19 de juny 2008

Sota una estrella

Avui he passat per la taverna i alguns dels meus personatges estimats de la flora i la fauna de per allà m’han inspirat per escriure una reflexió, o mireu-ho com un consell, no ho sé...

Va per els somiadors... Permeteu-me dir-vos una cosa, i és que si us trobeu sols mirant el cel, possiblement us preguntareu quina de totes les estrelles serà aquella per a vosaltres...

No desespereu. Hi ha mils de milions d’estrelles al firmament, seria complicat trobar-la així de bones a primeres. Però bé n’hi ha una per a vosaltres. N’hi ha una per a tots.

Alguns, potser, l’haureu trobat ja la vostra estrella. D’altres segurament us ho penseu. D’altres teniu una estrella i en voleu una altra. També podeu ser d’aquells que en teniu algunes però cap és vostra de debò...

Però per aquells que, com jo, mireu el cel i busqueu aquell estel, tant sols dir-vos que l’estel de cadascú és aquell que brillarà més quan un menys s’ho espera. Així que enlloc de mirar el cel buscant, gaudiu de tot el firmament.

Després d’aquesta mateixa reflexió a la taberna m’han contestat que a vegades hi ha murs que no deixen veure les estrelles. La resposta és senzilla, ja que els murs sovint els construïm nosaltres. Per poder veure el cel hem d’aprendre, si fa falta, a escalar aquests murs. Sembla complicat però, al final, sempre arribem al capdamunt, i sempre veiem aquest firmament tant bonic.

Ara aniré a regar les plantes, i miraré el cel. Qui sap, potser alguna estrella brilla més per a mi avui. O potser brillarà per un altre. I és que les estrelles sempre brillen...




Avui un toc musical que m’ha fet recordar moltes coses, perquè em venia de gust compartir-lo amb tots vosaltres, igual que ho he compartit a la taberna...


I tu? Ja has trobat la teva estrella?
Si no és així: ÀNIMS! Perquè “sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tu”...

18 de juny 2008

Deixant passar el temps

El meu cafè de casa, no el del bar...però no deixa de ser un cafè...

De nou, al bar, les coses passen com volen. El temps es distorsiona i el món sembla anar més ràpid al meu voltant.

Podria estar-hi hores veient com passen les persones i els cotxes... alguna bici... alguna moto...

M’agrada aprofitar el temps així, deixant-lo passar, observant aquesta gent que m’és tant propera i a la vegada tant llunyana.

També m’agrada respirar tanta vida, però aquest nerviosisme i aquesta pressió per arribar a temps m’agobia.

Fa una mica de vent. M’acaricia la pell i em treu la xafogor del cos. Mou els meus cabells perquè facin pessigolles a la meva cara de mentre escric. És agradable.

Des d’aquí tot sembla molt fàcil, perquè quan no em passa el temps no tinc problemes, ni barreres per passar, ni gent per a trobar a faltar, ni mals de cap ni obligacions, ni preocupacions...

Però sé que un cop m’aixequi d’aquesta taula, havent fet l’últim glop del cafè, tornaré a entrar en aquest món, en el seu ritme. Entrar per a continuar lluitant, per anar contracorrent...

Però bé, és la meva lluita. És la lluita de tots aquells que prefereixen marcar la diferencia, seguir la vida al seu propi pas, poder superar tots els entrebancs i plantar cara a aquest pas tant frenètic...

Faig l’últim glop... Ja està... M’aixeco i torno al món. Però aquest cop no tindré pressa... Caminaré el meu ritme. Viuré a la meva manera... i el món ja pot anar com vulgui, que jo... Bé... Jo sóc així.


17 de juny 2008

El gat i la lluna


Hi ha un gat que sempre mira la lluna embadalit.
L’estima i l’adora, però no la pot fer seva...
A la nit, quan tothom dorm, surt del seu cau
i s’assenta en aquell arbre tant alt.
Veure la lluna el fa ser feliç
cada nit que ella hi és...
Cada nit que la pot estimar...
Fins que la lluna s’amaga entre les muntanyes
i llavors el gat baixa aquell arbre tant alt,
i marxa cap al seu cau...
Quan torna es posa al jaç ronronejant
i fa aquella cara de felicitat per haver-la vist...
L’endemà el gat va a mirar la lluna embadalit,
Sempre...
Cada nit...

