01 de juny 2008

Un somriure sense paraules


Música per ambientar: Les jours tristes (V.S.O. Amelie)
"El silencio no existe… En el escenario habla mi alma, y ese respeto al silencio es capaz de tocar a la gente, más profundamente que cualquier palabra"
(Marcel Marceau, mim francès)

És de nit...El carrer està ple de persones que van amunt i avall, famílies acabant d’aprofitar aquella nit d’estiu i que tot just tornaran cap a casa quan el rellotge marqui l’hora d’anar a dormir. Hi ha parelles juntes, un grupet d’avis asseguts a un banc. Nens jugant a la plaça mentre els pares estan sopant. Joves que surten a prendre alguna cosa, i que no saben ni com ni on acabaran... Aquella nit no fa fred.

Si els mires, veuràs que esperen alguna cosa. Veuràs que busquen sense saber. Veuràs que tenen ganes de viure però moltes no saben com fer-ho i, enlloc d’això, només pensen en el dilluns, quan comença la setmana, quan hauran d’anar a la feina o a estudiar. Es queden a casa o surten al carrer, però no corren, no riuen. Només miren, només esperen. No parlen. Callen, pensen, esperant trobar quelcom, esperant saber el què fer...

El carrer es rodeja de casetes, algun restaurant amb gent menjant. Algun bar, unes cerveses i unes tapes per a fer venir més set. El terra està fet de petites rajoles de pedra, totes alineades i ordenades, totes grises. És de nit, però la claror de dins de les cases i els locals creen un ambient especial, una llum que escalfa, però que potser poques persones poden o saben apreciar.

De cop se senten unes passes caminant en la foscor d’un dels carrerons perpendiculars. Aquell soroll ressona dins de totes aquelles persones que, sense saber com ni per què, miren cap a la foscor encuriosits. Les passes són cada vegada més fortes, i la llum va il·luminant aquella figura fins que la fa nítida i propera.

És un home alt i prim. Porta pantalons negres i camisa blanca. Uns tirants de color fosc i un barret. La cara blanca, les faccions pintades de negre, els llavis de color rogenc. La seva presència encara il·lumina més el carrer, i fa que les persones curioses mirin, i encurioseix a aquelles que fan veure que no els hi interessa res.

Ell no parla, però amb l’expressió diu moltes més coses. Porta una maleta plena de records i els mostra. Treu una flor i la regala a una noia que està fent un cafè provocant-li un somriure a ella i a la gent del carrer. Treu uns globus llargs, li costa d’inflar-los però ni molt menys ho amaga, és més, ho mostra a la gent i ho exagera i fa riure dels nens fins als més vells. Amb dos minuts crea animals fantàstics, joguines, barrets estrafolaris i els va regalant a tort i a dret.

Sense tenir res ell pot anar en bicicleta, pot anar en bus, pujar en ascensor i baixar per escales mecàniques imaginàries. Pot inflar un globus més gran que aquell carrer. Pot entrebancar-se i caure sense avergonyir-se. Pot plorar o riure’s d’ell mateix. Pot crear una paret. Una paret que aguanti el món. O la paret que el tanca i que el limita, un obstacle que tot i que no existeix ens podem trobar durant el camí, però que ell, tot seguit i tot i estar dins d’una sala sense sortida, pot fer que s’obri una porta o una finestra per escapar-se i sortir rient.

La gent l’admira i en mica en mica va aprenent aquella actitud. Noten dins seu esperança i alegria. Humor i ironia. Riuen i comencen a tenir ganes de viure sense buscar ni esperar més.

De la maleta mai saps què pot sortir, hi porta moltíssimes coses. Ara treu uns instruments. Els instruments més estranys que possiblement hauran vist mai, però tots sonen molt bé, són divertits. Ajuden a aquell personatge a expressar-se, a fer riure, a que l’entenguin i el comprenguin. A poc a poc va entrant en el cor de tots els presents.

Els nens s’apropen i li pregunten com es diu, volen jugar. Ell és càlid, però no parla, només els fa somriure i explica molt més que el que es pot fer amb les pròpies paraules. Senzillament interpreta el món i aquell moment des d’un altre punt de vista, esperant aportar el seu granet de sorra a la recerca d’aquella gent que no sap on buscar ni quin camí seguir.

Aquell personatge no té un lloc on arribar, ni busca coses. Senzillament camina i viu, i per el sender té temps de fixar-se en tot, disfrutar-ho, i de passada veure i descobrir de tot i més. Així troba sense haver de buscar massa. Així riu o plora sentint i vivint en tot moment.

Ara ha de marxar a buscar nous llocs, noves persones, nous somriures. Es treu el barret i saluda a la gent: uns petons i un caramel a algun nen, algun petó a la mà d’alguna dama, un gest de complicitat al senyor més altiu, i un glop d’alguna copa de vi i una picada d’ull a l’avia que s’aguanta el riure per a fer-li esclatar les rialles. Passa el barret i sona la dringadissa d’algunes monedes. Torna a saludar. Tot seguit, ell agafa la maleta i se’n va.

El mim es gira i diu adéu amb la mà i desapareix en la foscor d’un altre carrer sense tornar a mirar enrere. Qui sap on anirà...

8 comentaris:

Joan Carles ha dit...

Calen paraules per viure? Tant incomodo és el silenci? Per què necessitem sempre la presencia d'algú? Seriem capaços de aguantar tota la vida amb un silenci absolut?
Són preguntes que em feia després de llegir-me el text atentament. Però crec que cada u ja trobarà les respostes.
Ja t'ho he dit havans: que escrius de puta mare, sobretot m'encanta les descripcions que fas de les persones i de la situació, també la manera de transcriure, es a dir tot el teu text.
Petonets Nym!

Ximo ha dit...

Que cap on anirà? I tu t'ho preguntes??? Allà on tu vulguis, és clar!

Hi sigui el mim o no, prometo atançar-me pel teu món a veure si el fas millor que el nostre...

Mon ha dit...

psssssssss! silenci , que començi l'espectacle!

Krambis ha dit...

Que afortunades aquelle spersones que poden dir les coses sense fer servir paraules. ;Moltes vegades el veritable sentit d'allò que es diu està en les nostres accions, en la nostra manera de mirar, en els gestos...

Mon ha dit...

i amb una mirada? que sen poden dir de coses

Neus ha dit...

Precios, i la música perfecta.
De vegades diem més amb els silencis que amb les paraules, però com a simples mortals necessitem aquestes per poder expressar el que els nostres ulls no volen admetre, i hem perdut la pràctica amb aixó dels sentiments.
Ja ho diuen, és més fàcil mentir quan no mires els ulls de l'altre.

Xitus ha dit...

Les jours tristes m'encanta, igual que Tiersen. Tinc un petit i recent descobriment si t'agrada tb Tiersen. Si et fa curiositat escriu-me al mail (és al meu blog) i te'n passo alguna cosa des d'allí.

MiMo Chispa ha dit...

Hola,
Sóc el mim chispa.
Moltes gràcies per lo escrit aqui.
Seguiré creant i intentant despertar en la gent el gust per la observació i transmitir bon rotllo amb tan sols imprimir energia al meu voltant.
Salut, alegria, treball i saludillos.
www.mimochispa.com