Contes a amics: Un pícnic amb campanetes

La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.

Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.

Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.

Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.

Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.

... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.

La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.

De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.

Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.

Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.

Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.

En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.

Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.

La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.

Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.

La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.

Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.

Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.

Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.

També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.

Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.

De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.

Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.

“No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!”

La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.

La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:

“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”

Il.lustració i relat per Nymnia

Relats conjunts: La maledicció dels guerrers de terracota

Encara recordo aquell dia com el primer i últim de la meva existència. I quan dic primer i últim em refereixo a que, per desgràcia, estan els dos massa lligats...

Caminava sol entre totes aquelles estàtues, intentant trobar quelcom que em pogués endur d’amagat per a vendre en algun mercat de traficants i poder-ne treure un bon feix de bitllets.

M’havia allunyat del grup i del guia. Deien que vigiléssim perquè ens podríem perdre i jo pensava que era més llest que la gent vulgar que pensava que les obres i l’arqueologia eren només per a mirar.

Caminava, caminava, caminava... I cada carreró per on passava em semblava igual que l’anterior en el qual havia tombat. Tots els guerrers em miraven amb una cara agressiva, fins i tot algun em semblava que es mofava de mi i jo tenia ganes de rebentar-los i esmicolar-los en trossets ben petits quan vaig adonar-me que m’havia perdut.

Llavors tot es va tornar fosc. I aquells guerrers que em feien ràbia van començar-me a fer por. Em parlaven, i eren tants que cada paraula inintel·ligible que deien retombava dins del meu cap. M’estava marejant, el cor se’m va accelerar i encara vaig córrer més i més, fins que vaig perdre el món de vista.

La resta de la història és ben curta. Quan vaig recuperar la consciència no em podia moure. Vaig intentar-ho amb totes les meves forces però va ser inútil. Els guies passaven amb grups de gent i em feien fotografies, i jo intentava cridar-los sense que servís de res. I en un intent desesperat vaig escoltar una de les explicacions d’un guia que parlava algun idioma que vaig poder entendre:

- Aquí teniu l’últim dels guerrers de Xi’an que han desenterrat. Les seves faccions són peculiars ja que no són tant asiàtiques com les de la resta. Diu la llegenda que qui vulnerava aquest mausoleu passava a formar-ne part i estava condemnat a guardar-lo per a sempre més. Qui sap si això és tant sols una història inventada per a preservar aquest lloc o si, realment, podria ser veritat. Això, apreciats turistes, ho deixo en les seves mans... Segueixin-me que els acompanyaré cap a la botiga, on hi trobaran unes rèpliques en miniatura a molt bon preu...

Maleït aquell dia en què vaig decidir que no en tenia prou en guanyar diners honestament i em vaig creure més important que les supersticions. La meva vanitat va portar-me a aquesta condemna...

Ara tant sols espero servir l’emperador i poder trobar alguna víctima que es perdi entre els carrerons, i així em vingui a fer companyia tal com diu la famosa maledicció...

Aquesta és una nova proposta per a relats conjunts

Simplement per a compartir, en una nit sense son...



QUE BONITO (MUCHO POR VIVIR)

Que bonito,
cuando te veo
que bonito
cuando te siento
que bonito pensar
que estas aquí junto a mi.

Que bonito cuando me hablas
que bonito cuando te engañas
que bonito sentir
que estas aquí junto a mi.

Que bonito seria
poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito tu pelo negro
que bonito tu cuerpo entero
que bonito mi amor
todo tu ser si tu ser.

Que bonito
seria poder volar
y a tu lado ponerme
ya a cantar como siempre
lo hacíamos los dos.

Que mi cuerpo
no para de notar
que tu alma
conmigo siempre esta
y que nunca de mi
se apartara.

Que bonito
cuando acaricio tu guitarra
entre mis manos
que bonito poder sentirte
así siempre así.


Rosario Flores

Les Cròniques des del Llit: capítol 1

Ahir me’n vaig anar a dormir tard després d’un sopar a casa d’una amiga. Arribava cansada de fer tantes voltes amb el cotxe per a trobar un maleït lloc on aparcar.

Vaig entrar a les palpentes a casa i vaig fer un intent (totalment frustrat) d’entrar de puntetes per no fer soroll i no despertar a ningú.

