25 de març 2009

L'evolució d'una reflexió...

La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.

Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...

I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.

És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.

I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.

Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.

Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.

També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.

Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.

Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.

Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.

Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.




NOTA DE L’AUTORA:
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...

"Moving... All the people moving...

One move for just one dream!"

16 de març 2009

Relats conjunts: La sorprenent història de com Pelele va superar totes les barreres


Ja fa anys que Pelele no podia caminar. De més petit havia tingut un accident que l’havia deixat invàlid de la cintura cap els peus.

Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.

- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.

- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.

Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.

Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.

El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.

Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.

Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.

Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.

La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.

De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.

Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.

Tots van admirar la seva valentia, la seva força de voluntat. Ningú havia gosat entrar en aquella casa excepte l’única persona del poble que compadien i pensaven que no podia fer res. Tots van veure com s’havien equivocat.

Llavors Pelele ho va poder sentir. Es va notar lliure i sense barreres. Va poder demostrar a tothom que no hi ha limitacions, sinó que aquestes les posem sovint nosaltres mateixos...
Aquesta és una proposta per a relats conjunts