06 d’octubre 2009

Escolta-ho en el vent. Visió personal.





Petit, fugisser, juganer i espantadís. Així era aquell vent que no parava mai quiet, sempre amunt i avall, provocant calfreds a aquells que tocava per la nuca. Constipant a aquells que s’havien oblidat el jersei. Acariciant les persones solitàries i somiadores que miraven a l’horitzó, tot buscant un futur més bo.

El vent s’escolava per tot arreu. Aixecava la pols de les cambres oblidades i secretes. I així podia veure tantes coses... tantes coses boniques i tantes atrocitats que es perdien en el temps sense que ningú les pogués conèixer o en fos conscient.

Ell ho sentia tot. Crits de guerra. Crits demanant ajuda. Crits demanant perdó, pregonant sentiments i somnis. Escoltava pensaments que s’escolaven entre dents. Pensaments bons i dolents. Cançons que mai sonarien més, cançons particulars, sons desapercebuts.

A les seves mans volàtils tenia el poder de poder fer perdre aquests sons i cançons perquè ningú mai no els sentís o, al contrari, podia fer-los arribar molt més lluny del que el receptor sol els hagués pogut (o volgut) enviar mai.

Havia arribat a sentir tants tactes en entrar en contacte amb les coses. Des de l’escorça més robusta, al jaç més tendres. O acariciar les mans de les princeses en trenar-se els seus cabells llargs i suaus.
Podia jugar seguint el ritme d’un riu que lluita per arribar ràpid al mar. Podia acompanyar l’ocell més veloç o d’insecte voleiant més arran de les flors.

El vent era feliç en el seu món sempre tant dinàmic. Sempre en moviment. Però quan volia parlar ningú podia escoltar-lo. O potser ningú ho volia... No sabien entendre ni la seva llengua ni els seus signes. I és llavors quan la seva felicitat es transformava en una solitud trista, una solitud conseqüència d’una condemna inevitable des del moment en què va néixer quan una papallona va batre per primer cop les ales.

Quantes vegades la humanitat haurà vist passar aquesta ràfega, l’haurà notat amb la pell de gallina, l’haurà vist fent volar fulles o jugant amb el riu i no s’hi haurà ni fixat... O potser no ho haurà apreciat...

Aquest vent no causarà ni remolins, ni tornados ni huracans, no causarà desastres, però n’hi haurà d’altres que potser enutjats en la seva soledat si que ho faran.

Quants cops mirarem cap enrere, o quants mirarem endavant amb uns ulls cecs que no ens deixaran percebre la grandesa de les petites coses?

Fins que no siguin grans no les sabrem ni apreciar ni valorar.

12 comentaris:

Xitus ha dit...

Nymnia, estàs molt inspirada darrerament, aquest escrit està molt bé, de debò. El vent que es genera en un moment determinat arrossega coses cap aquí i cap allí i sovint sense control. Fins i tot a vegades es generen vent huracanats, però que són inaudibles per la resta de la humanitat...
Un petó i gràcies per aquestes línies de nou.

Xitus ha dit...

Per cert, amb les cordes de la guitarra es generen vibracions ben alegres!! ;)

òscar ha dit...

el vent parla però les persones fingim no escoltar-lo. un post brillant.

Cèlia ha dit...

Un vent molt curiós, m'agradaria anar passejar amb ell per aquestes cambres oblidades i secretes... quins tresors!

XeXu ha dit...

Una mica trista la vida d'aquest vent. Mentre resti petit i poc potent, ningú no hi pararà esment, però ell no vol deixar de ser com és, tot i que així no pot parlar amb ningú.

myself ha dit...

Aquest vent solitari se m'ha colat per tots els porus del cos. Estic d'acord amb en Xitus: continua igual d'inspirada durant molt de temps!
Petons!
Myself

Ramon ha dit...

Quan algú és cansa de demanar-nos alguna cosa... i no l'escoltem el desencadenant pot ser brutal!!!

Molt bon escrit, millor que el de la sirena... però més trist...

Mon ha dit...

i això amics meus tant sols ho sap el vent..escolta la resposta dins del vent...
quins records...!

RDC ha dit...

"La grandesa de les petites coses..." Jajaja. Perdona, però m'has fet pensar amb "la blancor de les coses negres" i "La fredor de les coses calentes".

Salut

Xitus ha dit...

tu tb desperta a aquestes hores? jejejeje ;)
dema te responc...
ets per aqui?
petonets!

Anònim ha dit...

naucil veliko

Anònim ha dit...

Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.

- Daniel