16 de gener 2013

Retrobaments inesperats, viatges sense fi



Tornar-te a veure és quelcom que no m’imaginava. T’havia arraconat a un lloc ben amagat dins del meu cor, només per recordar-te de tant en tant, no perquè em fes mal, però tampoc perquè em fes somriure. Només estaves allà, amagat, i jo havia après i havia decidit també, de moment, seguir caminant sola.

I de sobte et trobo casualment. Com podria pensar que d’un dia per l’altre entraries de nou a la meva vida com qui no n’ha sortit mai? La persona a qui he reservat tantes paraules. Aquell pel qual he somiat tants cops amb els ulls oberts. No he oblidat aquells moments compartint amb tu les llàgrimes alegres i les tristes, sentint aquella felicitat que pensavem que duraria per sempre. Veure’t, inevitablement, em fa tornar a sentir petita. Em fa sentir-me vulnerable, inexperta, vergonyosa i em trenca de nou els meus esquemes. Veure’t, em fa pensar aquestes i en tantes altres coses…

Tampoc podria esperar-me el que havia passat. De nou estas sol. De nou tornes aquí. I ets com un estrany que ja no conec, amb qui ja no hi comparteixo cap cosa. I ets tant proper, que tot és com si seguís sent igual que sempre. I ho tornem a fer. I ho tornaria a fer cada dia. Però tot i així, mai és el moment. Potser perquè el moment ja va passar. O perquè mai va ser. Potser vaig deixar que aquell "nosaltres" se m’escapés d’entre els dits, com aquell qui pretén agafar l’aire entre les mans.

I és que potser som tant diferents que no puc evitar pensar que no hi ha millor manera d’encaixar-nos. Que curiosa que és la vida i que divertit perdre'm. Que bonic perdre’t i tornar a trobar-te.

Viure és com caminar. A vegades caus i et fas mal. I quan camines per un camí que ja has viscut, hom sap que pots tornar a caure en el mateix forat.

Per tant, aquest cop he decidit que voldré volar!


2 comentaris:

XeXu ha dit...

No entenc massa aquest final, no m'imagino del tot el que has decidit... però el teu escrit em fa pensar molt i molt. I crec que no és el primer cop que escrius alguna cosa que em toca directament, o que m'ho sembla. Podria dir que hagués preferit llegir-te alguna altra cosa en la teva tornada, però ves, és la teva vida la que escrius aquí. Espero que prenguis la decisió que prenguis, vagi bé.

Nymnia ha dit...

Crec que el final no és una decisió, sinó simplement que el camí, o el lloc on vols arribar, a vegades no importen, sinó que potser cal enfocar les coses des d'una altra perspectiva, plantejar-los de quina manera tu els recorres. Sovint ens quedem en caminar en la nostra zona de confort. Doncs per què no volar a veure què passa?
Ahir em va enganxar la inspiració en un moment d'insomni,i vaig donar un lleuger nou aspecte al blog, i vaig escriure això que em va sortir. De fet, va ser al revès, em va sortir això i em va donar per canviar també una mica el blog. Coses que passen, sense més! ;)