12 de juliol 2008

Així és la vida



Aquell dia el despertador va sonar tard. Ella es va despertar, i d’una revolada va saltar del llit i va anar cap al lavabo amb el temps just per rentar-se la cara i pentinar-se aquells cabells rebels i castanys. Tot seguit es va canviar, es va posar un mitjó sense parella amb un altre. Ràpidament i amb silenci, per no despertar els altres, va baixar cap a la cuina i va agafar un parell de galetes. Aquell dia esmorzaria tot anant cap a l’estació, no tenia gaire temps. Es va posar la jaqueta, va agafar la bossa i va sortir tancant la porta amb cura, deixant altre cop la casa adormida i silenciosa.

Un cop va ser a l’estació va treure el bitllet quan el tren ja era a l’andana; però quan va aconseguir passar per aquelles màquines tant lentes, el tren ja havia marxat tancant les portes a la seva cara i l’havia deixat en aquella estació tant solitària. Ella només havia d’esperar una mica a que passes el següent tren. Però sabia que si s’esperava aquell temps se li escaparia de les mans. I tot somiador sap que potser en aquells minuts en què no has fet res et podia haver passat el moment que tant esperaves i que mai no arriba, precisament perquè has perdut el temps esperant i esperant, un temps que passa tan ràpid que massa cops és inabastable. Així que, sense solta ni volta, va decidir anar a Barcelona a mirar el mar tot sentint que s’aproximava un altre tren a l’altra banda de l’andana. Va anar-hi corrents i aquest cop sí que va poder entrar tot sentenciant també un dia en que viuria una aventura un xic sorprenent.

El tren la va deixar a la última parada, Plaça Catalunya, i va sortir a dalt de tot de la Rambla. Ella va començar a baixar en direcció al mar, encara una mica lluny. Sempre li havia agradat aquell carrer tan ample i ple de tendes amb flors o animals. Es limitava a mirar-lo i a observar aquelles persones que veia i que vivien en el seu propi món, això com la seva realitat a cops tan cruel. Sovint es preguntava com devien viure o que podrien pensar. Però això ella mai no ho endevinaria perquè només veia les coses des del seu cantó, el qual moltes vegades s’allunyava del que era realment.

Aquell dia hi havia poca gent (tots estaven treballant, estudiant o amb algun compromís per a fer), però, tot i així, hi havia algunes persones que passejaven i donaven vida a la Rambla, plena d’arbres alts i rodejada de cotxes que circulaven permanentment dirigint-se al treball, amb els respectius conductors que sempre anaven mudats i que molts cops parlaven amb el mòbil, enfeinats i capficats únicament en les seves coses. Ella, en canvi, se sentia feliç perquè formava part d’aquell instant tant breu que donava tanta vida a la Rambla.

Caminant va veure aquell mim que sense parlar deia tantes coses i que li va somriure quan ella li va deixar un caramel de propina. Però ella, com tots els altres, no podia endevinar el futur i mai no sabria que aquella mateixa tarda aquest mim trobaria el paper de la seva vida en una obra que el faria famós. Ella només contemplava aquell moment, això com les persones i les coses que trobava. Per tant, aquella parella que passava davant seu tampoc no va passar inadvertida, i ella els veia tant enamorats. Ella no ho sabia, però la noia també es veia amb un altre, i el noi ja n’havia tingut tres. Aquell mateix matí, més tard, deixarien allò que havien començat feia un temps i que no tenia sentit ja que no s’estimaven.

Aquell dia ella estava segura que el que feia era realment el que volia. S’hi havia llençat i tot i que les seves passes eren una mica tímides, el poc temor que sentia anava desapareixent a cada pas que deixava enrere, a mesura que ressonaven els tambors d’una colla de músics.

Ella es va fixar en un home amb un barret de copa que li va fer molta gràcia. Ell caminava tot cofoi i una mica descarat, mirant sempre la gent per sobre l’espatlla. Aquell home, malgrat la seva aparença impertinent, havia perdut tota la seva fortuna jugant al bingo, i li estaven embargant la casa perquè no podia pagar els seus deutes. Però això ella tampoc no ho podia percebre, i només va recordar aquell home com a algú que va viure també aquell instat a la seva manera, i que potser algun dia recordaria com un punt dins del món que brillava tan o tan poc com tots els altres.