Només en obrir la porta, aquesta grinyolava de mala manera i, a mig camí del passadís, vaig equivocar-me en confondre la porta amb la paret.

Després d’una fugaç visita a la cuina per a beure un bon got d’aigua, vaig passar pel lavabo, em vaig rentar les dents intentant aguantar amb la millor decència possible la picor que em produïa la meva pasta dentífrica a cada racó de la boca i de les dents.

Un cop a l’habitació em vaig posar el pijama i vaig estirar-me en el llit tot tapant-me amb el nòrdic.

M’hi sentia comodíssima, com és de costum... Perquè no us ho he explicat mai però, per casualitats de la vida, posseeixo un dels llits més còmodes del món! I no ho dic perquè sigui el meu, eh!

Les persones que tenen la sort d’haver compartit el son amb el meu llit ho afirmen rotundament, i per sort o per desgràcia, és un privilegi de pocs i poques. Això si, ni el caos més absolut en la meva habitació pot trencar l’harmonia, la comoditat i la tranquil·litat que un troba en el meu llit.

Doncs bé, tornant al tema. La qüestió és que ahir quan començava a endormiscar-me envoltada d’aquesta comoditat estranyament perfecta em va venir a veure un dels éssers fantàstics de la nit dels quals algun cop ja us n’he parlat. Això és mala senyal, perquè vol dir que aquesta nit em costarà una mica més dormir.

Aquest ésser tant peculiar va sortir de dins d’un calaix mig mal tancat de la calaixera de la roba.

Si ja ho sabia jo que quan deixo el calaix mal tancat noto quelcom que no em deixa estar tranquil·la fins que el tanco bé... Ahir estava tant cansada que ni vaig adonar-me’n, i l’ésser va aprofitar la primera ocasió, la primera relliscada, per a sortir a fer-me la guitza.

Em va venir a veure el “monstre” dels somnis. I li dic monstre perquè al ser tant i tant estrany no sé com anomenar-lo!

Aquest tal personatge ja el conec. Fa temps que fa malifetes des del calaix. Per això no el deixo mai sortir.

Ell es va asseure al canto de la taula amb un somriure trapella i maliciós, i una mirada penetrant que em produïa una sensació estranya, que em mirava a mi amb el pijama i els cabells despentinats, però també que mirava dins meu, la meva essència. Podia veure els meus desitjos i les meves preocupacions i jo em sentia ben nua i totalment incòmode.

“Què vols?!” Vaig etzibar-li de mala gana.
“Bona nit, preciosa! Veig que t’alegres de trobar-te amb mi!”
“Si per molt que no vulgui, sempre vens cada nit...”
“I és clar... No subestimis els meus poders... Et penses que tancant el calaix evites que jo faci de les meves?”
“Almenys evito mantenir converses estúpides i surrealistes amb tu...”
“Si dona... Si era obvi que acabaríem parlant tard o d’hora... Ara tu per fi has canviat i veus les coses diferents i això m’ha ajudat a sortir amb més força. Per fi t’has alliberat de les preocupacions que et bloquejaven, i ara el teu caparró fa molta feina. I aquí és on entro jo a jugar.”
“És que tot això és un joc per a tu?!?!?!”
Va riure “Si que estàs susceptible avui! Per a mi fer somnis és un joc, però ho faig per ajudar-te! Només cal posar-hi els ingredients necessaris i poden sortir somnis de tots colors...
No t’agrada aconseguir tot allò que desitges en ells? Experimentar tot allò que has pensat tantes vegades i que no fas? Arribar a tots aquells llocs on no has anat mai?...”

Vaig dubtar i vaig mirar-me les mans mentre dels nervis jugava amb els llençols. Ell va seguir.
“El que vull dir-te és que jo només faig que somiïs amb aquelles coses que hi ha a dins teu. Per fer-te adonar que sovint penses que no pots, però que com ho sabràs si no ho intentes?! Jo jugo perquè t’atreveixis, perquè t’adonis de qui ets, del que vols i del que no... Només has d’interpretar les senyals i intentar-ho.
I si no, sempre ens quedaran els somnis...”

