La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.
Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...
I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.
És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.
I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.
Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.
Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.
També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.
Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.
Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.
Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.
Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.
Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...
I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.
És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.
I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.
Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.
Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.
També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.
Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.
Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.
Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.
Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.
NOTA DE L’AUTORA:
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...
"Moving... All the people moving...
One move for just one dream!"
