Ahir me’n vaig anar a dormir tard després d’un sopar a casa d’una amiga. Arribava cansada de fer tantes voltes amb el cotxe per a trobar un maleït lloc on aparcar.
Vaig entrar a les palpentes a casa i vaig fer un intent (totalment frustrat) d’entrar de puntetes per no fer soroll i no despertar a ningú.
Només en obrir la porta, aquesta grinyolava de mala manera i, a mig camí del passadís, vaig equivocar-me en confondre la porta amb la paret.
Després d’una fugaç visita a la cuina per a beure un bon got d’aigua, vaig passar pel lavabo, em vaig rentar les dents intentant aguantar amb la millor decència possible la picor que em produïa la meva pasta dentífrica a cada racó de la boca i de les dents.
Un cop a l’habitació em vaig posar el pijama i vaig estirar-me en el llit tot tapant-me amb el nòrdic.
M’hi sentia comodíssima, com és de costum... Perquè no us ho he explicat mai però, per casualitats de la vida, posseeixo un dels llits més còmodes del món! I no ho dic perquè sigui el meu, eh!
Les persones que tenen la sort d’haver compartit el son amb el meu llit ho afirmen rotundament, i per sort o per desgràcia, és un privilegi de pocs i poques. Això si, ni el caos més absolut en la meva habitació pot trencar l’harmonia, la comoditat i la tranquil·litat que un troba en el meu llit.
Doncs bé, tornant al tema. La qüestió és que ahir quan començava a endormiscar-me envoltada d’aquesta comoditat estranyament perfecta em va venir a veure un dels éssers fantàstics de la nit dels quals algun cop ja us n’he parlat. Això és mala senyal, perquè vol dir que aquesta nit em costarà una mica més dormir.
Aquest ésser tant peculiar va sortir de dins d’un calaix mig mal tancat de la calaixera de la roba.
Si ja ho sabia jo que quan deixo el calaix mal tancat noto quelcom que no em deixa estar tranquil·la fins que el tanco bé... Ahir estava tant cansada que ni vaig adonar-me’n, i l’ésser va aprofitar la primera ocasió, la primera relliscada, per a sortir a fer-me la guitza.
Em va venir a veure el “monstre” dels somnis. I li dic monstre perquè al ser tant i tant estrany no sé com anomenar-lo!
Aquest tal personatge ja el conec. Fa temps que fa malifetes des del calaix. Per això no el deixo mai sortir.
Ell es va asseure al canto de la taula amb un somriure trapella i maliciós, i una mirada penetrant que em produïa una sensació estranya, que em mirava a mi amb el pijama i els cabells despentinats, però també que mirava dins meu, la meva essència. Podia veure els meus desitjos i les meves preocupacions i jo em sentia ben nua i totalment incòmode.
“Què vols?!” Vaig etzibar-li de mala gana. “Bona nit, preciosa! Veig que t’alegres de trobar-te amb mi!” “Si per molt que no vulgui, sempre vens cada nit...” “I és clar... No subestimis els meus poders... Et penses que tancant el calaix evites que jo faci de les meves?” “Almenys evito mantenir converses estúpides i surrealistes amb tu...” “Si dona... Si era obvi que acabaríem parlant tard o d’hora... Ara tu per fi has canviat i veus les coses diferents i això m’ha ajudat a sortir amb més força. Per fi t’has alliberat de les preocupacions que et bloquejaven, i ara el teu caparró fa molta feina. I aquí és on entro jo a jugar.” “És que tot això és un joc per a tu?!?!?!” Va riure “Si que estàs susceptible avui! Per a mi fer somnis és un joc, però ho faig per ajudar-te! Només cal posar-hi els ingredients necessaris i poden sortir somnis de tots colors... No t’agrada aconseguir tot allò que desitges en ells? Experimentar tot allò que has pensat tantes vegades i que no fas? Arribar a tots aquells llocs on no has anat mai?...”
Vaig dubtar i vaig mirar-me les mans mentre dels nervis jugava amb els llençols. Ell va seguir. “El que vull dir-te és que jo només faig que somiïs amb aquelles coses que hi ha a dins teu. Per fer-te adonar que sovint penses que no pots, però que com ho sabràs si no ho intentes?! Jo jugo perquè t’atreveixis, perquè t’adonis de qui ets, del que vols i del que no... Només has d’interpretar les senyals i intentar-ho. I si no, sempre ens quedaran els somnis...”
Aquell ésser dels somnis va aixecar la mà encara amb aquell somriure burleta i de cop em van pesar els ulls més que mai. Sense poder-me controlar el cos, em vaig acomodar entre els llençols immersa en un sentiment de tranquil·litat i serenor. I em vaig deixar anar en un somni, de nou, immensament profund.
“Dolços somnis, preciosa” va dir ell ja només traient el cap del el calaix, encara que jo estava tant adormida que només vaig poder veure la brillantor d’aquells ulls penetrants i burletes.
