25 de juny 2010

Que bonica que em sembla la vida


Una llum s'apaga al cel com tantes ho han fet fins ara. Moltes més s'apagaran.

No sé si som conscients que, fins i tot, algun dia s'acabarà la nostra.

Naixem, existim, vivim, sentim... i un dia, també i, com si res, morim enduent-nos mil records amb nosaltres, però deixant passes a cada pas que haguem fet.

La condició d'ésser humà també es caracteritza per buscar respostes a preguntes que potser mai seran contestades. Qui sap si per buscar on anirà la nostra llum un cop s'apagui i sense preocupar-nos, ni tant sols, per brillar més i més abans de morir.

Hauríem d'apendre a brindar per tot aquell camí recorregut, no per plorar dels llocs on no haurem arribat mai. Hauríem de ser conscients de la sort que hem tingut de conèixer tantes persones, no pas de perdre-les. Hauríem de veure ampolles plenes enlloc de pensar en tot allò que s'hagi pogut vessar.

Ens cauran llàgrimes tristes, insegures, impotents... Llàgrimes de rabia que ens colpejaran el cor, al lloc més profund i amagat, al lloc més sensible. Però per què no sentir-les, per què no deixar que caiguin? Per què no deixar-nos gaudir també d'aquests moments? De tot això que sentim i que a la vegada també ens fa estar tant vius? Ens fan sentir que el nostre cor batega i que la nostra vida seguirà recordant aquelles llums de dalt del cel.

I un dia morirem, sense més. Segurament serà més fàcil per nosaltres i amb això farem un acte tant natural com néixer i respirar.

Quan jo mori, vull que pels meus ulls passin tots aquells records forjats dia a dia, vull poder marxar amb un somriure pensant que néixer i viure ha valgut la pena a cada instant. I és igual si sóc vella o jove, és igual el nombre de minuts que hauré rascat, o les hores, els dies i els anys. Tot és relatiu si has estimat, si has rigut, si has plorat, tot és igual si has sentit, perquè no importa el temps, sinó el camí pel qual passes.

Viuré brindant no per aquelles llums apagades, sinó per aquelles que han brillat tants dies. Moriré brindant per la meva vida i per la vida de tots aquells que tindran també tant de camí per a recórrer quan jo no hi sigui.

I si, tindré por tantes vegades, com tantes vegades que em llençaré per poder viure Seguiré caminant encara que les meves cames no tinguin força. Seguiré estimant encara que algun dia també pugui fer-me mal.

I si, mentre respiri no deixaré de pensar mai que, malgrat tot,
la vida em sembla molt bonica...

6 comentaris:

XeXu ha dit...

El que està clar és que viure no ens ha de fer por. Ens haurem d'enfrontar a moltes situacions i no podem quedar-nos sense actuar. El camí que fem és l'important, la vida no és una funció d'estat, com dirien els físics, no importa el principi ni el final, sinó el procés. I com que el final no sabem quan serà, potser que mirem de viure bé el temps que tinguem. La vida pot ser molt bonica, però també fa mal. Però por no.

òscar ha dit...

Es que ho és de bonic viure, Nymnia. Tot i els mal de caps i els finals inevitables.

Anònim ha dit...

Com mola! el problema és que pensari així cada dia costa molt. Personalment ho intento, clar que sí, però... sempre sempre al 100% és impossible. Sempre tens dies de baixon i de subidon, però vaja que sí, que tens raó.

Abraçada.
Tru.

Adbega ha dit...

Estic molt contenta de viure, però inevitablement, la vida actual ens torna a tots una mica bipolars, avui som dalt per caure i ser baix demà... de totes formes, visca la VIDA!!

Arnau (BCN) ha dit...

Quan surts per fer
el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Nya...el destí es important...però també saber gaudir i saber viure el viatge!!!!

Un petó, maca!

Mon ha dit...

Hola com anem? et deixo una coseta al meu últim post de la garrofa...( a veure si així t'animes aescriure al blog) petons