29 de novembre 2010

Construir i destruir. Part I

Quantes vegades una il·lusió, pot passar a ser quelcom contrari?

Segurament moltes, i fa dies que em sento així. És complicat escrutar dins d'un mateix i aprendre a conèixer-se, acceptar les debilitats i, sobretot, ser sincer amb tu, per a poder ser-ho amb els altres...

Sóc conscient que això no se'm dona massa bé, i també sóc conscient que a vegades, per poder entendre aquestes coses, les he d'escriure. Ni que sigui amb senyals imperceptibles que només jo sàpiga entendre, perquè els altres també trobin els seus propis senyals, o les seves pròpies interpretacions, o ni que sigui per a fer-ho oberta i sincerament, sense personatges fantàstics ni protagonistes que et representin a tu, a mi, o qui sap si a algú altre.

Si heu pogut seguir el Món en algun temps, sabreu que últimament al Món li costa girar, però aquí està i continua... Fa un temps ja de tot això. No sé pas si és fruit d'una manca d'inspiració, o de deixar-me poc temps a mi mateixa. Ho trobo a faltar, més ara quan les il·lusions passen a ser decepcions, quan les sorpreses passen a fer por, o a fer incertesa, quan potser ser sincer ajudaria a ser més feliç, quan més que mai un necessita ser estimat... Construir i destruir...

Qui sap si per tot això un dia vaig tornar a obrir la llibreta i van brotar d'un bolígraf abandonat a una taula d'un bar, un munt de paraules sinceres que necessiten un final.

Aquest post és el preludi d'un relat pendent que necessita ser acabat per poder passar pàgina, i escriure'n molts d'altres.


De mentre, sempre podem posar una part de la banda sonora...



Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprèn mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

5 comentaris:

Joana ha dit...

Hi ha moments a la vida que s'ha de desconstruir per tornar a construir.Costa tant una cosa com l'altra però s'ha de fer.
Si ho escrius, si ho expliques ,si ets capaç d'interioritzar-ho molt sovint és més digerible.
M'agrada llegir-te de nou. Espero que estiguis bé :)

blogarquia ha dit...

Hola, he arribat per casualitats de la vida i el destí a aquest raconet del món, i no he vist res que no sigui aprofitable per nous projectes i noves il·lusions.

Totes les desfetes i decepcions, les crisis, no posen sino els fonaments del futur, i de nosaltres depèn que aquell futur creixi i el món giri novament. I a vegades cal triturar aquestes runes, per tal que barrejades en puguem fer ciment.

Sort en tot.

XeXu ha dit...

Si aquest ha de ser el preludi d'una llarga trajectòria blogaire, que així sigui. Molta sort, vaig a llegir aquest relat teu, a veure si en traiem una mica l'entrellat.

Adbega ha dit...

Per començar diré que m'encanta aquesta canço i em va tenir molt enganxada!

També dir-te que crec que la vida només és construir, destruir i tornar a construir; fa un temps em vaig descobrir de nou davant una llibreta que creia tancada per sempre i escrivint altre cop per, probablement, reconstruir-me...

M'alegro molt que hagis tornat!!

Estic molt contenta que hagis tornat!

Nymnia ha dit...

Mòltes gràcies per la rebenvinguda. A veure si fem que giri més el món... Prometo esforçar-m'hi!