25 de març 2009

L'evolució d'una reflexió...

La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.

Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...

I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.

És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.

I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.

Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.

Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.

També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.

Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.

Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.

Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.

Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.




NOTA DE L’AUTORA:
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...

"Moving... All the people moving...

One move for just one dream!"

11 comentaris:

Cèlia ha dit...

Si hi hagués un mirall jo també m'hi reflectiria en molts moments... M'ha agradat aquesta reflexió tan humana i, com bé dius, tan compartida, i el teu bloc tan bonic i creatiu!

Sergi ha dit...

El que expliques és un camí que s'ha de fer, i l'objectiu és sempre el mateix. La felicitat és la fita, i cadascú hi arriba per on necessita. És bo de saber que has recorregut part del camí i que tens la força per seguir caminant. Tota aquesta evolució que ara pots definir, segur que abans no et deia res, ni te n'adonaves. Però ara, amb molt de passat, les coses es veuen clares i cristal·lines. Continua el teu camí, no t'aturis. Saps que vas bé. I t'ho diu Macaco i tot!

Mon ha dit...

crec que en el teu post em sento reflectit. Es una bona reflexió en veu alta i compartida amb tots nosaltres. La musica de Macaco genial

kweilan ha dit...

Periòdicament suposo qu podem passar èpoques com aquesta i hem de saber treure la força de dins de nosaltres mateixos per tirar endavant i gaudir de tot allò que trobem cada dia.

myself ha dit...

La vida és una lluita constant per intentar superar aquests moments de baixada emocional i física de la mateixa manera que també hem de saber dominar l'eufòria. Me n'alegro que hagis pogut superar aquesta etapa i hagis trobat el camí per seguir endavant i poder disfrutar de tots els bons moments. Com t'han dit més amunt: endavant doncs!

Vicent Terol ha dit...

Imagine que tots hem passat per moments així. Hi ha una cançó que, quan la vaig escoltar, em va fer sentir-me identificat. I em va venir molt bé com a teràpia perquè estava encara en procés de recuperació. Parla d'eixe procés amb alegria, amb reafirmació de l'autoestima.

http://www.youtube.com/watch?v=Nsxhbgwq-5s&feature=related

Ximo ha dit...

El meu món era un grapat de fils esfilagarsats sense ordre ni sentit des de fa mesos, teixidora. Se t'ha trobat a faltar, punyetera.
Aniré rondant tavernes, per si de cas...

Anònim ha dit...

Que propers ens podem sentir quan ens llegim i compartim sentiments i reflexions que ens fan sentir sols però realment no hi estem tant.

Pd40 ha dit...

Un post amb molt de sentiment i una reflexió ben maca. Un petit canvi que t'hi afegiria, a la reflexió final, és que la felicitat ha de ser el camí. Gaudeix de cada instant, no esperis a trobar-la al final.

Una abraçada :)

Infidels ha dit...

I es que es el que te la vida, muntanyes ruses de sentiments, d'emocions.

M'agrada el teu bloc i si no et fa res et seguiré llegint.

Una abraçada!!

Nymnia ha dit...

Celia: Doncs si, crec que tots ens hi reflectim! M’ha agradat poder escriure sobre això...Doncs si, suposo que la creativitat la tenim tots en els nostres blogs! A cada frase, cada fotografia, cada color...

XeXu: Doncs si, continuarem el camí, i cap a la bona direcció! És bonic poder pensar que a cada pas et reafirmes... I benvingut el Macaco, que ell també camina i ens diu moltes coses en les seves cançons!

Mon: Gràcies per a venir per aquí! Doncs si, com diu la Cèlia, és com un mirall on ens hi podem sentir tots identificats en alguna cosa...

Kweilan: Jo no ho hagués dit pas millor. Sempre tenim una espurna de força dins nostra.

Myself: Endavant tots! Gràcies per a passar-te per aquí! Feia molt que no ens “veiem”
(cibernèticament parlant, jeje)

Vicent: Molt guay la cançó! Sembla mentida que la música pugui transmetre’ns tantes coses i ajudar tant...

Ximo: Jo també t’he trobat a faltar! Celebro que també estiguis per aquí! Un petonet!

Cesc: No, no hi estem de sols, sempre podem compartir moltes coses!

Pd40: El millor de tenir la felicitat com a fita, com dius tu, és anar-la trobant també per aquest camí. Sempre voldrem més però també hem de saber apreciar la que anem tenint quan caminem! Tens mooolta raó!

Infidels: Celebro que t’agradi el blog! I oi tant que pots venir sempre que vulguis!!! Jo també he aprofitat per a coneixe’t una mica, per a conèixer les infidelitats. No he vist la sèries però quan tingui temps ja m’hi posaré ;)!

Photobucket