29 d’agost 2008

Dos camins i la decisió


Tirarà pel camí de l’esquerra i potser morirà...

Tirarà pel camí de la dreta i potser morirà també...

En el fons, és igual el camí que agafi perquè les aventures les viurà igualment i, si s’equivoca, sempre podrà tornar enrere i agafar l’altre camí.

Com ja sabem, l’horitzó és molt lluny, i ella sempre hi intentarà arribar. Malgrat que no hi arribi mai, el que haurà valgut la pena és tot allò que haurà viscut mentre caminava.

Gaudir, viure, sentir... Si el final està tant lluny, bé valdrà la pena aprofitar cada instant d'aquest camí.

Per tant tirarà una moneda. Si surt cara, anirà per l’esquerra. Creu per la dreta.

La moneda giravolta en l’aire, amunt, amunt, amunt... després torna a caure fins que queda posada al ben mig del palmell de la seva mà. La tapa amb l’altre mà i sospira... per quin camí haurà de tirar? Decidirà la moneda o acabarà decidint ella? Obre el palmell i...

I potser tirarà pel camí de l’esquerra i sobreviurà...

Potser seguirà el camí de la dreta i també sobreviurà...


"Caminante no hay camino, se hace camino al andar."


Sssshhhht... -¡No se lo digas a nadie!

¡¡Es el secreto de las tortugas!!-


Perdidos sin quererlo los papeles que me diste antes de ayer
donde estaban los consejos que apuntamos
pa que todo fuera bien
y ahora estamos camino de la frontera
disfrutando a poquitos la vida entera
así que tengo que encontrarte para verte y que me digas otra vez
necesito una ayudita
una palabra que me pueda convencer
cuando me habla la montaña más pequeña
no se mueve cada vez
cruzamos camino de la frontera
disfrutando a sorbitos la luna llena
como no voy a mojarme si aquí dentro no deja de llover, aquí no para de llover.

Y si seguimos con el plan establecido
nos cansaremos al ratito de empezar
probablemente no encontremos el camino
pero nos sobraran las ganas de volar.

Que fácil es perderse de la mano
madre mía agarrate
que el vacío de ese vaso no se llena
si no vuelves tú a Jerez.

Cuando estamos camino de la frontera
pobrecita cansada la vida queda
cuando voy a pasarla
sino paro y nunca dejo de correr
y si no paro de correr.

Improvisemos un guión definitivo
que no tengamos más remedio
que olvidar
y hacer que todas las estrellas
del camino para que nunca
falten ganas de soñar
y suena bien parece que nos hemos
convencido solo tenemos que perder
velocidad hace ya tiempo que no estamos
divididos algo sobraba cuando echamos a volar.


(dicen que se que suena diferente en tu futuro, en tu pasado, en mi presente)


Y hemos sobrevivio´ aunque no se bien a que
y es que andábamos tan perdidos que no podíamos ver la alegría que se lleva el miedo
los buenos ratos, el sol de enero, volver contigo cada amanecer

Ah, ah,ah, ah ,aha ....


Dam di dam di dam


* Podeu escoltar aquesta cançó a la cafeta, a la dreta del Blog....

21 d’agost 2008

Dos camins i una decisió

Ella està el camí i aquest es bifurca. No decideix quin camí agafar...

Mira enrere, i sap que hi ha alguna cosa que fa més lentes les seves passes, per retraçar aquell destí tant incert cap a on va. Però ella sap que el camí ha de continuar, que malgrat fes passos lents, tard o d’hora ha de decidir agafar un dels dos camins que té davant per a poder seguir amb la seva vida.

Cap on anar? Quin sender agafar? Els dos són igual de desconeguts, igual d’incerts. Ella mai ha caminat per allà.

En certa manera el sender de l’esquerra li és familiar, també li recorda aquell paratge per on ja ha caminat fins ara. És bonic, però a la vegada es veu perillós, perquè sempre que ha agafat camins com aquells s’hi ha acabat fent mal... Els batecs s’encongeixen i la regiren tota en el seu interior. També és un sentiment conegut, que sovint, a més a més, se’l nota estrany.

L’altre camí encara és més fosc i frondós, perquè ella el desconeix completament. No s’assembla en el que ha caminat fins ara i això li crea encara més incertesa. Els batecs sonen més forts quan pensa en agafar-lo...

Per on seguir?

...És tant difícil decidir-se quan la vida defineix dos camins tant clars...

...És difícil decidir quan tampoc saps on vols anar...

04 d’agost 2008

Fa sol i vent

Fa sol i vent. La pell, ja més fosca, rep aquest vent i algun gra de sorra que arrossega. És una carícia suau que fa que aquest sol brillant no faci tanta calor.

De fons una cançó coneguda que no sé cantar.

La platja és petita, íntima, tranquil·la... Amagada a un racó d’aquesta illa. Ningú hagués dit que nosaltres, ni els altres, l’haguéssim pogut trobar.

La pell brilla i enganxa. Està mullada.

El sol pica i crema, però no fa pas mal.

Des d’aquí tinc temps per pensar moltes coses i alhora de no pensar en res.

Des d’aquí em perdria per sempre recorrent mars i cales amagades, escoltant les veus que porta cada ràfega de vent.

Allunyada de tot allò que tant m’importa, i allunyada de tot allò que a vegades també em fa mal.

Allunyada, senzillament, per un temps que, al final, s’esgotarà.
Photobucket