el món s'ha d'acabar demà,
jo avui encara plantaria un arbre"
(
Martin Luther King)


"Cada cosa té la seva bellesa,
però no tots poden veure-la"
(
Confuci)

"Nomes estimem la vida i l'univers quan
aprenem a estimar. Tot en l'univers té vida,
procura estar sempre en contacte amb aquesta vida
i el món començarà a adquirir una
importancia diferent per a tu"
(
Paulo Coelho)



"La natura és gran en les coses grans,
és grandiosa en les coses diminutes"
(
Bernadin de Saint-Pierre)



"Petits passos de cada home, poden aconseguir
grans passos per a la humanitat"
(
M.K. Gandhi)




"Comença fent el que és necessari,
despres el que és possible i de cop i volta
estaras fent el que és impossible!"
(
St. Francesc d'Assis)



"A vegades sentim que el que fem és tant sols una gota al mar,
però el mar seria menys si hi faltés una gota"
(
Mª Teresa de Calcuta)




"On hi hagi un arbre per plantar, planta'l tu.
On hi hagi un error per esmenar, esmenta'l tu.
On hi hagi un esforç que tots esquiven, fes-lo tu.
Sigues tu el qui aparti la pedra del camí"
(
Gabriela Mistral)



14 de setembre 2008

Continuem...

De nou, el món continua...


Només ha estat parat uns dies, uns dies fent proves i invents per acabar a una reforma semblant a la que hi havia abans, això sí, amb alguns retocs i detalls que, amb el llarg del temps ja aniré complementant i fent més meus, així com espero que més vostres...

Doncs bé, benvinguts de nou al MÓN...

07 de setembre 2008

Relats conjunts: Ella amb banda sonora


Són dies de pena, dies cansats. Ella passeja des del carro estant pel carrer trist, sol, ennuvolat... Es deixa portar desfeta de perseguir somnis que mai es compleixen.

El cavall sacseja el seu cos mentre ella va derrotada, pensant que potser aquells temps mai milloraran.

A casa, posa la ràdio i sona una cançó per ella desconeguda, tant desconeguda com el seu rostre quan es mira en aquell mirall...

"Ella sa cansao de tirar la toalla, se va quitando poco a poco telarañas. No ha dormido esta noche pero no esta cansada, no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa..."

De sobte sent un calfred que la recorre dels peus fins al cap, empassa saliva i veu com una llum dins seu que estava fosca mica en mica es va fent més i més lluent.

"Hoy ella sa puesto color en las pestañas, hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña. Hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada, hoy es una mujé que se da cuenta de su alma..."

Ella no ho dubta i davant d’aquell mirall que abans oferia imatges desoladores i una dona desconeguda es veu. Per fi es veu i de sobte, pot reconèixer aquella dona que no vol deixar de lluitar per a complir els seus somnis. Així doncs, per primer cop des de feia molts dies, es pinta amb un somriure a la cara, es recull els cabells i s’abriga per a sortir al carrer a prendre aire, tot i demanant al cotxer que la torni a portar per aquells carrers per on sempre s’havia deixat portar quan, derrotada, seguia amb la seva trista rutina. Un cop fora, aquell carrer abans tant trist, de sobte es comença a pintar de mil colors...

"Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reirte hasta de ti y ver que lo has logrado…"


Des del carro torna a veure tota aquella gent que cada dia veia sense mirar-los amb atenció i sabia que, en el fons, tots ells havien vist o veien grisos aquells carrers. Tots la miraven i no entenien aquella llum que brillava tant dins seu. Ella, en canvi, veia en cada ésser viu una llumeta interior que brillava poc però que tenia ganes d’esclatar en llum encegadora.

"Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser. Hoy te vas a querer como nadie ta sabio queré. Hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te dolió bastante. Una mujé valiente, una mujé sonriente, mira como pasa..."


Ella, encara des del carro, els mira amb cara de circumstàncies. Dins seu explota una alegria, una energia penetrant que té ganes de transmetre. La gent pateix, perquè ella, tant segura, imposa, i no saben quina pot ser la seva reacció...

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban has roto sin pudore las reglas marcadas. Hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos. Hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso..."

Se la miren, i ella no te por... Llavors somriu, i per fi baixa d’aquell carro que la feia tant distant a tota aquella realitat. Ella es deixa barrejar entre la gent i, així doncs, ella parla, canta, crida, però sobretot somriu i, a partir d’aquest dia ella, com molta altra gent que s’ha sentit impregnada i encomanada de tot aquell optimisme i de tota aquella força, han entès que, per fi, val la pena lluitar i tirar endavant....

Ella serà la dona desconeguda, però no per això, serà menys important per a la vida d’aquells carrers, a primera vista tant tristos, però essencialment plens de tots els colors del món.

Aquesta és una proposta per al blog de relats conjunts

... i aquí la banda sonora del relat: Ella (BEBE)


29 d’agost 2008

Dos camins i la decisió


Tirarà pel camí de l’esquerra i potser morirà...

Tirarà pel camí de la dreta i potser morirà també...

En el fons, és igual el camí que agafi perquè les aventures les viurà igualment i, si s’equivoca, sempre podrà tornar enrere i agafar l’altre camí.

