02 de juliol 2009

Relats conjunts: La seva estona de cel particular...







És ja hora de vespre quan ella entra en aquell bar tant peculiar. Terra de fusta, barra estreta i una gran taula de billar.

Als costats, a cada lloc, hi seuen els personatges habituals, que sempre van allà el mateix dia de la setmana, a deixar passar les hores fins que la rutina torni tant ràpid com la sortida del següent sol. Ella seu al seu racó esperant-lo, desitjant que torni a arribar com cada dia últimament.

Poc a poc sent la remor de la gent, el petit repicar de les pilotes del billar i el dringar lleuger d’unes copes. Sense pressa. Impregnant-se d’aquell fum que deixarà massa olor en la seva roba, bevent d’una ampolla sempre mig plena i que a poc a poc es va acabant. I una altra copa, i una altra més, i més...

El temps passa i des del racó d’aquell cafè de nit sembla que el tems es pot fer més lent, tot i així, el rellotge avança minut a minut i ell encara no ve.

Pensa que no demana tant. No demana un amor durador, ni una família. No demana ni tant sols un petó, ni un final de conte. Només que entri i la miri, i només aquells instants ja la faran feliç, pensant que la vida potser si que té instants que es poden fer eterns i et poden omplir de felicitat, ni que sigui només per uns moments.

No sap ben bé com ha anat alimentant el seu desig cap ell. És el seu petit secret, amagat. Potser li feia falta enamorar-se sense acció, tornar a trobar aquella espurna que fa que la vida sigui divertida, que li doni un sentit encara que les coses no surtin bé. Potser s’alimenta esperant poder deixar enrere les nits de sexe carregats d’adéus falsos i d’intercanvis de telèfons que acaba esborrant al cap de dos dies.

Avui, és un dia que ella posa a proba amb un repte cap el destí. Demana que arribi el seu petit capritx, el seu joc, el seu filet d’esperança, o potser la seva vida...

Les llums del cafè de nit brillen com mai, però la foscor encara deixa borroses les cares de les persones. Amaga imperfeccions i fa més intensos els desitjos. I des del seu racó ella els observa encuriosida, sempre atenta a les cortines de les portes, i ell no ve.

De sobte una cançó coneguda li posa la pell de gallina recordant vells temps i velles històries. El cos se li glaça sentint aquells acords mentre mira com va passant cada minut. I és justament en aquells instants que ell entra despreocupat, sense fixar-se però fixant-se a la vegada.

I les llums es tornen fosques il•luminant només el seu instant, i la gent desapareix i la deixa sola amb la mirada d’ell clavada als ulls. I és llavors quan ella amaga un petit somriure i sap que, per uns moments, ha tingut “la seva estona de cel”...


“...i com cada cop sent la tremolor, meitat por meitat alegria. De la barra estant el cambrer dirà si vol el de sempre. Ella arribarà, amb els ulls brillant, i per un instant tot s’haurà aturat...I per uns breus moments una estona de cel. Ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura el cafè és una estona de cel... [Una estona de cel - Els Pets]”

Aquesta és una nova proposta per Relats Conjunts

11 comentaris:

Ramon ha dit...

Intimista, sincer, interior,... que es clava directe al cor.

...i si a més, després de la lectura, poses la cançó i cantes la tornada escrita en taronja...

Merci per una estona ben passada.

skorbuto ha dit...

Un relat sumament poètic, descriu molt més els sentiments, les sensacions que no pas l'acció en si mateixa que, de fet, és purament accesòria.

Magnífic per al meu gust.

kweilan ha dit...

Anava llegint i entenia a la perfecció tot el que estava sentint aquesta dona. M'ha agradat molt. Felicitats per un bon relat.

XeXu ha dit...

Has lligat molt bé la cançó amb la història que expliques, està molt bé! No és fàcil barrejar les dues coses.

Elvira FR ha dit...

Molt maca i tendra aquesta història...ella sí que té un trosset de cel!!

Laia ha dit...

Oooh, m'ha agradat molt! Malgrat que la majoria de relats amb aquest quadre eren un pèl pessimistes, aquest et manté amb l'espurneta fins al final. I amb la cançó d'Els Pets qeda rodó el relat :-) felicitats!!!

myself ha dit...

Molt bonica la història, igual que les sensacions de la protagonista! M'ha agradat molt llegir-la.
Moltes felicitats per com ho has sabut lligar!

Assumpta ha dit...

M'ha agradat moltíssim!
La manera en com descrius el pas de minut rere minut mentre ella espera i com, quan ell arriba, un instant es pot eternitzar... i en aquest instant, tota la llum es centra en la nostra il·lusió com un focus que il·lumina tan sols el nostre somni :-))

Pd40 ha dit...

M'agrada com has explicat la història, com espera aquell petit instant que la fa feliç. Bon relat, encara que tigui aquest punt d'infelicitat.

rits ha dit...

És preciós Nymnia! el teu és molt més positiu, desprén un alé a esperança.

molt ben lligada amb la cançó!

Els del PiT ha dit...

Em prenc la llibertat de suggerir que potser ell, jugador expert de billar com és, podria aprofitar l'estona de cel fent-li saber que de les pilotes de billar se'n diuen boles, potser fins i tot podria ensenyar-li a jugar i potser... qui sap...
;-)

Bonic moment aquest en el que tot s'enfosqueix i sembla que només siguin ells al bar
;-)