Aquell ésser dels somnis va aixecar la mà encara amb aquell somriure burleta i de cop em van pesar els ulls més que mai. Sense poder-me controlar el cos, em vaig acomodar entre els llençols immersa en un sentiment de tranquil·litat i serenor. I em vaig deixar anar en un somni, de nou, immensament profund.

“Dolços somnis, preciosa” va dir ell ja només traient el cap del el calaix, encara que jo estava tant adormida que només vaig poder veure la brillantor d’aquells ulls penetrants i burletes.

Una nit més en aquell son vaig somiar i aquests pensaments nocturns de nou, tornaven a parlar-me de mi, del que sento i del que desitjo. Del que puc arribar a fer quan sé que puc i quan m’atreveixo.

Em vaig despertar sabent qui m’havia visitat, i sabent que havia tornat a somiar. Però no sabia si aquell ésser havia estat real o havia aparegut fruit de la seva màgia dins del propi somni... Em vaig vestir i vaig tancar el calaix, per si de cas.

Però ja m’ho temia... No s’hi pot fer res contra els “éssers fantàstics de la nit”. Quan no en ve un en ve un altre. Tots son trapelles i juganers, alguns més dolents i d’altres massa bons. D’altres nits em venen a visitar altres essers. Tot i així això ja és una altra història de les meves “cròniques des del llit”.

De moment, deixem-ho aquí...

... CONTINUARÀ...

Un estat d'ànim, i coses que separades no tenen sentit però juntes em fan riure!

Una cançó...



Una imatge i mil colors...



I per acabar un somriure!!!

Som casualitats

La vida està feta de petites coses que fan que sigui única i especial.


No és només el fet que tu hagis d’anar algun lloc, sinó que es tracta també de tots aquells detalls que et trobes durant el camí, de tota aquella gent que s’hi creua...

És l’ocell que d’amagat pren una mica de pa d’una de les taules de les terrasses del monestir.

És aquella moneda d’un cèntim que no et tornarà ric, però que un dia et faltarà si no l’agafes quan hagis de pagar el cafè del migdia.

És aquella forma que es fa per casualitats i que sovint passa inadvertida en els teus ulls. Formes que potser et parlen i que ets incapaç de veure.

La vida també és aquella gota d’aigua que et cau al mig del cap quan el cel està escampat i no hi ha ni un núvol. Aquella gota que potser t’acaba de treure la son que portaves arrossegant des del matí.

És aquella llavor que vola, que a la vegada transporta els desitjos de molta gent qui, senzillament, l’ha caçat al vol i, bufant, ha mirat com se l’enduia el vent.

És aquella flor que neix a la primavera i canvia de color mentre tu no ho veus.

La vida també és aquella ràfega de vent que fa que tanquis els ulls i et refresca, sense que pensis que potser ve provocada per una papallona de colors vius que ha mogut les ales a quilòmetres de distància.

És també aquella cinta vermella que dansa enganxada a les branques d’un arbre, tot donant color a aquell indret tant gris per el qual ningú hi passa.

És aquella cullereta que s’aguanta fent malabarismes en la tassa buida d’un cafè d’algun racó per el qual algun cop hi hauràs passat.

És aquell cargol que surt quan plou i, mentre tu no fas res, ell, insistent, no para d’arrossegar-se fins a aconseguir el batre el seu propi rècord.

És aquella gent que no coneixes però que veus cada dia, i que quan et creues pel carrer et sonen però sense saber que tu els hi sones també a ells.

És aquell globus que veus volant en el cel (amunt, amunt...). Tu penses que se li haurà escapat a un nen que ara estarà trist, però en realitat no saps que l’ha deixat anar ell perquè fos lliure i pogués volar fins les estrelles i l’univers.

És aquell estel fugaç que passa sense que el vegis quan el buscaves, però també és aquell que veus quan menys te l’esperaves i que creua tot el cel.

És aquella persona amb la que a vegades coincidies i que mai ho hauries dit però un dia acaba sent amant entre els llençols del teu llit.