Quan la lluna pot sortir...

15 de juny 2008

Per no deixar de caminar...

"La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, ¿para qué sirve la utopia? Para eso: sirve para caminar."



12 de juny 2008

Relats conjunts: La vida de John Spencer


Un dia més, John Spencer va aixecar-se sense res a fer a la vida.

Va rentar-se la cara, i va eixugar-se. Va mirar-se al mirall, i no va veure pas a ningú important com feia temps havia somiat, només un home ric gràcies als diners del seu pare, i res més que importés a la seva miserable existència.

Va anar cap a la cuina. Com sempre, va fer-se un cafè acompanyat d’unes galetes insípides pensant que aquelles serien les últimes que menjaria en el dia del seu últim esmorzar.

Ell no treballava. No valia la pena perquè pensava acabar amb la seva vida. Ja feia temps que no ho feia. Enlloc de treballar anava al bar a veure aquella cambrera que tant li agradava. Cada mig matí li anava a dir adéu pensant que aquell seria l’últim dia que la podria veure.

Al migdia John Spencer anava a dinar una mica, volia tenir la panxa plena per al seu últim passeig. Llavors es mirava les muntanyes i començava camí amunt, acompanyat del seu bastó de fusta. Era un sender llarg, en el qual tenia temps de recordar els anys que havia passat: res d’interessant que valgués la pena per a seguir vivint.

John Spencer arribava a dalt de la muntanya quan el sol ja començava a amagar-se. Llavors veia aquell panorama... Un mar de núvols preciós, la última vista que volia retenir després del gust del cafè i les galetes insípides i la cara d’aquella cambrera. Tot seguit mirava avall, i no veia el fons, només aquells núvols que feien que la caiguda semblés menys forta, sinó suau, com caure damunt de cotó fluix...

Estava disposat a tirar-se. Ja en tenia prou d’aquella vida miserable i sense res de profit. Respirava profundament i feia un pas endavant, i posant el peu esquerra més proper al penya-segat mirava un altre cop avall i pensava que potser estava una mica cansat. El camí l’havia cansat. Pensava que el millor seria tornar a casa a dormir, que treure’s la vida cansat no valia la pena. Dormiria, i l’endemà faria el mateix ritual i ja es tiraria... Així que, tot seguit, John Spencer girava cua i tornava camí avall fins a casa seva.

Ara John Spencer ja és vell. S’ha quedat sol i no ha fet res a la vida. Ha estat tots aquests anys fent el mateix i mai s’ha tirat per el penya-segat, mai ha sigut capaç de comprar-se unes galetes que tinguessin una mica més de gust, i mai li va dir a aquella cambrera com l’estimava. Ella es va morir després d’una vida llarga casada amb l’home que prenia el cafè a la taula del costat de la de John Spencer i amb cinc fills, els quals li van donar nets i la van fer ser molt feliç.

John Spencer ja no pot caminar. I ara s’adona que potser enlloc d’anar al penya-segat per a tirar-se hauria pogut fer alguna cosa a la vida. Ara ja és massa tard. Aquesta nit es posarà al llit recordant tot el que feia aquells dies quan encara anava a tirar-se.

Com sempre es posarà el pijama, després de deixar les ulleres a la tauleta de nit. Un cop s’hagi tapat amb les mantes, més o menys cap a dos quarts de tres de la matinada, tindrà un somni. Somiarà amb les galetes insípides i el cafè, en el somni aquestes tindran més gust. També somiarà amb aquell bar i aquella cambrera, on serà capaç de dir-li que l’estima. En el somni també anirà a fer el camí, i un cop estigui al penya-segat es tirarà, rebotarà en els núvols de cotó fluix i anirà volant cap a la llum...

Aquella nit John Spencer morirà al seu llit somiant que fa tot allò que no haurà fet mai...

Aquesta és una proposta per al blog de Relats Conjunts.

