Relats conjunts: El dia que el mirall es va trencar

EL FUMADOR Juan Gris 1913

Encara no havia sortit el sol quan el despertador va sonar amb el seu despertar moles i burleta.

Amb els ulls enlleganyats va anar cap al lavabo. Després de fer un riu, es va treure el pijama amb tacte de seda per tal de fer-se una dutxa d’aigua més freda del que hauria desitjat.

En sortir es va posar el barnús observant com, poc a poc, el sol ja treia el cap entre les teulades. Tot seguit va anar cap a la cadira on sempre deixava la roba preparada per l’endemà. Va posar-se els calçotets, els mitjons, la camisa blanca, els pantalons perfectament plegats i l’americana fosca. Va pentinar-se els cabells marcant la línia a un costat i va posar-se el barret de copa.

Del calaix de la tauleta de nit va treure un dels seus cigarrets cars i se’l va encendre tot apropant-se al mirall. El sol ja havia sortit del tot entre les teulades.

Es va espantar quan va sentir l’estrèpit soroll que va fer el mirall en trencar-se just quan ell hi havia projectat el seu rostre.

Va ser llavors quan es va poder observar. Havien passat anys des que ell havia començat el vici d’aquell ritual rutinari i ridícul abans d’anar a la feina. I no va ser fins que el mirall va petar que va adonar-se de la pena que feia. S’havia assentat en un treball que no li agradava, però que li donava diners. Havia aparcat els seus somnis aventurers, les ànsies de viure i d’aprendre, per aquell despertar monòton. Per aquella vida monòtona. havia omplert l’armari de la roba negra que tant havia odiat de petit.

El mirall trencat el projectava des de diferents cantons i no podia fer més que veure mil cares iguals i sèries. Iguals i encara més monòtones. Encara va sentir més pena, i va ser així com va decidir canviar la seva vida.

En sortir aniria a la feina per dir que marxava i es despentinaria. Tot seguit passaria pel mercat a comprar roba de colors. Aniria a passejar, tot posant-se un mitjó diferent de l’altre i una jaqueta de ratlles, canviant el seu barret de copa per una boina segurament poc seriosa. Aniria a la terrassa d’algun bar a prendre una cervesa, o qui sap si una copeta de vi barat. Observaria a les persones preguntant-se si elles tindrien la vida que desitjaven. S’enamoraria de la gent, dels seus somriures, o qui sap si potser es deixaria seduir, encara que fos només per somiar.

Potser compraria algun quadre per posar més colors a la seva casa. Potser aniria a l’aeroport, o a l’estació de tren, per comprar un bitllet en alguna destinació on no hagués anat mai.

Qui sap si potser aquell seria el dia en què canviaria, per fi, les coses. En què faria tot allò que tant havia somiat.

I va ser així que, mentre el sol brillava amb més intensitat aquell dia, l’home que s’havia mirat al mirall trencat va marxar tancant la porta amb un cop ferm i decidit, tot deixant les parets plenes de silencis, però disposat a canviar la seva vida.

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts