Estic a un bar desconegut, sola.Al meu entorn gent que no conec, un barri on casi no hi he estat mai.
Em noto relativament nerviosa, mentre poc a poc em prenc un cafè que espero que em tregui la son. També fumo un cigarro que he liat, fent calades petites, pausades, pensant que em traurà aquesta inseguretat, però no me la treu...
De fons van sonant cançons conegudes, algunes més que d’altres. Alguna també, de tant en tant, em recorda coses. D’altres sonen i, senzillament, només les vaig escoltant.
Des d’aquest bar intento no pensar massa i penso. Penso en el dia d’ahir, en la nit passada. Penso en el que ha esdevingut, el que he fet i el que no. Em sento gran i esperançada, però sobretot em sento tant petita... molt petita...
Tinc ganes que tot hagi passat, tinc ganes que tot vagi bé, i no sé com anirà... Tinc tanta responsabilitat entre les mans i sé que no puc dominar-la a partir de cert punt. I em pregunto per què les coses són així, o perquè la vida està feta d’aquesta manera.
A vegades les coses van bé, a vegades van pitjor, però sempre, sempre, acaba sortint un raig d’esperança, ni que sigui només per a donar-te forces per a seguir endavant. Per a seguir buscant. Per a continuar lluitant i caminant...
4 comentaris:
m'agrada que pessis amb el demà amb optimisme, es lo millor que ens pot passar
Tu, i només tu pots tenir les ganes a seguir buscant, així que mai, mai, perdis les ganes.
Anims i força!!!
Un fort petó.
És l'únic consol que ens queda després d'un dia dolent. El pensar que el de demà serà millor. Mirant les coses i els problemes amb un somriure a la cara sempre ajuda.
Petons.
Mon, Borgoth i krambis, moltissimes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada