28 de febrer 2013

Avui amb molt de gust: tàrtar de salmó

El món de la Nymnia no ha estat també un espai culinari fins ara. Però per què no? És per això que, tenint en compte que la cuina no deixa de ser una altra manera d'expressar i de sentir, i una altra via per ser creatiu, el món de la Nymnia us presenta per primer cop, doncs, una de les seves especialitats.
Espero que us agradi i que us animeu a preparar-lo i fer-vos-el també vostre!

Tàrtar de Salmó



Ingredients per a dos persones:
- Salmó (que prèviament hagi estat congelat), uns 100 gr per persona.
- Ceba tendra (també es pot fer amb ceba normal)
- Un Mango (també l'he fet amb Magrana quan ha sigut temporada, i queda també molt bo, això al gust)
- Un o dos alvocats (que siguin madurets)
- Un tomàquet gran, o dos o tres tomàquets petits
- Llimona
- Oli d'oliva (millor si és del fort)
- Pebre
- Sal
- Orenga o julivert triturat i sec.
- Crema de vinagre de Mòdena.

A cuinar!
Deixem que es descongeli el salmó i el tallem a dauets, vigilant que no hi quedi cap espina (sovint utilitzo un filet per persona, ja que ja venen sense). El posem en un bol on també hi posarem bastant d'oli, sal, pebre, així com el suc de mitja llimona o una sencera. Tallem la ceba tendra i el mango (amb mig més que suficient) a trossets petits i la barregem també amb el salmó. La idea és que hi predomini el peix, però us animo a experimentar i trobar les quantitats que més us agradin, jo sempre ho faig a ull. Seguim barrejant, i si fa falta corregim d'oli, llimona, sal i pebre. A mi a més a més, si m'animo li poso un rajolinet (però molt molt petit) de crema de vinagre de Mòdena. Algun cop també ho he fet amb una mica de soja. Es tracta de trobar-li el punt.

Deixem el bol que vagi macerant a la nevera durant una estona (mínim mitja hora) i es refredi bé.

Per altra banda, tallem el tomàquet a dauets petits i el posem a un escorridor per passar-hi aigua i que s'escorri. La finalitat d'aquest pas és perquè el tomàquet quedi ben sec, ja que si treu molt de líquid ens podria desmuntar el plat. El reservem a un bol.

A últim moment pelem l'alvocat  i li traiem l'os, i el posem a un bol amb un raig de suc de llimona. Amb l'ajuda d'una cullera o similar intentem aixafar-lo una mica (aquí la gràcia de que siguin tous).

Un cop tot preparat també l'alvocat, ve el moment de muntar el plat. Jo faig servir un motlle cilíndric que tinc, però també en podeu fer un tallant una ampolla de plàstic. A nivell de presentació, a mi m'agrada fer-ho per capes, però si voleu anar per feina ho podeu barrejar tot al bol i fer-ho de cop. Per part meva, el que faig és:

En primer lloc poso un primer pis d'alvocat, vigilant que quedi compacte ja que serà la base del tàrtar. Llavors hi posem el tomàquet (mirant que s'hagi escorregut bé i estigui sec), i finalment una capa (normalment que sigui la més gruixuda) de la barreja del salmó, amb la ceba i el mango (que ja estarà macerat) també de nou compactant-ho bé.

Traiem el motlle i voilà!

Jo a més a més, per donar-li un toc, li poso una mica d'orenga o julivert al voltant del plat, i amb una crema de vinagre de mòdena hi faig un dibuix al voltant (que també li dona un toc que m'agrada molt). Ho podem presentar amb torradetes per acompanyar el tàrtar.

Bon profit!
... i com dic sempre, millor si són ingredients de La Calafa! www.lacalafa.cat

20 de gener 2013

Els tres desitjos que no recordo




"Compra aquest braçalet, demana tres desitjos i, quan se't caigui, se't compliran..."

Il·lusa de mi... I els vaig demanar. Em vaig sentir especial. Ben bé com Aladín es devia sentir quan va trobar-se el geni. Demanar un desig ja és agosarat, i jo vaig pensar que si a sobre en podia demanar tres potser algun se'm compliria. I bé, perquè no?! Estava immersa en la màgia de ses illes, el mar, la nit, el caliu, la brisa de l’estiu... Era bonic. Eren vacances. 

Ara em miro el canell i veig la polsera de color vermell que encara no ha caigut. Penso en els desitjos i... francament ni me'n recordo dels que vaig dir. Bé...en recordo un que sé que no es complirà i, de fet, penso que no tinc ganes de que es compleixi. 

Podria haver demanat la pau al món, la igualtat, la felicitat.... I no ho vaig fer. Però perquè penso que el món no s'ha de canviar així. Una il·lusa no canviarà el món tant sols demanant algun desig, perquè no es fa així. Perquè el món no es canvia tant ràpid. Perquè el meu desig, sol, en una polsera que se suposa que algun dia ha de caure, no serveix. I per servir, penso que no serveix ni per mi.

Perquè no m'agrada res més que obrir la porta de casa meva, sortir al carrer i no saber què em passarà, o a qui em trobaré. Descobrir el que sento quan em passen les coses. Sentir-me viva amb una carícia, o amb una abraçada que potser al principi no havia volgut donar. Trobar-me alguna cosa pel terra. Descobrir aquells detalls que el món em té amagats. Sentir el mar, sentir el vent, sentir el sol que m'escalfa. O sentir quan la pluja que em cau em mulla, perquè no duc el paraigües per evitar deixar-me'l de nou en algun bar.

