Contradiccions...

...Pum, pum, pum, pum...

El cor batega amb força. Una sensació estranya a la panxa, de nervis, de certa angoixa, d’ànsies de llibertat.
Estàs bé, estàs trist. Et sents estrany.
A vegades t’agrada aquesta incertesa, aquesta emoció... A cops i a voltes et fa por. Vols veure tantes coses, i a la vegada et sents cec, desconegut, aliè a masses instants. Però a la vegada també ets proper, somrius, parles i potser per dins et trenques quan sense voler o a consciència fas un pas en fals.

...Pum, pum, pum, pum...

Ara tens un domini equilibrat de les coses, ara se t’escapen de les mans o et rellisquen entre els dits. I et perds... I després et tornes a trobar.
Danses entre aquesta relativitat, emmirallat per les llums d’una nit especial, enlluernat d’un matí de pluja. Aprofitant unes tardes llargues que et semblen curtes quan s’han acabat. I després tornes a ser nocturn desitjant que la nit t’esguardi o no s’acabi mai...
Algun projecte de futur potser se’t desmunta, però tens la sensació que donarà pas a quelcom millor.
Més contradiccions de nou, tant si t’equivoques, com si no. Però saps que has de fer el pas.

...Pum, pum, pum, pum...

El teu pols ferm i segur ara tremola. Demà potser ja no. I el que ahir era una llàgrima serà un somriure o una esperança. I les ganes de fugir seran de quedar-te, i un altre cop voldràs fugir de nou.
Ningú diu que la vida sigui fàcil o que els sentiments siguin senzills....
Viu intensament cada instant com si fos l’últim. Viu fidel i coherent a allò que penses, a allò que sents...

...Pum, pum, pum, pum...

...Escolta el teu cor...

La flor de carbassó gegant

Heus ací, que en una contrada no molt llunyana, hi vivia un pagès solitari, treballador i gentil.

Si bé moltes pubilles li havien posat l’ull a sobre, ell no estava per romanços. Tant sols se sentia enamorat de les seves terres, la seva producció, el seu hort, tant ben cultivat amb tota la dedicació i la més gran delicadesa.

Ell era conegut per les seves hortalisses i fruits de mides extraordinàries, ja que les seves terres tenien una particularitat, un mineral que les feia ser desmesuradament grans i gustoses.

Un dia al mercat ell estava atrafegat carregant caixes i muntant la parada. Havia pogut desfer-se de la Trini, la filla del forner, que l’havia anat a saludar amb el seu posat maliciós, com sempre enfarinada de cap a peus. També s’havia pogut despendre de l’Ermessenda, que li havia mostrat l’entrecuix fent veure que s’interessava per les Síndries.

“Meuques desesperades...” ell pensava mentre seguia capficat amb les seves verdures.

- M’agradaria poder omplir tot aquest cistell de verdures de la temporada-, va sentir que deia una veu dolça. El pagès va alçar els ulls encuriosit i va veure la criatura més bonica que havia vist mai. Una noia alta, esvelta, fins i tot una mica robusta. Ulls clars i cabells daurats i resplendents. Una mica matussera, però a la vegada, amb una gràcia extremadament femenina.

La noia es va posar vermella en veure com la mirava el pagès. Estava clar que el seu atractiu no havia passat desapercebut als ulls d’ella. Més vermella es va posar, fins i tot les orelles, quan el pagès es va quedar bocabadat en veure aquell cistell monstruosament gros que hi havia darrera seu.

-Q....q.....GU...què...??!?! Va balbucejar ell.

- Voldria omplir el cistell de les verdures més grosses que tingui...- va contestar ella amb certa timidesa.

El pagès, sobtat, va començar a omplir el cistell amb molta cura, destriant aquelles hortalisses més grans i més madures. Volia que aquella noia quedés contenta.

Un cop ple el cistell ella va pagar-li i ell li va regalar unes flors de carbassó insistint que eren molt bones de menjar- Ell va preguntar-s’ho com s’ho faria la noia per portar tot allò, pregunta que va quedar resposta quan ella va aixecar aquell cistell immens amb el mínim esforç tot fent-li un gest amb el cap per despedir-se, fent dansar aquells cabells en l’aire.

El pagès, sobtat i sorprès, va descobrir que per fi s’havia enamorat just quan ella va girar carrer avall.
Acabada la jornada de mercat, va decidir anar a la recerca d’informació d’aquella noia, i es va deixar caure pel lloc oficial de safareig del poble; la Taberna del Coix.

Es va demanar una cervesa ben fresca perquè tenia set i se la va beure tota d’un glop, deixant que, sense voler, algun regalim li caigués pel pit destapat.

Totes les noies li tenien l’ull posat a sobre, però ell com si res, impassible, això si, amb una orella expectant a les converses.

“... si, si... avui ha vingut la filla del gegant de les muntanyes al mercat... com ha crescut aquesta noia... Encara que segueix igual de matussera... es veu que avui portava un cistell quatre vegades més gros que ella i com si res... Sempre ha estat un desastre pobre nena, ha sortit més petita que el seu pares, i per sort l’està tornant vegetarià i ja no es menja vilatans, però té la mateixa força que ell i no sap controlar-la... Quan era petita, a l’escola, es va carregar tot un mur quan li va tocar parar al pica-paret!... Tothom li tenia por amb aquella força heretada del seu pare monstruós...”

Així va ser com el pagès va descobrir la identitat d’aquella bellesa i va ser així com va decidir que volia que fos la seva esposa.

Embogit d’amor, aquella mateixa nit, va decidir anar-la a veure furtivament. La casa no passava pas desapercebuda entre els arbres, ja que era més grossa que un castell. Ell, valent, va escalar fins una esquerda de la paret, i va entrar deixant-se caure sobre una taula igualment immensa. No hi havia moros a la costa.

Buscant, buscant, va trobar una porta que, a la vegada, tenia una altra porta de mida més normal- Va apropar-se i va quedar convençut de que era la seva estança, ja que la veu dolça i sensual que havia sentit aquell matí al mercat, cantussejava una cançó darrera d0aquella porta... Ell, més valent encara, va trucar i ella estranyada va obrir tot quedant-se sorpresa en veure el pagès. Ell li va tapar la boca tot sentint el tacte dels seus llavis carnosos a la mà, ofegant un crit, més de sorpresa que de por.

- No et faré res! No cridis, només vull parlar amb tu!

Un senyal afirmatiu amb el cap, i ell li va deixar de tapar la boca.

- Què fas aquí?! El meu pare vindrà en un moment o altre! Si et veu s’enfadarà i...

Ell no la va deixar acabar ja que va abraçar-la per la cintura amb tendresa i va besar-li els llavis tornant-la a sorprendre.

- He vingut per dir-te que m’he enamorat de tu des del moment en què t’he vist. Més igual que vingui el teu pare, jo vull casar-me amb tu, i penso demanar-li la teva mà, si tu em deixes...

- Però no saps el que dius!- va dir ella amb llàgrimes- jo sóc un monstre. Ningú m’estimarà mai ni a mi ni a la meva força... No vaig poder acabar l’escola perquè sempre trencava les coses...

- Jo no he anat mai a l’escola. Jo sóc un simple pagès que pensava que no em podria enamorar mai. T’estimo, estimo la teva fora, estimo la teva diferència, estimo la teva veu, el teu cos, els teus cabells....

Ella plorant se li va tirar als braços i es van fondre en un petó tot aturant el temps, traslladant-se a una realitat paral·lela que els feia estar únicament sols amb aquell petó.

I així va ser com el pare gegant els va descobrir entrant al seu quarto, obrint la porta immensa.

-Qui ets tu?! Què fas a casa meva?! Què fas tocant la meva filla sense el meu permís?!

-Vinc a demanar la seva mà. Avui me n’he enamorat.

Ella tremolosa ja s’ho temia. El seu pare no es deixava convèncer amb tanta facilitat...

- I qui ets tu per merèixer aquest tresor?- va dir el gegant amb els ulls encesos.

- Doni’m una oportunitat per demostra-li.

-Hauràs de convèncer-me que no val la pena que et mengi, miserable pagès!

- Doni’m tant sols temps fins demà a l’hora de dinar i deixi’m la seva cuina!

- Fet. Demà a les 3h del migdia sabrem si tu seràs o no el meu plat pel dinar.

El pagès va demanar-li a la noia on havia deixat les verdures que li havia comprat aquell matí al mercat i ella el va portar al rebost. Tot seguit ell va seleccionar algunes hortalisses i amb molta cura, va triar les flors de carbassó més boniques.

Va estar tota la nit cuinant. Ella, sense poder entrar més a la cuina per prohibició del seu pare, caminava amunt i avall per l’habitació. Aquella nit no va dormir.

L’endemà al migdia la taula ja estava parada i el gegant assegut li roncaven els budells tot fent trontollar els plats. El pagès va entrar amb un plat peculiar.

El pare-gegant se'l va mirar estranyat. No va dubtar en provar-lo i un esclat de gustos i plaers van despendre’s a la seva boca. Era un plat sublim, el més bo que mai havia provat i va ser aquí quan va reconèixer que per fi s’havia tornat del tot vegetarià.

-Pots casar-te amb la meva filla...

I així va ser com el pagès i la filla del gegant van casar-se i van viure feliços fent virtuts dels defectes, i tenint més fills, tots ells forçuts, que van ajudar als seus pares a fer la botiga de verdures i fruites més famosa d’arreu entre els gegants. I no només això, gegants d’arreu i d’altres contrades també hi anaven a conèixer i tastar el producte estrella que ells ja havien fet producte nacional: la flor de carbassó!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos...

Aquesta és una nova proposta per relats conjunts

Escolta-ho en el vent. Visió personal.

Petit, fugisser, juganer i espantadís. Així era aquell vent que no parava mai quiet, sempre amunt i avall, provocant calfreds a aquells que tocava per la nuca. Constipant a aquells que s’havien oblidat el jersei. Acariciant les persones solitàries i somiadores que miraven a l’horitzó, tot buscant un futur més bo.

El vent s’escolava per tot arreu. Aixecava la pols de les cambres oblidades i secretes. I així podia veure tantes coses... tantes coses boniques i tantes atrocitats que es perdien en el temps sense que ningú les pogués conèixer o en fos conscient.

Ell ho sentia tot. Crits de guerra. Crits demanant ajuda. Crits demanant perdó, pregonant sentiments i somnis. Escoltava pensaments que s’escolaven entre dents. Pensaments bons i dolents. Cançons que mai sonarien més, cançons particulars, sons desapercebuts.

A les seves mans volàtils tenia el poder de poder fer perdre aquests sons i cançons perquè ningú mai no els sentís o, al contrari, podia fer-los arribar molt més lluny del que el receptor sol els hagués pogut (o volgut) enviar mai.

Havia arribat a sentir tants tactes en entrar en contacte amb les coses. Des de l’escorça més robusta, al jaç més tendres. O acariciar les mans de les princeses en trenar-se els seus cabells llargs i suaus.

Podia jugar seguint el ritme d’un riu que lluita per arribar ràpid al mar. Podia acompanyar l’ocell més veloç o d’insecte voleiant més arran de les flors.

El vent era feliç en el seu món sempre tant dinàmic. Sempre en moviment. Però quan volia parlar ningú podia escoltar-lo. O potser ningú ho volia... No sabien entendre ni la seva llengua ni els seus signes. I és llavors quan la seva felicitat es transformava en una solitud trista, una solitud conseqüència d’una condemna inevitable des del moment en què va néixer quan una papallona va batre per primer cop les ales.

Quantes vegades la humanitat haurà vist passar aquesta ràfega, l’haurà notat amb la pell de gallina, l’haurà vist fent volar fulles o jugant amb el riu i no s’hi haurà ni fixat... O potser no ho haurà apreciat...

Aquest vent no causarà ni remolins, ni tornados ni huracans, no causarà desastres, però n’hi haurà d’altres que potser enutjats en la seva soledat si que ho faran.

Quants cops mirarem cap enrere, o quants mirarem endavant amb uns ulls cecs que no ens deixaran percebre la grandesa de les petites coses?

Fins que no siguin grans no les sabrem ni apreciar ni valorar.

Aquell últim petó

Encara recorda aquell últim petó sincer i serè, pur i transparent però ple de llàgrimes.

Com l’havia estimat les nits en vela, o des de la taula d’aquell bar. Com l’havia enyorat sol al llit enviant-li missatges d’amor, quan ell estava lluny i volia estar a prop.

Ara ja en faran uns anys d’aquell petó, però sembla que fos ahir. Un record fixat que no es deixa oblidar.

I ara on és ella? Tant llunyana, tant a prop i sense veure-la. Tant a prop i tant lluny.

Encara té la olor de la seva pell, el gust dels seus llavis quan el petó era juganer entre llençols blancs i suats. Blancs i arrugats. Blancs com la puresa que es desprenia dels seus ulls.

O com quan s’estiraven junts i ella entre els seus braços protegint-la de les pors, abandonant la realitat, entrant en un descans, un son, estirats en la posició perfecta. Encaixats de manera perfecta.

