01 de juliol 2008

Relats conjunts: La parella perfecta...


Quan ella va marxar, va jurar que trobaria algú millor. No millor... Perfecte!

Seria més alta, una mida ideal comparada amb la seva, pits més grans, cos perfectament proporcionat... En el sexe coincidiria en quan ell tingués ganes i en les postures, ho faria tot perfectament per a donar-li plaer. A la cuina ella faria el menjar quan ell no en tingués ganes de cuinar, i evidentment faria uns plats exquisits.

Seria la millor parella, en societat, íntimament, en la seva relació... Podria parlar amb ell de tot el que ell sabés, quedar perfectament bé a les reunions públiques i amb els seus amics. I evidentment, en família havia de ser la parella ideal per a un fill i tenir una bona relació amb la sogra, els cosins petits, els avis, la tieta...

Va moure cel i terra per a fer-la fins que va trobar el mètode. Va funcionar, i el seu invent, la seva perfecció va esdevenir una realitat.

Tot el que ell volia es va complir, tot era perfecte. Però al cap d’un temps estava avorrit perquè va trobar a faltar aquells defectes que fan que les persones siguin especials, va trobar a faltar aquella emoció en la relació, aquella gràcia d’una persona humana...

Ja no hi havia un cos corbat o entrat en carns, ni uns pits petits o massa grans, ni un sexe divertit on un havia de treballar una mica per a poder-la fer gaudir i a la inversa.

Trobava a faltar algun menjar amb menys gust però fet amb més amor. O que no li agradés sempre el que ell també cuinava. Trobava a faltar el fet de que no caigués malament a la mare i que no fos sempre la protagonista entre els seus amics.

Va trobar a faltar algú que encaixés amb les imperfeccions que ell tenia per tal de construir una vida i un futur.

Va començar a buscar tot allò fora de casa, en altres llits, en altres ciutats, amb altres dones... Fins que va saber que per a trobar algú especial necessitava que la seva parella perfecta marxés.

Així que va decidir que la desconnectaria, però ella era tant perfecte que ho va intuir abans, i així doncs va ser ella qui, a la força, el va fer marxar...



Aquesta és una nova proposta per als relats conjunts.

11 comentaris:

Pd40 ha dit...

Ben fet! Qui tenia el problema era ell. Apa, que l'aguanti la seva iaia :P

Mon ha dit...

i au! santes pasques que sant pere era bon home i sant Pau bon jan...( si a casa tens una thermomix et pot passar quelcom similar? pregunto) m'agradat molt

Ximo ha dit...

Ehm... d'això... si ara aquesta meravella està soltera (pobreta)... que em podries passar el telèfon???
Ep, que és per un amic!

Salva Piqueras ha dit...

Ja passa això de voler tenir una vida perfecte canviant només el que t'envolta, no a tu mateix, que és on sempre està la imperfecció.

M'ha agradat passejar per aquí.

Jordi Casanovas ha dit...

totes les masses piquen... bon relat, m'ha agradat.

Marta&Peix ha dit...

Nuria¡¡¡¡Que tal tot?Donc nosaltres per Perú ja, siisisis, Llac, Totores, i d'aquí poc, el mestre dels mestres, el Maxupixu¡¡¡¡¡
T'enviem molts i molts petons la Marta i en Aleix.
Haviam si ens envoies o penjes algunes fotos d barraques, que no n'em trobat cap ni 1.

Un petonàs molt i molt fort de 9, segueix així amb el Bloc.

adewwwwww
petons

Mireia ha dit...

Bon relat. Així que la perfecció no es tant perfecte!

kike ha dit...

Amb el que és demostra que el que es desitja no és el que realment es necessita. La humanitat mai sabrà que necessita per ser feliç...

XeXu ha dit...

Un molt bon relat, Nymnia, molt psicològic i que ens fa adonar que la perfecció, en cas de poder existir, no seria el més desitjable d'una relació de parella. Molt ben explicat, m'ha agradat molt, felicitats.

barbollaire ha dit...

Perfecció no és sinònim de satisfacció, oi?

Un relat genial (quasi) perfecte!
;¬)*

Núria mg ha dit...

M'agrada el que escrius i la teva selecció musical, així que t'incloc a la llista d'enllaços.

Bon estiu!