10 d’octubre 2008

Relats conjunts: Marc i el cavall alt

Cavall de Fernando Botero

En Marc era un nen petit, d’uns 5 anys. I sí que n’era de petit, però també de ben eixerit, i es mirava el món sempre aixecant el cap.

Quan podia s’enfilava a la taula per a veure millor les coses, així no havia pas d’aixecar tant el cap i no se li cansava tant el coll. Els pares patien contínuament amb en Marc, perquè l’infant quan no pujava a una taula, estava pujat a sobre el sofà, o de peus a la cadira, i no era el primer cop que el trobaven intentant pujar per aquella estanteria tant alta que hi havia al menjador, al costat de la llar de foc.

De totes maneres en Marc no volia desistir d’observar, d’anar construint el seu pensament a partir de tots aquells colors tant meravellosos i fantàstics que l’envoltaven, a partir de la vida quotidiana de la gent, a partir d’aquelles coses que veia i que no s’amagaven, així com aquelles que veia, i que potser no les hauria d’haver vist mai un nen petit de 5 anys...

Un dels tants dies que la mainadera l’havia portat al parc, en Marc ja havia començat a enfilar-se a dalt del tobogan. Aquell dia ell tenia sort perquè, malgrat mirar de reüll a la “cangur”, ja veia que estava entretinguda parlant amb aquell noi que li agradava tant i que podria intentar pujar a tot arreu sense que l'obliguessin a baixar... Perquè en Marc tenia 5 anys, però ja havia vist molt com per entendre moltes coses de la realitat que l’envoltava.

De cop, el nen va fer una relliscada i es va agafar amb més força per no caure, i de sobte, el va veure...

Era un cavall enorme, de color negre, i amb unes cames molt robustes. Era una nova estàtua que havien posat al parc. En Marc estava completament admirat de veure aquella torre tant immensa. En certa part, aquella mirada que feia el cavall estàtic, feia que el nen també notés com si l’estàtua estigues escodrinyant cada racó del món.

A partir d’aquell moment Marc va tenir clar que ell havia d’aconseguir pujar a dalt de tot d’aquella estàtua, fins a la punta més alta: al cap, entre les dues orelles. Des d’allà ell sabia que podria veure el món, que podria aprendre més, que podria conèixer nous colors, noves formes, nous miratges, nous secrets i noves curiositats...

Va mirar de reüll a la mainadera entretinguda i es va escapar entre els gronxadors i els tobogans, que ara li semblaven tant poc alts i que abans sempre havia buscat per a poder-s’hi enfilar. Ara ja mai els buscaria, sinó que intentaria pujar a dalt del cavall. A poc a poc i vigilant que no el veiessin pas va anar cap a aquella bella estàtua ja que si algú l'hagués descobert, no hagués sigut estrany que s'hagués preguntat què hi feia un nen de tant sols 5 anys caminant sol per el parc.

En Marc va aconseguir arribar al cavall i li va tocar aquella cama tant i tant robusta. La seva mà era molt petita al costat de tot allò. Llavors l’infant va aixecat el cap, i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.

En Marc, que tot i ser petit i tenir 5 anys no tenia un pèl de tonto, es va adonar que necessitaria créixer una mica més i esperar també més temps per a poder pujar a aquell cavall tant alt. Es va adonar també que seria la seva lluita a partir d’ara ja que si no era des d’allà dalt no podria pas veure el món d’una manera diferent a com l’havia vist fins llavors. Així doncs, cada dia que anés al parc, intentaria d’alguna manera, arribar fins a la punta més alta de l’estàtua, d'aquest cavall que l’havia meravellat tant.

Marc estava segur que algun dia ho aconseguiria...

Aquesta és una nova proposta per a Relats Conjunts

16 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

un nano decidit...

Sergi ha dit...

Podria perfectament ser una anècdota real. La canalla sempre s'inventen les seves paranoies, i se'n convencen del tot. Un cop grans, sempre recordem creences que teníem de petits, i és a veure qui la diu més grossa.

Molt ben narrat, i a veure si té sort en Marc!

Anònim ha dit...

