Cavall de Fernando BoteroEn Marc era un nen petit, d’uns 5 anys. I sí que n’era de petit, però també de ben eixerit, i es mirava el món sempre aixecant el cap.
Quan podia s’enfilava a la taula per a veure millor les coses, així no havia pas d’aixecar tant el cap i no se li cansava tant el coll. Els pares patien contínuament amb en Marc, perquè l’infant quan no pujava a una taula, estava pujat a sobre el sofà, o de peus a la cadira, i no era el primer cop que el trobaven intentant pujar per aquella estanteria tant alta que hi havia al menjador, al costat de la llar de foc.
De totes maneres en Marc no volia desistir d’observar, d’anar construint el seu pensament a partir de tots aquells colors tant meravellosos i fantàstics que l’envoltaven, a partir de la vida quotidiana de la gent, a partir d’aquelles coses que veia i que no s’amagaven, així com aquelles que veia, i que potser no les hauria d’haver vist mai un nen petit de 5 anys...
Un dels tants dies que la mainadera l’havia portat al parc, en Marc ja havia començat a enfilar-se a dalt del tobogan. Aquell dia ell tenia sort perquè, malgrat mirar de reüll a la “cangur”, ja veia que estava entretinguda parlant amb aquell noi que li agradava tant i que podria intentar pujar a tot arreu sense que l'obliguessin a baixar... Perquè en Marc tenia 5 anys, però ja havia vist molt com per entendre moltes coses de la realitat que l’envoltava.
De cop, el nen va fer una relliscada i es va agafar amb més força per no caure, i de sobte, el va veure...
Era un cavall enorme, de color negre, i amb unes cames molt robustes. Era una nova estàtua que havien posat al parc. En Marc estava completament admirat de veure aquella torre tant immensa. En certa part, aquella mirada que feia el cavall estàtic, feia que el nen també notés com si l’estàtua estigues escodrinyant cada racó del món.
A partir d’aquell moment Marc va tenir clar que ell havia d’aconseguir pujar a dalt de tot d’aquella estàtua, fins a la punta més alta: al cap, entre les dues orelles. Des d’allà ell sabia que podria veure el món, que podria aprendre més, que podria conèixer nous colors, noves formes, nous miratges, nous secrets i noves curiositats...
Va mirar de reüll a la mainadera entretinguda i es va escapar entre els gronxadors i els tobogans, que ara li semblaven tant poc alts i que abans sempre havia buscat per a poder-s’hi enfilar. Ara ja mai els buscaria, sinó que intentaria pujar a dalt del cavall. A poc a poc i vigilant que no el veiessin pas va anar cap a aquella bella estàtua ja que si algú l'hagués descobert, no hagués sigut estrany que s'hagués preguntat què hi feia un nen de tant sols 5 anys caminant sol per el parc.
En Marc va aconseguir arribar al cavall i li va tocar aquella cama tant i tant robusta. La seva mà era molt petita al costat de tot allò. Llavors l’infant va aixecat el cap, i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.
En Marc, que tot i ser petit i tenir 5 anys no tenia un pèl de tonto, es va adonar que necessitaria créixer una mica més i esperar també més temps per a poder pujar a aquell cavall tant alt. Es va adonar també que seria la seva lluita a partir d’ara ja que si no era des d’allà dalt no podria pas veure el món d’una manera diferent a com l’havia vist fins llavors. Així doncs, cada dia que anés al parc, intentaria d’alguna manera, arribar fins a la punta més alta de l’estàtua, d'aquest cavall que l’havia meravellat tant.
Marc estava segur que algun dia ho aconseguiria...
