Instants sols de bar

Ella seu sola, a una taula al racó del bar.

De nou dues tasses de cafè buides i un matí llarg, desaprofitat, perquè havia de fer moltes coses, aprofitat perquè ha pogut estar sola, immersa en pensaments i reflexions nostàlgics i, abans, amb un llibre entre mans que li agradaria que fos més llarg.

A fora no fa sol, però tampoc fa fred. Els cabells humits li posen la pell de gallina. Humits fruit d’una dutxa que fins després dels cafès no l’ha despertat. Humits i que, poc a poc, amb la calor es van assecant despentinats.

De mentre mira fora, i entrecreua mirades curioses, mirades furtives amb la gent que va passant. El vidre la protegeix, la distancia mentre amb alguns fa un gest amb el cap, una mirada i un somriure per saludar algun conegut que no es para o que es pararà poc a parlar.

Al bar sona una cançó que ella sap cantar. Cançó amb aires de records passats, comparacions d’instants que potser ja no tornaran mai.

Rere el fum d’aquell tabac liat, ella desprèn una mirada dura que per dins es trenca. Un cor fort que batega insegur. Un pols serè que a poc a poc tremola. Glops d’un cafè que s’està acabant. Glops d’un cafè que ella voldria que no s’acabés mai. Com aquest instant de records, que voldria que fos un instant etern, d’impàs temporal, perquè ara no s’ha d’enfrontar a res. Ara recorda i troba a faltar coses, persones, moments que no tornaran.

Què se n’ha fet d’aquella gent? Tots aquells segueixen les seves vides. No els ha trucat, o els ha trucat poc. De tant en tant se’ls va trobant i, tot i així, sovint els troba a faltar perquè ja no és igual. Qui saps si allò que van viure serà impossible de recuperar. Les coses han canviat, i ella també. Voldria tirar enrere i recuperar aquells temps, aquella gent, però a la vegada, sap que els ha de deixar marxar.

Què se n’ha fet d’aquell món que tant poc la preocupava? Aquelles nits en vela, aquelles rialles, aquelles aventures adolescents i descompromeses. Aquella seguretat de sentir-se lliure i jove, de sentir-se viva, feliç...

Què se n’ha fet d’ell? On son els sentiments sincers que havien de durar per sempre, aquells que la colpeixen, que encara li fan mal. Aquells records dolents que li fan ràbia, però més encara els records bons, que fan que li costi més d’oblidar. Ell li va treure la innocència d’una nena, la va convertir en una dona, li va obrir els ulls en un món desconegut, un món de plaers, d’alegries, de somnis i de promeses que amb el temps es van trencar. Que encara es trenquen.

Quantes coses, quants records. Quanta nostàlgia per dos simples cafès, buits, freds, carregats i amargs. Tant amargs com molts records. Carregats com tota aquella gent. Però tot i així, cafès plens de sabors, tal com el regust dels seus pensaments. Tal com totes aquelles experiències.

Potser són dures les coses, potser és dur recordar el passat. Però potser si no fos dur no valdria tant la pena seguir caminant endavant. I dit això, sense deixar entrar cap més record, ni cap més pensament s’aixeca per evitar demanar un cafè més. Paga pensant que cada vegada li surt més car anar als bars, però paga a gust ja que li agrada seguir aquests instants. Instants sols de bar.

---------------------------------

I com un amic meu ha dit: "si no hi ha moments tristos... els macos deixen de ser-ho"

Relats conjunts: El dia que el mirall es va trencar

EL FUMADOR Juan Gris 1913

Encara no havia sortit el sol quan el despertador va sonar amb el seu despertar moles i burleta.

Amb els ulls enlleganyats va anar cap al lavabo. Després de fer un riu, es va treure el pijama amb tacte de seda per tal de fer-se una dutxa d’aigua més freda del que hauria desitjat.

En sortir es va posar el barnús observant com, poc a poc, el sol ja treia el cap entre les teulades. Tot seguit va anar cap a la cadira on sempre deixava la roba preparada per l’endemà. Va posar-se els calçotets, els mitjons, la camisa blanca, els pantalons perfectament plegats i l’americana fosca. Va pentinar-se els cabells marcant la línia a un costat i va posar-se el barret de copa.

Del calaix de la tauleta de nit va treure un dels seus cigarrets cars i se’l va encendre tot apropant-se al mirall. El sol ja havia sortit del tot entre les teulades.

Es va espantar quan va sentir l’estrèpit soroll que va fer el mirall en trencar-se just quan ell hi havia projectat el seu rostre.

Va ser llavors quan es va poder observar. Havien passat anys des que ell havia començat el vici d’aquell ritual rutinari i ridícul abans d’anar a la feina. I no va ser fins que el mirall va petar que va adonar-se de la pena que feia. S’havia assentat en un treball que no li agradava, però que li donava diners. Havia aparcat els seus somnis aventurers, les ànsies de viure i d’aprendre, per aquell despertar monòton. Per aquella vida monòtona. havia omplert l’armari de la roba negra que tant havia odiat de petit.

El mirall trencat el projectava des de diferents cantons i no podia fer més que veure mil cares iguals i sèries. Iguals i encara més monòtones. Encara va sentir més pena, i va ser així com va decidir canviar la seva vida.

En sortir aniria a la feina per dir que marxava i es despentinaria. Tot seguit passaria pel mercat a comprar roba de colors. Aniria a passejar, tot posant-se un mitjó diferent de l’altre i una jaqueta de ratlles, canviant el seu barret de copa per una boina segurament poc seriosa. Aniria a la terrassa d’algun bar a prendre una cervesa, o qui sap si una copeta de vi barat. Observaria a les persones preguntant-se si elles tindrien la vida que desitjaven. S’enamoraria de la gent, dels seus somriures, o qui sap si potser es deixaria seduir, encara que fos només per somiar.

Potser compraria algun quadre per posar més colors a la seva casa. Potser aniria a l’aeroport, o a l’estació de tren, per comprar un bitllet en alguna destinació on no hagués anat mai.

Qui sap si potser aquell seria el dia en què canviaria, per fi, les coses. En què faria tot allò que tant havia somiat.

I va ser així que, mentre el sol brillava amb més intensitat aquell dia, l’home que s’havia mirat al mirall trencat va marxar tancant la porta amb un cop ferm i decidit, tot deixant les parets plenes de silencis, però disposat a canviar la seva vida.

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts