Fa sol i vent. La pell, ja més fosca, rep aquest vent i algun gra de sorra que arrossega. És una carícia suau que fa que aquest sol brillant no faci tanta calor.De fons una cançó coneguda que no sé cantar.
La platja és petita, íntima, tranquil·la... Amagada a un racó d’aquesta illa. Ningú hagués dit que nosaltres, ni els altres, l’haguéssim pogut trobar.
La pell brilla i enganxa. Està mullada.
El sol pica i crema, però no fa pas mal.
Des d’aquí tinc temps per pensar moltes coses i alhora de no pensar en res.
Des d’aquí em perdria per sempre recorrent mars i cales amagades, escoltant les veus que porta cada ràfega de vent.
Allunyada de tot allò que tant m’importa, i allunyada de tot allò que a vegades també em fa mal.
Allunyada, senzillament, per un temps que, al final, s’esgotarà.
2 comentaris:
Per com descrius les platges i les cales... juraria que estàs parlant de Menorca, l'illa més màgica i misteriosa de totes Ses Illes. I sinó, és Formentera, que també és molt bonica. Digues, ho he encertat val? xD
petons
Amigueta.....Vas sense pau i tanquilitat per ses Illes oi????
Bueno, per aquí al Perú les paltges no li arriben a la solad e la sabata a les d'llà però algun banyet ens podem fer...
beuno guapa un petonàs i treu-e les sals dl cos...jejeje
Ciao.
Aleix
Publica un comentari a l'entrada