Com ja sabem, l’horitzó és molt lluny, i ella sempre hi intentarà arribar. Malgrat que no hi arribi mai, el que haurà valgut la pena és tot allò que haurà viscut mentre caminava.

Gaudir, viure, sentir... Si el final està tant lluny, bé valdrà la pena aprofitar cada instant d'aquest camí.

Per tant tirarà una moneda. Si surt cara, anirà per l’esquerra. Creu per la dreta.

La moneda giravolta en l’aire, amunt, amunt, amunt... després torna a caure fins que queda posada al ben mig del palmell de la seva mà. La tapa amb l’altre mà i sospira... per quin camí haurà de tirar? Decidirà la moneda o acabarà decidint ella? Obre el palmell i...

I potser tirarà pel camí de l’esquerra i sobreviurà...

Potser seguirà el camí de la dreta i també sobreviurà...


"Caminante no hay camino, se hace camino al andar."


Sssshhhht... -¡No se lo digas a nadie!

¡¡Es el secreto de las tortugas!!-


Perdidos sin quererlo los papeles que me diste antes de ayer
donde estaban los consejos que apuntamos
pa que todo fuera bien
y ahora estamos camino de la frontera
disfrutando a poquitos la vida entera
así que tengo que encontrarte para verte y que me digas otra vez
necesito una ayudita
una palabra que me pueda convencer
cuando me habla la montaña más pequeña
no se mueve cada vez
cruzamos camino de la frontera
disfrutando a sorbitos la luna llena
como no voy a mojarme si aquí dentro no deja de llover, aquí no para de llover.

Y si seguimos con el plan establecido
nos cansaremos al ratito de empezar
probablemente no encontremos el camino
pero nos sobraran las ganas de volar.

Que fácil es perderse de la mano
madre mía agarrate
que el vacío de ese vaso no se llena
si no vuelves tú a Jerez.

Cuando estamos camino de la frontera
pobrecita cansada la vida queda
cuando voy a pasarla
sino paro y nunca dejo de correr
y si no paro de correr.

Improvisemos un guión definitivo
que no tengamos más remedio
que olvidar
y hacer que todas las estrellas
del camino para que nunca
falten ganas de soñar
y suena bien parece que nos hemos
convencido solo tenemos que perder
velocidad hace ya tiempo que no estamos
divididos algo sobraba cuando echamos a volar.


(dicen que se que suena diferente en tu futuro, en tu pasado, en mi presente)


Y hemos sobrevivio´ aunque no se bien a que
y es que andábamos tan perdidos que no podíamos ver la alegría que se lleva el miedo
los buenos ratos, el sol de enero, volver contigo cada amanecer

Ah, ah,ah, ah ,aha ....


Dam di dam di dam


* Podeu escoltar aquesta cançó a la cafeta, a la dreta del Blog....

21 d’agost 2008

Dos camins i una decisió

Ella està el camí i aquest es bifurca. No decideix quin camí agafar...

Mira enrere, i sap que hi ha alguna cosa que fa més lentes les seves passes, per retraçar aquell destí tant incert cap a on va. Però ella sap que el camí ha de continuar, que malgrat fes passos lents, tard o d’hora ha de decidir agafar un dels dos camins que té davant per a poder seguir amb la seva vida.

Cap on anar? Quin sender agafar? Els dos són igual de desconeguts, igual d’incerts. Ella mai ha caminat per allà.

En certa manera el sender de l’esquerra li és familiar, també li recorda aquell paratge per on ja ha caminat fins ara. És bonic, però a la vegada es veu perillós, perquè sempre que ha agafat camins com aquells s’hi ha acabat fent mal... Els batecs s’encongeixen i la regiren tota en el seu interior. També és un sentiment conegut, que sovint, a més a més, se’l nota estrany.

L’altre camí encara és més fosc i frondós, perquè ella el desconeix completament. No s’assembla en el que ha caminat fins ara i això li crea encara més incertesa. Els batecs sonen més forts quan pensa en agafar-lo...

Per on seguir?

...És tant difícil decidir-se quan la vida defineix dos camins tant clars...

...És difícil decidir quan tampoc saps on vols anar...

04 d’agost 2008

Fa sol i vent

Fa sol i vent. La pell, ja més fosca, rep aquest vent i algun gra de sorra que arrossega. És una carícia suau que fa que aquest sol brillant no faci tanta calor.

De fons una cançó coneguda que no sé cantar.

La platja és petita, íntima, tranquil·la... Amagada a un racó d’aquesta illa. Ningú hagués dit que nosaltres, ni els altres, l’haguéssim pogut trobar.

La pell brilla i enganxa. Està mullada.

El sol pica i crema, però no fa pas mal.

Des d’aquí tinc temps per pensar moltes coses i alhora de no pensar en res.

Des d’aquí em perdria per sempre recorrent mars i cales amagades, escoltant les veus que porta cada ràfega de vent.

Allunyada de tot allò que tant m’importa, i allunyada de tot allò que a vegades també em fa mal.

Allunyada, senzillament, per un temps que, al final, s’esgotarà.

12 de juliol 2008

Així és la vida



Aquell dia el despertador va sonar tard. Ella es va despertar, i d’una revolada va saltar del llit i va anar cap al lavabo amb el temps just per rentar-se la cara i pentinar-se aquells cabells rebels i castanys. Tot seguit es va canviar, es va posar un mitjó sense parella amb un altre. Ràpidament i amb silenci, per no despertar els altres, va baixar cap a la cuina i va agafar un parell de galetes. Aquell dia esmorzaria tot anant cap a l’estació, no tenia gaire temps. Es va posar la jaqueta, va agafar la bossa i va sortir tancant la porta amb cura, deixant altre cop la casa adormida i silenciosa.

Un cop va ser a l’estació va treure el bitllet quan el tren ja era a l’andana; però quan va aconseguir passar per aquelles màquines tant lentes, el tren ja havia marxat tancant les portes a la seva cara i l’havia deixat en aquella estació tant solitària. Ella només havia d’esperar una mica a que passes el següent tren. Però sabia que si s’esperava aquell temps se li escaparia de les mans. I tot somiador sap que potser en aquells minuts en què no has fet res et podia haver passat el moment que tant esperaves i que mai no arriba, precisament perquè has perdut el temps esperant i esperant, un temps que passa tan ràpid que massa cops és inabastable. Així que, sense solta ni volta, va decidir anar a Barcelona a mirar el mar tot sentint que s’aproximava un altre tren a l’altra banda de l’andana. Va anar-hi corrents i aquest cop sí que va poder entrar tot sentenciant també un dia en que viuria una aventura un xic sorprenent.

El tren la va deixar a la última parada, Plaça Catalunya, i va sortir a dalt de tot de la Rambla. Ella va començar a baixar en direcció al mar, encara una mica lluny. Sempre li havia agradat aquell carrer tan ample i ple de tendes amb flors o animals. Es limitava a mirar-lo i a observar aquelles persones que veia i que vivien en el seu propi món, això com la seva realitat a cops tan cruel. Sovint es preguntava com devien viure o que podrien pensar. Però això ella mai no ho endevinaria perquè només veia les coses des del seu cantó, el qual moltes vegades s’allunyava del que era realment.

Aquell dia hi havia poca gent (tots estaven treballant, estudiant o amb algun compromís per a fer), però, tot i així, hi havia algunes persones que passejaven i donaven vida a la Rambla, plena d’arbres alts i rodejada de cotxes que circulaven permanentment dirigint-se al treball, amb els respectius conductors que sempre anaven mudats i que molts cops parlaven amb el mòbil, enfeinats i capficats únicament en les seves coses. Ella, en canvi, se sentia feliç perquè formava part d’aquell instant tant breu que donava tanta vida a la Rambla.

Caminant va veure aquell mim que sense parlar deia tantes coses i que li va somriure quan ella li va deixar un caramel de propina. Però ella, com tots els altres, no podia endevinar el futur i mai no sabria que aquella mateixa tarda aquest mim trobaria el paper de la seva vida en una obra que el faria famós. Ella només contemplava aquell moment, això com les persones i les coses que trobava. Per tant, aquella parella que passava davant seu tampoc no va passar inadvertida, i ella els veia tant enamorats. Ella no ho sabia, però la noia també es veia amb un altre, i el noi ja n’havia tingut tres. Aquell mateix matí, més tard, deixarien allò que havien començat feia un temps i que no tenia sentit ja que no s’estimaven.

Aquell dia ella estava segura que el que feia era realment el que volia. S’hi havia llençat i tot i que les seves passes eren una mica tímides, el poc temor que sentia anava desapareixent a cada pas que deixava enrere, a mesura que ressonaven els tambors d’una colla de músics.

Ella es va fixar en un home amb un barret de copa que li va fer molta gràcia. Ell caminava tot cofoi i una mica descarat, mirant sempre la gent per sobre l’espatlla. Aquell home, malgrat la seva aparença impertinent, havia perdut tota la seva fortuna jugant al bingo, i li estaven embargant la casa perquè no podia pagar els seus deutes. Però això ella tampoc no ho podia percebre, i només va recordar aquell home com a algú que va viure també aquell instat a la seva manera, i que potser algun dia recordaria com un punt dins del món que brillava tan o tan poc com tots els altres.

Va mirar totes aquelles tendes plenes de flors o d’animals, plenes de collarets, d’anells, de mocadors, de camises, plenes de tot allò que sempre havia desitjat però que no necessitava. De seguida es va fixar en un home amb els ulls entristits que demanava per poder viure. Ella hagués desitjat poder-li donar alguna cosa, però no tenia monedes i ja se li havien acabat els caramels que, molt o poc, esbossaven sempre un somriure. Aquell senyor era un homenet vell i no gaire alt. Vestit amb una llarga gavardina que amagava la seva roba esparracada. Ja no tenia il·lusió i esperava el moment que a tots ens arriba tard o d’hora, per tornar a néixer, o potser per a no tornar mai més. Un moment que li arribaria aquella mateixa nit, en un carreró perdut per algun barri. Tot i que l’ànima d’ella es va omplir de solidaritat i d’honradesa, no va pensar en el que li passaria; una pregunta que mai no ens passa pel cap i, no obstant, és la clau de la situació; i que ella, a l’igual que qualsevol altre, mai no coneixeria.

De cop, va passar un noi i ella s’hi va fixar. Anava amb la bicicleta, i va llençar un parell de monedes dins del barret que sostenia aquell home que, amb prou feines, havia recollit algun diner.
Les seves mirades es van creuar en el moment en què ell passava, fregant-la. Sense voler li va enviar una brisa suau i freda, preludi d’un petit calfred que va posar-li la pell de gallina. Es trobarien més endavant, a la platja. Però això també seria tota una sorpresa.

Aquell dia el despertador havia sonat tard, però tot i així ella ja era a la platja, mirant el mar. Estava sola, amb les sabates a les mans i els pantalons arromangats perquè no els mullés l’aigua. El mar estava calmat, les onades es desplaçaven suaument cap a la costa i li mullaven els peus descalços. Va aixecar el cap i va mirar el cel que tenia una capa fina de núvols que el recorrien fins l’horitzó. Va tancar els ulls i va sentir les onades, lentes i tranquil·les.

“Ets la noia de la Rambla?” va sentir. Va obrir els ulls i va veure aquell noi de la bicicleta. Curiosament, ell també portava les sabates a la mà dreta i els pantalons arromangats, com ella. De seguida ja estaven parlant. Allò que havia començat amb una mirada que es creuava, una brisa freda i suau, i el so de dues monedes, havia acabat amb una petita amistat que s’aniria fent més gran a mesura que passaria el temps. Ells dos van anar a prendre un cafè, i ja no pensaven en l’instant ni en el moment sinó que pensaven en l’altre, en com seria.

Aquell bar tenia una de les parets de vidre que mostrava el carrer pel qual passaven aquelles persones que havien mirat encuriosits més d’una vegada. Va passar aquell senyor amb el barret de copa, el mim es dirigia cap a un altre carrer –davant la casa d’un director de teatre-, i aquella parella que anaven tant abraçats discutien quan, de sobte, la noia li va donar una bufetada i ell, indignat, va marxar en direcció contrària. Curiosament, des del cafè, els dos van riure. Van entendre que el món va com vol, que va ràpid i que pocs cops s’atura. Que quan s’atura és només per un instant, i que quan aquest instant se’n va queda com un record que amb el temps potser s’oblidarà.

Així era la vida: tant estranya, tant imprevisible. Així era el món: tan gran però de vegades tan petit. Així eren ells: somiadors i rebels. Així era tot i no hi havia més. Les coses entren tant ràpid com se’n van. Tot tant fugaç que costa d’imaginar-ho. Tot tant precís que aquell dia en què per uns minuts el despertador d’ella va sonar tard ja havien passat tantes coses que deixarien la seva marca, la qual tard o d’hora es perdria amb el temps, però que tot i així perduraria tota una vida: el temps suficient perquè ells dos, al cap d’uns dies, es fessin un petó. El temps just perquè ells dos, al cap d’uns anys, anessin a viure juts i fossin feliços per molts anys més.

I vet aquí un conte, i vet aquí una realitat. Aquesta història ha acabat amb un final perfecte per a un principi esperançador i per a un futur ple de sorpreses, alegries, tristeses i il·lusions. Així és la vida.

09 de juliol 2008

Miratges brillants


Quatre estrelles brillen en el cel...
O son ulls que miren encuriosits...
O son espurnes d’algun sentiment pur, intens...
Quatre punts resten a l’horitzó,
quatre que en podrien ser molts més
Però la mirada enganya...
I potser només son cuques que brillen en aquesta foscor
O un engany visual en la obscuritat.
Potser estic adormida, i en realitat no hi ha res...
Però i si són reals... Què son?
I si son camins per seguir?
Destins que no vull agafar?
I si tant sols són llums que brillen de no sé on
Reflexes...
Miratges...
Enganys...
O veritats d’aquestes que es diuen tal com venen...
O tal com van...

Però...Algun dia hauré de saber el que són...

08 de juliol 2008

A qui sempre em visita cada dia...

Avui tant sols vull tenir un moment per a dedicar un espai dins del blog per aquests personatges que m'agraden tant, que cada dia em trobo en el calendari, i cada dia m'ensenyen una petita lliçó de la vida, una manera diferent de veure el món, irònica malgrat la realitat, però per poder riure sempre una mica... Ah, i el Guille, també és dins de tots, un dels meus preferits...Tant petit i quanta raó que té...

Mafaltda de Quino

06 de juliol 2008

Podria dir-te tantes coses...

Podria parlar-te, cridar-te, cantar-te i així que també em sentís tothom...

Podria dir-te tot allò que vaig callar un dia, podria dir tot allò que em vaig oblidar de dir-te en algun moment, o fins i tot allò que no et vaig dir perquè no et vaig trobar.

Podria callar, podria sentir-me malament per a fer-ho i lamentar-ho...

Però per què? Per què senzillament no fer el que em surt de dins, poder-me riure de les coses, poder buscar els colors del món, poder-me sentir lliure sense prejudicis, sense remordiments, sense pors ni limitacions...