Una nit més en aquell son vaig somiar i aquests pensaments nocturns de nou, tornaven a parlar-me de mi, del que sento i del que desitjo. Del que puc arribar a fer quan sé que puc i quan m’atreveixo.
Em vaig despertar sabent qui m’havia visitat, i sabent que havia tornat a somiar. Però no sabia si aquell ésser havia estat real o havia aparegut fruit de la seva màgia dins del propi somni... Em vaig vestir i vaig tancar el calaix, per si de cas.
Però ja m’ho temia... No s’hi pot fer res contra els “éssers fantàstics de la nit”. Quan no en ve un en ve un altre. Tots son trapelles i juganers, alguns més dolents i d’altres massa bons. D’altres nits em venen a visitar altres essers. Tot i així això ja és una altra història de les meves “cròniques des del llit”.
La vida està feta de petites coses que fan que sigui única i especial.
No és només el fet que tu hagis d’anar algun lloc, sinó que es tracta també de tots aquells detalls que et trobes durant el camí, de tota aquella gent que s’hi creua...
És l’ocell que d’amagat pren una mica de pa d’una de les taules de les terrasses del monestir.
És aquella moneda d’un cèntim que no et tornarà ric, però que un dia et faltarà si no l’agafes quan hagis de pagar el cafè del migdia.
És aquella forma que es fa per casualitats i que sovint passa inadvertida en els teus ulls. Formes que potser et parlen i que ets incapaç de veure.
La vida també és aquella gota d’aigua que et cau al mig del cap quan el cel està escampat i no hi ha ni un núvol. Aquella gota que potser t’acaba de treure la son que portaves arrossegant des del matí.
És aquella llavor que vola, que a la vegada transporta els desitjos de molta gent qui, senzillament, l’ha caçat al vol i, bufant, ha mirat com se l’enduia el vent.
És aquella flor que neix a la primavera i canvia de color mentre tu no ho veus.
La vida també és aquella ràfega de vent que fa que tanquis els ulls i et refresca, sense que pensis que potser ve provocada per una papallona de colors vius que ha mogut les ales a quilòmetres de distància.
És també aquella cinta vermella que dansa enganxada a les branques d’un arbre, tot donant color a aquell indret tant gris per el qual ningú hi passa.
És aquella cullereta que s’aguanta fent malabarismes en la tassa buida d’un cafè d’algun racó per el qual algun cop hi hauràs passat.
És aquell cargol que surt quan plou i, mentre tu no fas res, ell, insistent, no para d’arrossegar-se fins a aconseguir el batre el seu propi rècord.
És aquella gent que no coneixes però que veus cada dia, i que quan et creues pel carrer et sonen però sense saber que tu els hi sones també a ells.
És aquell globus que veus volant en el cel (amunt, amunt...). Tu penses que se li haurà escapat a un nen que ara estarà trist, però en realitat no saps que l’ha deixat anar ell perquè fos lliure i pogués volar fins les estrelles i l’univers.
És aquell estel fugaç que passa sense que el vegis quan el buscaves, però també és aquell que veus quan menys te l’esperaves i que creua tot el cel.
És aquella persona amb la que a vegades coincidies i que mai ho hauries dit però un dia acaba sent amant entre els llençols del teu llit.
I la vida és tantes coses... És tant curiosa i inesperada... És tant especial... Que hem de saber aprofitar-la, saber gaudir d’aquelles casualitats, d’aquelles petites coses que ens rodegen i que omplen d’originalitat i de màgia cada instant... Hem de viure cada moment tant intensament, gaudint de cada cosa, gaudint de cada detall, com si fos l’últim alè d’aire que ens queda. Hem d’aprendre a trobar aquella espurna a cada cantonada, a cada cosa, a cada petitesa que se’ns creui. Llavors ja no serà dirigir-nos cap a un lloc, sinó que voldrà dir gaudir de tot el viatge. I és que cada un dels teus moments pot ser especial...
La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.
Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...
I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.
És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.
I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.
Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.
Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.
També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.
Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.
Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.
Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.
Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.
NOTA DE L’AUTORA: No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat. És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots. No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar. Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita. I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...
Ja fa anys que Pelele no podia caminar. De més petit havia tingut un accident que l’havia deixat invàlid de la cintura cap els peus.
Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.
- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.
- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.
Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.
Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.
El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.
Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.
Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.
Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.
La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.
De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.
Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.
Tots van admirar la seva valentia, la seva força de voluntat. Ningú havia gosat entrar en aquella casa excepte l’única persona del poble que compadien i pensaven que no podia fer res. Tots van veure com s’havien equivocat.
Llavors Pelele ho va poder sentir. Es va notar lliure i sense barreres. Va poder demostrar a tothom que no hi ha limitacions, sinó que aquestes les posem sovint nosaltres mateixos...