Bonic relat.
A tots ens agrada veure les coses des de dalt per "no cansar el coll", i aconseguir-ho tot sovint esdevé una fita seriosa, com la d'en Marc. Esperem que s'hi enfili i no caigui daltabaix en l'intent :p

Salutacions

PD: Un ull interessant, el del perfil.

Mon ha dit...

Nym, precios relat, no si ja ho dic jo que tens talent

Anònim ha dit...

Un relat molt maco, és curiós anar llegint les diferents propostes al voltant del mateix. M'ha agradat molt.

Xitus ha dit...

El que més m'ha agradat del teu relat és com narres la força de la infantesa. :) No l'hauriem de perdre.

Assumpta ha dit...

Veritablement preciós!!!

El llegia i "el veia"... i la imatge que més m'ha agradat ha estat la del petit Marc, dret davant del cavall i va veure que l’estàtua encara era més alta vista des de sota.

Però ell pensa que un dia ho aconseguirà!!

Molt, molt bo!! :-)

Anònim ha dit...

Una metàfora a la constància. I anar més amunt, créixer ...és sinònim de voluntat ferma. Anar aprenent i mirar endavant...
Molt ben relatat Nymnia!

Anònim ha dit...

I el que fa en Marc, és intentaqr pujar i adonar-se que malgrat tinguis una ensopagada, s'hi ha de tornar :)

Anna ha dit...

Nymia, m'ha agradat molt, quin nano més decidit. Tots hauriem de mantenir aquesta curiositat infantil. Et felicito!

res ha dit...

no t'aturis! camina!
molt bon escrit
salut i besades!

Krambis ha dit...

És una llàstima que tota la constància i l'afany de superació d'en Marc no el tinguin la majoria de nens i nenes de l'actualitat.

M'ha agradat molt :)

Borgoth ha dit...

Ja estic esperant el següent relat ansiòs.

Salut guapa !!!!

Nymnia ha dit...

JORDI CASANOVAS: Doncs si, sembla mentida com ens poden arribar a sorprendre aquestes personetes, eh!

XEXU: Doncs si, estic segura que tots els nens, i fins i tot els grans, poden tenir un “Marc” a dins...

ROC SANG: Segur que no caurà en el intent! Si ell vol, estic segura que ho podrà aconseguir... Sobre l’ull, no sé si serà interessant o no, però interessat segur que si, li agrada observar-ho tot... Salutacions!

MON: Moltes gràcies Mon! I calla calla que em faràs posar vermella!

Pd40: Doncs si, des que vaig descobrir Relats Conjunts sempre m’enduc sorpreses en veure les diferents propostes i l’art que té tothom que hi participa! Gràcies per la part que em toca!

XITUS: Saps, aquesta força de la infantesa si vols la pots tenir sempre, tot és tenir-ne ganes i seguir mantenint aquesta força!

ASSUMPTA: Celebro, de veritat, que t’hagi agradat i que “el veiessis”. Un noiet la mar de maco i eixerit en Marc, eh! Ara... no vulguis ser mai la seva mainadera!

JOANA: Gràcies per a passar per aquí! Tots hem de saber veure el món així i tenir aquesta voluntat, encara que a vegades ho veiem tot tant negre i difícil...

CESC: “Si estirem fort ella caurà, i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba i tomba...” Allò important és no deixar-ho i em Marc ho sap ;)

ANNA:Moltes gràcies Anna! De veritat! Espero que la curiositat no la perdem mai de la vida!

MQ: Camina sempre endavant! Gràcies i besets per a tu també!

KRAMBIS: Hola guapo! Doncs bé, precisament gent com tu, com jo, o com molts d’altres, tenim a les mans el fet de poder-los ajudar a tenir aquesta constància, aquest afany, aquesta curiositat, aquesta il•lusió... Si més no, també tenir-la nosaltres, i poder donar tot allò que puguem i més a aquests nens i nenes, són el futur, i podem ficar un granet més perquè construeixin també el seu món, la seva felicitat...

BORGOTH: Que contenta que estic de trobar-te per aquí! Ens veiem al pròxim relat, guapo! Saluuut!

Mireia ha dit...

nen decidit i amb ganes de conèixer el món però prou savi com per saver que en la constàcnia i elpas de temps hi té un aliat

Bon relat!

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo

Photobucket