Les Cròniques des del Llit: capítol 1

Ahir me’n vaig anar a dormir tard després d’un sopar a casa d’una amiga. Arribava cansada de fer tantes voltes amb el cotxe per a trobar un maleït lloc on aparcar.

Vaig entrar a les palpentes a casa i vaig fer un intent (totalment frustrat) d’entrar de puntetes per no fer soroll i no despertar a ningú.

Només en obrir la porta, aquesta grinyolava de mala manera i, a mig camí del passadís, vaig equivocar-me en confondre la porta amb la paret.

Després d’una fugaç visita a la cuina per a beure un bon got d’aigua, vaig passar pel lavabo, em vaig rentar les dents intentant aguantar amb la millor decència possible la picor que em produïa la meva pasta dentífrica a cada racó de la boca i de les dents.

Un cop a l’habitació em vaig posar el pijama i vaig estirar-me en el llit tot tapant-me amb el nòrdic.

M’hi sentia comodíssima, com és de costum... Perquè no us ho he explicat mai però, per casualitats de la vida, posseeixo un dels llits més còmodes del món! I no ho dic perquè sigui el meu, eh!

Les persones que tenen la sort d’haver compartit el son amb el meu llit ho afirmen rotundament, i per sort o per desgràcia, és un privilegi de pocs i poques. Això si, ni el caos més absolut en la meva habitació pot trencar l’harmonia, la comoditat i la tranquil·litat que un troba en el meu llit.

Doncs bé, tornant al tema. La qüestió és que ahir quan començava a endormiscar-me envoltada d’aquesta comoditat estranyament perfecta em va venir a veure un dels éssers fantàstics de la nit dels quals algun cop ja us n’he parlat. Això és mala senyal, perquè vol dir que aquesta nit em costarà una mica més dormir.

Aquest ésser tant peculiar va sortir de dins d’un calaix mig mal tancat de la calaixera de la roba.

Si ja ho sabia jo que quan deixo el calaix mal tancat noto quelcom que no em deixa estar tranquil·la fins que el tanco bé... Ahir estava tant cansada que ni vaig adonar-me’n, i l’ésser va aprofitar la primera ocasió, la primera relliscada, per a sortir a fer-me la guitza.

Em va venir a veure el “monstre” dels somnis. I li dic monstre perquè al ser tant i tant estrany no sé com anomenar-lo!

Aquest tal personatge ja el conec. Fa temps que fa malifetes des del calaix. Per això no el deixo mai sortir.

Ell es va asseure al canto de la taula amb un somriure trapella i maliciós, i una mirada penetrant que em produïa una sensació estranya, que em mirava a mi amb el pijama i els cabells despentinats, però també que mirava dins meu, la meva essència. Podia veure els meus desitjos i les meves preocupacions i jo em sentia ben nua i totalment incòmode.

“Què vols?!” Vaig etzibar-li de mala gana.
“Bona nit, preciosa! Veig que t’alegres de trobar-te amb mi!”
“Si per molt que no vulgui, sempre vens cada nit...”
“I és clar... No subestimis els meus poders... Et penses que tancant el calaix evites que jo faci de les meves?”
“Almenys evito mantenir converses estúpides i surrealistes amb tu...”
“Si dona... Si era obvi que acabaríem parlant tard o d’hora... Ara tu per fi has canviat i veus les coses diferents i això m’ha ajudat a sortir amb més força. Per fi t’has alliberat de les preocupacions que et bloquejaven, i ara el teu caparró fa molta feina. I aquí és on entro jo a jugar.”
“És que tot això és un joc per a tu?!?!?!”
Va riure “Si que estàs susceptible avui! Per a mi fer somnis és un joc, però ho faig per ajudar-te! Només cal posar-hi els ingredients necessaris i poden sortir somnis de tots colors...
No t’agrada aconseguir tot allò que desitges en ells? Experimentar tot allò que has pensat tantes vegades i que no fas? Arribar a tots aquells llocs on no has anat mai?...”

Vaig dubtar i vaig mirar-me les mans mentre dels nervis jugava amb els llençols. Ell va seguir.
“El que vull dir-te és que jo només faig que somiïs amb aquelles coses que hi ha a dins teu. Per fer-te adonar que sovint penses que no pots, però que com ho sabràs si no ho intentes?! Jo jugo perquè t’atreveixis, perquè t’adonis de qui ets, del que vols i del que no... Només has d’interpretar les senyals i intentar-ho.
I si no, sempre ens quedaran els somnis...”

Aquell ésser dels somnis va aixecar la mà encara amb aquell somriure burleta i de cop em van pesar els ulls més que mai. Sense poder-me controlar el cos, em vaig acomodar entre els llençols immersa en un sentiment de tranquil·litat i serenor. I em vaig deixar anar en un somni, de nou, immensament profund.

“Dolços somnis, preciosa” va dir ell ja només traient el cap del el calaix, encara que jo estava tant adormida que només vaig poder veure la brillantor d’aquells ulls penetrants i burletes.

Una nit més en aquell son vaig somiar i aquests pensaments nocturns de nou, tornaven a parlar-me de mi, del que sento i del que desitjo. Del que puc arribar a fer quan sé que puc i quan m’atreveixo.

Em vaig despertar sabent qui m’havia visitat, i sabent que havia tornat a somiar. Però no sabia si aquell ésser havia estat real o havia aparegut fruit de la seva màgia dins del propi somni... Em vaig vestir i vaig tancar el calaix, per si de cas.

Però ja m’ho temia... No s’hi pot fer res contra els “éssers fantàstics de la nit”. Quan no en ve un en ve un altre. Tots son trapelles i juganers, alguns més dolents i d’altres massa bons. D’altres nits em venen a visitar altres essers. Tot i així això ja és una altra història de les meves “cròniques des del llit”.

De moment, deixem-ho aquí...

... CONTINUARÀ...