11 de juny 2008

Premi "Amigos"



Últimament torno a estar activa i ahir vaig tenir una sorpresa! Un bon amic, en Mon del blog de La Garrofa de Mont-roig, em va entregar ahir el premi “Amigos para siempre, Fonte de Amor”. És un premi que un cop el reps pots donar-lo també a aquells amics blocaires que tens. M’ha fet molta il·lusió rebre aquest premi, i tinc ganes de que també tinguin il·lusió alguns amics blocaires que tinc als quals els hi vull entregar el premi perquè me’ls sento propers. Bé, és complicat decidir-me, perquè realment hi ha blogs que m’encanten de bons amics, si pogués els hi donaria a tots, però després de pensar-hi, he decidit que vull entregar aquest premi a tres blogs en concret, perquè així també tindran més per escollir i així tothom en pugui donar a gent que encara no el té. Doncs bé, la meva decisió va:

Txiki – perquè té un blog senzill, carregat d’imatges especials, i molt original. Sé que en mica en mica serà un blog preciós! I tinc ganes d’animar-la perquè continuï fent-se’l seu en mica en mica.

Sudamèrica – Aquest blog és una història. La història d’un llarg viatge, carregat d’experiències, d’aventures, de curiositats... L’Aleix i la Marta són amics meus, però de ben segur que si us els llegiu també us els fareu amics vostres! A per cert, avui és l'aniversari de l'Aleix! També és el meu petit regalet per a ell!

És quan ric que em veig gepic – Fets, sentiments i tribulacions no censurats (encara) pel Fiscal de l’Estat. Un blog que m’ha sorprès des de que he tingut el plaer de poder-lo conèixer.

Bé, amics, ara us toca a vosaltres continuar repartint el premi. Fem que no es quedi parat! Un petó molt fort per a tots aquells i aquelles que, amb els vostres blogs, doneu una mica més de color a la vida, altres punts de vista, curiositats i emocions. No els deixeu mai!!!

"There is always hope"

Graffity: Banksy

"Sempre hi ha un troç de cel blau, busca'l bé que tu el trobaràs"

10 de juny 2008

El petó

El petó de Rodin

Fa calor, i si ella està nua davant seu és perquè no té ni fred ni vergonya.
Està bé, té ganes d’anar a poc a poc, sentir-lo en tot moment
Atansa una ma i juga resseguint dibuixos en el seu pit.
Amb l’altra acaricia el seu cabell.
Ell somriu, també té calor i si està nu és perquè no té ni fred ni vergonya.
No té pressa, té ganes de sentir-la i de fer que hi estigui tant bé com ell.
Amb la seva mà, molt lentament, traça una línia entre mig dels seus pits
Mentre amb l’altra l’abraça per la cintura...
No paren de mirar-se.
A ella se li posa la pell de gallina.
A ell també.
El vol més a prop.
La vol més a prop.
Senten més calor, però igualment s’apropen
S’abracen més fort, tanquen els ulls
I de cop els llavis es fonen en una delícia de sensacions.
No pararien mai de sentir-se així...

El carreró



Hi ha un carreró mot a prop del bar on sovint vaig a fer el cafè abans de començar un llarg dia rutinari a la feina.

Aquest carreró sembla molt normal. És estret, construït amb pedres velles. Es veu una mica atrotinat, té unes escales que pugen amunt. Es poden veure algunes imperfeccions en la construcció, o potser per el pas del temps.

Casi mai hi passa gent, però té una màgia que el fa especial. Una energia que fa que, quan passo per allà, giri el cap i l’inspeccioni intentant trobar-hi alguna cosa, com si aquell carrer em mirés, sense poder-li veure on té els ulls.

Doncs bé, un dia qualsevol que anava cap al bar hi vaig trobar un noiet rient mentre mirava una escletxa que es formava entre dues de les pedres de la paret del costat dret.

- Què mires, vailet? Vaig preguntar-li.

- Miro coses que vosaltres, sovint, no podeu veure.

Em va deixar desconcertada amb aquella resposta. Suposo que m’ho va veure a la cara perquè tot seguit va somriure. Es va acostar a mi i em va agafar de la mà per atansar-me a l’escletxa.