Encara sent les rialles embriagades d’algun licor o d’algun vi que no recorda el nom i les enyora.

Ara veu el seu llit buit que amb el blanc encara sembla més gran i sol. Un llit buit sovint ocupat per persones que no poden substituir ni aquell bes, ni aquella olor, ni aquell tacte.

Com l’amor; capritxós, sincer, esperat, mullat, odiat, dolorós, pornogràfic, feliç, proper, càlid...
Com poder oblidar aquell petó perfecte? Com omplir el buit que ella ha deixat?

..........................

A poc a poc van sortint nous sols mentre marxen noves llunes entre llençols blancs.

A poc a poc un pas endavant li dona més força. Ell parla, ell riu, ell sent i es va sentint també més ple.

Noves companyies entre llençols més gaudides, amb un petó als llavis de despedida, agradable, però sense gust. Missatges sense resposta després.

I ell en aquell bar on la mirava reflexiona. I també des d’aquell bar sense voler decideix. No voldrà lligar-se fins que senti un amor nou però de la intensitat d’aquell. Però de mentre, seguirà sol, i gaudirà del llit buit, dels petons agradables amb poc gust, de les sortides de sol, de veure dormir la lluna. Gaudirà, fins i tot, d’aquells records tant macos que a poc a poc es fan més petits a dins seu. Records de quelcom bonic que ja no hi és. Records d’ella. Records que li ensenyen que val la pena estar sol i viure, perquè pot existir un amor com aquell.

........................

Ell no sap que, des de la taula d’aquell bar i fent un glop a un cafè mentre un altre cafè buit resta a la taula, una altra noia escriu i enyora un passat que no tornarà.

Hauran de passar encara un parell d’anys perquè es puguin conèixer en una trobada casual i accidentada en aquest mateix bar.

Això sí, d’aquests dos anys solitaris aprendran a sentir un amor diferent. Un amor a la seva vida, a la seva llibertat, un amor sincer a les petites coses, a les seves coses. Un amor a ells.

..........................

I només així serà quan podran tornar a estimar i quan, per fi, ja no tindran por a deixar que els estimin.

Instants sols de bar

Ella seu sola, a una taula al racó del bar.

De nou dues tasses de cafè buides i un matí llarg, desaprofitat, perquè havia de fer moltes coses, aprofitat perquè ha pogut estar sola, immersa en pensaments i reflexions nostàlgics i, abans, amb un llibre entre mans que li agradaria que fos més llarg.

A fora no fa sol, però tampoc fa fred. Els cabells humits li posen la pell de gallina. Humits fruit d’una dutxa que fins després dels cafès no l’ha despertat. Humits i que, poc a poc, amb la calor es van assecant despentinats.

De mentre mira fora, i entrecreua mirades curioses, mirades furtives amb la gent que va passant. El vidre la protegeix, la distancia mentre amb alguns fa un gest amb el cap, una mirada i un somriure per saludar algun conegut que no es para o que es pararà poc a parlar.

Al bar sona una cançó que ella sap cantar. Cançó amb aires de records passats, comparacions d’instants que potser ja no tornaran mai.

Rere el fum d’aquell tabac liat, ella desprèn una mirada dura que per dins es trenca. Un cor fort que batega insegur. Un pols serè que a poc a poc tremola. Glops d’un cafè que s’està acabant. Glops d’un cafè que ella voldria que no s’acabés mai. Com aquest instant de records, que voldria que fos un instant etern, d’impàs temporal, perquè ara no s’ha d’enfrontar a res. Ara recorda i troba a faltar coses, persones, moments que no tornaran.

Què se n’ha fet d’aquella gent? Tots aquells segueixen les seves vides. No els ha trucat, o els ha trucat poc. De tant en tant se’ls va trobant i, tot i així, sovint els troba a faltar perquè ja no és igual. Qui saps si allò que van viure serà impossible de recuperar. Les coses han canviat, i ella també. Voldria tirar enrere i recuperar aquells temps, aquella gent, però a la vegada, sap que els ha de deixar marxar.

Què se n’ha fet d’aquell món que tant poc la preocupava? Aquelles nits en vela, aquelles rialles, aquelles aventures adolescents i descompromeses. Aquella seguretat de sentir-se lliure i jove, de sentir-se viva, feliç...

