20 d’abril 2010

pensant en el buit




La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.