Va mirar totes aquelles tendes plenes de flors o d’animals, plenes de collarets, d’anells, de mocadors, de camises, plenes de tot allò que sempre havia desitjat però que no necessitava. De seguida es va fixar en un home amb els ulls entristits que demanava per poder viure. Ella hagués desitjat poder-li donar alguna cosa, però no tenia monedes i ja se li havien acabat els caramels que, molt o poc, esbossaven sempre un somriure. Aquell senyor era un homenet vell i no gaire alt. Vestit amb una llarga gavardina que amagava la seva roba esparracada. Ja no tenia il·lusió i esperava el moment que a tots ens arriba tard o d’hora, per tornar a néixer, o potser per a no tornar mai més. Un moment que li arribaria aquella mateixa nit, en un carreró perdut per algun barri. Tot i que l’ànima d’ella es va omplir de solidaritat i d’honradesa, no va pensar en el que li passaria; una pregunta que mai no ens passa pel cap i, no obstant, és la clau de la situació; i que ella, a l’igual que qualsevol altre, mai no coneixeria.

De cop, va passar un noi i ella s’hi va fixar. Anava amb la bicicleta, i va llençar un parell de monedes dins del barret que sostenia aquell home que, amb prou feines, havia recollit algun diner.
Les seves mirades es van creuar en el moment en què ell passava, fregant-la. Sense voler li va enviar una brisa suau i freda, preludi d’un petit calfred que va posar-li la pell de gallina. Es trobarien més endavant, a la platja. Però això també seria tota una sorpresa.

Aquell dia el despertador havia sonat tard, però tot i així ella ja era a la platja, mirant el mar. Estava sola, amb les sabates a les mans i els pantalons arromangats perquè no els mullés l’aigua. El mar estava calmat, les onades es desplaçaven suaument cap a la costa i li mullaven els peus descalços. Va aixecar el cap i va mirar el cel que tenia una capa fina de núvols que el recorrien fins l’horitzó. Va tancar els ulls i va sentir les onades, lentes i tranquil·les.

“Ets la noia de la Rambla?” va sentir. Va obrir els ulls i va veure aquell noi de la bicicleta. Curiosament, ell també portava les sabates a la mà dreta i els pantalons arromangats, com ella. De seguida ja estaven parlant. Allò que havia començat amb una mirada que es creuava, una brisa freda i suau, i el so de dues monedes, havia acabat amb una petita amistat que s’aniria fent més gran a mesura que passaria el temps. Ells dos van anar a prendre un cafè, i ja no pensaven en l’instant ni en el moment sinó que pensaven en l’altre, en com seria.

Aquell bar tenia una de les parets de vidre que mostrava el carrer pel qual passaven aquelles persones que havien mirat encuriosits més d’una vegada. Va passar aquell senyor amb el barret de copa, el mim es dirigia cap a un altre carrer –davant la casa d’un director de teatre-, i aquella parella que anaven tant abraçats discutien quan, de sobte, la noia li va donar una bufetada i ell, indignat, va marxar en direcció contrària. Curiosament, des del cafè, els dos van riure. Van entendre que el món va com vol, que va ràpid i que pocs cops s’atura. Que quan s’atura és només per un instant, i que quan aquest instant se’n va queda com un record que amb el temps potser s’oblidarà.

Així era la vida: tant estranya, tant imprevisible. Així era el món: tan gran però de vegades tan petit. Així eren ells: somiadors i rebels. Així era tot i no hi havia més. Les coses entren tant ràpid com se’n van. Tot tant fugaç que costa d’imaginar-ho. Tot tant precís que aquell dia en què per uns minuts el despertador d’ella va sonar tard ja havien passat tantes coses que deixarien la seva marca, la qual tard o d’hora es perdria amb el temps, però que tot i així perduraria tota una vida: el temps suficient perquè ells dos, al cap d’uns dies, es fessin un petó. El temps just perquè ells dos, al cap d’uns anys, anessin a viure juts i fossin feliços per molts anys més.

I vet aquí un conte, i vet aquí una realitat. Aquesta història ha acabat amb un final perfecte per a un principi esperançador i per a un futur ple de sorpreses, alegries, tristeses i il·lusions. Així és la vida.

1 comentari:

zel ha dit...

Real i possible, malgrat tota la màgia del sorprendre'ns que té la vida.
Bon relat, proper.
Salut!