Saps, si les coses van maldades, sempre podrien ser millors o pitjors, però malgrat tot, com diu aquella cançó... “no dudaría en volver a reír”

I ja posats i encara que la lletra no té molt a veure, però perquè és una cançó preciosa, perquè l’he sentit de casualitat i les casualitats sempre volen dir alguna cosa, us la deixo en aquest post, un pèl personal, però bé, és per a poder-la compartir amb vosaltres: No dudaría (Antonio Flores)



Que tingueu bon començament de setmana...

01 de juliol 2008

Relats conjunts: La parella perfecta...


Quan ella va marxar, va jurar que trobaria algú millor. No millor... Perfecte!

Seria més alta, una mida ideal comparada amb la seva, pits més grans, cos perfectament proporcionat... En el sexe coincidiria en quan ell tingués ganes i en les postures, ho faria tot perfectament per a donar-li plaer. A la cuina ella faria el menjar quan ell no en tingués ganes de cuinar, i evidentment faria uns plats exquisits.

Seria la millor parella, en societat, íntimament, en la seva relació... Podria parlar amb ell de tot el que ell sabés, quedar perfectament bé a les reunions públiques i amb els seus amics. I evidentment, en família havia de ser la parella ideal per a un fill i tenir una bona relació amb la sogra, els cosins petits, els avis, la tieta...

Va moure cel i terra per a fer-la fins que va trobar el mètode. Va funcionar, i el seu invent, la seva perfecció va esdevenir una realitat.

Tot el que ell volia es va complir, tot era perfecte. Però al cap d’un temps estava avorrit perquè va trobar a faltar aquells defectes que fan que les persones siguin especials, va trobar a faltar aquella emoció en la relació, aquella gràcia d’una persona humana...

Ja no hi havia un cos corbat o entrat en carns, ni uns pits petits o massa grans, ni un sexe divertit on un havia de treballar una mica per a poder-la fer gaudir i a la inversa.

Trobava a faltar algun menjar amb menys gust però fet amb més amor. O que no li agradés sempre el que ell també cuinava. Trobava a faltar el fet de que no caigués malament a la mare i que no fos sempre la protagonista entre els seus amics.

Va trobar a faltar algú que encaixés amb les imperfeccions que ell tenia per tal de construir una vida i un futur.

Va començar a buscar tot allò fora de casa, en altres llits, en altres ciutats, amb altres dones... Fins que va saber que per a trobar algú especial necessitava que la seva parella perfecta marxés.

Així que va decidir que la desconnectaria, però ella era tant perfecte que ho va intuir abans, i així doncs va ser ella qui, a la força, el va fer marxar...



Aquesta és una nova proposta per als relats conjunts.

19 de juny 2008

Sota una estrella

Avui he passat per la taverna i alguns dels meus personatges estimats de la flora i la fauna de per allà m’han inspirat per escriure una reflexió, o mireu-ho com un consell, no ho sé...

Va per els somiadors... Permeteu-me dir-vos una cosa, i és que si us trobeu sols mirant el cel, possiblement us preguntareu quina de totes les estrelles serà aquella per a vosaltres...

No desespereu. Hi ha mils de milions d’estrelles al firmament, seria complicat trobar-la així de bones a primeres. Però bé n’hi ha una per a vosaltres. N’hi ha una per a tots.

Alguns, potser, l’haureu trobat ja la vostra estrella. D’altres segurament us ho penseu. D’altres teniu una estrella i en voleu una altra. També podeu ser d’aquells que en teniu algunes però cap és vostra de debò...

Però per aquells que, com jo, mireu el cel i busqueu aquell estel, tant sols dir-vos que l’estel de cadascú és aquell que brillarà més quan un menys s’ho espera. Així que enlloc de mirar el cel buscant, gaudiu de tot el firmament.

Després d’aquesta mateixa reflexió a la taberna m’han contestat que a vegades hi ha murs que no deixen veure les estrelles. La resposta és senzilla, ja que els murs sovint els construïm nosaltres. Per poder veure el cel hem d’aprendre, si fa falta, a escalar aquests murs. Sembla complicat però, al final, sempre arribem al capdamunt, i sempre veiem aquest firmament tant bonic.

Ara aniré a regar les plantes, i miraré el cel. Qui sap, potser alguna estrella brilla més per a mi avui. O potser brillarà per un altre. I és que les estrelles sempre brillen...




Avui un toc musical que m’ha fet recordar moltes coses, perquè em venia de gust compartir-lo amb tots vosaltres, igual que ho he compartit a la taberna...


I tu? Ja has trobat la teva estrella?
Si no és així: ÀNIMS! Perquè “sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tu”...

18 de juny 2008

Deixant passar el temps

El meu cafè de casa, no el del bar...però no deixa de ser un cafè...

De nou, al bar, les coses passen com volen. El temps es distorsiona i el món sembla anar més ràpid al meu voltant.

Podria estar-hi hores veient com passen les persones i els cotxes... alguna bici... alguna moto...

M’agrada aprofitar el temps així, deixant-lo passar, observant aquesta gent que m’és tant propera i a la vegada tant llunyana.

També m’agrada respirar tanta vida, però aquest nerviosisme i aquesta pressió per arribar a temps m’agobia.

Fa una mica de vent. M’acaricia la pell i em treu la xafogor del cos. Mou els meus cabells perquè facin pessigolles a la meva cara de mentre escric. És agradable.

