Relats conjunts: La seva estona de cel particular...

És ja hora de vespre quan ella entra en aquell bar tant peculiar. Terra de fusta, barra estreta i una gran taula de billar.

Als costats, a cada lloc, hi seuen els personatges habituals, que sempre van allà el mateix dia de la setmana, a deixar passar les hores fins que la rutina torni tant ràpid com la sortida del següent sol. Ella seu al seu racó esperant-lo, desitjant que torni a arribar com cada dia últimament.

Poc a poc sent la remor de la gent, el petit repicar de les pilotes del billar i el dringar lleuger d’unes copes. Sense pressa. Impregnant-se d’aquell fum que deixarà massa olor en la seva roba, bevent d’una ampolla sempre mig plena i que a poc a poc es va acabant. I una altra copa, i una altra més, i més...

El temps passa i des del racó d’aquell cafè de nit sembla que el tems es pot fer més lent, tot i així, el rellotge avança minut a minut i ell encara no ve.

Pensa que no demana tant. No demana un amor durador, ni una família. No demana ni tant sols un petó, ni un final de conte. Només que entri i la miri, i només aquells instants ja la faran feliç, pensant que la vida potser si que té instants que es poden fer eterns i et poden omplir de felicitat, ni que sigui només per uns moments.

No sap ben bé com ha anat alimentant el seu desig cap ell. És el seu petit secret, amagat. Potser li feia falta enamorar-se sense acció, tornar a trobar aquella espurna que fa que la vida sigui divertida, que li doni un sentit encara que les coses no surtin bé. Potser s’alimenta esperant poder deixar enrere les nits de sexe carregats d’adéus falsos i d’intercanvis de telèfons que acaba esborrant al cap de dos dies.

Avui, és un dia que ella posa a proba amb un repte cap el destí. Demana que arribi el seu petit capritx, el seu joc, el seu filet d’esperança, o potser la seva vida...

Les llums del cafè de nit brillen com mai, però la foscor encara deixa borroses les cares de les persones. Amaga imperfeccions i fa més intensos els desitjos. I des del seu racó ella els observa encuriosida, sempre atenta a les cortines de les portes, i ell no ve.

De sobte una cançó coneguda li posa la pell de gallina recordant vells temps i velles històries. El cos se li glaça sentint aquells acords mentre mira com va passant cada minut. I és justament en aquells instants que ell entra despreocupat, sense fixar-se però fixant-se a la vegada.

I les llums es tornen fosques il•luminant només el seu instant, i la gent desapareix i la deixa sola amb la mirada d’ell clavada als ulls. I és llavors quan ella amaga un petit somriure i sap que, per uns moments, ha tingut “la seva estona de cel”...

“...i com cada cop sent la tremolor, meitat por meitat alegria. De la barra estant el cambrer dirà si vol el de sempre. Ella arribarà, amb els ulls brillant, i per un instant tot s’haurà aturat...I per uns breus moments una estona de cel. Ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura el cafè és una estona de cel... [Una estona de cel - Els Pets]”

Aquesta és una nova proposta per Relats Conjunts