- Mira. Aquí hi viu una aranya molt trapella. Li agrada teixir teranyines d’un costat a l’altre del carreró. Llavors s’asseu a aquesta petita pedra que sobresurt a mirar com passa la gent i s’espanta en notar la teranyina.
Abans m’ha dit que ha rigut molt algun dia que has passat tu i se t’ha posat la pell de gallina.


El noi llavors va aixecar el cap i va assenyalar un petit niu.

- Allà en aquell niu hi viuen una família d’ocells vegetarians. Enlloc de menjar cucs mengen flors i arrels. Curiosament, en comptes de sortir-los les plomes grises, els estan sortint de tots els colors. Ara han tingut fills i de tant en tant vinc a portar-los alguna resta de la verdura que em cuina la meva mare.


A continuació va anar carreró amunt. Jo em vaig quedar parada encara mirant el niu...

- Va vine!
Vaig anar-hi corrents, no podia creure tot el que m’estava dient aquell nen, si que tenia imaginació. Em donava la sensació que tant sols era massa innocent o que, per el contrari, m’estava prenent el pèl... El vailet em va guiar fins a dalt de tot, al final del carreró tot assenyalant un petit forat.

- Aquí és on fan la convenció mensual de grills consellers. També s’anomenen “Consciències”. El teu grill també hi deu ser ara mateix. Es reuneixen per a discutir sobre dilemes morals que tenen les persones amb qui van assignats i a les que no saben què aconsellar. L’actual president és el fill d’aquell que un bon dia va ser consciència de Pinotxo, tota una eminència per a qualsevol grill conseller...

Vaig atansar la orella per aquell forat i hi vaig sentir un “cric-cric” molt subtil que no sabia ben bé si podia ser real o tant sols fruit de la meva imaginació...

- Saps, per aquí també hi ha una de les vuit entrades al món de les coses perdudes. No sé ben bé on està, perquè només la pots trobar de casualitat quan més perdut et sents.

Això ja era massa... Vaig posar cara de “no sé què m’estàs dient”... El nen em va mirar sorprès:

- Que sí, dona! On creus que van a parar totes les coses que perds?? Les parelles de mitjons desaparellats que han desaparegut en aquest món, llibres coneguts i oblidats, tresors perduts de famosos pirates que rondaven tots els mars, aquell disc que sempre busques i no entens on haurà anat a parar... Tot això i més arriba en aquest món oblidat! Els que hi han estat sempre remarquen que un ha d’anar amb compte perquè constantment hi van caient coses del cel, i algunes són veritablement grosses i et poden fer mal si et cauen sobre el cap. En conec més d’un que ha aparcat el cotxe i després l’ha perdut i ja està, cap al món de les coses perdudes, allà segur que no el trobaran pas mai...
Vaig mirar el rellotge, tenia pressa...

- Bé vailet, me n’he d’anar! Un altre dia continuem, però no abandonis la teva imaginació, eh! – Vaig fer-li unes palmades a l’espatlla i vaig marxar a pas ràpid amb la cara d’aquell noiet de “això no pot ser” al cap, tenia ganes de fer el meu cafè i el preferia a jugar amb un nen que tenia una imaginació extraordinària.

Quan estava ja una mica lluny ell va cridar:

- No entenc perquè negues allò que ja saps que existeix!

No li vaig fer cas i vaig seguir cap al meu destí.
Un cop ja al bar, vaig seure a la terrassa, aprofitant el sol, amb unes ulleres ben fosques que tapaven la meva mirada. Vaig demanar un cafè amb llet i gel (ja començava a fer calor) i em vaig dedicar a mirar a les persones i a les coses. Tot allò que aquell vailet m’havia ensenyat sense que jo realment ho mirés m’havia deixat descol·locada.
De cop vaig veure una aranya a la paret... Se’m va posar la pell de gallina i em va donar la sensació que la sentia riure. Vaig mirar al meu voltant, però la gent seguia fent les seves coses en aquell bar. Aquell animalet minúscul estava rient... No podia ser...

Vaig girar-me i vaig continuar amb el meu cafè amb llet fred intentant convèncer el meu cap que allò havien estat imaginacions meves.

Un ocell ple de colors va passar volant i es va posar a sobre d’una de les taules abandonades que quedaven per a recollir. Hi havia un petit gerro amb un parell de margarides, uns gots buits i una moneda de propina. Em vaig treure les ulleres de sol per a poder observar amb atenció. L’ocell va mirar a les taules properes i va veure la meva mirada curiosa. Tot seguit va agafar aquella flor i va marxar volant. Devia ser aquell un dels ocells vegetarians de colors?

No hi volia pensar, perquè notava que aquell cafè ja s’estava començant a escalfar amb aquella calor. Així que vaig cridar un moment el cambrer per a demanar-li un gel més i de cop vaig sentir un “cric-cric”. Vaig començar a mirar a tots els costats... M’estava tornant boja... I de cop el vaig veure. Hi havia un home amb cara de preocupat mirant-se un cafè sol, i a la seva espatlla hi havia un grill que li xiuxiuejava coses a cau d’orella... El sol em devia haver pujat al cap, notava que em feia una mica de mal el cap i els ulls. Vaig posar-me una mà al front mentres l'altra mà era a la taula buscant les ulleres de sol sense treure els ulls d’aquell grill. Però, on eren les meves ulleres? Les havia deixat a sobre la taula i ara...senzillament, s’havien esfumat!

Vaig aixecar-me deixant una moneda i vaig anar a passejar. A mig camí vaig veure que tot allò que havia vist era cert, i de cop el món tenia més colors, podia veure aquelles petites coses que passen desapercebudes als ulls d’aquells qui no les volen veure i no les volen gaudir. Vaig veure un grup de nens jugant en un parc amb gespa. M’hi vaig fixar bé, i de cop el vaig veure, era aquell vailet i tenia una pilota entre les mans. Em va picar l’ullet amb un somriure trapella i jo també vaig somriure en pensar que, en el fons, tenia raó. El món està ple de petites sorpreses.

09 de juny 2008

La nostàlgia d'aquells temps...



Recordo aquells temps en què estàvem tots junts...
Aquelles escapades a la platja...
Aquelles partides interminables al Risk...
Aquelles campanes a classe per a aprofitar els dies...
Aquells somriures, aquelles rialles...
Aquelles nits de son sense dormir...
Aquelles nits junts compartint somnis, compartint projectes de futur, compartint-nos...

Ara han canviat moltes coses
Ara tots hem seguit per camins diferents...
Els temps han canviat, i nosaltres també.
Miro endavant, camino i ho sé:
que m’esperen moltes coses,
moltes aventures,
noves coses per aprendre,
noves persones per a conèixer,
noves vivències que passaran a ser records...
M’agrada pensar que tinc bons amics,
Que me’ls estimo
que estic contenta i feliç...

Però en el fons també trobo a faltar aquells moments...

La vida és així:
la gent arriba a la teva vida,
Es fan un racó al teu cor,
Alguns es queden...
D’altres se’n van...

Que bonic que és poder viure tantes coses!
Que bonic és poder existir i que vosaltres també existiu!
He tingut sort de trobar-vos...

01 de juny 2008

Un somriure sense paraules


Música per ambientar: Les jours tristes (V.S.O. Amelie)
"El silencio no existe… En el escenario habla mi alma, y ese respeto al silencio es capaz de tocar a la gente, más profundamente que cualquier palabra"
(Marcel Marceau, mim francès)

És de nit...El carrer està ple de persones que van amunt i avall, famílies acabant d’aprofitar aquella nit d’estiu i que tot just tornaran cap a casa quan el rellotge marqui l’hora d’anar a dormir. Hi ha parelles juntes, un grupet d’avis asseguts a un banc. Nens jugant a la plaça mentre els pares estan sopant. Joves que surten a prendre alguna cosa, i que no saben ni com ni on acabaran... Aquella nit no fa fred.

Si els mires, veuràs que esperen alguna cosa. Veuràs que busquen sense saber. Veuràs que tenen ganes de viure però moltes no saben com fer-ho i, enlloc d’això, només pensen en el dilluns, quan comença la setmana, quan hauran d’anar a la feina o a estudiar. Es queden a casa o surten al carrer, però no corren, no riuen. Només miren, només esperen. No parlen. Callen, pensen, esperant trobar quelcom, esperant saber el què fer...