Què se n’ha fet d’ell? On son els sentiments sincers que havien de durar per sempre, aquells que la colpeixen, que encara li fan mal. Aquells records dolents que li fan ràbia, però més encara els records bons, que fan que li costi més d’oblidar. Ell li va treure la innocència d’una nena, la va convertir en una dona, li va obrir els ulls en un món desconegut, un món de plaers, d’alegries, de somnis i de promeses que amb el temps es van trencar. Que encara es trenquen.

Quantes coses, quants records. Quanta nostàlgia per dos simples cafès, buits, freds, carregats i amargs. Tant amargs com molts records. Carregats com tota aquella gent. Però tot i així, cafès plens de sabors, tal com el regust dels seus pensaments. Tal com totes aquelles experiències.

Potser són dures les coses, potser és dur recordar el passat. Però potser si no fos dur no valdria tant la pena seguir caminant endavant. I dit això, sense deixar entrar cap més record, ni cap més pensament s’aixeca per evitar demanar un cafè més. Paga pensant que cada vegada li surt més car anar als bars, però paga a gust ja que li agrada seguir aquests instants. Instants sols de bar.

---------------------------------

I com un amic meu ha dit: "si no hi ha moments tristos... els macos deixen de ser-ho"

Relats conjunts: El dia que el mirall es va trencar

EL FUMADOR Juan Gris 1913

Encara no havia sortit el sol quan el despertador va sonar amb el seu despertar moles i burleta.

Amb els ulls enlleganyats va anar cap al lavabo. Després de fer un riu, es va treure el pijama amb tacte de seda per tal de fer-se una dutxa d’aigua més freda del que hauria desitjat.

En sortir es va posar el barnús observant com, poc a poc, el sol ja treia el cap entre les teulades. Tot seguit va anar cap a la cadira on sempre deixava la roba preparada per l’endemà. Va posar-se els calçotets, els mitjons, la camisa blanca, els pantalons perfectament plegats i l’americana fosca. Va pentinar-se els cabells marcant la línia a un costat i va posar-se el barret de copa.

Del calaix de la tauleta de nit va treure un dels seus cigarrets cars i se’l va encendre tot apropant-se al mirall. El sol ja havia sortit del tot entre les teulades.

Es va espantar quan va sentir l’estrèpit soroll que va fer el mirall en trencar-se just quan ell hi havia projectat el seu rostre.

Va ser llavors quan es va poder observar. Havien passat anys des que ell havia començat el vici d’aquell ritual rutinari i ridícul abans d’anar a la feina. I no va ser fins que el mirall va petar que va adonar-se de la pena que feia. S’havia assentat en un treball que no li agradava, però que li donava diners. Havia aparcat els seus somnis aventurers, les ànsies de viure i d’aprendre, per aquell despertar monòton. Per aquella vida monòtona. havia omplert l’armari de la roba negra que tant havia odiat de petit.

El mirall trencat el projectava des de diferents cantons i no podia fer més que veure mil cares iguals i sèries. Iguals i encara més monòtones. Encara va sentir més pena, i va ser així com va decidir canviar la seva vida.

En sortir aniria a la feina per dir que marxava i es despentinaria. Tot seguit passaria pel mercat a comprar roba de colors. Aniria a passejar, tot posant-se un mitjó diferent de l’altre i una jaqueta de ratlles, canviant el seu barret de copa per una boina segurament poc seriosa. Aniria a la terrassa d’algun bar a prendre una cervesa, o qui sap si una copeta de vi barat. Observaria a les persones preguntant-se si elles tindrien la vida que desitjaven. S’enamoraria de la gent, dels seus somriures, o qui sap si potser es deixaria seduir, encara que fos només per somiar.

Potser compraria algun quadre per posar més colors a la seva casa. Potser aniria a l’aeroport, o a l’estació de tren, per comprar un bitllet en alguna destinació on no hagués anat mai.

Qui sap si potser aquell seria el dia en què canviaria, per fi, les coses. En què faria tot allò que tant havia somiat.

I va ser així que, mentre el sol brillava amb més intensitat aquell dia, l’home que s’havia mirat al mirall trencat va marxar tancant la porta amb un cop ferm i decidit, tot deixant les parets plenes de silencis, però disposat a canviar la seva vida.

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts

La vida sota del mar segueix el seu ritme

Bufa el vent i fa moure les copes dels arbres. La calor asfixiant d’ahir queda amagada pels núvols que han despertat el dia.

Les onades, ahir calmades, es trenquen en tocar les pedres i la costa. Topen violentament, arrossegant tot allò que troben.