Des d’aquí tot sembla molt fàcil, perquè quan no em passa el temps no tinc problemes, ni barreres per passar, ni gent per a trobar a faltar, ni mals de cap ni obligacions, ni preocupacions...

Però sé que un cop m’aixequi d’aquesta taula, havent fet l’últim glop del cafè, tornaré a entrar en aquest món, en el seu ritme. Entrar per a continuar lluitant, per anar contracorrent...

Però bé, és la meva lluita. És la lluita de tots aquells que prefereixen marcar la diferencia, seguir la vida al seu propi pas, poder superar tots els entrebancs i plantar cara a aquest pas tant frenètic...

Faig l’últim glop... Ja està... M’aixeco i torno al món. Però aquest cop no tindré pressa... Caminaré el meu ritme. Viuré a la meva manera... i el món ja pot anar com vulgui, que jo... Bé... Jo sóc així.


17 de juny 2008

El gat i la lluna


Hi ha un gat que sempre mira la lluna embadalit.
L’estima i l’adora, però no la pot fer seva...
A la nit, quan tothom dorm, surt del seu cau
i s’assenta en aquell arbre tant alt.
Veure la lluna el fa ser feliç
cada nit que ella hi és...
Cada nit que la pot estimar...
Fins que la lluna s’amaga entre les muntanyes
i llavors el gat baixa aquell arbre tant alt,
i marxa cap al seu cau...
Quan torna es posa al jaç ronronejant
i fa aquella cara de felicitat per haver-la vist...
L’endemà el gat va a mirar la lluna embadalit,
Sempre...
Cada nit...

Quan la lluna pot sortir...

15 de juny 2008

Per no deixar de caminar...

"La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, ¿para qué sirve la utopia? Para eso: sirve para caminar."



12 de juny 2008

Relats conjunts: La vida de John Spencer


Un dia més, John Spencer va aixecar-se sense res a fer a la vida.

Va rentar-se la cara, i va eixugar-se. Va mirar-se al mirall, i no va veure pas a ningú important com feia temps havia somiat, només un home ric gràcies als diners del seu pare, i res més que importés a la seva miserable existència.

Va anar cap a la cuina. Com sempre, va fer-se un cafè acompanyat d’unes galetes insípides pensant que aquelles serien les últimes que menjaria en el dia del seu últim esmorzar.

Ell no treballava. No valia la pena perquè pensava acabar amb la seva vida. Ja feia temps que no ho feia. Enlloc de treballar anava al bar a veure aquella cambrera que tant li agradava. Cada mig matí li anava a dir adéu pensant que aquell seria l’últim dia que la podria veure.

Al migdia John Spencer anava a dinar una mica, volia tenir la panxa plena per al seu últim passeig. Llavors es mirava les muntanyes i començava camí amunt, acompanyat del seu bastó de fusta. Era un sender llarg, en el qual tenia temps de recordar els anys que havia passat: res d’interessant que valgués la pena per a seguir vivint.

John Spencer arribava a dalt de la muntanya quan el sol ja començava a amagar-se. Llavors veia aquell panorama... Un mar de núvols preciós, la última vista que volia retenir després del gust del cafè i les galetes insípides i la cara d’aquella cambrera. Tot seguit mirava avall, i no veia el fons, només aquells núvols que feien que la caiguda semblés menys forta, sinó suau, com caure damunt de cotó fluix...

Estava disposat a tirar-se. Ja en tenia prou d’aquella vida miserable i sense res de profit. Respirava profundament i feia un pas endavant, i posant el peu esquerra més proper al penya-segat mirava un altre cop avall i pensava que potser estava una mica cansat. El camí l’havia cansat. Pensava que el millor seria tornar a casa a dormir, que treure’s la vida cansat no valia la pena. Dormiria, i l’endemà faria el mateix ritual i ja es tiraria... Així que, tot seguit, John Spencer girava cua i tornava camí avall fins a casa seva.

Ara John Spencer ja és vell. S’ha quedat sol i no ha fet res a la vida. Ha estat tots aquests anys fent el mateix i mai s’ha tirat per el penya-segat, mai ha sigut capaç de comprar-se unes galetes que tinguessin una mica més de gust, i mai li va dir a aquella cambrera com l’estimava. Ella es va morir després d’una vida llarga casada amb l’home que prenia el cafè a la taula del costat de la de John Spencer i amb cinc fills, els quals li van donar nets i la van fer ser molt feliç.

John Spencer ja no pot caminar. I ara s’adona que potser enlloc d’anar al penya-segat per a tirar-se hauria pogut fer alguna cosa a la vida. Ara ja és massa tard. Aquesta nit es posarà al llit recordant tot el que feia aquells dies quan encara anava a tirar-se.

Com sempre es posarà el pijama, després de deixar les ulleres a la tauleta de nit. Un cop s’hagi tapat amb les mantes, més o menys cap a dos quarts de tres de la matinada, tindrà un somni. Somiarà amb les galetes insípides i el cafè, en el somni aquestes tindran més gust. També somiarà amb aquell bar i aquella cambrera, on serà capaç de dir-li que l’estima. En el somni també anirà a fer el camí, i un cop estigui al penya-segat es tirarà, rebotarà en els núvols de cotó fluix i anirà volant cap a la llum...

