17 d’octubre 2009

La flor de carbassó gegant



Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...


Aquesta és una nova proposta per relats conjunts

14 comentaris:

Xitus ha dit...

Mmm a les 2:00, em sento com entrant en un espai silenciós i procurant no fer soroll per entrar a comentar sense despertar a ningú jeje. He llegit el teu relat aquesta tarda però he hagut de marxar. Ara que torno te'l comento. Déu n'hi do la capacitat d'escriure que tens! A mi em costaria això. La flor de carbassó va aconseguir convèncer el gegant pare. Però, si no hagués existit, creus que parlant s'haguéssin entès? ;) En aquest cas, el símbol va estalviar les coses. Un relat molt ben narrat. La filla deuria ser realment bonica. Me l'he imaginada i tot...
petonets,
aleix.

coses2 ha dit...

M'ha agradat. Molt original. :)

Elfreelang ha dit...

Quanta imaginació!!! benvinguda flor de carbassó que va permetre l'amor entre el pagès i la geganta! Bon conte!

Sergi ha dit...

Això és un autèntic conte de principi a fi! Molt maco, havia d'acabar bé per força, els contes de fades sempre acaben bé! Menys pels dolents, és clar. Magnífica proposta, i és que això ja no és un relat, és un conte que es podria explicar a la canalla d'ara endavant pels segles dels segles.

kweilan ha dit...

Un conte molt bonic. A mi no sem'ha fet llarg sino que l'he llegit encantada.

Mireia ha dit...

Un conte molt bonic

Anònim ha dit...

Molt bon conte..., el gegant i el pagès.

M'ha fet pensar en l'Shrek!

Si que és llarg, però et perment gaudir més estona de tan bona lectura...

ricderiure ha dit...

molt bo si senyora!
amor per la terra i les verdures...
visca el gegant vegetarià!

Pd40 ha dit...

A mi també m'ha recordat l'Shreck :) Amb la descripció de la princesa hi veia la Fiona, jeje. Però això de demanar la ma al pare ja ha passat de moda, no?

República B612 ha dit...

:) Una faula molt interessant. Sempre m'he preguntat perquè l'alternativa al canivalisme és ser vegetarià! En tot cas, hi hagut coses que m'han fet riure. Dins d'un conte de textura infantil hi ha frases que dins el meu cap (potser un poc malalt) m'agradaria subratllar: Com es fa per ensenyar la figa simulant interés per les síndries? La mini geganta volia "omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui..." i el pagès "va començar a omplir el cistell amb molta cura... Volia que aquella noia quedés contenta"... XD Quan de joc donen les fruites!

M'ha agradat llegir-te, ho faré més sovint.

Alepsi ha dit...

He de reconèixer que m'has tingut ben enganxada!!! Feia segles que no llegia un conte de fades!!!

M'encanta que te l'hagi inspirat el Relats Conjunts! :D

Joana ha dit...

Molt bo! A Itàlia les flors de carbassó le arrebossen i le serveixen d'antipasto! Boníssimes
El conte m'ha encantat!

Nymnia ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes per a venir a deixar les vostres petjades!

Aquest cop m'he animat amb un bon conte, m'alegra que us hagi agradat. I que duri la inspiració!

Un petonàs, salut i alegria!

Anònim ha dit...

naucil veliko

Photobucket