I la vida és tantes coses...
És tant curiosa i inesperada...
És tant especial... Que hem de saber aprofitar-la, saber gaudir d’aquelles casualitats, d’aquelles petites coses que ens rodegen i que omplen d’originalitat i de màgia cada instant...
Hem de viure cada moment tant intensament, gaudint de cada cosa, gaudint de cada detall, com si fos l’últim alè d’aire que ens queda.
Hem d’aprendre a trobar aquella espurna a cada cantonada, a cada cosa, a cada petitesa que se’ns creui. Llavors ja no serà dirigir-nos cap a un lloc, sinó que voldrà dir gaudir de tot el viatge.
I és que cada un dels teus moments pot ser especial...

L'evolució d'una reflexió...

La teva vida s’estanca. Sents que segueixes un camí on el paisatge és una monotonia generalitzada que et cansa, que et deixa sense alè a cada pas.

Trobes a faltar aquella llum, aquella màgia tant especial que rebies, que tenies, que transmeties. Trobes a faltar aquella música, aquelles cançons, aquells colors, les formes, la gent... Aquells records que has deixat enrere mica en mica, aquells sentiments de plenitud, de creativitat, d’esperança en tu i en els altres...

I un dia et lleves i veus que no ho tens. I sents que el cor se t’encongeix, que hi ha una pressió al pit que t’ofega. Llavors plores, i et cauen llàgrimes d’impotència i de ràbia. Com menys vols plorar i com més intentes reprimir-te, més llàgrimes se t’escapen. Et sents cansat i ja no saps on treure les forces.

És en aquest precís instant que busques en la profunditat del teu ser i trobes una espurna d’allò que eres. I és just aquesta última espurna que fa adonar-te que mai és massa tard per a tornar a començar. Per redirigir la teva vida. Per trobar tot allò que no saps com vas deixar enrere.

I ja no t’enganyes més, ja no esperes. Saps que només ets tu qui pots canviar el rumb de la teva vida. Saps que el món va sol, però que les casualitats passen si tu no t’hi aferres i no lluites. Que el temps passa volant per els teus ulls, i la sort no serveix de res si no ets capaç de ser valent i de caminar, si no tens clar on vols anar a parar i no t’atreveixes a veure tot allò que no desitges.

Arribats en aquest punt no hi ha volta enrere. Ja no suportes aquell paisatge monòton així que prens decisions. Et treus les cadenes que et lligaven i et desprès d’aquell pes tant fort dins teu.

Pares la orella i comences a sentir a tot arreu aquella música, en cada racó, en cada detall, en cada persona, aconsegueixes sentir-hi una cançó particular que t’omple cada vegada més.

També camines, o més ben dit, també passeges. Camines sovint sense rumb però copsant tot allò que t’envolta. Fixant-te en cada detall i identificant aquell sentiment que et provoca.

Rius perquè hi ha coses que t’agraden, també rius perquè saps que les coses que no t’agraden no les tindràs mai més, perquè saps que si t’equivoques sempre podràs rectificar tu mateix.

Hi ha un moment que et mires la mà i ets capaç de percebre aquella creativitat tant forta. Tens ganes de fer moltes coses, d’iniciar nous projectes, aquells que no havies gosat plantejar-te i t’organitzes, et poses fites, reptes per assolir.

Ara et sents capaç d’aconseguir-ho. Ara, per fi, pots pintar el món de colors i pots inventar matisos nous.

Ara encara et queda molt per a recórrer, però per fi, de nou, ja saps cap on vas. La felicitat t’espera al final del teu camí.

NOTA DE L’AUTORA:
No sé si molta gent em llegeix, però l’escrit queda aquí guardat.
És una reflexió molt personal i íntima sobre una etapa de la meva vida que he passat. Una etapa en la qual, segurament ens hi trobarem tots.
No negaré que, egoistament, el que he escrit és una reflexió que m’ha servit de teràpia per a moltes coses, però sobretot per a veure en quin moment estic ara. Però estic segura, i d’això no ho dubteu, que tots haurem de passar per aquest moment un, dos cops, quatre... I és per això que ho faig públic, amb la voluntat de poder trencar consciències i donar una mica d’esperança, i de llum, a tots aquells que esteu oberts a aprendre i a escoltar.
Molta sort, ens veurem al final del camí, perquè la felicitat ha de ser sempre la nostra fita.
I de mentre, “El Món de la Nymnia” continua girant...

"Moving... All the people moving...

One move for just one dream!"