Aquella nit John Spencer morirà al seu llit somiant que fa tot allò que no haurà fet mai...

Aquesta és una proposta per al blog de Relats Conjunts.

11 de juny 2008

Premi "Amigos"



Últimament torno a estar activa i ahir vaig tenir una sorpresa! Un bon amic, en Mon del blog de La Garrofa de Mont-roig, em va entregar ahir el premi “Amigos para siempre, Fonte de Amor”. És un premi que un cop el reps pots donar-lo també a aquells amics blocaires que tens. M’ha fet molta il·lusió rebre aquest premi, i tinc ganes de que també tinguin il·lusió alguns amics blocaires que tinc als quals els hi vull entregar el premi perquè me’ls sento propers. Bé, és complicat decidir-me, perquè realment hi ha blogs que m’encanten de bons amics, si pogués els hi donaria a tots, però després de pensar-hi, he decidit que vull entregar aquest premi a tres blogs en concret, perquè així també tindran més per escollir i així tothom en pugui donar a gent que encara no el té. Doncs bé, la meva decisió va:

Txiki – perquè té un blog senzill, carregat d’imatges especials, i molt original. Sé que en mica en mica serà un blog preciós! I tinc ganes d’animar-la perquè continuï fent-se’l seu en mica en mica.

Sudamèrica – Aquest blog és una història. La història d’un llarg viatge, carregat d’experiències, d’aventures, de curiositats... L’Aleix i la Marta són amics meus, però de ben segur que si us els llegiu també us els fareu amics vostres! A per cert, avui és l'aniversari de l'Aleix! També és el meu petit regalet per a ell!

És quan ric que em veig gepic – Fets, sentiments i tribulacions no censurats (encara) pel Fiscal de l’Estat. Un blog que m’ha sorprès des de que he tingut el plaer de poder-lo conèixer.

Bé, amics, ara us toca a vosaltres continuar repartint el premi. Fem que no es quedi parat! Un petó molt fort per a tots aquells i aquelles que, amb els vostres blogs, doneu una mica més de color a la vida, altres punts de vista, curiositats i emocions. No els deixeu mai!!!

"There is always hope"

Graffity: Banksy

"Sempre hi ha un troç de cel blau, busca'l bé que tu el trobaràs"

10 de juny 2008

El petó

El petó de Rodin

Fa calor, i si ella està nua davant seu és perquè no té ni fred ni vergonya.
Està bé, té ganes d’anar a poc a poc, sentir-lo en tot moment
Atansa una ma i juga resseguint dibuixos en el seu pit.
Amb l’altra acaricia el seu cabell.
Ell somriu, també té calor i si està nu és perquè no té ni fred ni vergonya.
No té pressa, té ganes de sentir-la i de fer que hi estigui tant bé com ell.
Amb la seva mà, molt lentament, traça una línia entre mig dels seus pits
Mentre amb l’altra l’abraça per la cintura...
No paren de mirar-se.
A ella se li posa la pell de gallina.
A ell també.
El vol més a prop.
La vol més a prop.
Senten més calor, però igualment s’apropen
S’abracen més fort, tanquen els ulls
I de cop els llavis es fonen en una delícia de sensacions.
No pararien mai de sentir-se així...

El carreró



Hi ha un carreró mot a prop del bar on sovint vaig a fer el cafè abans de començar un llarg dia rutinari a la feina.

Aquest carreró sembla molt normal. És estret, construït amb pedres velles. Es veu una mica atrotinat, té unes escales que pugen amunt. Es poden veure algunes imperfeccions en la construcció, o potser per el pas del temps.

Casi mai hi passa gent, però té una màgia que el fa especial. Una energia que fa que, quan passo per allà, giri el cap i l’inspeccioni intentant trobar-hi alguna cosa, com si aquell carrer em mirés, sense poder-li veure on té els ulls.

Doncs bé, un dia qualsevol que anava cap al bar hi vaig trobar un noiet rient mentre mirava una escletxa que es formava entre dues de les pedres de la paret del costat dret.

- Què mires, vailet? Vaig preguntar-li.

- Miro coses que vosaltres, sovint, no podeu veure.

Em va deixar desconcertada amb aquella resposta. Suposo que m’ho va veure a la cara perquè tot seguit va somriure. Es va acostar a mi i em va agafar de la mà per atansar-me a l’escletxa.

- Mira. Aquí hi viu una aranya molt trapella. Li agrada teixir teranyines d’un costat a l’altre del carreró. Llavors s’asseu a aquesta petita pedra que sobresurt a mirar com passa la gent i s’espanta en notar la teranyina.
Abans m’ha dit que ha rigut molt algun dia que has passat tu i se t’ha posat la pell de gallina.


El noi llavors va aixecar el cap i va assenyalar un petit niu.

- Allà en aquell niu hi viuen una família d’ocells vegetarians. Enlloc de menjar cucs mengen flors i arrels. Curiosament, en comptes de sortir-los les plomes grises, els estan sortint de tots els colors. Ara han tingut fills i de tant en tant vinc a portar-los alguna resta de la verdura que em cuina la meva mare.


A continuació va anar carreró amunt. Jo em vaig quedar parada encara mirant el niu...