Perquè m'encanta sentir el gust de les coses i les olors. Tancar els ulls i sentir un calfred produït per quelcom que em remou sentiments que no puc ni explicar. O plorar per algú que em falta, o recordar-lo. O enamorar-me. O com anar a dormir tard sabent que l'endemà m'he de despertar d'hora. 

Tenir por de caure i, després, caure inevitablement. Tenir ganes d'aixecar-me, deixant que fins i tot algú em doni la mà. Equivocar-me i poder aprendre. Tornar-me a emborratxar. Tancar els ulls i viure tantes cançons. Dormir ben tapada quan a fora fa fred, i no sortir del llit quan em desperti si no en tinc ganes. O aixecar-me més dhora i fer un cafè tranquil.

Perquè m’encanta somiar en el que seré d'aquí un temps, i pensar que no m'importa. Per tenir temps de tastar aquella copa d'un vi que li falta airejar-se. I tornar-lo provar, i sentir-lo més dolç, més amarg o, fins i tot, més "peleón". M'encanta aquell moment en què em miro al mirall intentant veure allò que hi ha dins meu i que ni conec. Que m'agrada sentir aquests calfreds. Que esternudo i em fa gràcia. Que, en el fons, hi ha tants instants, bons i dolents, que hem de viure encara...

I penso que així és com es transforma el món, tot comença per saber ser feliç. I si, il·lusa de mi, vaig demanar tres desitjos en un braçalet i no vaig pensar en que només jo puc tenir l’actitud perquè es compleixin...

I mai, mai, podré perdre la il·lusió.

16 de gener 2013

El nen que va anar al cinema per primera vegada

Principis del segle XX. Qualsevol ciutat de França.

L’infant agafa ben fort la mà del seu pare mentre espera per a poder entrar. Observa i mira encuriosit el seu voltant mentre sent l’estomac revelar el seu estat nervós i ple d’emoció, potser una mica afamat, per temps més durs.

Mira el seu pare, admirat i content de que per primer cop vagin al cinema i sap, de ben cert, que el pare ha hagut de treballar molt per aconseguir poder-lo portar.

Ja a dins, els llums es tanquen i la música comença a sonar. El nen viu els 14 minuts i 12 segons més màgics de la seva vida, sense apartar els ulls, sense quasi ni pestanyejar.



Quan acaba, s’obren els llum i el món continua. L’infant, callat, surt de la sala agafat de la mà del seu pare, que li pregunta què li ha semblat. Ell no el contesta, així que el pare decideix no insistir-hi.

Ja a mig camí de casa, tremolant pel fred i segurament per portar jaquetes velles, l’infant decideix parlar:

-         -  I no els hi fa fàstic caminar per sobre l’ull de la lluna a aquells senyors? I no li ha fet mal a la lluna que li aparquin a sobre de l’ull? I tu creus que existeixen persones que viuen fora de la terra? I tu creus que és un home o una dona la lluna? Perquè, oi que tenia cara de senyor? I…? I…?

El pare es posa a riure, i li explica que no és de veritat. Entre els dos parlen i intenten resoldre aquelles preguntes sense resposta. I quan arriba a casa el nen emocionat s’omple de paraules desordenades per explicar-li a la mare aquells 14 minuts i 12 segons tant màgics mentre li arranca un somriure d’il·lusió al pare. I corre al seu llit i comença a dibuixar plànols per una nau espacial. I decideix que quan sigui gran voldrà ser el primer en anar al cel. I mira la lluna, ja quan tothom està dormint, buscant-li la cara. I mira l’univers, atent, pensant en tot allò que hi pot haver.

I qui sap si sense ser-ne conscients, aquell dia es fa un petit gran pas per a la humanitat. Perquè no només un nen va al cinema per primera vegada, sinó perquè aquell dia un infant segueix somiant. 

Aquesta és una nova proposta de Relats Conjunts.

Retrobaments inesperats, viatges sense fi



Tornar-te a veure és quelcom que no m’imaginava. T’havia arraconat a un lloc ben amagat dins del meu cor, només per recordar-te de tant en tant, no perquè em fes mal, però tampoc perquè em fes somriure. Només estaves allà, amagat, i jo havia après i havia decidit també, de moment, seguir caminant sola.

I de sobte et trobo casualment. Com podria pensar que d’un dia per l’altre entraries de nou a la meva vida com qui no n’ha sortit mai? La persona a qui he reservat tantes paraules. Aquell pel qual he somiat tants cops amb els ulls oberts. No he oblidat aquells moments compartint amb tu les llàgrimes alegres i les tristes, sentint aquella felicitat que pensavem que duraria per sempre. Veure’t, inevitablement, em fa tornar a sentir petita. Em fa sentir-me vulnerable, inexperta, vergonyosa i em trenca de nou els meus esquemes. Veure’t, em fa pensar aquestes i en tantes altres coses…

Tampoc podria esperar-me el que havia passat. De nou estas sol. De nou tornes aquí. I ets com un estrany que ja no conec, amb qui ja no hi comparteixo cap cosa. I ets tant proper, que tot és com si seguís sent igual que sempre. I ho tornem a fer. I ho tornaria a fer cada dia. Però tot i així, mai és el moment. Potser perquè el moment ja va passar. O perquè mai va ser. Potser vaig deixar que aquell "nosaltres" se m’escapés d’entre els dits, com aquell qui pretén agafar l’aire entre les mans.

I és que potser som tant diferents que no puc evitar pensar que no hi ha millor manera d’encaixar-nos. Que curiosa que és la vida i que divertit perdre'm. Que bonic perdre’t i tornar a trobar-te.

Viure és com caminar. A vegades caus i et fas mal. I quan camines per un camí que ja has viscut, hom sap que pots tornar a caure en el mateix forat.

Per tant, aquest cop he decidit que voldré volar!