El carrer es rodeja de casetes, algun restaurant amb gent menjant. Algun bar, unes cerveses i unes tapes per a fer venir més set. El terra està fet de petites rajoles de pedra, totes alineades i ordenades, totes grises. És de nit, però la claror de dins de les cases i els locals creen un ambient especial, una llum que escalfa, però que potser poques persones poden o saben apreciar.

De cop se senten unes passes caminant en la foscor d’un dels carrerons perpendiculars. Aquell soroll ressona dins de totes aquelles persones que, sense saber com ni per què, miren cap a la foscor encuriosits. Les passes són cada vegada més fortes, i la llum va il·luminant aquella figura fins que la fa nítida i propera.

És un home alt i prim. Porta pantalons negres i camisa blanca. Uns tirants de color fosc i un barret. La cara blanca, les faccions pintades de negre, els llavis de color rogenc. La seva presència encara il·lumina més el carrer, i fa que les persones curioses mirin, i encurioseix a aquelles que fan veure que no els hi interessa res.

Ell no parla, però amb l’expressió diu moltes més coses. Porta una maleta plena de records i els mostra. Treu una flor i la regala a una noia que està fent un cafè provocant-li un somriure a ella i a la gent del carrer. Treu uns globus llargs, li costa d’inflar-los però ni molt menys ho amaga, és més, ho mostra a la gent i ho exagera i fa riure dels nens fins als més vells. Amb dos minuts crea animals fantàstics, joguines, barrets estrafolaris i els va regalant a tort i a dret.

Sense tenir res ell pot anar en bicicleta, pot anar en bus, pujar en ascensor i baixar per escales mecàniques imaginàries. Pot inflar un globus més gran que aquell carrer. Pot entrebancar-se i caure sense avergonyir-se. Pot plorar o riure’s d’ell mateix. Pot crear una paret. Una paret que aguanti el món. O la paret que el tanca i que el limita, un obstacle que tot i que no existeix ens podem trobar durant el camí, però que ell, tot seguit i tot i estar dins d’una sala sense sortida, pot fer que s’obri una porta o una finestra per escapar-se i sortir rient.

La gent l’admira i en mica en mica va aprenent aquella actitud. Noten dins seu esperança i alegria. Humor i ironia. Riuen i comencen a tenir ganes de viure sense buscar ni esperar més.

De la maleta mai saps què pot sortir, hi porta moltíssimes coses. Ara treu uns instruments. Els instruments més estranys que possiblement hauran vist mai, però tots sonen molt bé, són divertits. Ajuden a aquell personatge a expressar-se, a fer riure, a que l’entenguin i el comprenguin. A poc a poc va entrant en el cor de tots els presents.

Els nens s’apropen i li pregunten com es diu, volen jugar. Ell és càlid, però no parla, només els fa somriure i explica molt més que el que es pot fer amb les pròpies paraules. Senzillament interpreta el món i aquell moment des d’un altre punt de vista, esperant aportar el seu granet de sorra a la recerca d’aquella gent que no sap on buscar ni quin camí seguir.

Aquell personatge no té un lloc on arribar, ni busca coses. Senzillament camina i viu, i per el sender té temps de fixar-se en tot, disfrutar-ho, i de passada veure i descobrir de tot i més. Així troba sense haver de buscar massa. Així riu o plora sentint i vivint en tot moment.

Ara ha de marxar a buscar nous llocs, noves persones, nous somriures. Es treu el barret i saluda a la gent: uns petons i un caramel a algun nen, algun petó a la mà d’alguna dama, un gest de complicitat al senyor més altiu, i un glop d’alguna copa de vi i una picada d’ull a l’avia que s’aguanta el riure per a fer-li esclatar les rialles. Passa el barret i sona la dringadissa d’algunes monedes. Torna a saludar. Tot seguit, ell agafa la maleta i se’n va.

El mim es gira i diu adéu amb la mà i desapareix en la foscor d’un altre carrer sense tornar a mirar enrere. Qui sap on anirà...

Photobucket