- Va vine!
Vaig anar-hi corrents, no podia creure tot el que m’estava dient aquell nen, si que tenia imaginació. Em donava la sensació que tant sols era massa innocent o que, per el contrari, m’estava prenent el pèl... El vailet em va guiar fins a dalt de tot, al final del carreró tot assenyalant un petit forat.

- Aquí és on fan la convenció mensual de grills consellers. També s’anomenen “Consciències”. El teu grill també hi deu ser ara mateix. Es reuneixen per a discutir sobre dilemes morals que tenen les persones amb qui van assignats i a les que no saben què aconsellar. L’actual president és el fill d’aquell que un bon dia va ser consciència de Pinotxo, tota una eminència per a qualsevol grill conseller...

Vaig atansar la orella per aquell forat i hi vaig sentir un “cric-cric” molt subtil que no sabia ben bé si podia ser real o tant sols fruit de la meva imaginació...

- Saps, per aquí també hi ha una de les vuit entrades al món de les coses perdudes. No sé ben bé on està, perquè només la pots trobar de casualitat quan més perdut et sents.

Això ja era massa... Vaig posar cara de “no sé què m’estàs dient”... El nen em va mirar sorprès:

- Que sí, dona! On creus que van a parar totes les coses que perds?? Les parelles de mitjons desaparellats que han desaparegut en aquest món, llibres coneguts i oblidats, tresors perduts de famosos pirates que rondaven tots els mars, aquell disc que sempre busques i no entens on haurà anat a parar... Tot això i més arriba en aquest món oblidat! Els que hi han estat sempre remarquen que un ha d’anar amb compte perquè constantment hi van caient coses del cel, i algunes són veritablement grosses i et poden fer mal si et cauen sobre el cap. En conec més d’un que ha aparcat el cotxe i després l’ha perdut i ja està, cap al món de les coses perdudes, allà segur que no el trobaran pas mai...
Vaig mirar el rellotge, tenia pressa...

- Bé vailet, me n’he d’anar! Un altre dia continuem, però no abandonis la teva imaginació, eh! – Vaig fer-li unes palmades a l’espatlla i vaig marxar a pas ràpid amb la cara d’aquell noiet de “això no pot ser” al cap, tenia ganes de fer el meu cafè i el preferia a jugar amb un nen que tenia una imaginació extraordinària.

Quan estava ja una mica lluny ell va cridar:

- No entenc perquè negues allò que ja saps que existeix!

No li vaig fer cas i vaig seguir cap al meu destí.
Un cop ja al bar, vaig seure a la terrassa, aprofitant el sol, amb unes ulleres ben fosques que tapaven la meva mirada. Vaig demanar un cafè amb llet i gel (ja començava a fer calor) i em vaig dedicar a mirar a les persones i a les coses. Tot allò que aquell vailet m’havia ensenyat sense que jo realment ho mirés m’havia deixat descol·locada.
De cop vaig veure una aranya a la paret... Se’m va posar la pell de gallina i em va donar la sensació que la sentia riure. Vaig mirar al meu voltant, però la gent seguia fent les seves coses en aquell bar. Aquell animalet minúscul estava rient... No podia ser...

Vaig girar-me i vaig continuar amb el meu cafè amb llet fred intentant convèncer el meu cap que allò havien estat imaginacions meves.

Un ocell ple de colors va passar volant i es va posar a sobre d’una de les taules abandonades que quedaven per a recollir. Hi havia un petit gerro amb un parell de margarides, uns gots buits i una moneda de propina. Em vaig treure les ulleres de sol per a poder observar amb atenció. L’ocell va mirar a les taules properes i va veure la meva mirada curiosa. Tot seguit va agafar aquella flor i va marxar volant. Devia ser aquell un dels ocells vegetarians de colors?

No hi volia pensar, perquè notava que aquell cafè ja s’estava començant a escalfar amb aquella calor. Així que vaig cridar un moment el cambrer per a demanar-li un gel més i de cop vaig sentir un “cric-cric”. Vaig començar a mirar a tots els costats... M’estava tornant boja... I de cop el vaig veure. Hi havia un home amb cara de preocupat mirant-se un cafè sol, i a la seva espatlla hi havia un grill que li xiuxiuejava coses a cau d’orella... El sol em devia haver pujat al cap, notava que em feia una mica de mal el cap i els ulls. Vaig posar-me una mà al front mentres l'altra mà era a la taula buscant les ulleres de sol sense treure els ulls d’aquell grill. Però, on eren les meves ulleres? Les havia deixat a sobre la taula i ara...senzillament, s’havien esfumat!

Vaig aixecar-me deixant una moneda i vaig anar a passejar. A mig camí vaig veure que tot allò que havia vist era cert, i de cop el món tenia més colors, podia veure aquelles petites coses que passen desapercebudes als ulls d’aquells qui no les volen veure i no les volen gaudir. Vaig veure un grup de nens jugant en un parc amb gespa. M’hi vaig fixar bé, i de cop el vaig veure, era aquell vailet i tenia una pilota entre les mans. Em va picar l’ullet amb un somriure trapella i jo també vaig somriure en pensar que, en el fons, tenia raó. El món està ple de petites sorpreses.
Photobucket