Ningú diria que en aquest paratge tant feréstec avui, amaga una calma intensa en les profunditats d’aquest mar.

Uns quants metres endins, l’aigua esdevé encara més freda i les corrents més suaus. Hi ha peixos jugant a dansar seguint la corrent de l’aigua i rient de les pessigolles que els hi fan les algues en fregar-los les escates.

Un pop medita flotant lentament, tot intentant poder fer el mort amb cadascun dels seus tentacles.

Un ermità fa endreça de la seva closca, mentre pensa en ampliar el “xalet” per poder penjar el quadre de tinta que li va regalar la sèpia pintora.

I és que la vida segueix el seu ritme en el mar que sembla tant revolucionat.

En mig de tal panorama una sirena, gens presumida, però sí molt bonica, frisa per trobar una nova presa.

Ella no sap cantar com les seves germanes, i això la limita per poder jugar al seu joc d’embogir pescadors per endur-se’ls a les profunditats del mar.

Mira amunt esperant trobar quelcom a la superfície, i és així com visualitza una petita barqueta amarrada entre les roques. Ella s’hi apropa amb el somriure maliciós i s’amaga darrera una gran pedra. Observa i veu un jove pescador, impertorbable al fred, que descansa ajagut esperant que un peix innocent piqui l’ham. Una presa fàcil...

“Assassí...” pensa la sirena mentre decideix actuar sense contemplacions. Sense cap vergonya es descorda les seves robes tot deixant a la intempèrie aquells pits rodons i suaus. L’aigua freda acaba de fer la seva feina, posant-li la pell de gallina i deixant els pits encara més ferms.

Poc a poc surt del seu amagatall preocupant-se de ser sensual i decidida. Fent dansar els pits entre l’aigua, mullant la seva pell mentre deixa caure, a poc a poc, la seva llarga cabellera. No li costa gens aconseguir captar l’atenció de la seva presa, ja que el jove pescador de seguida veu aquell miracle sortint de l’aigua, sense ser conscient del perill que l’amenaça.

La sirena somriu encara més, pensant “ja casi és meu”. Toca la barca amb les seves mans petites per ajudar-se, puja a la barca tot mostrant aquella formosa i majestuosa cua. Ell obre els ulls sorprès i no pot evitar posar una de les seves mans grans i aspres entre els cabells d’ella, apropant el seu cap per ajuntar els llavis. Juga amb la llengua i la sirena, perplexa, es deixa fer. “Deu formar part de l’encant que desprenc”, pensa ella, “deu estar embogint per la meva màgia”.
El jove pescador, ja posant-hi més cara, decideix tocar-li un pit amb poca traça. Primer suaument, despres amb més força. Després els toca els dos mentre ella s’estremeix. I és ara quan ella ja no pot controlar-se. Segueix besant-lo mentre comença a tocar el seu cos robust. Li treu la roba i de sobte, es troba el seu membre gros i erecte entre les seves cames peludes.

La sirena ho contempla hipnotitzada, busca tastar tal meravella i així pot notar el tacte suau de tal extremitat desconeguda entre els seus llavis. Avui la sirena aprèn jocs humans que ella ni tant sols havia sentit anomenar.

Quan el jove pescador per fi acaba, la sirena busca el mar fred per intentar calmar l’excitació que sent, ja que ella no ha pogut acabar. No es pot controlar, necessita nedar per les corrents fredes, necessita parar aquella sensació que l’està embogint.

El pescador mira divertit la sirena desesperada mentre, amb molta calma, va posant-se de nou la roba. A continuació porta la barca cap a la costa i marxa camí enllà sense mirar enrere, molt descansat.

La sirena, sense poder deixar de moure’s per treure aquella sensació, el mira enrabiada per haver deixat escapar la seva presa. Enrabiada per sentir-se així i no haver pogut acabar. I és així com de sobte comprèn per què les noies tenen cames i recorda allò que va veure un dia en sorprendre dues noies “jugant” a altres jocs dins del mar.

Pobra sirena, el jove pescador t’ha condemnat a nedar sense rumb, esperant trobar a algú que et pugui donar cames, malalta d’excitació sense poder consumar eternament...

I de mentre jo, posant els peus a la vora del mar mentre passejo per la platja, em pregunto per què, en un dia tant ennuvolat i fred, el mar, de cop, sembla que s’ha tornat més calent.

És curiosa la natura...